domingo, 11 de noviembre de 2012

Troba - Dors programa 12-11-2012

Avui al programa Troba - Dors, hem inclòs músiques d’arrel tradicional, músiques del folklore popular. Si perdem la memòria, (la històrica i la individual), potser no som res (ni com a poble ni com a persones). Un gran i vell escriptor, encara viu, tortosí i universal, Gerard Vergés va escriure: “De cop vaig comprendre que l’home és la seva memòria”. Nosaltres l’abonarem i l’enriquirem sempre. Savi no és el que més sap o el que està sempre a l’última, savi és el que sap integrar el que ha rebut i ha après de bo, el que sap reciclar dolor en felicitat vertadera, el que després de molt d’esforç arriba a una conclusió de pocs signes. Aquí sempre reivindiquem aquella màxima poètica i sintètica de Foix: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Les nostres orelles i el nostre cor estan atentes als ritmes dels temps passats i dels temps que passen. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya nosaltres.

Aixequem la persiana

Mercedes Sosa – Gracias a la vida

La passada setmana vam parlar de Mercedes Sosa i Manolo va recordar precisament aquesta cançó, doncs en el programa d'avui de Troba - Dors hem decidit començar escoltant a Mercedes Sosa, coneguda com La Negra Sosa o La Veu d'Amèrica, una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món. Manolo recordava també que molts són els que identifiquen aquesta cançó amb Joan Baez que realment reconeixem va realitzar una magnífica versió l'any 1974, però nosaltres ens quedem amb la de Mercedes Sosa, encara que el tema és d'origen xilè i va ser composat per Violeta Parra que la va incloure en el seu últim àlbum, de 1966, "Las Últimas Composiciones" publicat abans del seu suïcidi l'any 1967, la qual cosa ha fet que molts ho considerin contradictori o si més no irònic. S'ha qualificat com un himne humanista. Mercedes Sosa la va incloure en el seu disc "Homenaje a Violeta Parra" que va gravar l'any 1971. Mercedes Sosa va néixa a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. No volia que l'anomenessin cantant, ella es definia a si mateixa com cantora i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja.

Fragment

Gracias a la Vida que me ha dado tanto
me dio dos luceros que cuando los abro
perfecto distingo lo negro del blanco
y en el alto cielo su fondo estrellado
y en las multitudes el hombre que yo amo



Joaquín Díaz – Destierro del Cid

El cantautor Joaquín Díaz, nascut a Zamora l'any 1947, ha estat un dels homes que més ha fet per la difusió del folklore castellà a Espanya des de mitjans dels anys seixanta, fins al punt de convertir-se en tota una institució i el major exponent del gènere. Va investigar i difondre, a més del folklore castellà, la música tradicional judeo-espanyola. La seva obra musical és molt àmplia, encara que des de finals dels anys setanta Joaquín Díaz va abandonar els escenaris per dedicar-se ja exclusivament a la investigació i promoció de la cultura popular. Cantant, investigador i escriptor, va arribar a grabar més de setanta discos i escrit al voltant de cinquanta llibres en els que ha recollit la tradició oral de la gent del carrer, contes, romanços, cançons, expressions populars, etc. L'any 1980 es va fer  càrrec de la direcció de la Revista de Folklore que es va convertir en una de les publicacions més importants dins d'aquest gènere popular. També va
crear la Fundació Joaquín Díaz, ubicada a la població de Urueña, a Valladolid. Aquesta cançó que escoltem ara a Troba - Dors està extreta de l'àlbum "Romances del Cid", publicat l'any 1999 i tractasobre el desterrament de Rodrigo Díaz de Vivar i el pacte que "Mio Cid" va fer amb els banquers jueus per obtenir fons per tal d'organitzar les seves mesnadas després de ser desterrat pel rei Alfonso, quan el Cid públicament li va fer jurar tres vegades que no havia tingut res a veure amb la traïció de Bellido Delfos que va ser l'assassí del legítim rei, el seu germà Sancho, segons sembla afavorida per la germana d'ambdós, Donya Urraca, Reina de Zamora.La veritat és que tant Manolo com Mario coincideixen en que  la figura del Cid va ser la d'un heroi de la tan repetida Reconquesta, però no per això deixava de ser un mercenari que va combatre sota qualsevol bandera, àrab o cristiana, mentre li  paguessin la soldada a ell i als seus homes. Realitat o llegenda, a lloms de Babieca i brandant la seva espasa Tizona, el Cid va passar a formar part de la història d'Espanya quan i sempre segons "El Cantar del Mio Cid", va guanyar la batalla de València contra Ben Yusuf que comandava als almoràvits, lligat al seu cavall i ja mort. Les seves conquestes sempre van ser en nom del rei de Castella, encara que aquest va rebutjar a Rodrigo Díaz de Vivar fins pràcticament la seva mort, per tot això es va dir aquella frase sobre el Cid "Que bon vassall si tingués bon Senyor" que segons sembla va ser dita pel emir de la Taifa de Saragossa que lluitava a les seves ordres i creiem es deia Mohabil. La veritat es que la histories sobre el Cid masses vegades s'inspiran en "El Cantar del Mio Cid" i s'allunyan de la realitat Us recomanem veure la pel·lícula "El Cid" protagonitzada per Charlton Heston i Sofia Loren, rodada a Espanya i on veiem el protagonista envellir a mesura que passen els anys, encara que l'actriu Sofia Loren es va negar que li posessin ni una sola arruga.

Jarcha – Andaluces de Jaén

Si la cançó més emblemàtica en la carrera de Jarcha va ser "Libertad sin ira" que va ser prohibida el 9 d'octubre de 1976 quan Diario 16 la va voler usar com a eslògan en la seva sortida al carrer, posteriorment es va convertir en tot un himne, però nosaltres a Troba - Dors hem decidit portar-vos aquest tema, basat en un poema de Miguel Henández amb música d'Ángel Carpo i us el extraiem del CD "Jarcha libertad sin ira y otros éxitos", un recopilatori que es va publicar l'any 1997 i en el qual es recollien les seves deu cançons més representatives extretes de sis dels seus àlbums, si en el seu moment es va incloure al "Andalucía vive" que es va publicar l'any 1975. Jarcha es va crear a Huelva l'any 1972 i estava integrat inicialment per María  Isabel Martín, Lola Bon, Antonio A. Lleuger, Ángel Carpo, Crisanto Martín, Gabi Travé i Rafael Castizo, encara que de grup van passar molts  músics, entre ells Maria Isabel Quiñones Gutiérrez, cantant coneguda popularment com Martirio. Per cert, Jarcha segueixen en actiu, si bé de la formació original només queden Maria Isabel Martín i Rafael Castizo. La veritat és que Jarcha va ser en el seu moment un grup més proper a la música popular de llistes d'èxits que a la reivindicativa, sense que per això els neguem el seu paper en la transició musical espanyola i van musicar poemes dels grans poetes andalusos, entre ells Miguel Hernández, Blas de Otero, Rafael Alberti, Federico García Lorca o Eduardo A Heyer.

Pedro Faura – Carabanchel 74

Us vam parlar de Pedro Faura en un dels primers programa de Troba - Dors, músic, cantant i compositor que va publicar aquest disc a mitjans dels setanta, prohibit per descomptat a Espanya, a més de per les seves lletres, per la caràtula que veieu al blog. A la contraportada es parla que quan va tornar a Espanya després d'estar treballant a l'estranger, es va incorporar al FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), un grup terrorista d’arrel comunista que van saber retirar-se a temps, no com els etarres i Pedro Faura va ser inclòs en les llistes negres del Franquisme. Declarat comunista, Pedro Faura una vegada va manifestar "Vull formar amb tots vosaltres de punys un bosc sencer", amb frases així no és d'estranyar que  estigués en el punt de mira de la policia social. És clar que Pedro Faura no era el seu nom, el cantautor es va veure obligat a utilitzar aquest pseudònim per tal de poder seguir treballant a Espanya ja que formava part del grup SuburbanoPedro Faura era en realitat Bernardo Fuster, coautor al costat del seu company Luis Mendo de cançons com "La Puerta de Alcalá", "Alou", "La Tierra se mueve", "Makinavaja" i tantes altres que per ells o altres artistes, es van classificar en llistes d'èxits i van ser propietaris del segell discogràfic Avispa Records. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells feia folk, quan el folk es va posar a l'ordre del dia ells es van dedicar a tocar rock... A la foto veureu a Suburbano, Bernardo es el de la dreta, si bé ell es d'esquerres.

Rosa Zaragoza – Sir Nasir (Cantem una cançó)

La cantant, musicòloga i compositora Rosa Zaragoza, d'origen català i resident a Barcelona, va començar l'any 1986 es va especialitzar en el folklore tradicional de les cultures antigues de l'Espanya sefardita, andalusí i cristiana. Ha cantat en castellà i català, com és el cas del tema que ara us portem a Troba Dors i es va especialitzar i va recuperar, després de molts segles d'oblit, les úniques cançons judeo-catalanes conegudes que existien. És una de les principals veus que ha recuperat música de cultures mediterrànies, tant d'Europa com d'Orient Pròxim i el Magreb i de fet aquesta cançó us la extrems del disc "Cançons de bressol del Mediterrani", publicat l'any 1987. Rosa Zaragoza ha dirigit els Festivales de Músicas Místicas de Barcelona els anys 2000 i 2001 i de València el 2001. És una cantautora que ha cantat i molt a la figura de la dona de totes les cultures. En total Rosa Zaragoza 15 CD’s publicats i els 7 últims han estat produïts per ella mateixa. El seu àlbum "Nacer Renacer", editat l'any 2005, va ser avalat per l’UNICEF.
Rosa Zaragoza

Jaume Sisa – L’home dibuixat

Aquest és Jaume Sisa, nascut a Barcelona el 24 de setembre de 1948. És el nostre cantautor més galàctic i aquest és el seu primer single, tot un document sonor, publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any 1968 i possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol", els seus millors discos. Jaume Sisa pertanyia al grup del folk, però també va cantar, poc temps, aixó si, en la Orquesta Plateria fent-se dir Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem qui és, si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Recordem un d’aquests recitals-concert que Jaume Sisa va fer a la Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i ser gratuït i estar inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça del Rei i amb un fons urbà idílic, érem poc més de quatre gats.

José Ángel Henández – Un trozo de mar

El nostre proper cantautor és José Ángel Hernández. Nascut a Lumbrales, Salamanca, l’any 1964, i resident actualment al Catllar, passant pel País Basc i Tarragona: de las Arribes del Duero a la desembocadura del Bidasoa, de la flor del taronger a les emanacions de les petroquímiques, a l'ombra d'un ametller, als fòssils de la Mediterrània. José Ángel treballa fa més de vint anys com a mestre d'educació primària i és llicenciat en Antropologia. Com a poeta, ha publicat dos llibres "Inercia de arena" i "Ucronía e hilván". Com a activista literari, va ser cofundador de la Tertulia de Poesia Mediona 15, i manté un blog de música i literatura que podeu visitar. Apunteu-lo: favorablespoema.com o cliqueu ara al enllaç, no us defraudarà (trobareu músiques bellíssimes i paraules que protesten davant les injustícies del món, paraules fortes i vertaderes). La cançó que presentem aquí —amb composició, veu i guitarra del propi José Ángel— va ser gravada als estudis del gran Miguel Zanón (ara la Produktiva Records, abans Juan Zarpa). Es titula "Un trozo de mar". Música dolça, cançó ben dita. Al teler de la paraula, entreteixir somnis. No està en cap disc comercial. Nosaltres des de Troba – Dors volem també difondre inèdits valuosos.A la foto, José Ángel Hernández amb un dels seus dos fills
Un tros de mar (Foto: Mario Prades)
 
Juan Perro – Esta tierra no tiene corazón

Quan Ràdio Futura arribava a la seva fi Santiago Auserón ja havia mirat cap a Cuba i després d'unes vacances allà, se sentia molt influenciat i musicalment unit a l'illa caribenya. Quan va tornar a Espanya va demostrar totes aquestes influències en els últims treballs de Ràdio Futura i posteriorment, l'any 1993, va crear un projecte al que va anomenar Juan Perro, en el qual va col.laborar el seu germà Luis. Santiago Auserón va néixa a Saragossa, el 25 de juliol de 1954. Va ser cantant i líder de Radio Futura, considerats encara avui en dia una de les millors bandes espanyoles de la història del rock, encara que Mario sempre discrepi d'això, sense negar-lis la seva qualitat. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Mr. Hambre" que es va publicar l’any 2000 i va ser el seu tercer disc. La veritat és que molts diuen que Santiago Auserón, primer amb Radio Futura i posteriorment amb Juan Perro, és el creador de la fusió entre pop-rock i el so caribeny, però aixó no és cert, molt abans ho va fer Ciudad Jardín i altres grups i en els seixanta fins i tot Los LlopisLos Mustang van gravar cançons que eren un mestissatge, com "La Batea". Tot això sense oblidar a Los 3 Sudamericanos, Los Tamara o Los Mismos. És clar que també hem escoltat a alguns que tenen poca visió històrica de la música que afirmen que el creador d'aquest mestissatge entre cultures musicals va ser Jarabe de Palo... Volem des de Troba - Dors recordar a Enrique Sierra (Madrid, 29 de juliol de 1957 - 17 de febrer de 2012) que va ser guitarra de Radio Futura i va morir aquest mateix any. Va pertànya amb tot just 19 anys a Kaka de Luxe, un grup de curta trajectòria però una referència musical de la movida madrilenya. D'allí van sortir Alaska, Ana Curra, Nacho Canut, Manolo Campoamor, Fernando Márquez "El Zurdo" i Carlos Berlanga.

Hilario Camacho – Tristeza de amor

Hilario Camacho va néixa a Madrid el 8 de juny de 1948, es va suïcidar a casa seva un 16 de agost de 2006. Hilario Camacho va ser un cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va aconseguir el reconeixement que han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre per a altres, grans temes de pop i rock. Aquesta cançó d'Hilario Camacho que escoltem ara a Troba – Dors va ser la banda sonora d'una sèrie de televisió, és una de les seves millors composicions i s'allunya en principi de la clàssica línia musical del cantautor i s'acosta i molt a les grans balades del pop. Es trobava en el seu LP "Gran ciudad" que es va publicar l’any 1986. Hilario Camacho estudiava arquitectura quan es va unir a al grup cultural Cançión del Pueblo, al costat de cantautors com Elisa Serna, Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i als que més endavant, es sumarien Manuel Toharia i Julia León, entre molts altres. Es tractava d'un fenomen paral.lel i similar a la Nova Cançó Catalana, encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el suport econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 va col.laborar a la campanya "Todos por el humo” per protestar davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor dels no fumadors. No se que opinaran ara, tal com estan les coses.
Hilario Camacho

Un Munt de Gent respectuosa amb els altres – Todos por el humo

Els fumadors, nosaltres encara ho sóm, ens veiem perseguits i injuriats qual nous empestats. Només falta que ens facin carregar amb una campaneta, com als antics leprosos, per anar anunciant la nostra presència. Mentre les estadístiques ens diuen que els joves, nois i noies, cada vegada comencen a fumar, beure alcohol i pendre drogues de diseny més aviat, les autoritats, siguin del color que siguin, creuen que tot es resol mitjançant prohibicions. Els de la generación de Mario, la del pa negre, les cartilles de racionament i els grisos estomacant amb la porra presta, estan farts de prohibicions. Les han vist durant tant de temps que ara, qualsevol logotip amb signes de prohibició els dóna angúnia. Mario de la seva infantesa i joventut recorda cartells en què es prohibeix "escupir", "blasfemar" i "hacer aguas menores" que al fet de pixar l'escrivias així si volies ser fi. En alguns bars i tavernes fins trobaves el cartellet de "Se prohibe cantar" i un altre curiós era "Se prohibe la palabra Soez". Ja sabem que quan l'Organització Mundial de la Salut es pronuncia contra alguna cosa tots han d'estar a favor, encara que aquí es radicalitza al màxim per tal d'obtenir resultats electorals. Mario creu que si es vol evitar que els més joves caiguin en el tabaquisme es deu, des d'instàncies governamentals, educar en el no consum d'aquesta, també droga. Abans de prohibir cal educar. Les prohibicions sempre van ser nefastes, recordeu l'època de la prohibició de l'alcohol a Amèrica del Nord que va donar lloc al naixement d'Al Capone i companyia i que a més va ser quan més alcohòlics van haver. Avui es prohibeix fumar a tot arreu i s'està rumorejant que els No Fumadors, gent intolerant que la gran majoria ho són perquè els fot que algú pugui donar-se el gust d'exhalar el vaporós fum quan a ells s'ho han prohibit, han demanat que com ells també tenen dret a seure a les terrasses dels bars i està més fresquets, en aquestes s'inclogui una zona per a fumadors i una altra per als que no ho són, com si també fossin amos de la via pública i de l'aire, d'altra banda molt contaminat, de les ciutats. Potser hauria de recordar-lis que si a l'hivern els fumadors hem de suportar el fred, al estiu s’aguantin ells la calor i així ens fotem tots, no només els marginats fumadors. Potser el partit en el govern i els que manave abans, haurian de recordar aquells lemes que es cridaven en les manifestacions, sobretot aquell que deia "Se prohibe prohibir". El cert és que els fumadors acabarem com vam començar, amagats al wàter perquè no ens vegi ningú. Mario creu que s'haurien de crear ONG's per defensar-nos i lluitar per nosaltres ja que en el fons, ara ja no som res més que ANIMALS EN VIES D'EXTINCIÓ. Aquí en aquesta cançó trobem a tot un col.lectiu de fumadors i no fumadors que van aixecar a l'uníson la seva veu fa ja uns quants anys, quan els fumadors van començar a ser perseguits com jueus a l'Alemanya nazi, dient "Todos por el humo", entre ells es troben el Gran Wyoming, Hilario Camacho, Luis Eduardo Aute, Jaume Sisa / Ricardo Solfa, Joaquín Sabina, Luis Pastor, Moncho Alpuente i uns quants més. La cançó va ser escrita per Ángel Muñoz i Moncho Alpuente i es va gravar l’any 1988. Hi ha una associació pro fumadors i molts dels que s'han adherit a ella són no fumadors i és que encara queda gent racional i tolerant en un món cada vegada més irracional.

Per avui baixen la persiana i fotem el camp, conclou Troba - Dors, però tornarem la propera setmana. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, uns deixem amb bona companyia, a reveure.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario