Diversos són
els homes i les dones, i els països, i les llengües, però a la música es
troben. La música és un llenguatge universal. Les cançons expliquen històries,
però la majoria de vegades no històries abstractes i/o ideològiques sinó històries
corrents i humanes, molt humanes. Els llatins deien: “Res de la cosa humana
m’és aliena”. Els nostres artistes, els nostres trobadors, ho saben, per
sentiment i perquè volen connectar amb els altres. Cal polsar la corda del que
deia García Lorca: “els universals del sentiment humà”. Avui és un programa especial i variadíssim i
molt molt sentimental. Per tant i des de la xarxa d'emisores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya Manolo Rivera i Mario Prades comencen el programa
Aixequem la persiana
Ana Belén,
Amaya Uranga, Rosa León, Miguel Ríos, Joaquín Sabina y Víctor Manuel –
Cualquier tiempo pasado fue peor
Si la passada
setmana vem començar Troba – Dors escoltant a Rosa León, avui os la portem un
altre vegada, però amb molt bona companyia. Aquesta peça era la cara A d'un
maxi-single d'aquests que surten al carrer en plan altruiste, era a benefici
del Comité Ciudadano de la Lucha Anti-Sida de
Madrid. En la gravació de la cançó amb lletra de Joaquín Sabina i música de Pancho
Varona que també va ser el productor, intervenen Miguel Ríos, Rosa León,
Ana Belén, Amaya Uranga, Víctor Manuel i el mateix Joaquín
Sabina. Una de les coses curioses pel que fa a la lletra és que
cadascuna de les estrofes que canten individualment tracta sobre textes de
cançons importants en las carreras dels propis cantants i un repte es que
identifiqueu a quines cançóns es refereixen. A nosaltres des de Troba - Dors,
sols ens queda dir-vos que l’escolteu amb atenció i jutgen si realment "Cualquier tiempo
pasado fue peor"... o no. Per la nostra part, no jutgem rés, només escoltem bona
música i parlem d’ella.
Juan Antonio
Muriel – Princesa
Quan parlem de
les cançons més representatives en la carrera de Joaquín Sabina, una d'elles és indiscutiblement
"Princesa", però molts ignoren que aquest tema no va ser composat per
Sabina que sols va escriure una part de
la lletra. Es tracta d'una cançó del cantautor malagueny, Juan Antonio Muriel, nascut l’any 1979
i de veritable nom Juan Antonio Rodríguez. Per a mostra ara sona a Troba - Dors la cançó interpretada pel
seu propi autor, Juan Antonio Muriel que
va començar a cantar a mitjans dels anys 60 i l’any 1974 es va traslladar a
Madrid. En la seva carrera professional Mario destaca la cançó "No seas
julai" que es trobava en el LP "La luna vigila" de 1987 i l’escoltarem
en un altre ocasió (la foto correspon al dia de la presentació d'aquest disc). La veritat es que Mario pensa que es el millor disc de Juan
Antonio Muriel a qui va coneixa a Madrid durant els anys vuitanta. Curiosament
i malgrat haver compost per a molts artistes, entre ells Pasión Vega, Joaquín Sabina, José
Umbral i Sergio y Estíbaliz,
el cantautor Juan Antonio Muriel
només ha gravat quatre àlbums. "Princesa" es trobava al LP
"Seguir viviendo" que va editar el Segell Columbia l’any 1983 si bé
el single es va publicar un any abans, el 1982. Curisament un dels seus discos
“Poder andaluz” es va vendre molt bé a Catalunya, els altres no tant i és que
cada vegada que treia un disc la companyia discogràfica feia fallida. Va passar
per unes quantes fins que va començar a treballar per Zafiro. Muriel, Sabina i
José María Alonso van inaugurà a Malaga un garito anomenat Zambra, on durant el
més que van estar tocan, amb poques peles, aixó si, va surgir un bon
grup d’amic, entre ells Antonio Banderas i Javier Krahe. Juan Antonio Muriel
sempre recorda aquella época amb afecte.
José Antonio
Labordeta – Zarajota Blues
José Antonio Labordeta va morir el 19 de setembre de 2010 i amb ell s’en va anar un gran
cantautor, un passejador de la nostra geografia, polític, bona persona i un bon
amic que des de feia anys residia a Altafulla. José Antonio Labordeta va néixa
a Saragossa el 10 de març de 1935 i sempre va fer bandera de la seva ànima
aragonesa. Es va guanyar les garrofes molt anys com a professor d’Institut. Va
recórrer molts camins, primer d’Aragó i després d’Espanya, primer en forma de
llibre i després a la televisió. El seu compromís amb la seva terra, la seva
trajectòria com a militant socialista i comunista va derivar finalment en un
escó al Congrés de Diputats del 2000 al 2008 per la Chunta Aragonesista.
Tot un espectacle les seves discusions amb la dreta. “A la m...” els va enviar
un dia perquè l’interrompien i no el deixaven intervenir lliurement. El tema
musical que escollim, una de les seves millors composicions, es trobava en el
LP “Aguantando el temporal", publicat per Fonomusic l’any 1986 i produït
per Plácido Serrano. Mario i ell
és van coneixa precisament quan es trobava de promoció d’aquest disc i José
Antonio Labordeta li va signà i dedicà el LP. Nosaltres i des de Troba – Dors,
sols esperem que amb la seva motxilla a l'esquena, el seu sec caracter, però
amb ironia, humor i aquell somriure murri que dóna la impressió de que està a
volta de tot, José Antonio Labordeta recorri ara els camins d'un lloc millor. Adéu José Antonio.
Alberto Cortez
– Cuando un amigo se va
El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí,
cantant d'orquestres, va començar gravant patxangues com el "Sucu,
sucu" que li van donar fama i nom, inclus s’el coneixía com Mister
Sucu-Sucu, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a
cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i també versions del gran
mestre, Atahualpa Yupanqui,
donant un gir de 180 graus en la seva carrera i arribant plenament al públic,
demostrant així que era un gran cantautor. El cert es que el concert d’Alberto
Cortez va ser tot un èxit i va significà un cambi a la seva carrera
profesional complert. Aquest tema, al costat de "Las Palmeras",
“Pobrecito mi señor”, "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el
aire” o “A partir de mañana", son el més representatius de la seva llarga
cursa d’Alberto Cortez que va nèixa a Ranjul, a La Pampa argentina, l'11 de
març de 1940. Aquest tema es va gravar per al LP "Alberto Cortez. El
compositor... el cantante" publicat l’any 1969. “Cuando un amigo se
va queda un espacio vacío, que no lo vuelve a llenar la llegada de otro amigo”.
Ismael Serrano
– Papá cuéntame otra vez
En els anys noranta va sorgir a Espanya una nova generació de
cantautors, sang nova que es va sumar a tots aquells
que amb les seves lletres havien pretès dir
coses abans que
ells. Dins d'aquesta nova fornada trobàvem
a Ismael Serrano
Morón, nascut a
Madrid el 9 de març de 1974.
En aquest tema
que ara escoltem a
Troba - Dors
Ismael ens parla
amb ironia de tots aquells que
amb il.lusió van
lluitar, van mostrar inquietuds
i es van moure contra
la dictadura a finals dels seixanta, sentint-se la majoria d'ells bastant defraudats del resultat obtingut. Aquesta cançó
obria el seu disc de debut "Atrapados en azul" que es va publicar l’any 1997 i va ser
Disc de Platí a
Espanya, donant a conèixa a Ismael Serrano a
l'Amèrica Llatina, de fet va ser Disc d'Or
a Argentina. El va
editar el segell Polygram i
els productors van
ser Juan Ignacio Cuadrado i Julio Palacios. Amb
motiu del seu desè aniversari professional va publicar “El viaje de Rosetta”,
l'any 2006, que engloba
els 22 singles que
ha editat al llarg de la seva carrera, un munt de rareses, temes inèdits
i un DVD amb
els seus vídeos. El març de 2004 Ismael Serrano es va veure obligat
a suspendre un concert a Barcelona a causa dels atemptats de Madrid, que
li van tocar molt de prop en ocórrer a Vallecas, el seu barri. En alguns
diaris es va publicar una carta en la qual Ismael Serrano expressava el
seu dolor davant tal atrocitat.
Sobre aquest fet va compondre un nou
tema "Fragilidad" que es va incloure en
“Naves ardiendo más allá de Orión” i
en el que va tornar a l'arrel de cantautor ja que la
seva carrera es va decantar a
partir del segon disc
cap al poppi, amb
bones lletres, això
si. En total
Ismael Serrano ha
publicat 11 àlbums, l'últim d'ells “Todo empieza y todo acaba
en ti” aquest mateix any.
.
Lletra de “Papá
cuéntame otra vez”
Papá cuéntame
otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.
Papá cuéntame otra vez todo lo que os
divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste "Al Vent" y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste "Al Vent" y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.
Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.
Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.
Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.
Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.
Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam
Maria del Mar
Bonet – Que volen aquesta gent?
Aquest és un
dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i en el qual es
reflecteix la forma d'actuació que tenia la policia social franquista. La
lletra es molt dura, però així i tot, la cançó va passar la censura, una cosa
que francament, ara i miran enrera, a nosaltres i des de Troba – Dors ens
resulta com a minim molt estrany. Va ser un fet real que va tindre dues
versions, la oficial de la policia segons la quan el jove estudiant es va
suicidar tiren-se des de la finestra i l’altre, voz populi, ons es deie que el
van tirar aquells mateixos policies vestits de gris. De fet Maria del Mar Bonet
en la seva cançó narra la primera versió, l’oficial i pot ser per aixó va colar
per el cedas dels censors. El disc en format EP, el va publicar Concentric
l’any 1967. Maria del Mar Bonet i
Verdaguer va néixa a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era
germana del també cantautor Joan Ramon
Bonet, membre d'Els Setze Jutges
i que va ser qui la va recomanar l’any 1967 perquè ella també formés part
d'aquesta agrupació creadora de la Nova Cançó.
La primera vegada que Maria del Mar
Bonet va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de
Palma, al costat de Raimon,
Núria Feliu, el seu germà i uns
quants jutges més. Aquí al blog veureu
una foto d'aquest esdeveniment. Per cert que ella, abans de actuà, va tenir un
atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment la van convènca i Maria del Mar Bonet va convènca al
públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta i escoltan atentament, com estava
manat. Que us pensaveu? Aixo d'un concert amb el públic dret i cridan o
cantant, es una cosa molt, molt moderneta L'acte creiem que va ser organitzat
per Joventuts Musicals de Palma.
Amaral –
Camins
Mario sempre
he dit que el grup gironí Sopa de Cabra,
junt a Sau, son les millors
bandes de rock en català que ha donat l’historia musical d’aquesta terra
nostra. El duet saragossà Amaral,
integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre van interpretar en català
un dels millors temes de Sopa de Cabra
"Camins", la cançó que sona ara a Troba - Dors i es trobava a l’álbum "Podre tornar enrere, el
Tribut a Sopa de Cabra", en un principi i Mario no sap ara bé perqué, créia
que es trobava al "Bona nit malparits", publicat per Música Global i
que surt a la llum l’any 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala Razzmatazz,
en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter
i en els concert i al CD Sopa de Cabra van
comptar amb bones col.laboracions. Per cert que aquest tema en la versió
original dels Sopa de Cabra, era
utilitzat com a sintonia per l'amic Ricard
Escarré, al que Manolo coneix molt bé ja que ha publicat alguns llibres escrits
per ell, Ricard com us deiem la feia servir com sintonia d’entrada al
seu programa sobre viatges titulat així "Camins" i que s'emet o
s'emetia en una emissora municipal del Camp de Tarragona. Per cert Amaral van treure fa cosa d’un any un
àlbum nou titulat “Hacia lo salvaje”..
Amaral
Enric Barbat – No fa gaires anys
Enric Barbat va ser
el sisè membre d'Els Setze Jutges
i aquest tema que us portem a Troba – Dors es trobava inclos dins d’un EP que Enric
Barbat va publicar l'any 1970 mitjançant el Segell Edigsa, recordant la seva
infantesa i la de molts de nosaltres. Enric
Barbat va néixa a Barcelona l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital
celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963.
Desenganyat, Enric Barbat va
gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que
en opinió de Mario és el millor
disc d'Enric Barbat, el LP
"Quatre" que compta amb Carlos
Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop.
El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya,
en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes
durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava
tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla. El
10 de decembre del 2011 Enric Barbat
ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un
atac de cor. La veritat es que aquest any i el passat estan resultan molt cars
al mon de la música, massa cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a
dalt deu estar fent una inmensa Big Band i una bona coral.
Joan Isaac i Moncho – On és la gent?
L'any 2004 i per
celebrar els seus cinquanta anys,
el cantautor Joan Isaac va treure un
àlbum publicat a través del segell barceloní DiscMedi titulat "Només
han passat cinquanta
anys" que es
va gravar en directe al Teatre
Nacional de Catalunya, comptant amb col.laboracions
de luxe, entre elles
Maria del Mar Bonet,
Manel Camp, Mone, Jordi
Vilaprinyó, Roberto Vecchioni i Mauro
Pagani, sense oblidar
el Rei del Bolero, Moncho i altres que no recordem ara. En aquest disc també es va
incloure un homenatge a un dels
grans cantautors italians
Paolo Conte, del
qual Joan Isaac va gravar la cançó "Azzurro"
i encara que a molts pugui sonarles a
Adriano Celentano que la va portar a l'èxit en els seixanta, va ser composada per Paolo Conte. Amb Joan Isaac en aquesta
cançó que sona ara
a Troba - Dors, trobem a Moncho,
de veritable nom Ramon
Calabuch Batista i que va néixa al barri de
Gràcia, el 26 de juliol de 1940,
cantat junts aquest
tema en què recorden les coses que van
passar en els setanta i els somnis que mai van arribar a complir-se, en ser truncats per
la crua realitat. Joan Vilaplana i Comín,
nom real de Joan
Isaac, va néixa a
Esplugues de Llobregat el 17 de
setembre de 1953 i en aquest
tema ens recorda
també les festes
majors de la seva ciutat natal on els
seus pares ballaven abraçats escoltant a Moncho. A la foto i d'esquerra a dreta: el Consul de Cuba, el Gobernador civil de Tarragona, Ángel Juarez, Mario Prades i Moncho.
Pasión Vega – María se bebe las calles
La cantant
madrilenya Pasión Vega, nascuda
el 23 d'abril de 1976 a
Madrid, encara que criada a Màlaga i de veritable nom Ana María Àlies Vega, va gravar aquesta cançó que es un crit en
contra de la violencia de génere i els maltractaments. Es va incloure en el
disc compilatori “Carácter Latino” de l’any 2003, si bé ja l’havia gravat abans
i també hi era a la banda sonora de la serie “Obsesión” i altres àlbums
compilatoris com “New Woman”, “Damas & Reinas”, etc. Una cosa cal destacar quan parlem
profesionalment de Pasión Vega i és que sempre ha sabut envoltar-se de bons músics
col.laboradors, entre ells cal destacar el recordat Josep Maria Bardagí, Josep
Mas "Kitflus", Ricard Miralles, Miguel Ángel Collado,
Víctor Merlo, Pere Bardagí, així com els productors Pancho Varona, José A. Romero i Antonio
García de Diego. Els seus inicis van ser molt en la línia de la vella
escola ja que la xicota es va dedicar a partir de 1992, a presentar-se a tots
els concursos que s'organitzavan i va guanyar uns quants abans de començar a
gravar, cosa que va fer amb l'àlbum "Un toque de distinción" de l’any
1996. El 16 de novembre de 2007 Pasión Vega va realitzar un concert conjunt amb
Mònica Molina al Palau dels Esports de Santander,
titulat "Pasión con Mónica", en el què les dues cantants
interpretaven temes dels seus últims treballs fins aquell moment, cantant a duet
"La gata bajo la lluvia", l'èxit de Rocío Durcal.
Per avui nosaltres baixen la persiana i fotem el
camp, s’acaba Troba - Dors, però tornarem la propera setmana i tindreu un altre
vegada Troba - Dors amb volsaltres. Ara i des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Ràdios Locals de Catalunya toquem el dos.
Manolo Rivera
i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario