Troba - Dors 02-08

En el nostre viatge setmanal cap a Ítaca potser ens trobem avui amb sentiments, comiats, records, amors perduts i altres trobats, camins creuats i paral·lels, senders que no portan a cap lloc i també racisme i mort. Dolor, felicitat. Sentiments trobats que en ocasions passen al nostre costat sense que els vegem i és que moltes vegades, possiblement masses, el cec no és només aquell que està privat del sentit de la vista, cec és aquell que no vol veure allò que passa al seu voltant. Ara i des d'Altafulla Ràdio i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa, nosaltres que Som Botiguers de Somnis, emprenem el viatge per les paraules dels nostres trobadors que ens arribaran envoltades de música. Nosaltes som Quimet Curull i Mario Prades i comencem Troba – Dors sentint moltes coses.

Aixequem la persiana

EBS – Sentir

Des de el que encara es el últim treball del duet Ella Baila Sola titulat "Despierta" us extraiem aquesta cançó, un bell poema d’amor, per obrir el Troba – Dors d’aquesta setmana i aquesta cançó va ser el primer senzill promocional. Es va publicar l’any 2010 i aquels álbum representava la tornada d'aquestes dones, encara que amb canvis importants en la formació. Es faien dir ara EBS i són Marta Botía i Rocío Pavón, aquesta última substituint a Marília Casares. Les primeras funcionaren i bé de 1996 al 2001, però problemes entre les noies va desfer el duet. Ara Marta, nascuda el 15 de setembre de 1974, pren el relleu, es busca nova companya i tornen pels seus “fueros”, intentant emular, encara que sense aconseguir-ho, l'èxit del seu primer disc, publicat en el 96 i titulat com el grup "Ella baila sola", amb temes com "Lo echamos a suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco", "Amores de barra" i "Por ti". D'aquesta àlbum van vendre 750.000 còpies a Espanya i al voltant de 500.000 a l’Amèrica Llatina. Estem convençuts de que EBS aguesin signat ara per aconseguir tant sols el 10% d'aquestes xifres amb aquest últim disc. Així i tot val a dir que están treballan bé i esperem que no triguin en treure un nou disc, la veritat es que ja toca.

Gerard Quintana i Jordi Batiste – Els temps estan cambiant

A principis dels anys seixanta va sorgir als Estats Units un moviment folk antimilitarista que va desembocar en la famosa Marxa sobre Washington. Al capdavant d'aquest moviment destaquen dos cantants Joan Baez i Bob Dylan. El jueu errant, com es coneixia a Bob Dylan pels seus orígens semítics i la seva mesquinesa, encara que avui dia ja és oficialment catòlic, va compondre a principis dels anys seixanta un dels seus primers èxits advertint a la joventut i als no tan joves que les coses estaven canviant i ja res tornaria a ser com era anteriorment. Aquest tema es va convertir en un estàndard per a la gent del Grup de Folk a la Catalunya dels seixanta i pràcticament tota la gent que formava aquell col·lectiu i molts altres artistes la van gravar o van tocar, de fet fins Quimet reconeix que ell s'ha inflat de tocar-la. Gerard Quintana, el que va ser cantant de Sopa de Cabra i Jordi Batiste, que havia militat en grups com Els 3 Tambors, Màquina o Ia i Batiste, es van unir en un projecte que es va dir Els Miralls de Dylan i van versionar un munt de cançons escrites per Bob Dylan, entre elles aquesta que escoltarem ara a Troba - Dors i que segons explica Quimet, manté molt bé l'esperit original de la primitiva lletra, encara que posteriorment aquesta ha estat canviada en masses ocasions a causa de les contínues adaptacions.

Els temps estan cambiant (Bob Dylan)

Acosteu-vos, bones gents

Vingueu d'on vingueu

Vosaltres que us adoneu

De l'aigua que va pujant

Sabeu ben bé que aviat

Us podeu ofegar

Si creieu que val la pena

La vida, i us voleu salvar

Apreneu a nadar aviat

O us ofegareu

Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics

Que creieu saber-ho tot

Cal tenir els ulls oberts

I canviar si canvia el món

No correu tampoc massa

La ruleta està girant

Ningú no pot saber

El lloc on pararà

Vigileu, qui perd avui

Guanyarà segur demà

Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats

Escolteu-me de grat

Deixeu lliures les portes

No detureu pas ningú

Atenció! els endarrerits

Són els que ho perdran tot

Deixeu el vostre vell camí

Ja no serveix; no sentiu

Aquest vent que us trenca els vidres

I fa trontollar les parets?

És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats

De tot arreu del món

No critiqueu abans mireu

Si porteu una bena als ulls

Els vostres fills i les vostres filles

Ja parlen diferent

No poseu més obstacles

Als nostres camins nous

Pel sol fet que vosaltres

No podeu seguir el nostre pas

Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marcat

I els daus ja són tirats

Mireu que el que avui és lent

Serà ràpid demà

L'ordre s'ha capgirat

Per la mateixa eterna llei

Per la qual el present d'avui

Serà el passat demà

I el que avui és el primer

Serà l'últim d'arribar

Perquè els temps estan canviant

Mario Prades amb Ia i Batiste a casa seva, a Cambrils

Suburbano – Alou

En un parell d’ocasions hem escoltat al programa a aquesta extraordinària parella de compositors i músics, Luis Mendo i Bernardo Fuster que són membres de Suburbano, de fet el grup són ells dos. L'any 1996 van treure un CD titulat "De cine" en el qual van incloure una sèrie de temes seus compostos per pel·lícules i sèries de televisió i entre ells es trobava aquest que escoltem ara a Troba - Dors. És clar que és l'única cançó que no pertany a cap banda sonora, però està vinculada, tant en música com lletra, amb "Las cartas de Alou" de Moncho Armendariz i ells mateixos van explicar que els venia de gust fer una cançó amb un text vinculat a la història del personatge central del film. També es va incloure en el disc “Fugitivos”. “Las cartas de Alou” es una pel·lícula que tracta el tema de l'inmigració il·legal a Catalunya, emigrants subsaharians treballant la terra a Lleida, las relacions entre un d'ells i una noia del poble, els problemes anherents i l'explotació, pero no sols del espanyol sobre de l'africà, també ens retrata l'explotació del africà por gent de la seva mateixa raça. Es una lletra interesant, sobre tot si has vist el film. Els músics que els acompanyen en la gravació de "Alou" van ser Tino DiGeraldo (bateria), Billy Villegas (baix), Cuco Pérez (acordió) i Lorenzo Solano (saxos), però al CD també van col·laborar Elena Robles (baix), Fermín Aldaz (violí) i Roger Castro (bateria). Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al folk... en fi, coses que passen fins en les millors famílies. Van ser la banda d'acompanyament de Luis Eduardo Aute que sempre els va animar a mantenir la seva pròpia carrera paral·lela.

Rosa León – Palabras para Julia

Ara us hem seleccionat per escoltar a Troba - Dors aquest tema "Palabras para Julia", un poema de José Agustín Goytisolo que havia escrit per a la seva filla Júlia, quan aquesta va néixer i que havia musicat i gravat Paco Ibáñez. Ens la porta una de les cantautoras més populars a l'Espanya dels setanta i la dècada següent, Rosa León que també creiem recordar va ser diputada o senadora pel PSOE. Amb el seu aspecte de noia ingènua i romàntica va vèncer en moltes ocasions la dictadura d'aquella fèrria censura que atabalava el món de la música, el cinema i la literatura. De fet recordareu que la temporada passada vam escoltar "Al alba" a càrrec seu i que va ser una cançó que Luis Eduardo Aute va escriure, però no va tenir bemols de gravar ell i que avui forma part de la història musical de la transició. Quan acabava l'estiu de 1975 van ser condemnats per un tribunal militar a la pena de mort, dos membres del FRAP i dos d'ETA. mobilitzar-se en contra d'aquestes anunciades execucions, fins i tot el propi Papa des del Vaticà va escriure el dictador  demanant-li l'indult, però Franco tenint l'indult sobre la taula, es va negar a signar-lo segant amb la seva intransigent actitud aquelles vides humanes que ara creiem recordar que realment eren cinc. La matinada del 27 de setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos van morir afusellats José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz del FRAP i Juan Paredes Manot "Txiki" i Ángel Otaegui d'ETA. Hem de tenir en compte que ETA en aquella època no era el que avui malauradament és, una banda terrorista, al costat del FRAP i Terra Lliure eren gent que lluitava contra la dictadura. Aquells van ser els últims afusellaments de la dictadura franquista. Rosa León va néixer a Madrid el 4 de setembre de 1951. Aquesta cançó es va incloure a l'àlbum "Cuenta conmigo". Per cert, la Julia d’en Goytisolo creiem que també va militar al PSOE.

Víctor Manuel – La Madre

Molt dura resulta la lletra d'aquesta cançó de Víctor Manuel que Mario explica va ser el primer CD que li va regalar una companyia discogràfica, es tractava de "Que te puedo dar" que es va editar l'any 1988 mitjançant Ariola i Mario en aquella època no tenia ni tan sols reproductor de CD, el primer s’el regalaria un cunyat seu, mesos després i el va comprar a San Francisco. Víctor Manuel reflecteix en la lletra d'aquest tema l'immens dolor d'una mare que ho ha sacrificat tot pel seu fill, li ha donat estudis, roba i bona vida a base de sacrificar-se ella i treballar àrduament netejant tot el que podia i més, però el fill cau en mans d'un diable terrible, un cavall anomenat mort, com diria Miguel Ríos i les seves venes són un pou sense fons que es menja tot el que aquella dona ha anat aconseguint a base de treball, esforços i consumir

la salut. Finalment i adonant-se que el seu fill no vol abandonar de cap manera aquell infern de mort que corre per les seves venes i que per molts tractaments de desintoxicació que ella pagui amb la seva suor, ell seguirà delinquint per ficar-se'l a la sang, amb els seus últims estalvis compra heroïna molt pura, tant que al fill li provoca una sobredosi i mentre espera la mort s'adona que la seva mare està al seu costat, bressolan-lo com quan era un nen i acompanyant-ho fins al final, mentre el plor i la desesperació destrossen el cor d'aquella mare.

La Madre (Víctor Manuel Sanjosé)

Nada que ver con la común historia

nadie me quiere y todas esas cosas.

Ella fregaba suelos, nunca se compró ropa,

por darle un buen colegio multiplicó las sobras.

Cuál sería el instante, quién le enseñó estas cosas

cuando probó la muerte y amaneció entre sombras.

Qué te puedo dar, que no me sufras

qué te puedo dar, que no te hundas

Que no vea en tus ojos reflejos de cristal

que me mata tu angustia, que me puede tu mal

Qué te puedo dar.

Quiso ayudarle, sin saber ni cómo

y aunque no pudo, fue vendiendo todo.

Pero todo era poco para un saco sin fondo.

Un golpe a una farmacia, algún pequeño robo.

Ya de vuelta en la casa del hospital sabía

que más pronto que tarde la herida se abriría.

Qué te puedo dar, que no me sufras

qué te puedo dar, que no te hundas

Que no vea en tus ojos reflejos de cristal

que me mata tu angustia, que me puede tu mal

Qué te puedo dar.

Con la prudencia que da la locura

buscó los datos, aclaró sus dudas.

Con un último esfuerzo, le compró la más pura

y al mirarle a los ojos, se le borró entre bruma.

El creyó que soñaba en el fugaz instante

en que acabó su tiempo abrazado a la madre.

Qué te puedo dar, que no me sufras

qué te puedo dar, que no te hundas

Que no vea en tus ojos reflejos de cristal

que me mata tu angustia, que me puede tu mal

Qué te puedo dar.

Qué te puedo dar, que no me sufras

qué te puedo dar, que no te hundas

Que no vea en tus ojos reflejos de cristal

que me mata tu angustia, que me puede tu mal

Qué te puedo dar.

Trigo Limpio – Muñeca

Aquesta cançó que escoltem ara a Troba - Dors es una peça tendra i romàntica que ens parla dels amors de la juventut i com la distancia pot arrivar a estallar-ho tot. Ens explica la història de una parella que es coneixen des de nens, sempre han estat enamorats, tenen plans de futur, però arriba el moment de cursar estudis, ell ha de quedar-se al poble, treballant, mentre que ella va a la universitat, en una altra ciutat. A poc a poc les seves relacions es van refredant i un nefast dia ell s'assabenta que ella "ha de" casar-se. El jove, ara sol, segueix visitant aquell lloc on la va conèixer, on va començar a cridar-la "Muñeca" i s'adona que sempre la seguirà estimant mentre la contempla passejant del parc del braçet del seu marit i al costat dèlls un nen de curta edat. Es una bona lletra, molt tendra i dolça. Responien al nom de Trigo Limpio i és la seva cançó de debut, de la que us vam parlar la passada temporada. Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la transició es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó que us portem ara, una composició d’ells inclosa com a cara A del seu primer single, es un dels temes més importants que van gravar Trigo Limpio i molts la consideren la seva millor cançó, si més no la més representativa del seu esprit inicial. Es va gravar al novembre de 1975 i es va incloure també en el seu primer LP “Trigo Limpio”, editat l’any 1978. Més tard van coneixa a Juan Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves millors cançons, molt més comercials. Fins i tot els Trigo Limpio van representar a Espanya en el Festival de l'OTI de 1977 que es va celebrar a Xile, amb el tema "Rómpeme, mátame", conseguin un tercer lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim festival la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarango, ja en els noranta, al costat de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i un tal Javier. Per cert que van treure un CD genial titulat "Todo tiene su sitio bajo el cielo" del que vem escoltar una peça la passada temporada i que va ser poc valorat, però a nosaltres sempre ens ha agradat pel seu caire tan a folk americà.

Kiko Veneno – No cal patir

Les paraules les utilitza Kiko Veneno en aquest tema per unir i presentar conceptes completament oposats entre si utilitzant-les molt bé. Per això sabem que "No hay polos en Polonia" o que li costa "Respirar en Buenos Aires". Resulta una perspectiva diferent a l'habitual per presentar una denúncia social. Aquest tema té el títol en català i es converteix en la tonada, encara que la resta de la lletra és en castellà, no en va Kiko Veneno va néixer a Figueres. Està inclòs en l'últim treball discogràfic de Kiko Veneno, titulat "Sensación térmica" editat el 19 de març d'aquest any i que ha comptat amb la producció de Raül Fernández "Refree". Els 10 temes que configuren aquest nou CD es van gravar entre Sevilla i Barcelona. Kiko Veneno va néixer a Figueres, Girona, el 3 d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María López Sanfeliu, clar que es va criar a Cadis, era fill de militar i posteriorment va viure a Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar per Europa i Estats Units, on va assistir a molts concerts i una vegada va confessar que va ser precisament en els Estats Units on ell va descobrir el flamenc o potser hauríem de dir que el va redescobrir. L'any 1975, a Sevilla, va conèixer als germans Amador i amb Rafael i Raimundo va crear el grup Veneno on fusionaven rock i flamenc i que el 1977 publicarien el seu primer àlbum. Va col·laborar amb Camarón de la Isla i seva és la cançó "Volando voy", un dels més grans èxits de Camarón. Ha musicat en diverses ocasions textos de García Lorca. L'any 1981 Kiko Veneno va publicar el seu primer disc en solitari "Seré mecánico por tí", des de llavors te una carrera molt interesant, si bé no ha conseguit mai un superverdes, creiem que ell tampoc l'a buscat mai.

Joan Manuel Serrat – Te guste o no

Joan Manuel Serrat sempre ha destacat per les seves extraordinàries lletres, veritables poemes socials en moltes ocasions, com en aquest tema que us portem ara i que és un crit en contra del racisme. Ens parla de tot alló que ell i aquell home de color tenen de diferent, però al final arriba a la conclusió que totes aquestes coses que els diferencien, possiblement siguin les mateixes que també els acaben unint i els converteixen en semblants. Ens resulta atraient aquella frase “Tu reniegas en suajili y yo en catalán”. La cançó estava inclosa en el LP "Nadie es perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser publicat l’any 1994 mitjançant Ariola, produït per Josep Mas Kitflus. El àlbum inclueix dues cançons amb textes de José María Fonollosa i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi col·laboran Jorge Pardo al saxos (a la foto de Mario Prades a La Fábrica de Reus), Steve Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també hi trobavem a la Coral Sant Jordi. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.

Flaco Jimenez – En el cielo no hay cerveza

Acabarem Troba – Dors per avui amb una peça que a Mario sempre l’hi a fet molta gracia i que va descubrir a Quimet, es aquesta cançó del gran acordionista texà Flaco Jiménez, inclosa en el seu àlbum “Squeenze By King”, sobre tot per la seva lletra carregada de bon humor,  per tant, si escolteu amb atenció, en aquest castellà/anglès tan sui generis i propi del Tex-Mex, us asabentareu de com Flaco Jimenez ens explica el que ha descobert i és que "En el cielo no hay cerveza que beber"... doncs això será veritablement tot un problema per a molts i moltes, per si cas, decideix que és millor beure ara no sigui que al morir s’acabi tot i en l’altre barri no poguem tirar de barril. Aquest àlbum es va editar l’any 2003 mitjançant el segell Compadre. Flaco Jimenez va formar part de Sir Douglas Quintet, Los Texas Tornados i la gran superbanda del tex-mex, Los Super Seven, a part de tindre la seva propia carrera en solitari i haver acompanyat a molts altres artistes de tot tipus i estils, entre ells Dr. John, The Mavericks, David Lindley, Peter Rowan, The Rolling Stones, Ry Cooder i Bob Dylan. Leonardo "Flaco" Jimenez va néixer a San Antonio, Texas, el 11 de març de 1939. L’any 1986 va guanyar el seu primer Grammy, un altre al 96 i ancara en te mes, un d’ells l’any 1999 i també va sortir a le pel·lícula “Picking up the Pieces” de Woody Allen, a part d’haver fet unes quantes bandas sonores. El seu germà Santiago Jimenez Jr també toca l’acordeó

Conclou per aquesta setmana Troba – Dors, però abans de acomiadarnos per avui i baixar la persiana, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Porteu-se be.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa