Les paraules ens porten per mons
d'imaginació i realitat que s'entremesclen en una dansa exòtica plena de vida.
Avui començarem una nova temporada de Troba - Dors i seguim buscant en les
paraules el veritable significat de la música. Els nostres trobadors somien,
imaginen, viuen, i ens fan viure les seves històries a través de les seves
cançons. La música és poesia i la vida és somni, per tant, amics, amigues, ara
somiem, visquem, escoltem, compartim una estona de vida, des de la Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el
programa, avui començarem amb una cançó que ens parla de marginació, de gent
que no són de cap lloc concret perquè són d'arreu del món, d’un món marginal,
aquell que pateix. Per qué com va dir aquell capdil indi: “La Terra no pertany a l'home,
és l'home qui pertany a la Terra”.
Nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui Quimet Curull i Mario Prades
començarem Troba – Dors des de l’Argentina amb un gran payador.
Aixequem la persiana
Facundo Cabral – No soy de aquí, ni soy
de allá
Ens parla de la simplicitat de la gent
humil que viu de forma humil i només té humils pretensions per al futur, però
amb il·lusió i esperança que dins de la seva humilitat ens remet a la grandesa
dels cors humans. D'aquesta gran cançó, a ritme de milonga, s'han fet diverses
versions entre les que comercialment destaca la que millor va funcionar, la
qual va fer Alberto Cortez, però també l'han gravat Jorge Cafrune, Libertad
Lamarque, Chavela Vargas i Julio Iglesias, entre altres molts i s'ha cantat en
27 llengües. Curiosament hi ha en molts casos variacions entre els textos de
les diverses versions, sobretot en les estrofes inicials, però nosaltres hem
decidit bussejar en les arrels i per això escoltem per obrir el primer programa
d'aquesta segona temporada l'original, la interpretada pel seu compositor,
l'argentí Facundo Cabral. La història de la cançó és almenys curiosa, es diu
que Jorge Cafrune l'havia demanat una cançó a Facundo Cabral i aquest s'havia
oblidat d'això. Els dos trobadors van coincidir a l'Uruguai, en aquell moment
tots dos s'havien autoexiliat de l'Argentina a causa del règim dictatorial del
seu país i per això van coincidir. Entre copa i copa Cafrune va recordar a
Cabral que li devia una cançó i junts i guitarra en mà va anar gestant
"No soy de 
aquí, ni soy de allá", aquella mateixa nit i ells bastant
carregats, Cabral la va deixar acabada. Satisfets tots dos es van anar a
dormir, però l'endemà, quan Jorge Cafrune li va demanar la cançó acabada per
començar a treballar-hi i gravar-la, Facundo Cabral no recordava la lletra, la
veritat és que les copes preses la nit anterior no van ajudar. Per sort, un
dels assistents a la gresca l'havia gravat en un magnetòfon i el tema va ser
recuperat per a la història per ambdós payadores. Facundo Cabral (La Plata 22 maig 1937 -
Guatemala 9 juliol 2011) es deia en realitat Rodolfo Enrique Cabral, encara que
en els seus inicis es va fer cridar Indi Gasparino. Cantautor, poeta, payador,
escriptor i filòsof argentí, es va caracteritzar per les seves trovas i els
seus monòlegs plens d'anècdotes personals, paràboles, crítica social per
promoure la autorealització del poble humil i les seves reflexions espirituals.
Es va autoexiliar l'any 1976 ja que el règim no tenia miraments en quant a
silenciar a aquells que eren crítics amb ell i després d'anar-se'n a Mèxic, va
residir a 167 països, tornant a la seva pàtria en olor de multituds al 1984 i
va oferir un recital al Estadi Luna Park omplint l'immens recinte.
