La música ens porta per camins de vegades estranys, asfaltats de paraules que s'entrellacen creant un món que creiem de fantasia, però que mira masses vegades a la realitat. Els records omplen de vides el nostre passat, de vides i dubtes. Ens preguntem Com hagués estat si... Que hagués passat si... On estaria ara si... Masses interrogants, la vida es viu, per a bé o per a mal, està plena de "moments" i la música i els trobadors fan costat a molts d'aquests moments. Avui amb la nostra música, a Troba - Dors us portarem per carrers plens de records per a uns i descobriments per altres, fins us parlarem d'una bruixa, però esperem compartir amb vosaltres paraules plenes de música que ens diuen coses. Des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten
el programa Quimet Curull i Mario Prades
Aixequem la persiana
Álex Zara – L’avi fa nosa
La cançó amb què obrim el programa d'avui de Troba - Dors ens parla de l'avi, l'etern dilema sobre la gent gran que en una casa poden arribar a ser un llast en segons quins moments, encara que tal i com estan les coses en la societat actual, amb tanta corrupció, tant atur i famílies que dia a dia s'acosten més a les fronteres de la misèria, els avis amb les seves paupèrrimes pensions de jubilació, en moltes ocasions són el suport necessari per al sosteniment de la magra economia familiar i poguer arrivar a fi de
mes. Álex Zara va ser un cantautor proper al pop que va sorgir a finals dels anys 70. Aquest tema era la cara A d'un single que va publicar l'any 1980 comptant amb Josep Más com a productor iarranjador. El cantant, pianista i compositor Àlex Zara va ser el guanyador del Gran Prix International de la Chanson que es va celebrar 
a París l'any 1978, amb el tema "Estoy así de
loco". Un bon dia va decidir que deixava la música des de dalt de l'escenari i es va passar al camp de la producció i va realitzar treballs amb molta gent, entre ells Los Mustang i Tony Ronald que per cert ens va deixar fa poques setmanes. També va escriure
cançons per a altres. Va ser compositor amb Xavier Cugat, del tema de la pel·lícula "Una rosa al viento" l'últim film que va protagonitzar l'insigne director d’orquestres i
músic català i que va dirigir el "sogre" de Mario, el director Miguel Iglesias Bonns. La veritat és que nosaltres fa temps que li hem perdut la pista a Àlex Zara. 
El abans i el després d'Àlex Zara
Mayte Martín y Tete Montoliu – La hiedra
Ara i dins dels mestissatges musicals tan característics a Troba - Dors us hem seleccionat aquest tema, amb Mayte Martín, una cantant de flamenc, interpretant al costat del gran pianista de jazz Tete Montoliu, un romàntic bolero que ens parla d'estimar com l'heura, enganxat a tu. La veritat és que aquest gran bolero es diu en algunes fonts de la xarxa que és del trio Los Panchos i si bé aquests la van gravar i van portar a l'èxit, molt abans que ells la va gravar el peruà Lucho Barrios (Callao, 22 abril 1935 - Lima, 5 de maig de 2010) que nosaltres suposem va ser el seu autor. De fet Mario recorda que en els anys seixanta Mochi va realitzar a Espanya una bona versió que es va publicar en un dels seus EP s. A Mario aquest tema li porta records d'una festa major en un barri perifèric de Tortosa, creu recordar que es deia Horts del Cony, a la carretera que portava a Amposta, allà, en una vacances i mentre l'orquestra la tocava, ell amagat dins d'un búnquer, restes de la Guerra Incivil li va explicar un “cuentecito” a l'orelleta a
una noia, tres o quatre anys més gran que ell, tot i que avui i recordant des de la perspectiva de que només tenia 14 anys, està convençut que el “cuentecito” l'hi va
explicar ella
a ell. La cançó us la extraiem de l'àlbum "Free boleros" que Mayte Martín i Tete Montoliu van gravar l'any 1996, segon disc de la cantant, de nom complet Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la qual ja hem escoltat algun tema a Troba – Dors. Per el que respecta a Tete, es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer
a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Va ser un
dels pianistas de jazz amb més fama i reconeixement internacional, tot i ser invident. 
Mayte Martín i Tete Montoliu
Massiel – Rufo el pescador
Als pobles costaners, poblacions de pescadors a la majoria dels casos, el progrés ha fet un trist favor
en massas ocasions. L'especulació urbanística que va començar als anys seixanta ha marcat skylines que són veritables "bodrios" paisatgístics,
aberracions que resultan ofenses per a la vista i el bon gust. Precisament d'això ens parla
la cançó de Massiel. Era una composició de Manolo
Díaz, un home que havia estat component d’un grup mític dels anys seixanta, Los
Sonor i que ja s'havia llançat llavors en solitari. Va ser cantada per Massiel i amb una segona versió a
carrec de Manolo Pelayo, un altre nom
históric de la música dels 60 i que havie sigut membre de Los Diablos Negros i
Los Botines. Tots dos es va
presentar al Festival de la Canción de Mallorca
l’any 1966 i la cançó va guanyar. És una de les millors interpretacions de la
"Tanqueta
de Leganitos" i molt superior a la del seu company d'escenari. Massiel, de veritable nom María Félix de los Àngeles Santamaría
Espinosa va néixer a Madrid el 2 d'agost de 1947 
i el seu pare Emilio Santamaría va ser un dels
millors representants artístics de la seva època, tasca que va heretar el fill,
el germà de Massiel que també es deie Emilio i va
ser president de A.R.T.E. la Associació de Representans Técnics de l'Espectacle.
Massiel va debutar l'any 1966 i
el 1968 després del merder que va muntar Serrat al negar-se a cantar en castellà, ens va representar a Eurovisió i vam guanyar. Curiosament
aquesta peça que escoltem ara, tot i ser un crit de denuncia social, va passar la
censura de l’época que va jutgar era una cançó d’amor i festa, però es tracta
d’una veritable crítica a les monstruositats que es feien llavors al litoral.
Qué es podria dir ara? 
Canned Heat – Marie Laveau
Ara a Troba – Dors us
portem una mica de bon blues amb aquesta cançó dedicada a la més famosa
reina bruixa de Nova Orleans, una mambo, com es diu en el llenguatge del
voodoo, anomenada Marie Laveau (10 de septembre de 1794 – 16 de juny de 1881).
Tot un mite, a la que també van cantar els Redbonne i Bobby Bare, entre uns
quans altres. Es clar que aquesta peça es instrumental. De fet Marie Laveau, considerada la més important reina buixa que
va surgir dins de la cultura voodoo de Nova Orleans, te un important apartat en
el Museu del Voodoo de Nova Orleans, al blog us posarem una reproducció d’un
quadre d’ella exposant en aquest museu i la foto de la seva tomba, un lloc de peregrinació. Es una bona cançó escrita
per Henry Vestine, carregada de blues que es trobava al disc “Boogie With
Canned Heat” que Canned Heat van
publicar el 21 de gener de l’any 1968 mitjansan el segell Liberty
Records, si bé es va 
gravar entre els mesos d’octubre i
novembre de 1997. L’àlbum va ser reeditat en versió CD l’any 2005 amb sis cançons més com
Bonus Track. Els
Canned Heat van saber fusionar
blues, boogie i country rock oferint molta qualitat. Van
ser tot uns innovadors. És clar que el seu estil és difícil d'emular tenint en
compte la veu de Bob Hite,
conegut com "L'ós", un
home amb aspecte impressionant, alt, gruixut i dur, però amb una veueta que fa
lucinar i va ser el detall que va caracteritzar a Canned Heat. El grup que es va formar a Los Angeles l’any 1965, el
lideraven Alan "Blind Owl" Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i
veus) i Bob Hite "The Bear" (veus i harmònica), al
costat de Henry Vestine al que
li deien Girasol, ex membre dels The Mothers of Invention de Frank Zappa que s'encarregava de la
guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia estat baixista
de The Monkees i va començar treballant
en l'estudi per acabar unint-se al grup, al costat del bateria Frank Cook que posteriorment va ser
substituït pel mexicà Adolfo 
"Fito" de la Parra. La Parca
ha passat la seva dalla per la banda. Alan
Wilson va morir d'una sobredosi de droga en un "aparent
suïcidi" al setembre de 1970. Bob
Hite va morir d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun temps després
ens va deixar Henry Vestine,
l'any 1997 i Richard Hite que
s'havia incorporat posteriorment, va ser l’any 2001. “Going up the country” al costat de "On
the Road Again", són els temes més populars de la seva carrera aquí al
pais. En total Canned Heat ha tret 29 àlbums, l’últim l’any 2011, a part de 9 recopilatoris de grans èxits, però
ara sols queda Larry Taylor de
la formació original.
Ángel Petisme – Una canción llamada Imagine
Un dels bons cantautors de culte que tenim al país és l'aragonès Ángel
Petisme que escoltarem ara amb aquest tema a Troba - Dors i en el què juga amb
el record de mític tema de John Lennon. En aquesta peça se'ns presenta un Àngel
Petisme amb esperances, recordant una escena impactant, un policia, en un bar
d'Argüelles, llegint-li a un cec una cançó anomenada "Imagine". Ell
imagina en aquest tema un món lliure, sense banderes, amb cendres empeses pel
vent que sepulten el record de llocs com Spandau, Sibèria o Nagasaki. Clavells
oxidats en els tancs del futur i dinosaures i unicorns a l'Antàrtida. El Gran
Germà plorant, esquelets dansant, els rellotges detinguts i la ràdio en
silenci. Això últim a nosaltres no ens fa cap il·lusió ja que precisament
gràcies a la ràdio compartim aquesta cançó amb vosaltres que per cert, es va
incloure en el seu segon disc "El Singapur" que Àngel Petisme va
publicar l’any 1994 a
través del segell Fonomusic, un dels seus millors treballs discogràfics. Tots
els temes eren composicions seves, encara que en tres d'elles va comptar amb
Gabriel Sopeña, Javier Vargas i Héctor Lera. La veritat és que la carrera del
cantant, compositor,
escriptor i sobretot poeta Ángel Petisme és interessant
tot i que mai ha estat home de llistes d'èxits, però té discos molt correctes.
Va néixer el 17 de Gener de 1961
a Calataiud, Saragossa i es va llicenciar en Filologia
Hispànica. En la seva trajectòria professional nosaltres volem fer referència a
la seva faceta de poeta. Va ser el fundador de la revista "Narra" i
el grup de Jóvenes Poetas Aragoneses on va publicar els seus primers poemes. L’any
1984 publica "Cosmética y terror", el seu primer llibre de poemes que
per cert, els poemes d'Ángel Petisme han estat traduïts a diversos idiomes,
entre ells italià, francès, anglès, txec, búlgar, alemany i rus. Va guanyar el
Premi Sial, l'any 2000, pel seu poemari "Buen día, colesterol", però ha
obtingut uns quants premis més. En els seus inicis va formar part de diversos
grups de rock, però finalment es va decantar per la cançó d'autor. Entre els
músics que col·laboren a "El Singapur" trobàvem a l'argentí Alberto Gambino i
ara l’escoltarem.
Claudina y Alberto Gambino – El Gorila
L’any 1972 el duet de cantautors argentins Claudina i Alberto Gambino van
publicar un àlbum titulat "Brassens en castellano vol. 2" del que us
extraiem aquest divertit tema, carregat de la cruel ironia i càrrega social del
cantautor francès Georges Brassens (Seta, 22 d'octubre de 1921 -
Saint-Gely-du-Fesc, 29 d'octubre de 1981). La lletra ens explica la història
d'un goril·la tancat a la seva gàbia del zoològic davant la mirada del públic,
sobretot del femení i és que el Goril·la està "molt ben dotat" i les
comares del lloc l'estudien amb atenció. El que elles no saben és que el
Goril·la és verge, "Una mona jamás conoció" com ens narren
en la cançó. Els problemes sorgeixen quan algú no tanca bé la gàbia i el
Goril·la s'escapa pensant tot il·lusionat que per fi ha arribat l'hora de
"sucar el melindro". La gent fuig espaordida i finalment el Goril·la
arracona les seves dos possibles “víctimes... o no”. Es troba amb una difícil
elecció, d'una banda "Una Vella" que mirant al Goril·la pensa que
"Els miracles existeixen" i un jove jutge que està convençut que el
Goril·la no l'escollirà mai a ell ja que és "tot un senyor jutge". La
decisió del Goril·la va ser curiosa i la 
coneixereu escoltant la cançó. Aquest
tema també va ser versionat en castellà a un projecte anomenat La Mandrágora que estava
integrat per Joaquín Sabina, Javier Krahe i Alberto Pérez. Claudina y Alberto
Gambino es van englobar dins de la Cançó Protesta argentina i van tenir un èxit
destacable a Espanya durant la dècada dels 70, quan van haver d'exiliar-se per
motius polítics. Ella es diu en realitat Ester Lidia Gastaldi i va néixer a
Santa Fe. Cantava en solitari, però va decidir buscar un guitarrista que
l'acompanyés en els seus recitals i va conèixer a Alberto Gambino que és de
Còrdova, també a Argentina, no us confongueu. Van decidir unir-se i van crear Claudina
y Alberto Gambino, van debutar a La
Fusa, un dels cafès cantants més importants d'Argentina.
Volem destacar en la seva carrera discogràfica un àlbum curiós publicat l’any
1986, "Dansa na Lua. Sis poemes galegos" que estava cantat en gallec
i basat en els poemes homònims de Federico García Lorca.
Ismael Serrano – Caperucita
En aquesta cançó Ismael
Serrano ens parla
de maltractaments i violència de gènere a
través de la història d'aquesta Caputxeta, vexada des
de molt jovenet i sotmesa primer al pare
i després al marit.
Us la extraiem de
l'àlbum "Atrapados
en azul" que el cantautor va publicar l'any 1997 i que estava ple
de bones cançons. La veritat és que
tant Quimet com
Mario estan convençuts que ha d'existir la igualtat entre homes i dones
i que ningú ha de subyugarse a un altre, del sexe que sigui, per qüestió de gènere, però
No estem traient
les coses de mare?
L'actor i polític
Toni Cantó va
realitzar unes declaracions
equivocades, es va passar tres pobles, però així
i tot repetim
No s'estan traient
les coses de mare?
Mario té un conegut, advocat que un dia
li va explicar que un argument que s'utilitza a la
lleugera en molts casos de separació o divorci
és el dels maltractaments
que poden ser "de
paraula o obra" i això funciona perquè
immediatament s'obligui a la part masculina
a deixar el domicili conjugal i comencen
els problemes. Creiem
en la igualtat de gènere, però en "igualtat" no en caça de bruixes.
Ja sabem que dir
això pot ser políticament molt incorrecte,
però nosaltres som
així, no ens
interessa la política, ens interessa la
veritat per sobre de tot i no fer demagògia electoral. Nosaltres
ens preguntem si
les paraules tan gastades
feminisme i masclisme
veritablement No haurien d'equivaler
al mateix amb
diferència de 
gènere? Parlem de música, en els anys noranta va sorgir a Espanya una nova generació de
cantautors, sang nova de trobadors que es va sumar a tots aquells
que amb les seves lletres havien pretès dir
coses abans que
ells. Dins d'aquesta nova fornada trobàvem
a Ismael Serrano Morón, nascut
a Madrid el 9 de març de 1974. Amb motiu del
seu desè aniversari professional
va publicar “El viaje de
Rosetta”, l'any 2006, que
engloba els 22 singles que ha editat al llarg
de la seva carrera, un munt de rareses, temes inèdits
i un DVD amb
els seus vídeos. El març de 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un concert a
Barcelona a causa dels atemptats
de Madrid que li van tocar molt de prop en
ocórrer a Vallecas, el seu barri.
En alguns diaris
es va publicar una carta en la
qual Ismael Serrano expressava el seu dolor davant tal atrocitat. Sobre aquest fet
va compondre un nou tema "Fragilidad" que es va incloure en
“Naves ardiendo más allá de Orión” i
en el que va tornar a l'arrel de cantautor ja que la
seva carrera es va decantar a
partir del segon disc
cap al poppi, amb
bones lletres, això
si. En total
Ismael Serrano ha publicat 11 àlbums,
l'últim d'ells “Todo empieza y todo
acaba en ti” l'any passat.
Manolo Galván
– Hijo de ramera
Aquesta és posiblement
la millor cançó en la carrera del cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant i que en els seixanta va ser líder
de Los Gritos, aquells que van guanyar
el Festival de Benidor l’any 1968 amb “La vida sigue igual” i que
despres es van reconvertir en La Zarzamora. Quan
Manolo Galván va compondre i
gravar aquesta peça que escoltem ara a Troba - Dors, la discogràfica no va tenir pebrots
de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i van haver
de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy no me
levanto" i així es va publicar. Finalment Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya, de les emisores
de radio-fórmula i els censors, s’en va anar cap a l'Argentina, on va triomfar
plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada. Allà Manolo Galván va
tornar a gravar-la, amb arranjaments musicals més agressius i aquesta vegada amb
el títol original 
"Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem
ara a Troba - Dors. La veritat és
que es tracta d’una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant-li a
la seva mare perquè Pedro "el
del alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove
mare explicant-li al seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i dient-li al seu
fill que “…de
aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para
aliviar mi tristeza" i que aquell acte cruel i salvatge no va ser
per la seva voluntat “No me entregué, fue a la fuerza”. El que ens resulta curios es que la lletra passes la censura i el títol, pero una sola paraula, no. A la foto veureu a Manolo Galván amb Cristina, la que va ser cantant de Los Stop.
Hilario Camacho – Final del viaje
Aquesta cançó va ser el títol del disc pòstum
que es va publicar del cantautor madrileny Hilario Camacho i la lletra ens
parla del final d'un viatge, del final de la
seva vida. Ara no estem segurs, però
creiem que estava inclosa en l'últim disc
que va gravar i que
va quedar inconclús ja que Hilario Camacho
es va suïcidar a Madrid el 16 d'agost de 2006. Hilario Camacho va néixer a Madrid el 8 de juny de 1948, va ser un
cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va
aconseguir el reconeixement que han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre per a altres, grans
temes de pop i rock. De fet les seves peçes es trobavem a caball del pop i la
cançó d’autor i en la seva discografía cal destacar “Tristeza de amor” que
posiblement sigui la seva cançó més coneguda ja que es va fer servir com a
banda sonora d’una serie de televisió. Hilario
Camacho estudiava arquitectura quan es 
va unir a al grup cultural Cançión del Pueblo, al costat de
cantautors com Elisa Serna, Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i als que més endavant,
es sumarien Manuel Toharia i Julia León, entre molts altres. Es
tractava d'un col·lectiu paral·lel i similar a la Nova
Cançó Catalana,
encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el suport
econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 Hilario Camacho va col·laborar
a la campanya "Todos por el humo” per protestar davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor
dels no fumadors. No se
que opinaran ara, tal com estan les coses.
Astrud i Joao Gilberto – Manha de Carnaval
Una de les cançons
més emblemàtiques de la bossa va sorgir de
la banda sonora de la pel·lícula "Orfeo Negro", el drama de Otel·lo
portat al Brasil l'any 1959 pel director de cinema francès Marcel
Camus i a ritme calent
de samba i bossa
nova. De fet va ser una coproducció brasilera,
francesa i italiana, rodada a Rio de Janeiro
i va contribuir a
convertir en mundialment famosa
la música popular brasilera. Us estem
parlant de la cançó "Matí de Carnaval", composada per LuisBonfá, amb la qual
aquesta setmana conclou Troba - Dors.
De fet aquesta
cançó ens la va
seleccionar Manolo Rivera i a ell i a tots i totes els que escolteu el
programa volem dedicar-la. Ens la porten un
matrimoni format per dos monstres de la música brasilera
Astrud Gilberto (Bahia, 29 de març de 1940) i el seu marit Joao
Gilberto (Juazeiro, 10 de
juny de 1931). Per cert que els dos van ser els
primers que van gravar "La noia d'Ipanema", ell la versió en
portuguès i ella l'anglesa,
per pura casualitat, ja us ho hem comentat en anteriors programes.
Us l'hem extret
d'un grans èxits
d'Astrud Gilberto, però s'ha inclòs
en un munt de recopilacions i hem de reconèixer que
ara no recordem
quan la va publicar per primera vegada.
Per avui tanquem Troba – Dors, ara bé la properta setmana tornarem.
Ara us deixarem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres baixem la
persiana, toquem el dos i us diem a reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario