Troba - Dors Programa 29-04-2013

Avui a Troba - Dors buscarem la ironia en les cançons, el bon humor en algunes d'elles, l'amor, el simple amor, en altres, però els nostres trobadors també ens parlaran de la fi de les il·lusions, de posar de nou els peus a terra, de les coses que passen a la carretera i durant les gires dels artistes. Obrirem amb el somni de tots aquells que es troben privats de llibertat, trobar aquesta mateixa llibertat que han perdut. Buscarem el nostre camí entre paraules i músiques plenes de somnis, anhels i vivències, us tenim preparada un menú molt especial i és que nosaltres som Botiguers de Somnis. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicación Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa sortim al aire dien alló de

Aixequem la persiana

Matamala – L’Exprés de mitjanit

Aquesta cançó obria el CD "Matamala Dos" de 1993, publicat a través del segell Al.leluia Records, propietat de Reyes Torio que havái sigut component del grup Dinamita Pa Los Pollos i amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè no ho recordo. L'adaptació de la lletra al català la va realitzar Francesc Ribera conegut com "Titot" que va ser cantant del grup Brams i actualment milita en Mesclat. La lletra ens parla de pugar al “Exprés de mitjanit”, un sinonim dins del mont carcelari nord americà del fet de conseguir la llibertat, el que en termens “talegeros” espanyols seria alló de “dornar-te la bola”. En el primer CD de Matamala col·laborava la seva germana, l'actriu Arianna Gil, encara que en aquest no estem segurs. Van començar sent una banda estandard del mod espanyol, els Brighton 64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més tard a ser Brigatones i ja en els 90 Matamala. Mario va produïr un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos al Moll de Costa de Tarragona, l’any 1988, era el primer que es feia al  Moll de Costa, obrint camí a posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també Mario va ser pioner. Per cert, va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas que a les entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont del carrer Reial, es va col·locar la Policia Nacional, escorcollant a la gent que venia al concert a la recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i policia, hi havia més gent que públic assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots. Els grups creu recordar que no van cobrar, Mario tampoc, els de les barres dels bars no van vendre ni un entrepà… si no falla la memòria, Mario creu recordar que els únics que van cobrar van ser els de seguretat ja que l’empresari, un desaprensiu de Vilaplana, va voler que tinguessin cura de les seves esquenes. Matamala es van desfer a principis del nou segle. Per cert, Brigton 64 han tornat i a finals del any passat han tret un nou disc.

Jairo – Me encanta esta hora del día

En l'àlbum "Los enamorados" que es va editar l’any 2009, l'últim disc publicat per Jairo, aquest cantautor argentí cada dia més proper al rock, ens va incloure aquest tema que ara us hem portat a Troba - Dors. La lletra de la cançó reflecteix un toc de nostàlgia i solitud en la imatge d'aquella noia mirant la fotografia del seu pare que ja no està amb ella, va morir. La cançó és una mirada al passat, però sense perdre el present de vista. Recorda aquell primer petó, el cinema que avui ja no existeix, en el seu lloc han posat un establiment d'una cadena de Supermercats i en aquella vella sala ells dos van veure "El viejo y el mar"... es el passat que sempre perviu en nosaltres. La veritat és que creiem que tots hauríem de tenir per a nosaltres "aquesta hora del dia". A Espanya vam conèixer a Jairo quan va arribar l'any 1970 i de la mà de Luis  Aguilé com a productor, va començar a publicar els seus discos, guanyant un festival a la Costa del Sol. Avui se’l recorda aquí sobretot gràcies a la cançó "Por si tu quieres saber", encara que a nosaltres d'aquella època sempre ens va encantar "Memorias de una vieja canción". Jairo va néixer a la població de Cruz del Eje, a Còrdova, d'Argentina, no hagi confusió, un 16 de juny de 1949 i el seu veritable nom és Mario Rubén Marito González. Ha cantat als grans cantautors del seu país, sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en francès ja que a França és molt reconegut i també en italià. Té una carrera que acollona, amb més de cinquanta àlbums publicats.

Fernando Delgadillo – Llamadas anónimas

En "Hoy ten miedo de mí", un àlbum que el cantautor mexicà Fernando Delgadillo va publicar l'any 1998 i que a Espanya va distribuir Columna Música, s'incloïa aquesta cançó, la lletra ens parla d'un home que rep una trucada telefònica, de nit, anònima. Una veu femenina i molt sensual li diu que tot i no conèixer-se i no saber ni els noms, ella el desitja i li va explicant les coses que farien si estiguessin junts. Podeu suposar que el jove es va posant com una moto i té les bugies a mil per hora, però els telèfons tenen els seus problemes i si escolteu "Trucades anònimes" ho comprovareu. Fernando Delgadillo va néixer a Naucalpan de Juárez l'11 de novembre de 1965 i aquest cantant mexicà, és el creador del que a Mèxic es diu "Canción Informal" i és que en aquest país no utilitzen el terme cantautor com nosaltres, ells dins de l'apartat cantautor inclouen tots els artistes, masculins o femenins, que graven les seves pròpies composicions, siguin de l'estil que siguin. Per cert, la carrera discogràfica de Fernando Delgadillo és molt àmplia, des de que va publicar el seu primer disc "Con cierto aire a ti" l'any 1992, de fet i només en directe té quatre discos publicats, però mai ha treballat amb multinacionals del disc i no obstant això és una de les figures més reconegudes al seu país. Tornant a la lletra de la cançó, horas d'ara ja haureu comprovat com les coses poden canviar en un moment, encara que nosaltres, la veritat, això de les trucades anònimes, sobretot quan el o la que es troba a l'altre costat comença a esbufegar com si tingués un atac d'asma, no ens semblen agradables per res.

Jorge Drexler – El pianista del Gueto de Varsovia

 

El cantautor uruguaià Jorge Drexler va néixer a Montevideo el 21 de setembre de 1964 i va aconseguir un Oscar per la seva cançó "A l'altre costat del riu" que formava part de la pel·lícula "Diarios de motocicleta", un film biogràfic basat en els diaris de viatge de Ernesto Guevara i Alberto Granado, dirigida per Walter Salles. Durant el lliurament dels Oscar va haver problemes ja que l'organització va considerar que Jorge Drexler era poc conegut i no li van permetre cantar la seva cançó, la va interpretar Antonio Banderas acompanyat per Carlos Santana, però Jorge Drexler, quan li van lliurar l'estatueta "es va venjar" i el temps que tenia destinat per als agraïments, el va fer servir per cantar la seva cançó a acappella. A més de músic, cantant i compositor, Jorge Drexler és metge especialitzat en otorrinolaringologia. Aquest tema que us hem portat avui a Troba - Dors es trobava en l'àlbum "Sea", el seu setè disc, publicat l'any 2001 i la cançó s'inspira en el film "El pianista". l'home es diu així mateix que el món es mort i ell segueix viu, recordant com era aquell piano que tocava quan va poder ser "el pianista del gueto de Varsòvia". Ara podria ser el seu net, el seu fill o pot ser ell mateix. Ens diu que tot són només dates, passen els anys i el món no aprèn res, segueix sent analfabet. Una cosa que per cert, també va dir Fernando Delgadillo.

Ovidi Montllor – La fera ferotge

Una de las canciones más rellevants en la carrera del valencià Ovidi Montllor va ser aquesta que ara escoltem junts a Troba – Dors. Va ser una lletra que curiosament va passar la crua i dura censura de l'época i si escolteu amb atenció os donareu compte que l'historia te un trasfons diferent. Aquesta "Fera Ferotge” s'escapa un dia de la seva gabia i crea el pànic entre la gent, però en realitat no vol fer mal ni mengar-se a ningú, sols busca algú amb el què parlar, sobre tot vol veure al alcalde per queixar-se de que la gabia es petita, es a dir, resulta ser una fera no tan ferotge. Es clar que com no la deixen explicar-se i la posan a caldo a les primeres de cambi, per culpa de la po que li tenen, me l'estoban de debó. Conclusió, la pobre  Fera “rep” i la tornen a la gabia. És la veu feridora, punyen, dura i al mateix temps plena d’irònica d'Ovidi Montllor. El cantautor i actor Ovidi Montllor i Mengual va néixer el 4 de febrer de 1942. Ovidi Montllor va morir a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag un 10 de  març de 1995. Cinc mesos abans, a Alcoi, la seva ciutat natal, se li havia tributat un homenatge per tota una vida lluitant per la llibertat i la democràcia. Ovidi Montllor va militar al PSUC i posteriorment en el Partit dels Comunistes de Catalunya, fins la seva mort. Va formar part de la Nova Cançó, encara que creiem que mai va arribar a incorporar-se a Els Setze Jutges. En la seva àmplia filmografia cal destacar el seu paper a "Furtivos" amb Lola Gaos que va portar cua ja que es va parlar de que el gos que mata Lola Gaos a la pel·lícula, el van matar de debó. Ho van desmentir, però ells sabran el que van fer. A mitjans dels anys 70 Toti Soler va esdevenir el guitarra que l'acompanyava en totes les seves actuacions, encarregant-se també dels arranjaments musicals dels seus discos. Van ser molt anys treballan junts, més de 25. Al llarg de la seva carrera Ovidi Montllor va interpretar textes de Salvador Espriu, Vicent Andreu i Estellés, Pere Quart i molts escrits per ell mateix. Amb la arrivada de la democràcia es va dedicar molt més a la seva tasca d’actor que a la de cantant.

Joan Manuel Serrat – Menuda

Tornem al disc "Per al meu amic" de Joan Manuel Serrat, publicat l'any 1973 i amb arranjaments i producció del mestre Antoni Ros Marbà. En aquesta ocasió us hem seleccionat el tema "Menuda" en què Serrat ens parla d'un amor juvenil. Ell l'estima i només desitja que ella pensi en ell tant com el jove pensa en la "Menuda". És una bella cançó d'amor amb una lletra delicada que va escriure el Noi del Poble Sec. Hem de reconèixer que nosaltres opinem que "Per el meu amic" és un dels millors discos de Joan Manuel Serrat. En el fons la cançó és també un crit de llibertat i és que com ens diu el cantautor, "L'ocell engabiat mor". Serrat sempre ha estat la nostra debilitat musical i la veritat és que tampoc hem fet res per posar-hi remei, ja ens està bé així. Fa molts anys que Serrat i Mario es coneixen, va ser arran de la publicació de "El Sur también existe" amb poemes de Mario Benedetti, quan li va fer una entrevista per Diari de Tarragona. Encara recorda, anys després, quan i arran de complir els seus cinquanta anys va fer un article al Diari sobre la seva història musical i felicitant-lo. Va rebre a casa seva un postalón que li va remetre Serrat per correu postal, donant-li les gràcies per tot i dient-li que se sentia ric per tenir bons amics. A la foto veureu a Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel. Per cert, la totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.

León Gieco – En el país de la libertad

Un dels principals cantautors argentins de tots els temps és León Gieco i encara que a Espanya pràcticament només el recordem per la cançó "Solo le pido a Dios" que va versionar Ana Belén, té una àmplia i brillant carrera discogràfica a tota l'Amèrica Llatina, a més de la seva Argentina natal. En aquest tema ens parla d'un utòpic país on preval la llibertat per sobre de tot i al què hem d'anar a buscar-lo a ell. Ens diu que si el busquem el trobarem en aquest País de la Llibertat. Aquesta cançó es trobava en el seu àlbum "Desenchufado​​" que va publicar l'any 1995 i en el que ens fa un viatge musical per les seves millors cançons, encara que trobem moltes a faltar com “Canción para Carito”. León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de 1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco, és un dels trobadors que han sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i polítiques de les seves cançons, a favor dels drets humans, els camperols i pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat amb els marginats. Sent molt jove, a Buenos Aires va conèixer a Litto Nebbia i Gustavo Santaolalla, qui li van donar l'oportunitat de tocar obrint els seus concerts. León Gieco va publicar el primer disc l'any 1973. Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè de les injustícies" i això va voler denunciar-ho amb les seves cançons fins que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles i l'any 1978 va editar "IV LP", amb una de les seves cançons més famoses "Solo le pido a Dios". Quan va poder tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc mil en Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Joan Carles Baglietto i Sixto Palavecino.

Olga Manzano y Manuel Picón – Tu cuerpo

Olga Manzano i Manuel Picón van ser una parella de cantautors que gairebé sempre van gravar les seves pròpies composicioners, però sense fer fàstics a bones cançons d'altres, com Luis Barrios. L'argentina Olga Manzano neix a Angaco, província de San Juan i l'any 1967 forma parella sentimental i professional amb l'uruguaià Manuel Picón. Des de llavors van traballar junts en recitals i teatres. L’any 1974 Olga Manzano i Manuel Picón, aquets trobadors, arriben a Espanya i se instal.len aquí. "Tu cuerpo", aquesta cançó que escoltem ara a Troba - Dors, la van escriure sobre un poema de Pablo Neruda, va ser el tema més popular del duet a Espanya junt a “Tu risa” i la veritat és que està plena de força punyent. Es va incloure en el LP "Los versos del capitán" publicat l’any 1979 per Olga Manzano i Manuel Picón, encara que en algunes biografies diuen que va ser l’any 1988, suposem que es tracta de la reedició. En aquest disc Olga Manzano i Manuel Picón cantan i músiquen 10 poemes del gran poeta xilè Pablo Neruda. El segell DRO el va reeditar en versió CD ja a l'any 2006.  Per cert, en la seva obra volem destacar "Fulgor y muerte de Joaquín Murrieta" una mena d’ópera-rock a ritme de milonga argentina. Manuel Picón va morir l'any 1994. Olga Manzano realitza Master Class a tota Espanya, oferint una innovadora tècnica creada per ella, que permet aprendre a cantar a aquelles persones que mai ho han fet. També ofereix serveis a actors que volen preparar els seus textos i personatges per pel·lícules i obres de teatre. Així mateix ha escrit llibres didàctics.

Asfalto – Rocinante

Al llarg de la història de la música s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. Fa unes setmanes vem parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonan de nou a Troba - Dors. Al costat dels Burning, creiem que són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us hem selecionat és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor, mentres que Sancho Panza va muntar una botiga de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Troba - Dors un dels grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning, inicialment van gravar en anglès i van  versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema es regrabà amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual Mario va ser, en aquella època, delegat per a Catalunya.

Miguel Ríos – El blues del autobús

Aquesta cançó és un dels temes més importants dins de la carrera musical de Miguel Ríos. Ens parla de la solitut dels músics, les gires actuàn cada nit a una ciutat diferent sense prácticament començar noves relacions. És la vida a un autobus i per la carretera, Aquesta cançó es una de les que millor reflectéis la vida d’un músic, la carretera, aquelles gires que no s’acabent mai, el dormir i megar cada dia fora de casa… havia estat composada per Víctor Manuel. Per cert, Miguel Ríos s’ha retirat i sembla ser que aquesta vegada va de veres i ho fa per la porta gran i en olor de multitud. Miguel Ríos va publicar un disc que va sortir el 30 d'octubre de 2010 i va realitza una gira perquè s’el recordi bé. La gira va arrencar a Granada, la seva ciutat natal, però tenía que actuar l’estiu del 2011 a Tarragona i va suspende, sent sustituit per Dani Martín. És clar que ara haurà de comprovar si Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això l’hi diuen el cantant Guadiana. I a una dita de Louis Armstrong: “Els músics no es retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i nosaltres creiem que a  Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 juny 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria" que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre milions de discos a tot el món i el va col·locar en les llistes del Billboard, però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000 còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a Reus. Va ser el primer concert del fill gran de Mario, Guillem que llavor tenía tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble es trobava aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors i amb el que ens despedirme de vosaltres.

Tanquem per aquesta setmana Troba – Dors, però us deixem amb companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres baixem la persiana i us emplaçen a la propera setmana, fins llavors, sigueu bons i bones.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregarse el programa