Inti-Illimani – Simón Bolívar
Creuem els Andes i ens anem cap a Xile en
aquest viatge per les paraules que estem realitzant avui i escoltarem al grup
Inti-Illimani, la unió fonètica de dues paraules: Inti que en llengua quítxua
significa Sol i Illimani que en el dialecte aimara vol dir Àguila daurada. És
clar que l'Illimani també és una muntanya situada a prop de La Paz, a Bolívia. Pertanyen, al
costat de Quilapayún i Los Jaivas, a un moviment reivindicatiu anomenat Nova
Cançó Xilena que va enfrontar paraules als fusells i tancs de Pinochet, un
dictador que es va aixecar contra el govern legalment establert de Salvador
Allende l'any 1973. Quan el cop d'estat va tenir lloc, Inti-Illimani que
s'havien creat al 1967, es trobaven de gira per França, ells van ser vetats i
no podien tornar al seu país, es van establir a Itàlia i des d'allà van seguir
enviant un missatge de llibertat i esperança al poble xilè i al món sencer. No
van poder tornar a Xile fins l'any 1988. Durant molts anys el director artístic
del grup i líder, va ser Horacio Salines, tot i que el primer va ser Pedro
Yañez al qual va substituir Ernesto Pérez de Arce i finalment Horacio. En
aquesta cançó ens parlen de l'home que al nord del continent sud-americà es va
aixecar contra les tropes realistes espanyoles lluitant per la independència,
cosa que a l'Argentina, Xile i Perú va realitzar el general José de Sanmartín i
a l’Uruguai José Gervasio Artigas. La veritat és que amb Simón Bolívar
(Caracas, 24 juliol 1783 - 
Santa Marta, Colòmbia, 17 desembre de 1830) conegut
com El Libertador, es confirma allò que la història l'escriu qui guanya la
guerra. No qüestionarem en cap moment el valor de la gesta de Bolívar, però si
aclarirem que va existir un altre heroi militar anomenat José Tomás Boves
(Oviedo, 18 setembre 1782 - Urica, estat Anzoátegui, 5 de Diciembre de 1814),
general realista conegut com el León de los Llanos i El Urogallo que quan la
causa republicana estava guanyant, va aglutinar al costat seu als indiecitos i
la gent humil del territori de Los Llanos que no estava conforme en com s'estava
duent aquella independència i en nom d'Espanya va derrotar a Simón Bolívar i el
va posar contra les cordes, encara que finalment la guerra la van guanyar els
independentistes. De fet Bolivar a Boves li deia El Azote de Dios per la seva extrema crueltat que avui ens recorda la història, clar que posteriorment molts
historiadors, entre ells alguns 
de catalans, coincideixen que no tot va ser
així, la veritat és que la crueltat era idèntica en ambdós bàndols i com a
exemple us direm que els soldats, tant republicans com realistes, es feien
collarets amb les orelles dels enemics que havien matat i les tropes d'ambdós
bàndols entraven a sang i foc contra els seus enemics i no feien presoners. El
general José Tomás Boves va morir a la batalla d'Urica. Boves va ser un exemple
per a la seva gent que l'adorava ja que el seu sou íntegre el donava als
soldats pobres, va viure i va morir en la misèria, sense luxes ni béns
personals, cosa que no es pot dir de Simón Bolívar que va morir molt ric, les seves idees i postura política-social van donar origen a un corrent política
anomenada Bolívarianismo. 
José Tomás Boves a l'esquerra, Simón Bolivar a la dreta,
dos enemics lluitant per América
Resulta curiós escoltar El Pollito de
Califòrnia, per moments pot semblar que esta pitorrejan-se del flamenc en les
seves cançons i sobretot per la seva forma de cantar i el cachondeillo que
porta a les lletres, però quan t'assabentes que és nord-americà i que va
arribar a Granada i es va sentir atret pel flamenc del que ha fet la seva vida
i al qual s'ha integrat, t'adones que és un trobador per sumar a l'elenc de
cantautors que sonen al programa. Les seves cançons parlen de borratxeres, de
dones abusadoras i de ressaques. En aquest tema que us hem seleccionat, per
exemple, amb una forta càrrega d'ironia, sarcasme i bon humor explica que és
"Això que fumen els moros" i ens diu que és una mena d'herba bona que
està "mu güena" i a més pot barrejar-se amb tot, des de beguda a
menjar, segons El Pollito de Califòrnia. La veritat és que des de que Quimet i
Mario van escoltar aquesta cançó els va fer molta gràcia i van decidir
punxar-la a Troba - Dors per compartir-la amb els nostres oïdors i oidoras.
Aquesta cançó l'extraiem d'un àlbum titulat "De California a Graná"
que es va 
publicar l’any 2002 o potser sèrie el 2003. Ell es diu en realitat
Johnny Lane i es va sentir atret per la música dels gitanos del Sacromonte, tot
i que va venir en els setanta per estudiar Filosofia i Lletres en
l'especialitat de Filologia Hispànica. Va començar a fer classes d'anglès i es
va consolidar en la terra i l'essència musical andalusa. Des de fa alguns anys
es mou per Madrid. Un dia va confessar que el seu sobrenom es deu al fet que la
primera cançó que va aprendre i va interpretar en públic va ser "El
pollito que piaba" d'Antonio de Mairena i li va quedar aixó de El
Pollito... de Califòrnia que és la seva terra natal.
El Pollito de California, un americà al regust de sud
Domenico Modugno – Come stai
Aquest home ha estat la millor veu del
pop italià, el gran entre els grans. El cantant Domenico Modugno va crear
escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià
que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin
un bon mercat. Seves són cançons avui considerades clàssics, temes histórics
del pop italià com "Il telèfon plora", "Dio, come ti amo",
"Piove", "La distancia", o “Vechio Frak". Es clar que
el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu
dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80,
barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint
les pistes de discoteques a tot el món. Os hem pengat al blog una foto de Mario
amb Francesco Napoli que també es un dels Amics de Troba - Dors, al facebook
que ens coordina l’estimada Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12
ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record, ja us ho explicarem
en un altre ocasió. Aquesta que escoltem ara a Troba - Dors és una preciosa
cançó que pot semblar que parla del retrobament entre una parella que creia que
tot estava 
perdut entre ells, una temàtica semblant a "Las cuatro y
diez" d'Aute o “Entre un hola y un adiós” de Serrat, però per moments
sembla ser no es així, la lletra tracta veritablement del adeu en una parella
que arriva quan ella és mor i ell es queda sol i esperan el momento de
retrobar-se amb ella a l’altre món. La lletra està interpretada en italià.
Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir
a la reserva natural de Lampedusa, el 6 d'agost de 1994. Supossem que avui en
dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven
am patera a la seva estimada illa de Lampedusa, al sud d’Italia i tal com deu
estar ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba, ell que tan va
fer per l’illa.
Enric Barbat – Dimarts i Tretze
En aquesta cançó Enric Barbat, un dels
cantautors més carismàtics de la
Nova Cançó i que va ser membre dels Setze Jutges, ens parla d'un
"pupes". El protagonista és un home amb tan mala estrella que si es
compra un circ segur que li creixen els nans. Això si, quan va a un funeral es
presenta de vintiun botons amb el seu vestit negre i les sabates brillantment
lustrades, però com té tanta mala sort, al funeral acaba sent el protagonista.
Escolteu-la. Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges. El
cantautor va néixa a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en
un recital celebrat a la
Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963. Desenganyat, Enric
Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català
en el que en opinió de Marioés el millor disc d'Enric Barbat, el LP
"Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut
molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta
de components d'Els Setze Jutges va rebre la 
Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en
reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes
durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava
tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla.
El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on
vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es que aquest
any i el passat estan resultan molt cars al mon de la música, massa cars i s'en
va gent sense parar. Algú per allà a dalt deu estar fent una inmensa Big Band i
una bona coral.
Eros Ramazzzoti – Si bastasen un par de canciones
Tornarem una altra vegada a Itàlia amb un
cantant que es va donar a conèixer al nostre país amb cançons molt poppins,
però que també ha escrit lletres molt interessants, veritables poemes amb
missatges de crítica social i altres com aquest que escoltarem ara a Troba -
Dors que ens llança un intens missatge d'esperança. "Fins al desert es pot
omplir amb l'aigua del mar" ens diu Eros Ramazzotti en aquest tema, un
dels millors en la seva carrera al costat de “Música es”. Eros ens explica com
podrien solucionar molts problemes “Si bastasen un par de canciones”, clar que
avui en dia i tal com estan les coses, dubtem que un parell de cançons
solucionessin masses coses. Aquesta cançó es va incloure en el seu àlbum
"En todos los sentidos" que Eros Ramazzotti va publicar l'any 1990.
Mario coneig a Eros Ramazzotti. La primera vegada que Eros i ell es vam trobar
va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox l'havia 
concertat una
entrevista, venia a presentar el seu primer disc. Las fotografies que
apareixen al blog son precisament d'aquest día. Des d'aleshores es’han vist en
moltes ocasions i manteníen una relació que fregava l'amistat. Mario recorda un
matí que van esmorzar junt amb les seves nebodes, la germana i unes amigues de
Mario, a la habitació de Eros a l'hotel de la Rambla on el van allotjar. Abans Eros Ramazzotti
havia oferit, una roda de premsa. La
veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte i no el
diumenge, abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a
Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic Producciones, va decidir celebrar
l'acte en els toriles i allà, entre la manca de llum i la pudó a animals i 
excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va
suspendre la roda de premsa i va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre li
deia a Mario que no parlava espanyol i que Mario afirmava que en el seu cas, no
parlava italià, però de seguida parlàven fluidament i sempre es van entendre
perfectament. Mario li argumentava que "L'italià i el català són molt
semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben
fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes ocasions. Es diu de
nom complet Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina i va nèixa a Roma un 28
d’octubre de 1963 si be desde fa anys viu amb la seva familia a Suïssa.
Mayte Martín & Tete Montoliu – El reloj
invident Tete
Montoliu, un dels millors pianistes de jazz internacional de totes les èpoques.
La cançó us la extraiem de l'àlbum "Free boleros" que Mayte Martín i
Tete Montoliu van gravar l'any 1996, segon disc de la cantant, de nom complet
Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la
qual ja hem escoltat algun tema a Troba – Dors la passada temporada. Per el que
respecta a Tete, es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a
Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Va ser un
dels pianistas de jazz amb més fama i reconeixement internacional, tot i ser
invident. 
El genial pianista Tete Montoliu, a sota Mayte Martín
Juan Perro – Esta tierra no tiene corazón
Quan Radio Futura arribava a la seva fi
Santiago Auserón ja havia mirat cap a Cuba i després d'unes vacances allà, se
sentia molt influenciat i musicalment unit a l'illa caribenya. Quan va tornar a
Espanya va demostrar totes aquestes influències en els últims treballs de Ràdio
Futura i posteriorment, l'any 1993, va crear un projecte al que va anomenar
Juan Perro, en el qual va col·laborar el seu germà Luis. Santiago Auserón va
néixer a Saragossa, el 25 de juliol de 1954. Va ser cantant i líder de Radio
Futura, considerats encara avui en dia una de les millors bandes espanyoles de
la història del rock, encara que Mario sempre discrepi d'això, sense negar-lis
la seva qualitat. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Mr. Hambre"
que es va publicar l’any 2000 i va ser el seu tercer disc. La veritat és que
molts diuen que Santiago Auserón, primer amb Radio Futura i posteriorment amb
Juan Perro, és el creador de la fusió entre pop-rock i el so 
caribeny, però
aixó no és cert, molt abans ho va fer Ciudad Jardín i altres grups i en els
seixanta Los Llopis i fins i tot Los Mustang van gravar cançons que eren un
mestissatge, com "La Batea".
Tot això sense oblidar a Los 3 Sudamericanos, Los Tamara o Los Mismos. És clar
que també hem escoltat a alguns que tenen poca visió històrica de la música que
afirmen que el creador d'aquest mestissatge entre cultures musicals va ser
Jarabe de Palo... Volem des de Troba - Dors recordar a Enrique Sierra (Madrid,
29 de juliol de 1957 - 17 de febrer de 2012) que va ser guitarra de Radio
Futura i va morir any passat. Va pertànya amb tot just 19 anys a Kaka de Luxe,
un grup de curta trajectòria però una referència musical de la movida
madrilenya. D'allí van sortir Alaska, Ana Curra, Nacho Canut, Manolo Campoamor,
Fernando Márquez "El Zurdo" i Carlos Berlanga. A la foto Álex Sánchez de Lone Star i Santiago Auserón.
Malamergo – Faro de la mar
Tancarem Troba – Dors per avui a ritme
d’habanera, es tracta de "Faro de la mar", una bella cançó extreta
del CD "Verdades nombradas" que Malamergo va editar l’any 2008
mitjançan el segell Silva Editorial, propietat del nostre amic Manuel Rivera (a
la foto feta per Mario Prades a la presentació d’un llibre del escriptor Joan
Carnicer, feta a Altafulla). La veritat es que l’album es un bon treball
d'aquest duet integrat per José Hernando i José María Marco, separats per molts
kilómetres de distancia, un resideix a l’Aragó i l'altre a Vila-seca, a
Tarragona, creiem que es profesor, i als quals Mario va tindre el plaer
d'entrevistar-los per Un Toc de Rock,
arran de la sortida d'aquest CD i que la veritat és que ens va agradar
des de la primera vegada que el vam escoltar. Reconeixem que és que es tracte
d’un bon disc que val la pena recomanar des Troba - Dors, amb lletres
controvertides unes i simplement bones altres. La lletra d'aquest tema és de
Marcelino Blanco i la música de José Hernando, però en el disc hi ha textos de
Sabina, del recordat amic Agustí Gutiérrez, músic, escriptor i poeta que ja no
està entre nosaltres i que va ser director de Constantí Ràdio i Altafulla Ràdio
i altres poetes, entre ells Gustavo Adolfo Bécquer. Per cert que algunes de les
fotografies que il·lustren el CD les va realitzar un jove guitarrista de
Tarragona, un noi a qui Mario aprecia molt, es tracta de Robert Hol.
El duet Malamergo
Conclou ara el primer programa d’aquesta
segona temporada de Troba – Dors, baixem la persiana i ens acomiadem fins fins
la propera setmana, nosaltres toquem el dos, però us deixarem amb la bona
companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors. Porteu-se bé.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario