Recorrem en el nostre viatge per la
vida camins de terra, camins d'aigua, camins d'aire i foc, recollint en el
nostre vagar paraules que anem col·locant en el cabàs per afegir-les a aquell
calder en el qual unirem música, un toc de cantautor, un altre de trobador i un
pessic de bard per, després de barrejar-ho, agitar i macerar bé, esperar
ansiosament el resultat. Podria ser Troba - Dors? Volem pensar que si i per
això cada setmana sortim a l'aire per compartir el nostre bagatge, música i
paraules amb tots i totes, oidors i oidores, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa.
Nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui Quimet Curull i Mario Prades començem
Troba – Dors des de Cuba amb una cantant de boleros, cançons tristones,
l’equivalen al blues per a la música llatina.
Aixequem la persiana
Omara Portuondo – Lágrimas negras
Manolo va propasar-nos posar al programa
aquest tema a càrrec de la gran cantant cubana Omara Portuondo i aquesta és la
cançó que està sonant per tots vosaltres i totes vosaltres ara a Troba - Dors.
Omara Portuondo és una cantant de boleros, nascuda a l'Havana el 29 d'octubre
de 1930 i a la què es coneix com La
Diva del Buena Vista Social Club. La veritat és que Omara va
ser imposada pel règim dictatorial dels germans Castro a Ry Cooder quan va
realitzar la pel·lícula, a ell no li agradava, però Omara era addicta al règim,
no així Ibrahim Ferrer que era a qui volia Ry Cooder. Finalment les dues parts va
haver d'acceptar als dos. Aquest tema que ens porta avui Omara Portuendo "Làgrimas
negras", amb la col·laboració de Eliades 
Ochoa, va ser una composició de
Miguel Matamoros, component del popular Trio Matamoros i es va incloure en la
banda sonora d'una pel·lícula de Ricardo Franco que es va titular així mateix
"Lágrimas negras”. També donava títol a l'àlbum "Lágrimas negras,
canciones y boleros" que la cantant cubana va editar l'any 2005. Malgrat
la seva edat, Omara Portuondo és un nom habitual en els escenaris espanyols, de
fet a Tarragona va tornar a actuar fa un parell d’anys. Creiem recordar.
"Lágrimas negras” es tracte d’una cançó d’acomiadament i ens parlar del
dolor del adeu
Billie Holliday – Groomy Sunday
No sabem si Iker Jiménez ha tocat aquest tema
en algun dels seus programes, però no ens estranyaria res. En el món de la
música aquesta cançó que escoltarem està considerada "maleïda", es
diu que indueix el suïcidi i sembla que documentats n'hi ha molts, es parla de
centenars, vinculats a la cançó. Farem una mica d'història primer.
"Diumenge ombrívol (Domingo sombrío)”, va ser escrita pel pianista i
compositor hongarès Rezső Seress l'any 1933 i va ser l'extraordinària Billie
Holliday qui la va popularitzar a tot el món quan la va gravar en 1941, encara
que no és una de les seves cançons més radiades. Rezső Seress va néixer a
Budapest, d'origen jueu, va aprendre a tocar de forma autodidacta el piano i
tocava habitualment en un 
restaurant anomenat Kispipa, al carrer Akácfa 38. Va
compondre "Szomorú Vasárnap" que era el títol original, l'any 1933. La veritat és que en aquella
època les coses estaven molt malament a Hongria, sobretotper als jueus, de fet
el compositor va patir la crueltat nazi i va sobreviure a l'holocaust, encara
que i per a la seva desesperació, el fet que la cançó hagués tingut èxit
als Estats Units va fer que les autoritats comunistes el marcaran i també va ser
marginat vivint en la misèria ja que mai li van permetre cobrar els seus drets
d'autor generats a l'altre costat del Teló d'Acer. Es diu que la lletra de la
cançó la va escriure Rezső Seress (a la foto) en una tarda plujosa, precisament en un
diumenge trist. La lletra va ser resultat d'una infortunada aventura amorosa
del poeta Lászlo Javor amb una dona casada, i el mateix Javor va demanar a
Seress que compongués una cançó per a ell. La lletra és agobiadoramente trist i parla d'un suïcidi per amor. La llegenda urbana diu que moltes persones
escoltant el tema es van suïcidar, uns llançant-se per la finestra, altres van
morir amb la partitura a les mans i moltes morts es van produir amb el disc
sonant al fonògraf. Emissores de ràdio nord-americanes i europees havien trobat
la cançó de Seress massa depriment per ser difosa i la van censurar. La
impactant desesperació i amargor de la lletra original es sumava a la malenconiosa música. Es parla que sols a Hongria quan el disc es va editar, es van produir
16 suïcidis. Rezső Seress després de sobreviure als nazis va passar la resta de
la seva vida tocant en petits bars per un plat de menjar, fins i tot va actuar una
temporada en un circ. Als 79 anys, es va suïcidar a Budapest al gener de 1968,
saltant per una finestra, sumant-se a la llegenda de la cançó. També ens sembla
recordar que el poeta Lászlo Javor es va suïcidar d’aquesta manera. La veritat
és que nosaltres creiem que tota la història no deixa de ser una llegenda
urbana, però i si hagués alguna cosa de veritat?
Domingo sombrío (Rezsö Seress)
Sombrío domingo
horas de insomnio
Mis queridas sombras
Vivo con incontables de ellas
Pequeñas flores blancas
nunca te despertarán
No donde los vagones negros y
la pena, te haya atrapado
Los ángeles
no pretenden salvarte
No se enfadarían
si pienso en unirme a ti
Sombrío domingo
el domingo es Sombrío
Con sombras es cómo paso el día
Mi corazón y yo
hemos decidido acabar con todo esto.
Pronto habrá velas
y oraciones que sean recitadas, lo sé.
Pero déjales que no lloren
Déjales saber que estoy orgulloso de irme
La muerte no es soñar
En la muerte te estoy acariciando
con el último respiro de mi alma
Estaré bendiciéndote
con el último respiro de mi corazón.
Sombrío domingo
Soñando, soñando que sólo estaba soñando
Me desperté y estabas dormido
En lo más profundo de mi corazón, aquí.
Querido, espero
que mi sueño nunca te persiga.
Mi corazón te está diciendo
Cuanto te quiero
Sombrío domingo
Mario reconèix que Melendi mai l'havia
entrat musicalment, encara que també ha de confessar que l'havia escoltat poc i
aixó que des de fa temps és un dels Amics de Troba - Dors des del facebook que
ens controla l’estimada Montse. Però ens van enviar aquest disc, l'últim
treball de Melendi "Lágrimas desordenadas" que es va publicar el 13
de novembre del any passat i la veritat és que el àlbum no està gens malament.
Aquesta cançó ens va impactar des de la primera vegada que la vem escoltar i
avui la compartirem a Troba - Dors, encara que per moments hem de reconèixer
que ens recorda a Joaquín Sabina. En aquesta cançó Melendi ens parla del primer
contacte amb el sexe d'un adolescent de 16 anys a qui la relació amb aquella noia
atrevida el posa nerviós i com una moto, fins al punt que es posa a pixar al
carrer i l'anxampa un municipal, clar que ella triga "5 segons" en
dir que no el coneix de res. Per descomptat i si escolteu amb atenció la cançó
us adonareu que ell 
també li fa una putadeta. És un bon tema amb una millor
lletra. El seu nom complet és Ramon Melendi Espina i va néixer a Oviedo el 21
de gener de 1979. Va debutar l'any 2003 amb l'àlbum "Sin noticias de
Holanda", però el reconeixement a la seva carrera va arribar l'any 2004
quan la seva cançó "Con la luna llena" va ser escollida com a
sintonia i cançó oficial de la Volta Ciclista a Espanya 2004. La seva carrera és
brillant i l’any 2007 va rebre el Premi a la Millor Gira en
l'edició dels Premis de la
Música que es van lliurar a Còrdova. Per cert, Melendi va
estudiar a l'institut amb Fernando Alonso i al pilot de Fórmula I li va dedicar
la cançó “El Nano”.
Els Dracs – Colors
Aquí us portem una cançó d’un dels grups,
pioners en aixó de fer pop-rock en català, son Els Dracs. Gravaven per el
segell Concentric que era propietat de Josep Maria Espinas. La peça es tracta
d’una versió del famos tema del britànic Donovan que a Catalunya va ser una
cançó de referensia per els grups que cantaven en la llengua de Mossen Cinto,
sobre tot per els que feien folk. Pero els Dracs respecte el sentit original de
la cançó de Donovan. De fet a nosaltres aquest tema que es un cantan d’amor,
unitat i pau, sempre en recorda els anuncis de Pinturas Titán i es que la cançó
va ser utilitzada durant molts anys per anunciar la marca de pintures. Per cert
Mario va treballar un temps a la factoria Titán de Barcelona, al final o
començament de la Granvia,
llavors coneguda com Avenida de José Antonio Primo de Rivera, a prop de Sant
Adrià del 
Besos. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors
grups de pop-rock en català de la seva època, si bé van gravar també en
castella i molt, fen-se dir Los Dracs, aixó si. El sextet, liderat pel cantant
Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 3 EP 's en català per
Concentric i un grapat en castellà per Discos Alma. El sextet, liderat pel
cantant Jordi Carreras, va treballar des de l'any 1964 fins al 1971 i van
gravar un grapat d’EP 's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com
Los Dracs. Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente
Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer
conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat. Per
cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat
"La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres
discos amb Concentric.
Els Dracs va ser un dels millors grups d'aquell rock pioner fet en català
.jpg)
Com pot ser que el món sigui tan violent
i el major perill sigui la pròpia gent? Això es pregunten els manresans Gossos
des d'aquesta cançó, una composició de Neil Young que ells van versionar en un
CD en què un munt d'artistes catalans, entre ells Sau, Joan Bibiloni, Sopa de
Cabra, Bars, Els Pets, Lax’n’Busto, Marc Grau, Ossifar, Matamala i uns quants
més, van interpretar cançons del cantant, guitarra i compositor canadenc i que
publicat l'any 1995 per DiscMedi, es va titular "Com un Huracà versionant
a Neil Young". La producció va córrer a càrrec de Marc Grau. La veritat és
que en aquesta cançó ens retrobem a aquells Gossos dels seus inicis, quan
basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una
línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash
& Young i els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment
el 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar
totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent. L'estiu
de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es
van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una
carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però nosaltres ens
quedem amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar
un CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus
seguidors, que el van interpretar com una 
comercialització del grup, cosa que
no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta
arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que
prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va
succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis
cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven
i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar
imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar
a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi
ha poc de nou que donar molts prefereixen seguir sent el que destaca a casa en
lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el que
els pots donar, sobretot si a sobre es reben subvencions. Per aixó hi ha grups
que des de fa anys res aportan de nou al mercat discogràfic català, això si,
saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant que Catalunya és molt més que
barretina, gralles i banderes.
Revolver – Lo que Ana ve
Quan parlem de cançons que tenen lletres
contra la discriminació de la dona, els maltractaments i la violència de
gènere, ens trobem de tant en tant amb textos molt durs, però nosaltres creiem que
aquest tema de Revolver, el grup de Carlos Goñi que escoltem ara a Troba - Dors, s'emporta la palma. La lletra
és molt forta i mostra cruament tots els problemes més besties derivats de la
violència en la parella. Aquesta cançó es va publicar en single l'any 2003,
però es va extreure de l'àlbum "08:30 A.M." que es va posar a la
venda l'any 2002. Curiosament aquest disc que conté fins el bolero "Eso de
saber", té sons més suaus i acollidors que els seus set discos anteriors, però les lletres de totes les cançons són més dures del que era habitual en
Revolver. Carlos Javier Crespo Goñi va néixer a Madrid el 8 d'octubre de 1961,
però es valencià des de fa molts anys. Va formar part del 
grup alacantí Garage
amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité
Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va
decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicarem una
anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el
seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i Mario es coneixíem de la seva època
a Comité Cisne i el van trucar de Wea, la seva discogràfica, per donar-li el disc
i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, van quedar a la cafeteria
de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa de Mario i quan es van
veure Mario no va poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Carlos Goñi va
dir-li textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se
negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”.
Pep Sala – La balada de la banda del bar
Bona lletra que ens parla de músics de sempre tocant en aquells petits locals de sempre, amb la música com nexe d'unió entre públic i intérprets. Pep Sala va centrà l'acció de la cançó a les Guilleries, a prop del pantà de Sau. Guitarra, cantant, productor, compositor i bon amic, Pep Sala
va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles Sabater va abandonar el projecte per
seguir amb un altre que ja estava funcionant des de 1993 paral·lelament, la Banda del Bar. Aquesta cançó
que escoltem ara a Troba – Dors va ser el tema estrella del seu primer disc,
paral·lel a SAU, signat com Pep Sala i la Banda del Bar i que es va titular “Fins que
calgui”. El van acompanyar a la gravació Ramon Altimir, Pep Sánchez, Jordi
Mena, Quim “Benitez” Vilaplana i Gerry Duffy. Entre els mols col·laboradors es
trobaven Carles Sabater, Ia Clua, Big Mama Montse, Javier Vargas, Aurora
Beltran i altres. Va ser produït per el propi Pep i Ash Howes i el va publicà
el segell On The Rocks. Aquesta cançó s’ha recuperat al doble CD “Manual teòric
i pràctic sobre el 
pas del temps” que es va editar l’any 2008 i que és la
versió que escoltem ara. Pep Sala va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. És
un gran col·leccionista de llibres antics i Mario ha estat convidat en dues
ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per respecte a aquest
bon amic que és Pep, sempre ha declinat la invitació. Per cert que quan van
tancar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar el
concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtica ja que un
dels principals hits de SAU era "No he nascut per militar". I per cert, des de fa set anys Mario
viu davant d'on hi havia les casernes. 
Ana Belén y Miguel Ríos – España camisa blanca
L'any 1981 Víctor Manuel San José va
compondre aquesta cançó, un cant d'igualtat i esperança que el cançoner popular
a posat en tantes boques que avui forma part de la nostra història musical. Ens
agrada aquell fragment del poema que diu: "La mort sempre present, ens
acompanya en les nostres coses més quotidianes i per fi ens fa a tots
iguals" i és que veritablement la dalla ens sega a tots per igual i de què
et serveix ser "El més ric del cementiri" si igual que aquells
faraons de l'antiguitat remota que eren enterrats amb els seus béns i esclaus,
nosaltres tampoc anem a poder gaudir les riqueses d'aquest, a l'altre món.
Això heu de preguntar-vos. Us hem seleccionat per concloure Troba - Dors per
aquesta setmana una versió de la cançó a carrec d'Ana Belén i Miguel Ríos,
extreta de la gira "El gusto es nuestro", en la què també van
intervenir Joan Manuel Serrat i Víctor Manuel i que va recalar a la plaça de toros
de Tarragona. Mario els va entrevistar per Diari de Tarragona i va realitzar la
crònica del concert, encara que només va poder 
estar present una mica més de
mitja hora ja que va haver d'anar a la redacció del Diari per escriure-ho tot
abans del tancament, a fi que sortís publicat al dia següent . Va ser una gira
que va batre rècords, sent una de les més reeixides de la música espanyola en
el seu moment. El disc de la gira es va gravar a la plaça de toros de Las
Ventas a Madrid el 12 de setembre de 1996. La veritat és que aquestes reunions
de "monstres" de la música no és una cosa nova que haguessin inventat
ells, ja ho van realitzar en els cinquanta Elvis Presley, Johnny Cash, Carl
Perkins i Jerry Lee Lewis que van anomenar al projecte The Million Dollar Quartet
o en els setanta Crosby, Still, Nash & Young i als vuitanta The Highwaymen
que eren Johnny Cash, Waylon Jennings, Willie Nelson i Kris Kristofferson. Ho
hem dit ja unes quantes vegades i ho repetirem "Tot està inventat a la
vinya del Senyor" avui dia l'èxit consisteix a reinventar-se sense que ho
sembli massa.
Tancarem ara el segon programa de la
segona temporada de Troba – Dors, per tant nosaltres baixarem la persiana i
tocarem el dos, però us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors. A
reveure i fins la setmana propera.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario