Troba - Dors Programa 01-04-2013

Tothom opina, tothom crítica o “critiquea”, tothom ho sap tot. També sobre música. Però: mirar, sentir, observar, compondre, estudiar... on queda? Estem en un món que hi ha molt de context i explicació i exégesi, i poc text. Anem a les fonts primeres, a l’observació i escolta directa. Avui, al programa de Troba - Dors, hem preparat unes bones i diverses peces de la música de cantautor.  Parem compte, i no només al context que també hi ajuda. Obrim ara Troba - Dors i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, nosaltres, avui Quimet Curull, ja que Manolo segueix amb la feina fins el coll i Mario Prades, per tant ara 

Aixequem la persiana

El Último de la Fila – Yo no danzo al son de los tambores

Resulta paradoxal que l'Último de la Fila amb els que obrim Troba – Dors, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos controlant-lo tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a la sombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts. Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no se sentia a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el que l'havia comprat, a preu molt alt això si que EUF mai van ser un grup barat per a contractar. Van arribar a controlar fins i tot les fotografies. Mario recorda un cas sonat en el qual els va munta un pollo i va posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que El Último de la Fila va organitzar a Montblanc, salutacions als oidors i oidores de Montblanch. Minuts abans de començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaren les fotografies a la primera cançó del concert i després havia que sortir del back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i els tornarien els estris finalitzat el concert. Mario es va convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de comunicació allí

presents i es va negar. Els va exigir que si volien fer-ho així, els altres i ell acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a canvi volia un document signat per un representant "acreditat" de l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar alguna cosa, se'ls abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre Mario els posava contra les cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven, cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El pobre Martín JL fill que era el que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les condicions no hi habria cobertura de l'acte i Mario ja va avisar que després i des de les pàgines del Diari de Tarragona entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu treball sense tràves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari va aconseguir que és regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors i que el propi Manolo García va signar. La producció d'aquell concert la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa. El Último de la Fila van debutar el 1985 amb un primer LP que té un títol que crida l'atenció "Quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra", cosa que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i que van pendre d’un proverbi polac. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI l’any 1991 en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.

Loquillo y Trogloditas – Los ojos vendados

L'any 1994 el segell Avispa Records propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, van editar un doble CD benèfic titulat "Amnistia Internacional" els beneficis anaven destinats a la campanya “Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y las desapariciones forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles inèdites, artistes de la talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel Erentxun, Los Secretos, Diego Vasallo, Pablo Guerrero, Manolo Tena, Acadèmia Palanca, Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan Perro, Burning, Los Rodríguez, Miguel Ríos, Los Ronaldos, Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas Cortos, Tahúres Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach, Pedro Guerra, Còmplices i ens sembla que ens deixem algun, per cert, la producció no va comptar amb cap mena de subvenció oficial. No volien lligams. En aquest doble CD també es va incloure aquest tema que escoltem ara a Troba – Dors, a càrrec de Loquillo y Trogloditas amb una lletra molt dura que ens parla de represió i violencia. Creiem que aquesta va ser una de les cançons inédites que es van incoure en aquest doble CD. La banda estave liderada por José María Sanz Beltrán, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé.

Tomeu Penya – Rock &  Roll (Els millors anys)

Aquesta cançó es una de les millors a la carrera musical del mallorquí Tomeu Penya i es recullia al LP “Els cors ferits” editat per Blau-DiscMedi l’any 1990. La música es d’un cantautor de country nord-americà que ara no recordem el seu nom, però creiem que era Don Williams, la lletra es del mateix Tomeu Penya i reflexa d’alguna manera la seva trajectoria musical, la seva historia. El disc va està produït per Joan Bibiloni. L’acompanyan el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a casa de Mario i l'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai li ha estat possible anar-hi. Ancara recorda una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa seva uns "fideus rossos", a més de la ex de Mario hi estaba el tio Ramón, en pau descanse i van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bastià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" l’hi deia. El que li van preparar va ser un cavall i l’hi van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949.

Leonard Cohen – Chelsea Hotel No 2

L'amor i el sexe són temes habituals en la música de Leonard Cohen que ha utilitzat moltes vegades les seves propies experiències per plasmar-les en cançons, novel·les i poesies, el que la confereix una sensibilitat especial per tractar tots aquests temes. Aquesta cançó va sorgir precisament a causa d'una nit de sexe i disbauxa al Hotel Chelsea de Nova York. La cantant Janis Joplin, una de les grans entre les grans i que forma part del que avui es diu "El Club dels 27" va passar una nit molt íntima amb el cantautor canadenc Leonard Cohen. Cohen més tard li dedicaria una cançó a la ja difunta Janis recordant aquella nit que suposem devia ser memorable, es va titular "Chelsea Hotel No 2" i ara us la portem a Troba - Dors, encara que val a dir que tal i com Leonard Cohen ho explica, hi va haver molt més de sexe que de sentiments. Es va incloure en l'àlbum "New Skin for the Old Ceremony", cinquè disc de Leonard Cohen que es va editar l’any 1974, tres anys després de la mort de Janis Joplin (a la foto). No és l'única vegada que tracta el tema de les seves experiències perspnals amb el sexe, a "Sisters of Mercy" parla del sarau que es va córrer en una altra habitació d'hotel amb dues dones alhora, va ser a Edmonton. L'any 2005 Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a la seva antiga representant Kelley Lynch, per desviament de fons, en total van ser 5 milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al març de 2006, la justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley Lynch es va donar a la fuga i creiem que encara l'estan buscant, a ella i als 5 milions de dòlars que es va andur, és clar. De fet per aixó de la butxaca escurada va ser el perque Leonard Cohen va tindre que tornar als escenaris tot i la seva edat. Leonard Norman Cohen, poeta, novel·lista i cantant canadenc, va néixer el 21 de setembre de 1934 a Mont-real. És membre de l'Ordre de Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 juny 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21 d'octubre del any 2012.

Maldonado – Al Sur

El periodista Manuel Molina afirma a l'entrada del llibret inclòs al CD "Crisálida" de José María Maldonado "Si vols ser universal explica la vida de la gent del teu poble" i aquesta frase defineix perfectament el contingut de l'àlbum que ens va arribar signat com Maldonado l’any 1993 i que es va gravar en els estudis Sound & Production de Sevilla, entre els mesos de gener i setembre de 1993. En aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara a Troba - Dors i compartir amb tots vosaltres que obre el CD, Maldonado, autor de lletra i música, ens fa un passeig pel sud de la península. Ell és de Sevilla i el seu amor al Sud ho demostra fent un recorregut per ciutats, rius i llocs de la seva Andalusia natal. De fet pràcticament tots els temes que configuren aquest treball de Maldonado tracten en els seus textos de la seva terra i volem fer referència a un tall molt breu en el que escoltem la veu de Luis Cernuda, tot un document sonor. El productor i arranjador va ser Manito Narváez que també va incloure els teclats. Al CD també van col·laborar Michel Salomó (guitarres), Merilé Ros (cors), Ayako Sakamoto (piano), Sitín Ubreda (guitarra) i Isabel Fayos (cors).

Al Tall & Muluk El Hwa – Epístola a un amic (A proposit de l’ocupació de Valencia per Jaume I)

Amb motiu del seu desè aniversari, l’any 1985 el grup valencià Al Tall va publicar aquest disc doble conjuntament amb el grup marroquí Muluk El Hwa que es va titular "Xarq Al-Andalus" i que també va incloure algunes cançons que s'havien publicat anteriorment. El títol fa referència a Xàrquia, la part oriental d'Andalusia que antigament ocupava les actuals terres valencianes, des de Múrcia a les Terres de l'Ebre. Els dos grups versionen textos de diversos poetes valencians coordinats i arreglats per l'escriptor Josep Piera que és de Gandia. En aquest tema que us hem seleccionat avui, amb una llarga introducció instrumental, a càrrec dels marroquins, ens parlen de l'ocupació de València per part del rei Jaume I en una carta que el narrador envia. El disc tracta bàsicament de la conquesta de València i curiosament, Al Tall i  Muluk El Hwa el van presentar amb poques dates de diferència a Alzira i Palma de Mallorca. No oblidem que el rei Jaume I també va conquerir Mallorca. Els integrants del grup Muluk el Hwa són naturals de Marràqueix, i al voltant de la popular plaça de Jmá el Fná van fundar el grup l’any 1973. Centren el seu repertori en temes tradicionals gnaua al costat de cançons saharianes i de la seva regió. El seu llançament va arribar quan van guanyar l'any 1980 el premi de música popular otorgat pel Ministeri de la Joventut marroquina. Al nostre país els va portar Juan Goytisolo, que va conèixer per casualitat a la barberia que regentava, a un dels membres del quintet. Aquest  és el primer disc que van gravar, posteriorment registrarien un altre, també a Espanya. Al Tall, per la seva part, són una de les més reconegudes formacions de música popular sorgides en terres valencianes, van anunciar l'any passat, concretament el 19 d'octubre de 2012, la seva dissolució. És clar que de la formació original ja sols quedaven Vicent Torrent i Manolo Miralles. Al Tall es va fundar a principis de 1975 i eren Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent, tots ells músics autodidactes que havien militat en altres grups, entre ells Los Solos i Equipo Valenciano-Folk i un d’ells havia gravat com a solista, però ara no recordem qui era. Al llarg de la seva àmplia carrera discogràfica han musicat textes de poetes com Eugeni Evtutxenko i Estellés, entre d'altres. La veritat és que Al Tall han incursionado en molts estils musicals a la seva obra, sempre amb arrel mediterrània.

Joan Manuel Serrat – Niñó silvestre

Aquesta és una de les millors lletres del "Noi del Poble Sec". Un texte molt dur que avui us portem a Troba – Dors i per el qual Joan Manuel Serrat es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro sobre els que es practicave alló de “la caça del home”, en aquest cas i aixó ancara ho fa més esgarrifos si cap “La caça del nen”. A Mario particularment, el tros que li posa la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, limpiabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que a Catalunya i en el passat, la joventut i els no tan joves li deiam “Una presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost, per aquells brenars tan tradicionals del “pa amb xocolata”. Aquesta esgarrafidora cançó que escoltem ara a Troba - Dors, estava inclosa obrint el LP "Nadie es perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser publicat l’any 1994 mitjançant Ariola i va estar produït per Josep Mas Kitflus. El àlbum inclueix dues cançons amb textes de José María Fonollosa i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi col·laboravent Jorge Pardo al saxos (a la foto feta per Mario Prades a La Fábrica de Reus)), Steve Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també hi trobavem a la Coral Sant Jordi.

Xil Ríos – A os meus amigos

Encara que "Xirarei" possiblement sigui el tema més conegut en l'amplia carrera del cantant, guitarra i compositor Xil Ríos, nosaltres us hem portat a Troba - Dors aquesta que creiem és de 1972. A causa d'aquesta peça, el cantautor gallec Xil Ríos, un dels més prolífics sorgits en terres gallegues, va topar de front amb la censura de la dictadura franquista. La cançó i el cantautor van ser vetats en la televisió espanyola i és que Xil Ríos en les lletres de les seves cançons i en aquesta també, acostumava a tractar els problemes dels pescadors de la seva terra i les dures i miserables condicions de treball d'aquests en contra dels grans beneficis obtinguts pels armadors i intermediaris. Xil Ríos reivindicava els drets de la gent de la mar i allò no va agradar a les autoritats pertinents, però també tracta en la seva obra l'emigració gallega. L'any 1973 va guanyar el Primer Premi i el Premi de la Crítica al Festival Internacional da Canción do Miño (Ourense).  En diverses ocasions en els textos de les seves cançons va col·laborar l'escriptor gallec Xosé María Castroviejo, com a "O rapsode de Moaña". En total Xil Ríos ha publicat 35 àlbums, tots en la llengua de Rosalia de Castro, a més d'haver col·laborat en un munt de discos benèfics i solidaris. Ha treballat amb Xosé Manuel Budiño, Susana Seivane, Uxía Senlle, Mercedes Peó i el cubà Willy Mondeja. Xosé Antón Xil Ríos, conegut artísticamet com Xil Ríos, va nèixer a Moaña, Galícia i va començar la seva carrera l’any 1971 al Festival Bahía de Vigo on va quedar en segona posició, després de Joan Baptista Humet. Va cantar el tema "Un Anaco de pan". Creiem que Xil Ríos encara està en actiu. Es un gran amant del esport i ha sigut boxejador, remer i futbolista. De fet va ser el president del Moaña CF, el equip de la seva ciutat.

Toni Xuclà i Gerard Quintana – I si...?

El guitarrista català Antoni Xuclà Galindo que va néixer a Barcelona l'any 1955, és conegut artísticament com Toni Xuclà. Aquest tema que us hem preparat donava títol a un CD que es va publicar l'any 1999 a través de Música Global, però curiosament no consta en la seva discografia publicada al Wikipedia, però si a la de la seva pròpia pàgina web. Toni Xuclà és un dels més prestigiosos guitarristes del panorama català actual i aquest CD s'obre amb la versió instrumental d'aquest tema, encara que nosaltres us hem seleccionat la que s'inclou al final, tancant el CD que compta amb la veu de Gerard Quintana i en aquesta cançó també intervenen, a més del guitarrista, compositor i productor Toni Xuclà, Juanjo Muñóz de Gossos a la guitarra acústica, Víctor Uris a l'harmònica, Jordi Ruiz al baix, Santá Salas a les percussions i Oswaldo Noa

a la bateria. És clar que en el CD van col·laborar altres històrics de la música a Catalunya com Carles Benavent, Chris Juanico, Toti Soler, Xavier Ibáñez i Germán Díaz. Toni Xuclà ha publicat sis àlbums en solitari i l'any 2000 va formar amb Chris Juanico i Juanjo Muñoz el grup Menaix a Truà que el passat 23 de febrer van actuar al Casino de Constantí i també forma part de Taima Tesao. Ha produït treballs de Ginesa Ortega, Gema 4, Maria Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra, Ovidi Montllor, Pau Alabajos, Ivette Nadal i Turnez i Sesé. Ha col·laborat amb Ja t’ho Diré, Georges Moustaky, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato Pérez, Shuarma, Patriarcas de la Rumba i Maria del Mar Bonet, entre otros.

Zayda y los Culpables – De contrabando

Zayda Peña, cantant i líder del grup Los Culpables, una banda del que a Méxic es diu “Gruperos”, va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava d'assistir a un concert d’Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, Mèxic, acompanyada per la seva manager Ana Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant. Zayda va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la seva vida, un altre sicari va entrar a la UCI, tranquil·lament i sense que ningú li impedís el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda Peña de tres trets al cap. Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni creiem que el trobin mai, com acostuma a passar masses vegades al pais dels mariachis. Aquesta peça que escoltem ara a Troba - Dors es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los Culpables, truncada per la seva prematura mort i parla d’un amor amb una persona que ja te la seva dona, però ella és conforma sols amb veure’l i que li doni un petó. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridos. No es tracta que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, ni de lluny, és una cosa molt més simple i alhora més cruel i esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé i a part qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent d'aquest taranna i clar, li dedica una cançó al anfitrió. El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" i es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una altra alternativa de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que el narcotrafican, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar a Zayda... la veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña avui en dia ancara segueix clamant justícia en un desert de silencis.

Cómplices – ¿Verdad que sería estupendo?

Acabarem Troba - Dors per avui escoltant una meravellosa cançó en la qual Teo Cardalda i María Monsonis li donen la volta a la truita i ens expliquen com tot un seguit d'expressions vinculades a la guerra i la violència, podrien tenir realment una altra explicació molt més bella i agradable. Bastant utòpica, la veritat, però "Oi que seria fantàstic?". Aquesta cançó s'incloïa en el seu àlbum "Está llorando el sol" que van publicar l'any 1991 i també en el disc recopilatori "Complices 20 años" que es va editar l’any 2010 i en ell la van gravar comptant amb la col·laboració de Huecco. Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l’any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo i es que posiblement tots dos van obrir la “biblía” a un full equivocat que deie “Quereos y multiplicaos...” aixó es broma Eh! Així que l’any 2002 Teo Cardalda com Cómplices, però ja ell sol, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 13 àlbums fins el moment.

Conclou Troba – Dors però ens retrovarem un altre vegada la propera setmana. Us deixem amb bona companyia. la  de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten Troba – Dors. Nosaltres baixem la persiana i us diem adeu.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Link per descarregar-se el programa