domingo, 21 de abril de 2013

Troba - Dors Programa 22-04-2013

Aquells antics trobadors vagaven pels camins i explicaven les seves històries a la gent. Els nostres trobadors, aquests moderns cantautors de l'actualitat desgranen les seves narracions a ritme musical a través de les ones. Però igualment ens porten de viatge pels seus propis somnis, vivències, anhels, frustracions, per camins moltes vegades embullats i plens de tortuositats, però sempre ens condueixen a on ells volen que anem. De vegades les històries contenen dolor, passió, amor, fins i tot algunes porten una forta càrrega de violència, com aquesta que utilitzarem avui per obrir Troba - Dors. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, ens posem en marxa dient alló de

Aixequem la persiana

Amaya Uranga – Malasombra

La cançó amb què obrirem avui Troba - Dors és un clàssic que fins i tot ha gravat Frank Sinatra, però es tracta d'una composició del cantant nord-americà Jim Croce (10 de gener de 1943 - 20 setembre 1973) i us la portem a la versió que va realitzar l'extraordinària cantant basca Amaya Uranga, la que va ser primera veu de Mocedades, encara que quan va gravar aquest tema ja havia deixat el grup i gravava en solitari. La va incloure en el seu tercer àlbum Sobre El Latido De La Ciudad” que va publicar l'any 1988. La veritat és que hi ha una gran versió, cantada en anglès i que manté el títol original "Bad, bad, Leroy Brown" que va gravar el grup català Pianogrosso, integrat per J. García de Diego i  Laura Simó, l'any 1987. També hi ha una altra bona versió a càrrec de la cantant xilena Ximena Abarca. La lletra de “Malasombra” ens parla d'un delinqüent que s'escapa de la presó i torna a la ciutat buscant a aquella noia que li va jurar ser-li fidel, però que no ho va ser. Quan la troba ella té parella, un altre pinxo i la cosa acaba a trets, clar que com diuen "El contrario no era manco en las cosas de matar" i tots moren. Ara bé, la reflexió és que "Malasombra" en el moment de la seva mort pensa que feia sis anys i un dia que no besava a una dona, llàstima. La conclusió és simple, no portis flors al teu funeral i allunya't de gent així. Es tracta d'una temàtica similar, encara que no igual que la del tema "Pedro Navaja" de Rubén Blades que al seu torn es va inspirar en "Mackie Messer" de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Si és que tot està inventat en la Vinya del Senyor.

Pedro Ruy-Blas – El joven pastor

Pedro Ruy-Blas és una de les grans veus del pop espanyol, tot i que ell és bateria i al capdavant de Dolores (a la foto), la primera banda que va fusionar jazz i flamenc de l'estat espanyol, va demostrar tota la seva qualitat instrumental en el mon del jazz. Pedro Ample Candel, el seu veritable nom, va néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un parell o tres de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios, si bé mai va ser membre oficial del grup, quan Teddy Bautista va marxar a complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït a Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas posteriorment crea el grup Frecuencia i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor" que també va gravar Johnny Halliday, encara que la seva carrera va ser curta ja que l’any 1977 va crear Dolores. Abans va editar una serie de discos interesants, entre ells “Mi voz es amor” que va ser censurat per el franquisme i entre altres temas destacables aquest que us hem seleccionat per escoltar avui a Troba - Dors, amb una lletra molt interesant ja que la cançó inicialment s'havia de titular "El cura" i parlava dels amors d'un jove sacerdot, és clar que va haver de alterar-se el títol. A la cançó aquest sacerdot ho deixa tot per el seu amor terrenal i val a dir que durant els anys setanta molts van ser el servidors de Deus que van penjar la sotana derrera d’amors d’aquest mon. Mario recorda al capella que el va casar a ell, un jove servent de Deu que sempre va ser molt transgresor, la veritat. El disc va estar produït per Alain Milhaud. La veritat es que Pedro Ruy-Blas es un home de jazz i a partir de 1980 va reprendre la seva carrera com a cantant solista dins d'aquest génere i ha estat traient discos molt interessants, sempre dins d'una línia jazzística o propera al jazz, si l'any 1984 va ser Judes en el musical "Jesucristo superstar" i Jean Valjean a “Los Miserables”, si bé ha fet altres musicals.

Chicho Sánchez Ferlosio – Gallo negro, gallo rojo

Un dels cantautors espanyols més anarquistes en les seves lletres és Chicho Sánchez Ferlosio que curiosament era fill d'un dirigent franquista. Les seves lletres van ser censurades constantment i els seus discos examinats sempre amb lupa i és que veritablement les seves lletres eren incisives, proclamaven la lluita i sobretot van ser sempre molt dures. En aquesta cançó ens parla metafòricament d'aquest tema, opressió, dictadura i franquisme. Un gall Negre amb el qual vol representar l'opressió de l'època, en pugna contra un gall Roig (els revolucionaris lluitant contra el feixisme) que mai es rendeix, només el silenciaran quan estigui mort. Aquesta cançó va suposar per als antifranquistes un himne de lluita comparable a "La Internacional" i l'himne llibertari "A las barricadas". Es deia en realitat José Antonio Julio Onésimo Sánchez Ferlosio i va néixer a Madrid el 8 d'abril de 1940, va morir també a Madrid un 1 de juliol de 2003. una àmplia obra, encara que les seves cançons en moltes ocasions, no les va gravar ell, van ser registrades per altres intèrprets com Rolando Alarcón, Joan Baez, Soledad Bravo, Víctor  Jara o Quilapayún. Era fill de l'escriptor i membre fundador de Falange Espanyola Rafael Sánchez Mazas, així mateix germà de l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio i del matemàtic i filòsof Miguel Sánchez-Mazas Ferlosio. Va publicar molts dels seus discos, gravats simplement amb un magnetòfon casolà, a Suècia. Aquest tema es va publicar al disc "A contratiempo" que es va editar el 1978 i va ser digitalitzat i publicat en versió CD l'any 2007. Amb la seva companya Rosa Jiménez, amb la qual durant molts anys va actuar habitualment per locals de Madrid, va ser protagonista l'any 1981 d'una pel·lícula documental de Fernando Trueba titulada "Mientras el cuerpo aguante", gravada a la seva casa de Sóller, a Mallorca, on Sánchez-Ferlosio actua i parla sense descans fins a caure rendit, de fet sembla que va ser la filosofia de la parella, la lluita constant.

Horacio Guarany – El arriero

Las penas son de nosotros, las vaquitas son ajenasdeia Atahualpa Yupanqui, un dels grans payadores argentins de la història, en la lletra d'aquesta milonga, una de les més importants dins de la seva àmplia discografia i amb una lletra que reflecteix tot allò de dur que és la pobresa per a la gent del poble, per al treballador per compte aliena que lluita simplement per poder sobreviure. L'ofici de traginer ha passat avui dia a la història i els moderns traginers són tots aquells homes i dones que conduint un camió, gran o petit, recorren les nostres carreteres. És clar que nosaltres avui a Troba - Dors us hem portat la versió que va realitzar un altre gran cantautor, també argentí, Horacio Guarany, encara que ell va començar professionalment com a cantant a l'Orquestra de Herminio Giménez, interpretant temes del Paraguai en llengua guarany. És clar que abans va baixar de les seves muntanyes de Santa Fe a la capital per cantar amb la seva guitarra per boliches atrotinats. En moltes ocasions va musicar textos del poeta Juan Eduardo Piatelli. Políticament molt compromès amb el Partit Comunista, Horaci Guarany, de veritable nom Eraclio Catalin Rodríguez Cereijo, va néixer a Las Garzas, Província de Santa Fe, un 15 de maig de 1925, de pare indígena i mare espanyola, de Lleó. L'any 1974 Horacio Guarany és amenaçat de mort i va patir atemptats amb bombes, sembla que es tractava del grup parapolicial Aliança Anticomunista Argentina. Finalment li van donar 48 hores de termini per abandonar el país i al desembre es va exiliar, primer a Veneçuela, després a Mèxic i finalment es va venir a Espanya. La dictadura militar argentina va ordenar retirar tots els seus discos i en les emissores de ràdio es va dictar censura per moltes de les seves cançons, entre elles "La guerrillera" i "Estamos prisioneros". Va tornar a la seva Argentina l'any 1978 i el 20 gener 1979 va patir un atemptat amb bomba a la seva casa del carrer Manuel Ugarte, a Buenos Aires del que va sortir il·lès. Finalment el desembre de 1983 retorna la democràcia a Argentina i pot fer recitals en públic un altre vegada i torna a sortir a la televisió. Per cert, Horaci Guarany que també ha escrit llibres, va recolzar la candidatura presidencial de Carlos Saúl Menem, del qual era amic personal. Mario recorda que una vegada i conversant amb un amic argentí de Constantí al que Quimet també coneix que va sorgir el nom d'Horaci Guarany, aquell l'argentí va exclamar rient: “Es un tipo genial, ché, siempre borracho”.

Rosa Cedrón – Arde el mar

Professora de Música al Ferrol, la cantant i sobretot intèrpret de violoncel gallega Rosa Cedrón formava part del grup Luar na Lubre, on va ser descoberta per Mike Olfield que va convidar-la a posar veus en el "Tubular Bells". La veritat és que amb Luar na Lubre Rosa Cedrón va estar un munt d'anys treballant incessantment i gravant un munt d'àlbums, per posteriorment i després de col·laborar amb La Barberia del Sud, començar ja en solitari, publicant el seu primer disc "Entre dous mares" en 2007, en el qual es va incloure aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara a Troba - Dors, una bella i dolça cançó d'amor en la què la veu de Rosa Cedrón està acompanyada pel violoncel que toca ella mateixa. Va treure un altre disc conjuntament amb la gaitera Cristina Pato que en la gravació tocava el piano, l'any 2010, aquest àlbum es va titular “Soas muller”.

Arde el mar (fragmento)

Nace un mundo cuando hablas
Caen las hojas cuando callas
y en tus ojos vive un dios
La belleza esta grabada
en tu espalda y en tus alas
Y si caminas arde el mar


La Trinca – Tango

En els anys setanta es va posar de moda les excursions a Perpinyà per veure cinema "cochon", als cinemes havia llargues cues de espanyolets, sobretot catalans, per proximitat geogràfica que es desplaçaven a veure pornografia, bàsicament influits en aquest auge de febre reprimida per tants anys sense veure ni una teta al cinema espanyol el fet d'estrenar-se la pel·lícula "L'últim tango a París" que protagonitzaven Marlon Brando i Maria Schneider, dirigida per Bernardo Bertoluchi. La veritat és que Mario també va "picar" i al costat de diversos companys del departament comercial de Telefónica es van muntar una excursió a terres franceses, tot i que la veritat, van quedar molt defraudats. Va ser una cosa similar al que va succeir quan es va estrenar a Espanya la pel·lícula sueca "Helga, el misterio de la vida", a finals dels seixanta. Mario era menor d'edat, però com tants i tants de la seva reprimida generació era un calent mental i en ser menors no els deixaven entrar al cinema Alexis, que és on es projectava a la ciutat comtal. Però ell amb altres companys de la colla del carrer Bassegoda es van muntar una sortida i van anar a una sessió matinal, no demanaven el carnet. És clar que van sortir molt cabrejats ja que simplement es tractava d'un documental sobre educació sexual que a Suècia es projectava en les escoles per a infants de 10 a 12 anys. La Trinca, aquest tercet humorístic que van fer història musical al país, es van mofar de tots aquests calents mentals i les excursions a la població francesa en aquest tema ple de bon humor i a ritme de tango, on un de Manresa que ha anat a veure el film ve "inspirat" i després de comprar margarina del Montseny que és més barata que la mantega, atrapa la parenta i li explica un conte a l'orelleta sobre la moqueta del saló i escoltant "La Marsellesa" per donar més ambient ja que així s'imaginaran que estan a París. La Trinca eren Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pasqual i Toni Cruz i tot i que en moltes fonts se'ls inclou dins de la Nova Cançó i al principi cantaven en català, ells mai van formar part d'aquest moviment musical. Aquest tema es va incloure en l'àlbum "Mort de gana" que van publicar l'any 1973. Curiosament es van donar a conèixer amb un primer single que es va titular "Arriba la Trinca", però que no era una cançó seva, es tractava d'una versió del tema "Lily The Pink" del grup britànic The Scaffold, on militava el germà de Paul McCartney.

Lejos de Allí – En la parada

Aquesta cançó del grup sevillà Lejos de Allí te una lletra que a Mario va agradar-li des de la primera vegada que la va escoltar i tot i que pot ser titllada de cançó per adolescents, els problemes d'aquesta parelleta per poder gaudir d'intimitat i estimar-se no són solament quelcom anherente a la joventut. Mario recorda una vegada, a Barcelona, ens els anys setanta, buscant desesperadament un hotel i no trobar cap habitació disponible, era un dissabte a la nit i havia futbol, jugava el Barça i l'Atlètic de Madrid, els hotels estaven plens i aquells que disposaven d'habitacions lliures demanaven documentació i la noia que estava amb ell tenia poc més de 18 anys, en aquelles èpoques l'edat en què deixaves de ser menor era als 21. Finalment vam haver de aparcar el cotxe en un pàrquing a l'aire lliure i quedar-se allà, arriscant-se a ser sorpresos. Els protagonistes d'aquesta cançó, com no disposen ni tan sols de cotxe i al cinema l'acomodador vigila amb la seva llanterna, finalment busquen la intimitat en una parada d'autobús, la qual cosa encara és més bèstia. Aquesta peça es trovaba al primer disc amb el nom del grup per títol, editat l’any 1989. Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que  arribessin al públic immediatament. És clar que els van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito 14.

Coses – Els nuvols

Aquesta dolça cançó que escoltarem ara a Troba - Dors us la hem tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses ens parlen de començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves formes volatils crean imatges plenes d’esperances. Ens agrada el riff de guitarra, aquest punteix que marca el toc central de la peça. Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català de la història musical i amb la incipient democràcia a sobre. La veritat és que recordem una frase que va dir l’amic Manolo Rivera "Contra Franco vivíem millor". Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock català TR i actualment forma part de Ton  Rulló i la Pegebanda. Sabem que al seu costat a Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de caràcter", però no aconseguim recordar el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i ens sembla deixar-nos algun. El productor d'aquest LP creiem recordar que era Joan Sirvent, però no estem segurs. La veritat és que Mario coneix a Ton i sempre ha admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb las sevas creences. Volem recordar-vos també que Joan Reig en el seu projecte paral·lel a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses.
Ton Rulló quan ja tenia el grup TR (Fotos: Mario Prades)

Hilario Camacho – Final del viaje

Aquesta cançó va ser el títol del disc pòstum que es va publicar del cantautor madrileny Hilario Camacho i la lletra ens parla del final d'un viatge, del final de la seva vida. Ara no estem segurs, però creiem que estava inclosa en l'últim disc que va gravar i que va quedar inconclús ja que Hilario Camacho es va suïcidar a Madrid el 16 d'agost de 2006. Hilario Camacho va néixer a Madrid el 8 de juny de 1948, va ser un cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va aconseguir el reconeixement que han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre per a altres, grans temes de pop i rock. De fet les seves peçes es trobavem a caball del pop i la cançó d’autor i en la seva discografía cal destacar “Tristeza de amor” que posiblement sigui la seva cançó més coneguda ja que es va fer servir com a banda sonora d’una serie de televisió. Hilario Camacho estudiava arquitectura quan es va unir a al grup cultural Cançión del Pueblo, al costat de cantautors com Elisa Serna, Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i als que més endavant, es sumarien Manuel Toharia i Julia León, entre molts altres. Es tractava d'un fenomen paral·lel i similar a la Nova Cançó Catalana, encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el suport econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 va col.laborar a la campanya "Todos por el humo” per protestar davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor dels no fumadors. No se que opinaran ara, tal com estan les coses.

Guillem d’Efak - Febre

Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", composat per Jhon Davenport i Eddy Cooley, al costat de "Com ahir ", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant", totes les lletres van ser adaptades al català per Ramon Folch i Camarasa. Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 amb el que tancarem per aquesta setmana Troba – Dors i que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak, va formar part de la Nova Cançó per dret propi. Era un home que cridava l’atenció: Era de color, cantava en català, perteneixia a la Nova Cançó i va escriure llibres, poemes i cançons. Un extrany coctel. Com us deiem escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre mallorquí a qui escoltarem un altre dia i que va composar l’himne dels Jocs Paralimpics Barcelona 92. Per cert Guillem D'Efak va gravar un disco compartit de Nadales.

Conclou Troba – Dors per aquesta setmana, però no us deixem sols, us quedeu amb companyia, la de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres baixem la persiana i fotem el camp.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario