La música és
alegre quan protesta, quan recorda, quan celebra. La música és alegre, fins i
tot, quan és trista. I és que pot arribar a connectar el sons de les esferes
amb els sons dels nostres budells i instints. És una harmonia, fins i tot, quan
és inharmónica.Avui viatjarem
de la península a les illes, amb diferent accent però la mateixa fe: que no
podem viure sense amor, ni sense música. És un sentiment i també un
presentiment. Com la poeta Alexandra Pizarnik, “de nosaltres va partir un
vaixell emportant-nos”. És
un vaixell carregat de raons i racons i cançons. Veles
e vents, i un desig compartit. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya arriba el moment de començat Troba – Dors i...
Aixequem la persiana
Loquillo –
Nuestra vecina
José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot
i al que es coneix com Loquillo té
nou disc al carrer, peró l’any passat va treure “Su nombre era el de todas las
mujeres” amb textes de Luis Alberto de
Cuenca i adaptats per l’aragones Gabriel
Sopeña. D'aquest treball us hem seleccionat a Troba – Dors per obrir
el programa, aquest tema del qual hi ha molt a parlar, sobretot pel ritme que
té. A Mario sempre l’agrada consultar als "experts". Li va explicar
el seu fill, molt possat amb aixó de les noves tecnologies que hi ha al mercat,
de pagament o lliures, diversos loops o
bucles (fragments de ritmes i
melodies prefabricats) que solen utilitzar alguns artistes amb un sampler i/o
seqüenciadors d'ordinador dins el context d'una cançó. Això ve a compte ja que
el ritme de bateria que imprimeix Loquillo
en "La nostra veïna", sona al mateix que van utilitzar el duet
Malamergo en 
“Machado me
recuerda cerca de Soria” fa quatre o cinc anys. És una cosa habitual en gent
que realitza música electrònica
amb bateries virtuals, però poc usual en músics de rock amb baterias físiques i això crida l'atenció. No
parlem en cap moment de plagi ja que es una pràctica lliure i Mario dupte que Loquillo ni tan siquiera coneixi als Malamergo, tan sols és que sorpren, si
be Manolo argumenta que si que hi ha posibilitatas que que Loquillo hagues
escoltat als Malamergo. Loquillo anava
per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar
es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos,
al costat de Carlos Segarra,
però van passar amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els
quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-sen a
fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir
amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van
sorgir Loquillo y Los 
Trogloditas.
Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a
l'estiu de 1983. De 1987 a
2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé. Mario va organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de
l’Infant i allí va tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va
volguer fer-la. A la foto del costat veureu a Loquillo amb Mario i una de les seves ex. Us explicarem quelcom que no qualificariam d'anecdòtic ni tan
sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos
de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital
guipuscoana. No oblidem el que va dir HG
Wells: “El
primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.
Bongo Botrako
– Todos los días sale el sol
Encara que Bongo Botrako
també tenen al carrer un nou disc titulat
"Revoltosa" que serà el seu segon àlbum, aquesta cançó us
l'hem extret del
seu primer treball editat l’any 2010 i titulat
genèricament "Cada dia sale el sol" i al que donava títol,
si bé i amb anterioritat Bongo
Botrako havien publicat
una maqueta. La veritat és que aquesta bona banda nascuda a
Tarragona és digne d'atenció, en els
pocs anys que
porten treballant és que no paren i s'han inflat de realitzar concerts, tant
en territori espanyol com a França. El
grup l'integren Uri
Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual
(guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria),
Xavi Barrero (trompeta),
Óscar Gómez (saxo)
i David García
(baix). Curiosament a Mario, el cantant Uri el recorda el fill
d'una amiga de la seva dona i d’ell, de Reus, a la
qual, la veritat, fa més de deu anys que no veuen ni sabem res d'ella des que s’en van anar a viure primer
a Constantí i posteriorment a Tarragona, en aquella època havia
de ser un nen, però tant
Mario com Montse el recordan amb afecte,
però posats en contacte
amb ell a través
del facebook de Montse Aliaga,
sembla ser que no tenen res a veure un amb l'altre ja
que aquell nen era de Reus i Uri Giné Castro és de Tarragona. A la foto veureu als Bongo Botrako ams els terrats de la seva Tarragona darrere. Per cert que Bongo Botrako horas d'ara ja tenen un nou disco al carrer titulat "Revoltosa"
Bongo Botrako en concert
Dani Flaco –
Desapareció
Daniel Sánchez García, un nen sembla ser que molt prim i per aixó seria conegut artísticamente
anys més tard com Dani Flaco, va
néixa al barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, l’any 1977 i al igual
que els Estopa, anava per
operari de la SEAT, però la música
va guanyar. La veritat es que primer anava per jugador de futbol, pero una
lesió va truncar els seus somnis. Mira tu, com el Julito Iglesias. Dani Flaco es podria considerar avui dia un
trobador urbà. Les seves cançons tenen bones lletres i en moltes ocasions molt
dures i que parlen de coses cotidianes que passen al seu voltant, als carrers
de qualsevol ciutat. Aquesta tracta d'un tema que dia a dia es converteix en
habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen 
més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, les
seves despulles. Tristes notícies
que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a les
families en el dolor i la desesperació. Des de Troba – Dors sabem que dir aixó aquí al programa és clamar en el desert, però només ens resta volgué seguir
sent uns il.lúsos optimistas que esperan de la justícia que canviï algunes de
les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent
d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I hi han massas avui en dia. Nosaltres recordem un cas
molt proper, va passar a Tarragona ciutat, on va desapareixa Aurora Mancebo,
filla del pintor i cantant tarraconí José Luis Mancebo i creiem que rés s’ha
sabut ancara avui, un grapat d’anys després, d’ella.
més tard vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, les
seves despulles. Tristes notícies
que omplen pàgines de diaris, capçaleres d'informatius i submergeixen a les
families en el dolor i la desesperació. Des de Troba – Dors sabem que dir aixó aquí al programa és clamar en el desert, però només ens resta volgué seguir
sent uns il.lúsos optimistas que esperan de la justícia que canviï algunes de
les seves lleis i apliquin amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent
d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas! I hi han massas avui en dia. Nosaltres recordem un cas
molt proper, va passar a Tarragona ciutat, on va desapareixa Aurora Mancebo,
filla del pintor i cantant tarraconí José Luis Mancebo i creiem que rés s’ha
sabut ancara avui, un grapat d’anys després, d’ella. 
José Luis Mancebo a la seva época de cantautor (Foto: Mario Prades).
A sota cobertes de discos de Dani Flaco
Luis Pastor – Los Tránsfugas
Luis Pastor és
un cantautor molt folk que curiosament es va fer popular arran d'aparèixa amb continuïtat
en un programa de televisió del que ara no recordem el títol, però que s'emetia
a TVE que en aquella època encara era la millor televisió d'Espanya, clar que
tampoc havia cap altra cadena i avui en dia amb tantes, la veritat és que
l'oferta tampoc és que sigui excessivament atractiva. En aquell programa
"De cuyo nombre no podemos acordanos" Luis Pastor feia al paper d'un trobador
invident i per això va ser conegut com "El Cec de la Tele", de fet el seu
cinquè àlbum, publicat el 1983, es va titular "Coplas del Ciego" i
d'ell us extraiem aquesta cançó. A partir d'aquest moment va començar una
evolució musical de Luis Pastor del folk cap al cantautor urbà. De nom complet
Luis Ángel Pastor Rodríguez, va néixa a Berzocana, a Càceres, el 9 de juny de
1952, però es va criar a Madrid. Sempre ha afirmat que quan als disset anys va
descobrir a Paco Ibáñez, també va descobrir la poesia. El seu primer disc no va
passar la censura franquista i només van permetre que es publiquessin quatre
cançons. El segell català Als 4 Vents és qui li va donar l’oportinitat de
treure disc, tot i cantar només en castellà. L’any 1972 i gràcies al single amb
"La Huelga
del ocio" i "Con dos años" fa que se'l conegui en els cercles de
la cançó de protesta social i política. Luis Pastor ha cantat també als poetes,
entre 
ells Miguel Hernández i Saramago. Cal destacar en la seva carrera el disc
"Dúos", publicat el març de 2006 i que és un recull de duets al
costat de companys seus com Pedro Guerra, Javier Álvarez, Miguel Ríos, Leo
Mina, João Afonso, Luis Barberia, Lourdes Guerra, Dulce Pontes, Bidinte,
Martirio, Leo Minax i Chico César. L'àlbum va incloure una cançó inèdita cantada
a duo amb Bebe i titulada "Aguas de abril". En aquesta cançó que
escoltem ara a Troba – Dors, carregada d'ironia, Luis Pastor ens explica les peripècies
d'aquests personatges que es passen d'un partit polític a un altre o es
converteixen en "regidors no inscrits", oblidant-se del partit
polític aquell en què segons ells, clar, creien tan ferventment que "ho
donarien tot pel partit" i que en la majoria de les vegades, en aquest
transfuguisme només busquen un benefici personal, no sempre econòmic, és clar.
Sería una cosa que en els anys vuitanta dèiem "Cambiarse de Chaqueta". 
Amancio Prada
– Libre te quiero
Amancio Prada
és un cantautor i compositor nascut a Dehesas, León, el 3 de febrer de 1949.
Possiblement aquesta sigui una de les seves cançons més carismàtiques i a més
li agrada a la dona de Manolo per tant ara anem a escoltar-la a Troba - Dors.
Amancio Prada es va donar a conèixa a París, el desembre de 1972, actuant al
costat de Georges Brassens i va ser a França on va gravar el seu primer disc
"Vida e Morte". Hem de recordar que en aquella època al veí país es
trobaven moltíssims exiliats i les discogràfiques veien les possibilitats de
vendre'ls discos tocant la fibra pàtria amb gent no addicta al règim
franquista. És clar que Amancio Prada va ser criticat molt durament per alguns
mitjans de comunicació, entre ells Diario de León pel fet que moltes de les
seves cançons estaven cantades en gallec. També Amancio Prada ha interpretat a grans poetes, entre ells no podien faltar Rosalía de Castro, Federico García Lorca,
Agustín García Calvo i Chicho Sánchez Ferlosio, entre molts altres. Al llarg de
la seva carrera Amancio 
Prada ha rebut diverses distincions entre les quals cal
destacar la Medalla IVº
Centenario de Sant Juan de la
Cruz, l'any 1991, la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de
Madrid, el 2001, el 2006 el Premi Xarmenta per la seva defensa de la llengua
gallega de El Bierzo i l’any 2010 la
Medalla de Oro al Mérito en les Bellas Artes. Aquesta cançó és
un poema d'Agustín García Calvo que Manolo s'encarrega de recordar-nos que fa poc va morir, musicat per Amancio Prada i segons fonts d'internet no es tracta d'una
cançó d'amor, encara que té la seva part d'amor, es refereix a Espanya, altres diuen que no, afirmen que tan sols va ser un poema d'amor a una dona. Es va
publicar l'any 1979 en el disc d'Amancio Prada “Canciones de Amor y
Celda”
Lletra de “Libre te quiero”
Libre te quiero
como arroyo que brinca
de peña en peña,
pero no mía.
Grande te quiero
como monte preñado
de primavera,
pero no mía.
Buena te quiero
como pan que no sabe
su masa buena,
pero no mía.
Alta te quiero
como chopo que al cielo
se despereza,
se despereza,
pero no mía.
Blanca te quiero
como flor de azahares
sobre la tierra,
pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.
Santi Vendrell – El Rodamon
"El Rodamon" és una cançó amb
una lletra molt interessant
que ens parla
d'algú que va ser i ja no és. De fracassats
que han deixat de
somiar i es conformen amb el que
el destí, trist, despietat
i cruel, els ha
ofert per a el seu infortuni. Possiblement inspirada en "L'home del piano" de Billy Joel que a Espanya
va versionar i molt
bé, Ana Belén i que ja hem escoltat a Troba - Dors. El
seu nom complet és Santiago Vendrell
Palazón i el cantautor català va néixa a Sant Boi de Llobregat, el 22 de
novembre de l’any 1959. Després d'haver format amb Miguel Murga, el duet Miquel
i Santi, l’any 1981 Santi Vendrell es va llançar en solitari. Aquest és en la nostra
opinió, un dels seus 
millors temes. Es trobava al LP "Molt personal",
publicat l’any 1983. Le veritat es que Santi Vendrell va fotre la pota quan, creiem que va ser l'any 1984, va fer declaracions posan a parir als locutors de ràdio dien que no es punxave rés de música en català i aixó li va portar problemes perque si bé en la majoria d'emissores comercials era veritat, les emissores municipals en posaven i molt, de fet Mario recorda que posava tot el que arrivaba a les seves mans, dins d'un mínim de qualitat, es clar. Mario en aquella época treballave a Ràdio Cambrils. Santi
Vendrell va tenir també problemes amb CIU pel fet que aquest partit polític va utilitzar una de les
seves cançons en una campanya electoral, sembla ser que sense la autorització
de Santi Vendrell.
Ara bé, aquestas cosas nosaltres sempre diem que es tenen que posar en “cuarentena” perquè moltes vegades la gent s'aprofita de campanyes publicitàries i després
volen separar la seva imatge d'elles perquè
s'adonen que els ha tancat moltes portes
d'ajuntaments on el color polític és un altre. Quelcom que malauradament també passa
massa sovint.
Guillem d’Efak
– Setembre, temps plugós
Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric
l’any 1965 i que compta amb Francesc
Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà
"Febre", al costat de "Com ahir ", versió del tema del film
"Casablanca", "Setembre, temps Plujos" que es la cançó que
escoltem ara a Troba - Dors i
"Plorant". Tant Manolo com
Mario senten una especial
debilitat per Guillem d’Efak,
aquest gran trobador de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 que es va
venir cap a Mallorca on va fixar la seva residencia i on va viure fins que va
morir a la mateixa illa de Mallorca l’any 1995. Era de color, cantava en
català, perteneixia a la
Nova Cançó i va escriure llibres, poemes i cançons. El seu veritable
nom era Guillem Fullana i Fada d'Efak
i va formar part de la Nova Cançó. Com us
deiem escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem
d’Efak va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres
cantant com Núria Feliu que va
enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un mallorquí a qui escoltarem un altre dia i que va
composar l’himne dels Jocs Paralimpics Barcelona 92.
Pedro Guerra –
La lluvia nunca vuelve hacia arriba
El cantautor
canari Pedro Guerra va néixa el 2 de juny de 1966 a un poble al sud de
l'illa de Tenerife. Després de diverses incursions dins el món musical de la
seva illa, al costat de Rogelio Botanz i Andrés Molina entra l'any 1985 a formar part del
"Taller Canario de Canción" que sota el nom de Taller, gravarien
discos interessants i alguna de les seves cançons van ser versionades per altres
cantants de la península com Ana Belén. De fet Pedro va compondre per a altres
abans de llantar-se pel seu compte. Després d'haver inclòs alguna cançó seva en
diversos recopilatoris benèfics, entre elles "Las gafas de Lennon",
l'any 1995 Pedro Guerra es llançà en solitari amb l'àlbum "Golosinas" editat per
Ariola i que va representar el seu debut amb el públic peninsular. El tema que
ara escoltem a Troba - Dors té una lletra interessant encara que discrepem
sobre el títol "La lluvia nunca vuelve 
hacia arriba " que es va
incloure en el seu àlbum "Raíz" editat l'any 1998, la pluja si que
torna cap amunt, encara que indirectament ja que s'evapora i puja per tornar de
nou a nosaltres i sobre la pluja Mario recorda una mena de refrany que
escoltava al seu pare "Que bonic és veure la pluja des de la teva
finestra, quan les gotes no t'esquitxen" al qual se li podrien aplicar
molts significats. De fet, fins i tot els Toreros Muertos ho diuen a la cançó "Mi agüita amarilla". A nosaltres sempre ens ha fet gracia el seu aspecte de nen trapella.
El cantautor canari Pedro Guerra
Rosana – Lunas
rotas
Rosana, de nom complet Rosana Arbelo Gopar, va néixa a l’illa de Lanzarote el 24 octubre de 1964 i un dels primers èxits de la cantautora canària va ser "El Talismán" que es recollia en el seu primer disc "Lunas rotas" editat el 15 de juny de 1996, amb producció de José Antonio Romero que també toca les guitarres a la gravació. Va
estar 14 setmanes en el primer lloc de les llistes de vendes espanyoles, es
clar que aixó es manipulable i molt, un dia us explicarem com es fa. L’àlbum s’ha publicat en més de 30 paisos.
Va aconseguir els premis "Àlbum revelació", "Millor solista femenina" i "Millor artista femenina llatina", venent més de 8 milions de discos a tot el món. Nosaltres avui a
Troba – Dors us hem portat la cançó que donava 
títol a l’àlbum i que és un
poeme d’amor amb molta entrega. Rosana es una cantautora de la nova fornada que
van surgir durant els anys norante, va començar com a compositora escrivint cançons per Azúcar Moreno i l'any 1994, una de les seves cançons "Fuego y Miel", cantada per Esmeralda Grao, va guanyar el primer premi en el Festival de la Canción de Benidorm. El director Quentin Tarantino va usar el tema “El Talismán” per al seu film "Curdled", en el què també va incloure la cançó "Lunas rotas" que escoltem
ara. En aquest enregistrament Rosana va comptar, entre d'altres, amb Tino Di Geraldo, Antonio García de Diego, Juan Maya, Sergio Castillo, Alba Fresno i un munt més de gent.
Víctor y Diego
– El Parque
Qualsevol de
les nostres ciutats té o ha tingut un parc com el que ens descriuen els
madrilenys Víctor y Diego en la
seva cançó, un tema preciós que ara sona a Troba - Dors. La veritat es que tal i com estan actualmente les
coses, llevat de poques diferències, la realitat d'aquesta cançó està tan vigent com quan ells la van escriure l’any 1973, aturats inclusos, de fet ara hi ha moltíssims més. Els seus noms complets són Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixa al costat del Rastro de Madrid. Van formar un bon
tàndem intèrprets-compositors i funcionaren molt bé en els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que allavors era
director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit
"La Mujer
de Cristal", produït per Ramón
Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de Barcelona. Per cert, os
explicarem una curiositat, l'àlbum "Semblanzas" és un dels discos més
barats de l'època. Amb totes les guitarres gravades en 
directe, el duet va
registrar els 12 temes en tan sols 2 dies. El temps de gravació total, inclosos els
arranjaments d'Arcusa no va
passar de la setmana. En aquest LP trobem "El Parque", al nostre
parer la seva millor cançó, si bé la més popular va ser “Mujer de cristal”. A
mitjans dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que creiem que anys més tard i
seguint la moda dels retorns... ells també van tornar. La seva obra va ser reeditada per el segell Ramalama. A Manolo la cançó li porta records de la seva joventud a Vila-Seca i diferents indrets de la ciutat, Mario te present la Plaza del Niño a Sants, amb la font, el Bar Ripollés amb els seus billars i les partides de cartes, el colegi, els tramvies i aquells bancs. Avui ja no existeis i en el seu lloc trovem el cinturó de Ronda.
Joan Isaac – A
Margalida
Aquesta és una altra cançó de la resistència antifranquista. En aquest
cas el cantautor d'Esplugues
de Llobregat Joan Isaac, la va escriure per
l'execució de Salvador Puig
Antich. A qui per
cert i des que
es va rodar la pel·lícula "Salvador", alguns consideren un heroi de
la resistència antifranquista, cosa
de la qual Mario que sortia amb una noia
que fou una de les primeres núvies
de Puig Antich, discrepa
i molt pel que
ella li explicava. En la cançó,
s'invoca a la seva companya Margalida. La cançó es va incloure al seu àlbum "Viure". Per
descomptat, tant Mario com Manolo estan
completament en contra de la pena de mort, això
que quedi molt clar, però també
consideren que algunes penes haurien de endurir-se
molt. De veritable
nom Joan Vilaplana
i Comín, Joan Isaac va néixa a
Esplugues de Llobregat un 17 de
setembre de 1953. Entre 1969 i 1972 va formar part
del grup Nosaltres i a partir de 1973 ja
es va llançar en solitari. Compositor i intèrpret, poeta i músic, tot un trobador, Joan
Isaac és un dels
cantautors en llengua catalana que més ha
tractat en les seves lletres sobre la manca de comunicació i la solitud de les persones que es
troben soles envoltades de gent, en una societat
que cada vegada
està més deshumanitzada.
El cantautor català Joan Isaac.
Marc Durandeau
– La Reina Boga
Tancarem el programa d’aquesta setmana amb un
cantautor català dels noranta. Marc Durandeau va ser
un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català i aquesta
cançó és, al nostre parer, la millor de la seva carrera. Ens parla de
marginació, de il·lusions per un entorn que han fet que la gent al voltant de
la nostra protagonista la considerin “La Boga” i que possiblement trobareu si mireu
a l'entorn semi-rural de les nostres ciutats, en aquelles zones on el
camp comença a fusionar-se
amb el maó. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben
altres músicos: al piano Pantxulo
Jornet, Rafa Martín al
baix, Lluis Ribalta front la
batería, Tato la Torre s'encarrega de
la guitarra clàssica i el mateix Marc
Durandeau, que a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat
"Caminant Descalç"es va publicar a través de 
Picap, el segell de
l’amic Joan Carles Doval, l’any
1996 i es va gravar en els barcelonins estudis
PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les
seves noves cançons en català i anglès i també al seu facebook. Marc Durandeau
es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor,
encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va
llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" del 1993 i que va
ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc
Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que
va morir Elvis" d'Oriol Ferrer.
Es un dels amic de Troba – Dors que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i volem des del programa enviarle una salutació
Marc Durandeau, un dels millors cantautors catalans dels noranta
Conclou Troba – Dors per avui i baixen la
persiana, però tornarem la propera setmana. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Ràdios Locals de Catalunya i també totes
aquelles en las que escolteu Troba - Dors, uns deixem amb bona companyia, a
reveure.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario