Quan la pluja colpeja
suaument la nostra finestra, el dia és gris, els carrers es mostren solitaris
i són pocs els que s'atreveixen a creuar-los caminant de pressa, camí al seu destí, ens
adonem de la nostra solitud, pensem i advertim que només escoltem el renou de
les gotes contra el vidre. Bàsicament predomina el silenci, només diluït per la
repicadissa de la pluja sobre el vidre. Algun estrepitós tro, seguit d'un
brillant llampec, perdut entre els negres núvols, ens sobresalta de tant en
tant i ens torna a la realitat, al moment de melangia i ens adonem que, malgrat
tot, seguim vius. Per tant, començárem ara el programa des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que l’emeten, nosaltres que Som Botiguers de Somnis,
obrirem Troba – Dors envoltats de paraules i música molt reivindicativa que
ens arribaran des de Xile i ens parlaran del patiment del humilt indi. Som
Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm alló de cada setmana
Aixequem la persiana
Inti-Ilimani – Lamento
del Indio
Amb un so molt andí,
Inti-Illimani ens parlen de les coses que "En aquest món donen a l'Indi
alegria en el seu dolor" i ens expliquen quan és de dura la vida per a les
considerades "classes baixes", els desfavorits per la vida que han de
lluitar amb tenacitat, per poder sobreviure en pugna sempre amb la aquella
cruel societat que els oprimeix, ens diuen en la seva cançó que a la seva vida
només hi ha “sofriment i gran dolor". El tema amb el qual avui obrim
Troba - Dors, us el hem extret de l'àlbum “Canto de pueblos andinos” que el
grup xilè Inti-Illimani va publicar al any 1975. Desgraciadament i malgrat que
han transcorregut prácticament quaranta anys des que es va compondre aquesta
cançó, hem de reconèixer amb angoixa al cor que les coses no han canviat gaire
i el poderos oprimeix i treu el suc al que es troba per sota d'ell en els
cànons establerts d'importància, dins d'un món cada dia més injust. El nom del
grup Inti-Illimani és l’unió fonètica de dues paraules: Inti que en llengua
quítxua significa Sol i Illimani que en el dialecte aimara vol dir Àguila
daurada. És clar que Illimani també és una muntanya situada a prop de
La Paz, a Bolívia. Pertanyen, al
costat de Quilapayún i Los Jaivas, a un moviment reivindicatiu anomenat Nova
Cançó Xilena que va enfrontar paraules i música als fusells i tancs de
Pinochet, un dictador que es va aixecar contra el govern legalment establert de
Salvador Allende l'any 1973. Quan el cop d'estat va tenir lloc, Inti-Illimani
que s'havien creat l'any1967, es trobaven de gira per França, ells van ser
vetats i no podien tornar al seu país, es van establir a Itàlia i des d'allà
van seguir enviant un missatge de llibertat i esperança al poble xilè i al món
sencer. No van poder tornar a Xile fins l'any 1988. Durant molts anys el
director artístic del grup i líder, va ser Horacio Salines, tot i que el primer
va ser Pedro Yañez al qual va substituir Ernesto Pérez de Arce i finalment
Horacio.
Alberto Cortez – Cuando
un amigo se va
La veritat és que resulta
difícil valorar correctament l'amistat. Hi ha gent que afirma tenir molts
amics, però quan aquests realment han d'estar aquí, resulta que no hi són i és
que l'amistat es mesura segons uns patrons molt diferents. Mario afirma
que ell té molt pocs Amics, així en majúscules, té molts coneguts, això si,
però quan es parla de veritable amistat sempre diu que els pot comptar amb els
dits de les mans. Quimet ens parla d'un bon amic seu, guitarrista que va morir. De fet hi va haver un lliure pensador que va
dir: "Un amic és aquell a qui li demanes només el que saps que et pot
concedir, ell t'ofereix més del que pot donar-te, cosa que tu no
acceptaràs". I ara i perquè penseu en l'amistat i els amics o les amigues,
us hem seleccionat aquesta cançó. El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí,
cantant d'orquestres, va començar gravant 
patxangues com el "Sucu,
sucu" que li van donar fama i nom, inclus s’el coneixía com Mister
Sucu-Sucu, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a
cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i també versions del gran
mestre Atahualpa Yupanqui, donant un gir de 180 graus en la seva carrera i
arribant plenament al públic, demostrant així que era un gran cantautor. El
cert es que el concert d’Alberto Cortez va ser tot un èxit i va significà un
cambi complert a la seva carrera profesional. Aquest tema, al costat de
"Las Palmeras", “Pobrecito mi señor”, "No soy de aquí ni soy de
allá”, “Castillos en el aire” o “A partir de mañana", son el més
representatius de la llarga cursa d’Alberto Cortez que va nèixer a Ranjul, a La Pampa argentina, l'11 de
març de 1940. Aquest tema es va gravar per al LP "Alberto Cortez. El
compositor... el cantante" publicat
l’any 1969. Posiblement la frase més rellevant es aquella que diu: “Cuando un
amigo se va queda un espacio vacío, que no lo vuelve a llenar la llegada de otro
amigo”. Quimet també recorda una dita que li sembla diu "Val més un conegut a la porta que un parent a Mallorca"
Cuando un amigo se va
(Alberto Cortez)
Cuando un amigo se va
queda un espacio vacío
que no lo puede llenar
la llegada de otro amigo.
Cuando un amigo se va
queda un tizón encendido
que no se puede apagar
ni con las aguas de un
río.
Cuando un amigo se va
una estrella se ha
perdido
la que ilumina el lugar
donde hay un niño
dormido.
Cuando un amigo se va
se detienen los caminos
y se empieza a revelar
el duende manso del vino.
Cuando un amigo se va
queda un terreno baldío
que quiere el tiempo
llenar
con las piedras del
hastío.
Cuando un amigo se va
se queda un árbol caído
que ya no vuelve a brotar
porque el viento lo ha
vencido.
Cuando un amigo se va
queda un espacio vacío
que no lo puede llenar
la llegada de otro amigo.
Ana María Drack - ¿Dónde estás compañero?
El cas de Ana María
Drack, nascuda l'any 1943 a
la ciutat d'Elx, a Alacant i que també ha cantat algun tema en català, també és
curiós, Va començar com a actriu en el grup de teatre Los Goliardos, en els
anys seixanta i que treballaven amb obres i textos de Beckett, Valle-Inclán i
altres. Res a veure amb el grup Goliardos que eren de Cambrils i interpretaven
música folk. També en aquella època Ana Maria Drack va començar a escriure poesia
i compondre cançons. L'any 1969, va quedar finalista en el concurs de televisió
"Tres música tres" i l'any 1972 editava el seu primer àlbum titulat
“Despacio”. La casa de discos va intentar potenciar el seu costat més poppi i
comercial amb cançons romanticonas, però la noia tenia molt a dir i les seves
cançons mai van poder ser englobades dins el circuit comercial, ella era una
cantautora amb cançons intimistes i 
acollidores com “Dime que no es verdad”, un
dels seus grans èxits i que donava títol a l'àlbum editat l'any 1973 pel petit
segell discogràfic català GMA, del qual us hem extret la que estem escoltant
ara a Troba - Dors i que possiblement sigui la més reivindicativa de totes les
del disc. La veritat és que aquest segon àlbum d'Ana Maria Drack en conjunt és
molt millor que el primer i ens mostra en la seva obra cançons amb un suau toc
feminista i molts sentiments. La cantant, poeta i compositora Ana Maria Drack
tenia per costum presentar tots els temes que interpretava a l'escenari i en
cada presentació se'ns mostrava amb tota la vena poètica d'Ana Maria Drack que
a més d'escriure les seves pròpies lletres, també ha interpretat poemes de
Machado, Alberti, Neruda i altres. En els vuitanta Ana María Drack es retira de
la cançó i es dedica bàsicament a escriure. Va ser l'any 1984 quan va publicar
el seu primer llibre “Poemas con patatas y una margarita", al qual van seguir
“Diario de un año sin luna”, “De dos en dos”, “Cuarto de hora” i altres. Es va
casar amb el director de teatre Ángel Facio i la parella va tenir dues filles,
Judith i Silvia, encara que actualment creiem que estan divorciats.
El Canto del Loco – Pot
ser
Us portem ara a Troba -
Dors una curiositat, el grup El Canto del Loco va gravar l'any 2006 un dels
seus temes en català, es tracta de "Pot ser" que van versionar a la
llengua de Mossèn Cinto per al disc de la Marató de TV3 en aquella edició. El Canto del
Loco que van ser declarats “Grup Revelcio Espanyol del 2002”, van interpretar aquest
tema que escoltem ara en català, però originalmente es va incloure en el seu
segon disc “A contracorriente”. El Canto del Loco va ser creat l’any 1994 per
Dani Martín i Iván Ganchegui que els va deixar l'any 2002, però també hi trovabem
a David Otero, Chema Ruíz i Jandro Velázquez. Han gravat cinc discos d'estudi.
El seu 
álbum "Personas", publicat el 2008, va superar les 300.000
còpies venudes i es va posar a la venda l'1 d'abril de 2008. El Canto del Loco
ha arribat al milió de còpies venudes dels seus àlbums, al llarg de la seva
carrera musical, sobre tot a la primera década del nou segle, si bé ara que
Dani Martín treballa ja en solitari i tot i les seves declaracions quan va
treure el disc de debut “Pequeño” assegurant que la continuïtat de la banda
estava garantida, el grup sembla haver-se dissolt en l'oblit i el record des de
que al febrer del 2010 El Canto del Loco van anunciar oficialment la seva
separació al·legant que tant Dani Martín com Iván Ganchegui volien seguir les
seves carreras en solitari. Per cert, quan començavan la bateria la tocava una
noia, però ara no recordem el nom.
Pot ser (El Canto del
Loco)
No sé si queden amics, ni
si existeix l’amor,
si tu pots estar amb mi
per parlar de dolor,
si existeix algú que
escolti quan qui parla sóc jo
i no sentir- me sol.
Pot ser que la vida et
portés fins al Sol,
pot ser que el mal et
mani les hores
o que tot el teu riure
guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent
sigui avui.
Jo vaig
fent els meus plans,
vaig sabent qui sóc,
vaig buscant el meu lloc,
vaig guanyant el control
Van jugant amb ta vida
van trencant-te l’amor
van deixant- te tot sol
Neixes i
vius tot sol
Neixes i
vius tot sol
Neixes i
vius tot sol avui
Alló que es pot millorar,
alló que pugui trobar,
alló que em doni
l’empenta,
que m’ajudi a imaginar és
allà on vull arribar,
ja no vull recordar.
Dona temps a aquest
moment,
que m’jaudi a superar,
que em doni els teus
sentiments.
Pot ser que la vida et
portés fins al Sol
pot ser que el mal et
mani les hores
o que tot el teu riure
guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent
sigui avui.
Joan Masdeu – El carrer
dels Jocs Florals
“Sota de les vies hi ha
el passeig de l'alegria, on el temps mor i brosta la vida”, així comença
aquesta cançó que es trobava en el primer treball en solitari del reusenc Joan
Masdeu, després de la dissolució dels Whiskyn's i que es titulava “Casa
Murada”. Per cert, hores d’ara suposem que ja estarà al carrer, ja que estava
programat sortís el 28 de gener, el segon disc de Joan Masdeu i que es titula
“Dissabte”. Joan Masdeu, era veí de Mario al barri del Carrilet, a Reus, on un
vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whisky’s van començar l'any
1989, després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir
Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i
Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup de Tarragona Duca-2, peró per la
banda han passat uns quans músics al llarg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé
i Toni Díaz. Per cert,
alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, un bon
amic nostre. L’últim disc dels
Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009
es van desfer. Joan Masdeu també ha treballat com actor a diverses series de
TV3. La veritat es que i parlant de la cançó que escoltem ara, Els Jocs Florals
són un acte festiu estretament lligats a la cultura de Catalunya i aquests certàmens
servien als anys seixanta com crits encoberts i punts de reunió, en 
contra
d'aquella dictadura franquista que va oprimir durant més de quaranta anys a
Espanya. Mario diu que a ell, el títol de la cançó, li evoca sempre un carrer
que es diu així i que està situada a Sants, a Barcelona, just a l'altura de
l'estació "Mercat Nou", del metro. Des de fa molts anys allà tenen el
seu local d'assaig la
Companyia Elèctrica Dharma i també rememora que les festes
majors d'aquest carrer eren sonades i amb bones decoracions, així mateix en els
seixanta existia al carrer un local situat en un pis, baixant a l'esquerra ,
encara que no recorda el nom, on es ballava i actuaven grups tots els diumenges
a la tarda, d'aquestes actuacions recorda les de Los Agnis i Los Sinmark, grups
habituals.
El carrer dels Jocs
Florals (Joan Masdeu)
Sota de les vies
hi ha el passeig de
l'alegria
on el temps mor i brosta
la vida
I, en aquest passatge,
hi viu mig àngel mig
diable
i el meu cor
On tot ve de nou
i estan per estrenar les
claus del món
i la son passa de llarg
i mai s'apaguen els
fanals
quan es fa tard
Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny
aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer brillar
els dies al carrer dels jocs florals
Resseguint la riba
va arribar el mes de
Maria
i les flors
que han guarnit els dies
I ajuntant
els cossos
per clavar-nos tots els
ossos
vaig trobar un lloc que
fa olor de mel
i llençols
blancs i menjar bo
I, a poc a poc, jugant
jugant
va fer-se l'heura als
finestrals
del carrer dels jocs
florals
Ja surt el sol
Cada cop bufa més lluny
aquell mestral
que em tornava boig
Vull jugar a fer florir
els dies al carrer dels jocs florals
Lluís
Gavaldà i Josep Thió – Silencis
Amb lletra de Lluís
Gavaldà i música de Josep Thio, els dos músics van gravar aquest tema, amb uns
arranjaments harmoniosos, acollidors i vellutats, a càrrec de Joan Pau Chaves i
que es va incloure en la banda sonora de "Rock & Cat", editada
l'any 2006 mitjançant Música Global. Hem de destacar la tasca al piano de l'ex
component de Sopa de Cabra i dins de la senzillesa de la cançó volem destacar
també els arranjaments de corda. “Amagats de tantes veus estranyes, amb els silencis
omplim paisatges. Allunyats d´aquell soroll tan aspre, ens fem entendre sense
paraules” i potser aquest fragment podria ser un exemple per a aquells que es
volen entendre, sense discussions, sense discrepancioas, intentant arribar
sempre a un consens "Sense pareules, en silenci", perquè quan la gent
vol, es pot entendre sense haver de polemitzar. És clar que "Cal
voler". Per cert, la pel·lícula "Rock & Cat" fa un recorregut
pel rock en català de principis dels noranta i bàsicament grups com Sau, Sopa
de Cabra, Els Pets, Ja t?ho diré, Bars, Gossos, Sangtraït, Duble Buble i
altres. 
Silencis (Lluís Gavalda)
Tres o quatre gotes
delatant pluja de nit
filtren el sol per la
finestra.
Guaito com reposes nua
des dels peus del llit
amb un posat ple de
tendresa.
Oh! Quantes
nits
acaronant
els teus dits febles.
Oh! Quants matins
com el que ara tinc,
tebi com un fil de roba.
Amagats de tanta gent que
parla,
teixim certeses amb la
mirada.
Som tan lluny d´aquell
soroll salvatge,
que ens fem entendre
sense paraules.
Dos o tres cabells
mandrosos pinten els coixins
amb el color d´aquesta
tarda.
Sento com camines pel so
dolç del teu vestit
que entre les cuixes et
delata.
Oh! Quants matins
entrellaçant-nos com de
pedra.
Oh! Quantes nits
com la que ara tinc,
tèbia com la llum
d´espelma.
Amagats de tantes veus
estranyes,
amb els
silencis omplim paisatges.
Allunyats d´aquell soroll
tan aspre
ens fem
entendre sense paraules.
Burning – Una noche sin
ti
Ara escoltarem una cançó
que ens parla de quant solitària pot resultar una nit sense tenir al costat a
la persona estimada, realitzant un recorregut pel panorama musical dels
setanta, parlant d'Eric Burdon i els Rolling Stones. Des del àlbum
"Desnudo en el Joy" editat per Burning l'any 2008, us hem extret
aquest tema, tot un clàssic en la discografia de Burning ara en format acústic.
El que resulta si més no interesant en aquesta gravació, és el fet de que el
pes de la cançó podem dir que recau sobre les veus del públic que poc a poc
prenen el protagonisme. Com us hem dit en diverses ocasions, al costat de
Asfalto i en la nostra opinió, ambdues són les millors bandes de rock
espanyoles dels setanta i part dels vuitanta. "Desnudo en el Joy"
recull un dels concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces
dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert
que Burning van fer a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. El
doble compacte, presentat en edició de luxe, recollia 21 temes la 
versió en DVD
i el documental "Burning bajo cero" amb el making of del concert i el
nou videoclip de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?”. En el
concert va intervenir el saxofonista Maykol Slingluf que ja va col·laborar amb
Burning en els seus principis, a més de Quique González, els nois de Pereza i
Rafa Aguilar. Avui dels originals Burning només queda Johnny Cifuentes, els
altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning són Johnny Cifuentes
(veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla (guitarra) i Kacho
Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys
de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el
mateix dia del mateix mes, com us deiem, amb deu anys entre un i l'altre.
Una noche sin ti
(Burning)
Son las tres de la mañana
y yo sin poder dormir
dormir.
Doy mil vueltas en mi
cama,
sólo pienso en ti.
Y que sé yo,
si estoy tan solo,
no quiero hablar con
nadie.
Y que sé yo,
si estoy tan solo,
necesito tu amor.
Dan las seis,
sintonizo a los Stones,
recuerdos del pelo largo.
Viejo blues,
queridísimo Eric Burdon.
Un sonido muy lejano
llega a mis oídos,
es el ruido de un cerrojo
que abre una dulce llave.
Y que sé yo,
si estoy tan solo,
tal vez solo sea un
sueño.
Y que sé yo,
si estoy tan solo,
Necesito tu amor.
Dan las seis,
sintonizo a los Stones,
recuerdos del pelo
largo...
Viejo blues,
queridísimo Eric Burdon.
Mayte Martín – Paraules
d’amor
També Mayte Martín va col·laborar en un dels discos de la
Marató de TV3, ella va participar en l'edició de l'any 2005
amb aquesta versió d'una de les cançons més emblemàtiques en la llarga carrera
de Joan Manuel Serrat, el millor cantautor que ha donat la música a les nostres
terres catalanes. Va escriure la cançó i la va gravar l'any 1966 i al llarg
dels anys l'ha anat gravant en diversos directes, recopilacions i també en col·laboracions, entre elles la va cantar i va gravar amb Amaya i amb Ana Belén.
Ella és Mayte Martín, una de las grans veus del flamenc, de veriotable nom
Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la
qual ja hem escoltat algun que altre tema a Troba – Dors, sola o forman duet
amb Tete Montoliu. La veritat es que la lletra de “Paraules d’amor” es
completamente intemporal i creiem que es preciosa, per tant aquím la teniu.
Paraules d’amor (Joan
Manuel Serrat)
Ella em va estimar
tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré
dir,
era tot el meu món
llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles
i tendres.
No en sabíem més, teníem
quinze anys.
No havíem tingut massa
temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del
son dels infants.
En teníem prou amb tres
frases fetes
que havíem après d'antics
comediants.
D'històries d'amor,
somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem
quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se
fosc,
de lluny m'arriba una
cançó.
Velles notes, vells
acords,
velles paraules d'amor.
Carlos Núñez y Luz Casal
– Negra sombra
En el disc “A irmandade
das estrelas”, publicat l'any 1996 i que és el primer treball del gaiter Carlos
Núñez, un dels noms més importants internacionalment d'aquest instrument,
reconegut com un dels millors gaiters del món i que a part del sac de gamecs, també toca la flauta, va
recuperar aquest tema que compta amb la veu de Luz Casal que la canta en gallec
i es tracte d’un bell poema de Rosalía de Castro que havien musicat i gravat en els
seixanta el grup Los Tamara, cantant-la en castellà, això si i molt anys abans
ja ho havie fet la cantant de copla Antoñita Moreno que també va cantà poemas
de Machado, Lope de Vega i Gregorio García Segura en un disc titulat
“Ausencias”. També el grup català Fusioon van fer una bona versión dela “Negra
sombra”. Escoltan aquesta bella cançó, acabarem Troba – Dors per aquesta
setmana. Carlos Núñez Muñoz va néixer a 
Vigo el 16 de juliol de 1971 i va començar
als 13 anys, quan va ser descobert pel grup irlandès The Chieftains i va ser
convidat per aquests a col·laborar en l'enregistrament de la banda sonora de la
pel·lícula "La Isla
del tesoro" i amb els que seguiria treballant fins al punt de ser
anomenat el setè Chieftain. Carlos Núñez té gravats 10 àlbums en solitari i ha
realitzat moltes col·laboracions, entre elles cal destacar les que ha fet amb
León Gieco, Dan Ar Braz, Jackson Browne, Phil Cunningham, Ry Cooder, Ronnie
Drew, Frankie Gavin, Roger Hodgson, Paddy Keenan, Joan Manuel Serrat, Noa,
Martin O'Connor, Liam O`Flynn, Dulce Pontes, Teresa Salgueiro, Sharon Shannon,
Donald Shaw, La Vieja
Trova Santiaguera i la Banda de Gaitas de Cea.
Negra sombra (Rosalía de
Castro)
Cando penso que te
fuches,
negra sombra que me
asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.
Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me
amostras,
i eres a estrela que
brila,
i eres o vento que zoa.
Si cantan, es ti que
cantas,
si choran, es ti que
choran,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a
aurora.
En todo estás e ti es
todo,
pra min i en min mesma
moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me
asombras.
Tencarem Troba – Dors per
aquesta setmana, però abans de baixar la persiana, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i
Mario Prades i ara tocarem el dos, per tant us diem adeu.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario