Aixequem la persiana
Inma Serrano –
De sobra lo sabes
L’any 1993 i en ple
desenvolupament del CD, el segell DRO va
realitzar una campanya promocional
del nou format d'àudio
amb el primer treball de la cantautora Inma Serrano,
un dels M-Clan i un grup del qual ara no recordem
el nom, si bé pensem que eren els Def Con Dos, però no
estem segurs. Aquests tres CD
es van posar a la venda al preu de 1000 pessetes
unitat, uns sis
euros, enfront de les més de tres mil (18
euros) que costava
al mercat un compac disc. La
promoció va funcionar bé i haurien d'haver
prestat atenció a
ella. Els costos de fabricació d'un compacte
són molt més
econòmics que els d'un vinil, però
sortien molt més cars
i avui en dia
els preus d'un
CD segueixen sent
prohibitius. Molt queixar-se de la pirateria, de la qual nosaltres estem en contra, però quan durant un temps
Mario va estar negociar amb diverses publicacions
l'edició de CD’s promocionals
per regalar amb les
diverses revistes, amb impostos de SGAE inclosos,
els tiratges minims de 1000 còpies no
superaven les 300
pessetes unitat (1,8 euros). Com més tiratge
més baixa el cost
unitari. Senyors, està bé vulguin tenir beneficis, però
Tan abusius? Aquesta
cançó amb la qual
anem a començar Troba - Dors d'avui
es trobava en el
primer treball de la cantautora alacantina 
Inma Serrano
amb el seu nom per títol, aquest del que
us parlavam anteriorment i que va sortir a la
venda a preu econòmic i va resultar un
experiment amb bons resultats ja que
es va vendre molt bé i va donar a conèixer a aquesta
dona que va residir a València, Barcelona i
finalment va establir la seva residència a Madrid. En
aquest CD va
comptar amb la col·laboració
d'Antonio Carmona. La banda que la va
acompanyar en l'enregistrament
d'aquesta cançó que
escoltem ara estava integrada per John Parsons
(guitarra), Paco Bastante (baix), Pedro
Barceló (bateria), Gino Pavone (percussió),
Antonio Sauco (piano
i teclats) i
Sol Pilas i Araceli als cors. Actualment Inma
Serrano, nascuda a
Alacant l'any 1968 té
el seu propi segell discogràfic Cerebro Demente Records. A més de cantant i
compositora també ha realitzat tasques
de productora i ha
treballat amb Lorca,
Armando y El Expreso de Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha estat jurat d'Operación Triunfo un parell de temporades. La veritat és que
ens agradaria saber la seva "veritable" opinió d'un programa com aquest,
ella que és autora de les seves pròpies cançons.
Per cert, l'any 2008 va publicar un àlbum en llengua catalana
titulat "Inma I" que un any més
tard va versionar en castellà. En total
Inma Serrano ha
tret nous àlbums.
Quique
González – Tenía que decírtelo
Dins del grup de trobadors més propers al rock que
al clàssic cantautor podem destacar a Quique González. El
passat 2 de febrer Quique González va publicar un nou
treball discogràfic, el seu novè
disc, un àlbum titulat
"Delantera mítica" i d'aquest
nou àlbum us
hem extret la
cançó que obre el CD "Havia de dir-t'ho", en el qual aquest cantautor
urbà ens parla
amb les seves metàfores verbals de desesperació, d'estratègies i de
cobrir l'expedient i sobretot pretén incidir
en el moment sociopolític actual. Aquest nou
treball s'ha gravat
als Alex The Great Studios de Nashville,
a Memphis, comptant amb la producció
de Brad Jones, un home que entre altres, creiem
recordar que ja va treballar també amb Els
Pets i ha tingut
les col·laboracions d'Alex Muñoz i Zahara. César Pop
i Leiva de Pereza
han intervingut en
la composició d'alguns dels
temes. Enrique González Morales va néixer a
Madrid un 17 de octubre de 1973.
Curiosament Quique González va començar publicant
amb multinacional, per després de passar
per DRO editar els últimes produccions amb
un segell independent Last Tour Records. 
Paco Enlaluna
– Si Jesús volviera
Manolo Rivera va
convidar a Paco Enlaluna perquè
actués en la presentació del llibre "El Comecuentos", un compedi de
relats coordinats per Víctor Navarro
Remesal realitzats en aquest llibre per un munt d'escriptors amics de
Tarragona i els seus voltants que ha editat Silva Editorial. De fet Manolo
Rivera ha inclòs en aquest llibre dos relats seus. La presentació de
l'acte que es va realitzar al Museu
d'Art Modern de Tarragona, presentat per Ana Santos i després de la presentació tots, Mario inclos, es van
anar a sopar a l'Orangerie, un
restaurant de Tarragona. Mario va tornar a retrobar-se aquella nit amb Paco Enlaluna, feia uns quants anys
que no es veien, però es vam adonar que l'amistat seguia igual de fresca. Paco li va passar durant el sopar el seu nou CD
"Bufones y Antihéroes" que acaba de publicar, explicant-li que havia
de presentar-ho en el marc del Festival
Barnasants que coordina l'amic Pere
Camps, Els concerts de Paco
Enlaluna, els seus directes valen la pena, amb grup o només amb la seva
guitarra, usa els recomanem des de Troba - Dors. Aquesta cançó que escoltem
ara, del nou CD i que us hem seleccionat, està plena d'ironia i ens explica les
dificultats que tindrie avui en dia Jesús
si tornés a néixa de nou. És tracte 
d’una lletra molt interesant i a nosaltres
ens crida l’atenció alló de que "A Barcelona no pots trobar cap verge si et dediques
a la fusteria", per tan Sant
Josep en lloc de dedicar-se a la fusta treballa com encarregat a IKEA i la seva conclusió final “Siempre habrá un
tal Judas, sacando tajada de la Historia Sagrada”. Tots els temes inclosos
en el nou CD estan composats i arreglats pel mateix cantautor. La veritat és
que es tracta d'un treball molt interessant ple de bones cançons que us recomanem
des de Troba - Dors. Quan va començar es feia dir Paco Hilaluna, després i fins ara és Paco Enlaluna, si bé ell es diu en realitat Paco Ortega. El nom no fa la cosa, ell
es el mateix. I més en el cas d’aquest trobador que ho dona tot en cada
actuació. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis,
cosa que se li nota en les paraules i a més és de barri, de Bonavista, se li
nota en el sentiment. També és guionista de programes d’humor, entre d’altres a
traballat per a José Luis Moreno
i aixó se li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants de les
seves cançons. Paco Enlaluna es
tot un showman. 
Nina – Tot
queda enrera
Inicialment
cantant d'orquestras, Nina va
militar a l'Orquestra Costa Brava,
la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra
Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i
es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó
"Nacida para amar". Nina va treure discos molt comercials
fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels
jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un
títul molt al-legoric i que Nina va
publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre
d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels
músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins
i Vitor Martins, però nosaltres us
portem una de les que millor van funcionar del CD, es tracte d’una versió del
clásic dels Eagles “New kid in
Town” que ens parla de les esperaces i la fugida cap a la gran ciutat buscant
un futur, deixan enrere el poble i tot el que coneixies fins aquell moment, inclos
la gent que 
estimes. La cançó va ser adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets, un amic del Quimet i Mario, de fet
Quimet va tocar en els dos primers discos de Els Pets. La producció
d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra
espanyola), Nau Mercader (pandereta)
i Carme Canela als cors. Després
per Nina va arribar una bona
carrera com a actriu de culebrons a TV3,
destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del
nefast Operación Triunfo on va
repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el
"bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si,
el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La
Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El
seu nom és Anna Maria Agustí Flores
i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Mario està convençut que
Nina, Laura Simó, Carme Canela
i Mone, son les millors veus
femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Nina a Eurovisió
Ana Belén i
Joan Manuel Serrat – Paraules d’amor
De tots i totes
creiem que serà
coneguda aquesta cançó,
possiblement una de les més entranyables
en la carrera de Joan Manuel Serrat, però
la curiositat que us portem a Troba - Dors és que Joan
Manuel Serrat la
canta en castellà, clar que
això ja ho va fer
anys enrere cantant amb Amaya
Uranga, però és
que en aquesta versió que escoltem ara Serrat
canta la seva part en castellà i Ana Belén interpreta la que
li correspon en català.
No us sembla,
si més no curiós? Junts i durant
els mesos d'agost
i setembre de 1996, Ana Belén, Joan Manuel
Serrat, Miguel Ríos i Víctor Manuel van realitzar una gira memorable
de 28 concerts, una
de les primeres reunions de monstres de
la música, ells van crear un
supergrup i el públic els va donar la raó. Serrat
li deia un dia
a Mario que aquest tipus de gires /
reunions són molt
enriquidores. El resultat es va plasmar en un CD que es va publicar al novembre amb 21 temes gravats
durant la gira. Del
CD que es va titular com la gira “El gusto es nuestro” us hem extret aquesta
cançó que escoltem ara. Mario va tindre el privilegi de cobrir el concert que junts van realitzar a la plaça de toros de Tarragona i que
va ser produït per Plastic, l'empresa 
que coordinava
el seu amic Iñaki
Martín i van
estar conversant una bona estona
abans del concert, però no va poder
veure-ho sencer, va haver de marxar-se després una mitja hora de
bona música, a la redacció del Diari
de Tarragona per escriure
l'article abans del tancament
i que la crònica
pogués sortir l'endemà,
era un dels greus inconvenients d'aquest treball, però... que hi farem.
A la macrobanda que
portaban trobàvem al trompetista Matthew
Simon, Andreas Prittwitz
(saxo, clarinet i flauta), Tito Duarte (percussió), Antonio
Calero (bateria), Jaume Asúa (guitarres)
i un munt més
de bons professionals. Per cert, els arranjaments
del tema que escoltem ara van ser d'Antonio
García de Diego.
The Bee Gees – New York Mining Disaster 1941
La història musical de
The Bee Gees,
la banda dels germans Gibbs, està marcada per un
abans i un després de la "Febre del dissabte nit".
La veritat és que si ens donessin a escollir ens
quedariem amb la primera etapa i
cançons com "Spicks and specks", "Words", "Wolds", "Massachusetts",
"Holiday", "Hi,
ho" i sobre tot
aquesta que escoltem, amb una lletra esgarrifosa ja que compta una desgràcia que va passar veritablement quan es va ensorrar una mina, però no va ser a Nova
York, va ser a Aberfan a Gal·les l’any 1966. Esta
comptat sota el punt de vista d’un miné atrapat que li enseña la foto de la
seva dona a Mr Jones. Va ser composada per
Barry i Robin a les escales del estudis de Polydor,
un dia que va haver-hi un tall de llum i alló els va fer pensar en el fet
d’estar atrapats a una mina. Es va incloure en el
seu àlbum "BeeGees'1st", disc de debut internacional de The Bee Gees publicat
el 14 juliol de 1967 a Anglaterra i a
l'agost als Estats Units, va aconseguir la setena posició del Billboard. La 
caràtula de l'àlbum va ser dissenyada per Klaus Voormann, baxista de Manfred Mann que també va fer la caràtula de l'àlbum "Revolver"
de The Beatles. El
single es va editar abans, el 14 d’abril de 1967. La cançó va
ser versionada al castellà
pel grup granadí Los Ángeles i us la recomanem, si be la tradució no es massa correcte. En aquella primera època The Bee Gees eren Barry Gibb (veu i guitarra), Robin Gibb (veu i orgue), Maurice Gibb (veu, baix, piano i
mellotron) (Illa de Man, 22 de dicembre de 1949 – Florida, 12 de gener de
2003), Vince Melouney (guitarra
solista) i Colin Petersen (bateria) (tots a la foto segona).
Us explicarem una dada curiosa. L’any 1967 els Bee Gees van arribar a Londres
procedents d'Austràlia, la seva intenció era que Brian Epstein, manager de The
Beatles, els representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel
seu ajudant Robert Stigwood.
Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit
milers de lliures en els Bee Gees,
la resposta de Brian va ser:
"Doncs
són 
milers de lliures llançades". Es va equivocar. El 5 de Novembre
de 1967, el component dels Bee Gees
Robin Gibb (a la foto) i la seva núvia Molly
que era secretària de Robert
Stigwood, el seu mànager, anaven de viatge de tornada a Londres,
malauradament, el tren en què viatjaven va descarrilar a Hither Green,
cobrant-se l'accident 49 víctimes mortals i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van resultar il.lesos i el cantant va treure
a diverses persones de la runas dels vagons. Al mateix temps, a molts
quilòmetres de distancia, Maurice Gibb,
el bessó de Robin i també
component dels Bee Gees, es va
aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a Robin". Barry Gibb va manifestar després que
aquest esdeveniment va fer que Robin es tornés més sensible i poc temps després va compondre un tema que va
ser número 1 a mig mon, es
tractava de "Massachusetts". Robin va morir a Londres un 20 de maig del
passat any 2012.
Zayda y los Culpables – De contrabando
Zayda Peña, cantant
i líder del grup Los Culpables,
una banda del que a Méxic es diu “Gruperos”,
va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana
i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan
acabava d'assistir a un concert d’Alejandra
Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, acompanyada per la
seva manager Ana Bertha González i
Leonardo Sánchez, empleat del
motel, van entrar uns sicaris que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a
l'instant. Zayda va ser
traslladada a l'hospital en gravíssim estat (a la foto). A trenc d'alba i sense que la
policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la
seva vida, un altre sicari va entrar a la UCI, tranquil·lament i sense que ningú li impedís
el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda 
Peña de tres trets al cap. Encara avui i com passa amb tants i tants
artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni creiem que el trobin mai, com acostuma a passar masses
vegades al pais dels mariachis. Aquesta peça que escoltem ara a Troba - Dors es una de les millors
cançons de la curta carrera de Zayda y
Los Culpables, truncada per la seva prematura mort i parla d’un amor amb
una persona que ja te la seva dona, però ella és conforma sols amb veure’l i
que li doni un petó. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la
vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridosd. No es tracta de que els artistes intervinguin
en el negoci del tràfic de drogues, és una 
cosa molt més simple i alhora més
esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé
i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent d'aquest taranna i clar, li
dedica una cançó al anfitrió. El narco competidor se sent ofès i mata el
grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de
que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa
d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo"
i es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no
tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una
altra alternativa de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del
traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que el narcotrafican, amb el
cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar a Zayda... la veritat mai es sabrà i la
mare de Zayda Peña avui en dia
ancara segueix clamant justícia en un desert de silencis.
Aretha Franklin – I Say a little player
Aquesta peça,
un bell poéma d’amor, és al nostre parer el millor tema en la carrera musical
de Lady Soul. Curiosament quan
es va editar a Espanya l’any 1969 el single de Aretha Franklin, van col·locar la cançó a la cara B i a la A "La casa que Jack va
construir". Per aixó Mario sempre diu, parlan dels AR de moltes casas de discos, alló de ¡Lumbreras! Quan es van
adonar que la peça que més agradava era a la cara equivocada es van donar
pressa i van retirar els discos que quedaven a les botigues i el single es va
reeditar amb "Reso una petita oració" en el lloc correcte, com a cara
A. El colossal error està testimoniat amb la caràtula del single que us mostrem
al blog perquè ho comproveu per
vosaltres mateixos i és que Mario és dels que van comprar el single nomes
sortir i es va quedar amb un dels que tenen valor de col·leccionisme. De fet hi
ha molts perquè es venia molt bé, encara que no està excessivament valorat,
precisament per aquest fet. El més curios 
del cas és que en els Estats Units
les cançons del single d’Aretha
Franklin respectaven aquest últim ordre, és a dir que "Say a little
player" va ser cara A. Es va editar l’any 1968 i va aconseguir el lloc 3 en les llistes de R & B i el 10 a
les de pop. Aretha Franklin va
néixer el 25 de març de 1942
a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul i també com Queen of Soul. És una de les veus que més han influenciat a les
cantants de Rhythm and Blues i funky de les darreres generacions.
Rezo una pequeña
oración por ti
(Fragment)
En el momento en que despierto
Antes de ponerme el maquillaje
Rezo un pequeña oración por ti
Mientras me peino,
Y me pregunto qué vestido ponerme,
Rezo una pequeña oración por ti
Por siempre, y para siempre, te quedarás en mi corazón
y yo te amo
Siempre, y siempre , nunca nos separaremos
¡Oh, Te quiero
Juntos, para siempre , así es como debe ser
Pensar en vivir sin ti
Sólo produce angustia en mí.
Corro al autobús, querido,
Mientras viajo pienso en nosotros, querido,
Rezo una pequeña oración por ti.
En el trabajo me tomo un tiempo
Y durante todo mi descanso para tomar un café,
Rezo una pequeña oración por ti.
Por siempre, y para siempre, te quedarás en mi corazón
y yo te amo
Para siempre, y nunca jamás te separarás
¡Oh, cómo te voy a amar
Juntos, para siempre , así es como debe ser
Pensar en vivir sin ti
Sólo significaría un corazón roto.
Rezo una pequeña oración por ti
(Fragment)
En el momento en que despierto
Antes de ponerme el maquillaje
Rezo un pequeña oración por ti
Mientras me peino,
Y me pregunto qué vestido ponerme,
Rezo una pequeña oración por ti
Por siempre, y para siempre, te quedarás en mi corazón
y yo te amo
Siempre, y siempre , nunca nos separaremos
¡Oh, Te quiero
Juntos, para siempre , así es como debe ser
Pensar en vivir sin ti
Sólo produce angustia en mí.
Corro al autobús, querido,
Mientras viajo pienso en nosotros, querido,
Rezo una pequeña oración por ti.
En el trabajo me tomo un tiempo
Y durante todo mi descanso para tomar un café,
Rezo una pequeña oración por ti.
Por siempre, y para siempre, te quedarás en mi corazón
y yo te amo
Para siempre, y nunca jamás te separarás
¡Oh, cómo te voy a amar
Juntos, para siempre , así es como debe ser
Pensar en vivir sin ti
Sólo significaría un corazón roto.
Rezo una pequeña oración por ti
Cacho Castaña – A donde vas, quedate en Buenos Aires
I acabarem el programa d’avui de Troba – Dors
amb Cacho Castaña i una cançó que ens parla de solitut, el diàleg / monóleg entre
un noctambul solitari i el mud maniquí d’un aparador a la ciutat de Buenos
Aires. Cacho Castaña es una de les grans veus argentines,
a caball del pop i el tango i que torna a Troba - Dors, en aquesta ocasió amb una altra de les seves bones
cançons que, com no, ens torna a parlar de problemes humans i del seu Buenos
Aires natal, es Cacho Castaña. Cacho Castaña es molt bo i barrexa pop
amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com
“Café la Humedad”
o “Garganta con Arena” una composició dedicada al gran intérpret 
de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche,
un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 i mort a
Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho
Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, ha compost més
de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de
pel·lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda con
Espalda". El seu nom real és Humberto
Vicente Castagna i va néixer el 11 de juny de 1944, al barri de Flores,
a Buenos Aires, d’origen italià. La cançó que escoltem estava inclosa en el seu
LP "Soy un tango", de 1994, si bé també la trobem en moltes dels seus
recopilatoris.
Per aquesta setmana baixem la persiana de Troba – Dors, ara bé, us
deixarem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres us diem a reveure i toquem el dos.
Quimet Curull
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario