domingo, 2 de marzo de 2014

Troba - Dors 02-22

La Ubiqüitat es estar a dos llocs al meteix temps. Segons el diccionari el terme ubic significa "a tot arreu" i prové del terme llatí “ubique”. La veritat és que tal i com vivim, les presses ens aclaparen constantment, no tenim temps per a res, sempre anem escassos d'aquest bé necessari que és el temps. Per això a vegades ens agradaria poder posseir el do de la ubiqüitat. A la nostra societat tot transcorre avui en dia amb rapidesa, volem esgotar la vida, esgotar la copa fins al límit final, sense adonar-nos que en masses ocasions vivint deixem de viure, deixem de veure les coses realment importants del nostre entorn per poguer corre. Per tant, ara i amb la necesitat de robar temps al temps, començárem el programa d’avui des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que l’emeten, nosaltres que Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors, envoltats de paraules i música que ens mantindran a caball de dos mons, dues terres, dos vides. Som Quimet Curull i Mario Prades i arriva el moment de dir-vos

Aixequem la persiana

Héroes del Silencio – Entre dos tierras

L’àlbum “Senderos de traición”, publicat l'any 1993, està considerat com el millor disc en la carrera dels aragonesos Héroes del Silencio. I d'ell us hem extret aquesta cançó amb la que avui començarem Troba - Dors i en la qual la banda liderada per Enrique Bunbury, al costat de Juan Valdivia, Pedro Andreu i Joaquín Cardiel que per cert, és el compositor i intèrpret de la música de "la carta de l'Indi Salvatge" que ja hem escoltat en el programa a la veu del recordat Constantino Romero, ens ofereixen una perspectiva molt negra del seu entorn. La veritat és que les lletres d'Héroes del Silencio sempre acostuma a patir d'excessiu pessimisme. Mario va conèixer a Héroes del Silencio quan els va entrevistar a Reus arran de la publicació del seu primer maxi single, "Héroes de leyenda", quan van venir de la mà de l'amic Alfredo de Jesús, cap de promoció d'EMI. La veritat és que Enrique Bunbury no li va caure bé, el va trobar excessivament petulant i cregut, tot i que en aquells moments eren uns complets desconeguts que debutaven en el món del disc. Es van crear l'any 1984 i es van desfer dotze anys després i haver superat els sis milions de discos venuts. Van tornar l'any 2007 per celebrar el seu aniversari en el món del disc i van realitzar una gira de tan sols 10 concerts a Espanya i América, encara que no van tenir continuïtat i posteriorment cada un d'ells va tornar als seus projectes personals.

Entre dos tierras (Héroes del silencio)

Te puedes vender,
cualquier oferta es buena
si quieres poder.

Qué fácil es
abrir tanto la boca para opinar,
y si te piensas echar atrás
tienes muchas huellas que borrar.

Déjame, que yo no tengo la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa de verte caer.
Pierdes la fe,
cualquier esperanza es vana
y no sé qué creer;
pero olvídame, que nadie te ha llamado
ya estás otra vez.

Déjame, que yo no tengo la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa de verte caer...
Entre dos tierras estás
y no dejas aire que respirar
entre dos tierras estás
y no dejas aire que respirar

Déjalo ya,
no seas membrillo y permite pasar,
y si no piensas echar atrás
tienes mucho barro que tragar.

Déjame, que yo no tengo la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa de verte caer...
Entre dos tierras estás
y no dejas aire que respirar,
entre dos tierras estás
y no dejas aire que respirar

Déjame, que yo no tengo la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa de verte caer...
Entre dos tierras estás
y no dejas aire que respirar,
entre dos tierras estás
y no dejas aire que respirar


Antonio Orozco – Voces

El cantautor català Antonio Orozco va publicar el passat 3 de desembre un nou treball discogràfic titulat "Dos orillas", produït per Rafa Sardina i que es va gravar i va realitzar entre Los Angeles i Espanya, aquesta és una de les raons del títol. D'aquest àlbum us hem extret la cançó que escoltarem ara i en la qual el modern trobador es fa unes quantes preguntes “¿Quién será el que no tenga las manos manchadas?”, “¿Dónde escondo la razón?”, “¿Dónde están todas las voces que faltan?”, “¿Cuánto más tiempo sin voz?”… preguntes sense respostes que ens fan pensar que potser sigui ja el moment de plantejar-se que si sumem moltes veus clamant a l'uníson, reclamant dignitat als nostres representants polítics, potser tot podria arreglar-se una mica i pot ser veuríem un poc de llum al final del negre túnel, però els temps no canvien, tot i el que deia Bob Dylan, van canviar, però d'això fa tants anys que ja ni ho recordem. El cantant i compositor Antonio Orozco va néixer a Barcelona el 23 de novembre de 1972 i va debutar amb "Un reloj y una vela" publicat l'any 2000. Des de llavors la seva carrera ha seguit sempre endavant i es calcula que ha superat les 600.000 còpies venudes dels seus discos, encara que les seves cançons sempre ens han semblat massa properes a la ràdio-fórmula, però reconeixem que les lletres del seu últim treball ens han cridat l'atenció.


Voces (Antonio Orozco)

Las flechas siguen cayendo y el oro se ha vuelto negro.
Los tiempos no cambian, las guerras no paran,
los ángeles tienen sueño.
Los mismos siguen mintiendo, estrellas que caen del cielo.
Hay muchos que pierden, nadie que gana...
nos vemos en el infierno.

Se levantan banderas sin dueño, las guerras de versos,
¡Levanta tu voz!
Se preparan los días perfectos,
el fin de los premios por no perdonar...

¿Quién será el que no tenga las manos manchadas?
¿Dónde escondo la razón?
¿Dónde están todas las voces que faltan?
¿Cuánto más tiempo sin voz?
¿Cuánto más tiempo sin voz?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más tiempo sin voz?

El hambre no tiene precio, los mares se están hundiendo,
los versos resbalan, el agua se escapa,
el mundo no está contento...
Se levantan trincheras de acuerdos, las guerras de versos... ¡Levanta tu voz!
Se preparan los Dioses perfectos,
los templos sin dueño... ¡Levanta tu voz!

¿Quién será el que no tenga las manos manchadas?
¿Dónde escondo la razón?
¿Dónde están todas las voces que faltan?
¿Cuánto más tiempo sin voz?
¿Cuánto más tiempo sin voz?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más tiempo sin voz?

Las flechas siguen cayendo y el oro se ha vuelto negro.
Los tiempos no cambian, las guerras no paran,
los ángeles tienen sueño... Voces


Rubén Blades i Willie Colon – Pedro Navaja

Aquest tema forma part de la història de la salsa, composat i interpretat pel panameny Rubén Blades que la va incloure en el seu àlbum "Siembra", editat l'any 1978 i que compta amb la col·laboració del cantant, compositor, arranjador i trombonista nord-americà d'origen porto-riqueny Willie Colón (Bronx, Nova York, 28 d'abril de 1950) un artista que va estar unit professionalment en els seus inicis a Rubén Blades. La lletra tracta sobre un criminal anomenat Pedro Navaja i està inspirada en la cançó "Mackie Messer" de Bertolt Brecht i Kurt Weill. La història ens narra els darrers moments d'aquest delinqüent i una prostituta que es troben per la desgràcia de tots dos, en un carrer dels barris baixos. La veritat és que la cançó amb un rerefons molt gore, aborda la vida i la mort amb un toc d'humor negre. Pel que sembla Rubén Blades també es va inspirar en un cas real que va succeir a Nova York, encara que el interfecte es deia en realitat  Pedro Barrios i tot va succeir en un dels carrers adjacents al Lower East Side, al Baix Manhattan, entre les Avingudes A i B, al veïnat del East Village. La cançó va tenir la seva  segona part i Rubén Blades l'any 1985 va gravar la continuació de "Pedro Navaja", titulándola "Sorpresas", es va incloure en l'àlbum "Escenas". En ella li dóna un gir complet a la història, suggerint que gairebé deu anys després Pedro Navaja segueix viu i fent de les seves. Rubén Blades Bellido de Luna va néixer a Panamà el 16 de juliol de 1948, cantant, compositor, músic, actor, advocat i polític, va desenvolupar la major part de la seva carrera musical als Estats Units, encara que creiem recordar que es va presentar en una o dues ocasions a les eleccions per la presidència del seu país. Com a actor ha intervingut en 30 pel·lícules i també en series de televisió, però volíem destacar el seu paper a "Depredador 2" de 1990 i "Chinese Box" de l’any 1997, amb Jeremy Irons. Per cert a Espanya molt deien que aquesta cançó era de la Orquesta Plateria, però ja veieu que no és cert, Així si, ha estat el gran èxit en la carrera de Manel Josep i l’Orquestra Plateria

Pedro Navaja (Rubén Blades)

Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar
con el tumbao que tienen los guapos al caminar,
las manos siempre en los bolsillos de su gabán
pa que no sepan en cual de ellas lleva el puñal.

Usa sombrero de ala ancha de medio lao
y zapatillas por si hay problemas salir volao,
lentes oscuros pa que no sepan que está mirando
y un diente de oro que cuando ríe se ve brillando.

Como a tres cuadras de aquella esquina una mujer
va recorriendo la acera entera por quinta vez
y en un zaguán entra y se da un trago para olvidar
que el día está flojo y no hay clientes pa trabajar.

Un carro pasa muy despacito por la avenida,
no tiene marcas pero tos saben que es policía.
Pedro Navaja, las manos siempre dentro del gabán
mira y sonríe y el diente de oro vuelve a brillar.

Mientras camina pasa la vista de esquina a esquina,
no se ve un alma, está desierta toa la avenida,
no se ve a nadie y esa mujer sale del zaguán
y Pedro Navaja aprieta un puño dentro el gabán.

Mira pa un lado, mira pal otro y no ve a nadie
y a la carrera pero sin ruido cruza la calle
y mientras tanto en la otra acera va la mujer
refunfuñando pues no hizo pesos con qué comer.

Mientras camina del viejo abrigo saca un revolver, esa mujer,
y va a guardarlo en su cartera pa que no estorbe,
un 38 Smith and Wilson del especial
que carga encima pa' que la libre de todo mal.

Y Pedro Navaja puñal en mano le fue pa' encima,
el diente de oro iba alumbrando toda la avenida,
mientras reía el puñal hundía sin compasión
cuando de pronto sonó un disparo como un cañón.

Y Pedro Navaja cayó en la acera mientras veía a esa mujer
que revolver en mano y de muerte herida a él le decía:
"Yo que pensaba hoy no es mi día, estoy salá,
pero Pedro Navaja, tú estás peor, no estás en ná'".

Y créanme gente que aunque hubo ruido nadie salió,
no hubo curiosos, no hubo preguntas, nadie lloró,
sólo un borracho con los dos cuerpos se tropezó,
cogió el revolver, el puñal, dos pesos y se marchó.

Y tropezando, se fue cantando desafinao
el coro que aquí les traje, y mira el mensaje de mi canción:
la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay Dios,
Pedro Navaja matón de esquina,
quien a hierro mata a hierro termina...

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ay Dios.
Maleante pescador, el anzuelo que tiraste,
en vez de una sardina un tiburón enganchaste.
La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ay Dios.
ocho millones de historias tiene la ciudad de Nueva York.

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ay Dios.
Como decía mi abuelita:
El que ríe último se ríe mejor.
La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ay Dios.
Cuando lo manda el destino no lo cambia ni el más bravo,
si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos.
La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ay Dios.


Els Pets – Fa un minut

L’any passat Els Pets van treure un nou treball discogràfic, es titula “L’Àrea Petita”, ha estat produït per Rafael Fernández i es va editar a principis d'octubre. D'aquest nou àlbum us hem seleccionat per escoltar ara a Troba - Dors aquest tema en el que ens expliquen el temps, sempre molt poc, que el protagonista pot estar "sense ella". En aquest enregistrament Els Pets són Falin Càceres (baix i veus), Joan Reig (bateria i veu), Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Pau Chaves (teclat i segones veus) i el gran guitarrista David Muñoz que al costat de Joan Reig i altres amics tenen un grup paral·lel que aquest hivern s'està foten “un  panzón” d’actuar per petites sales, es tracta dels Tàrraco Surfers, i per cert, surten al escenari vestits de romans, calcom de molt curios. Els Pets es van crear a Constantíl'any 1985, encara que originalment es van anomenar Condons Adulterats. inicialment El Pets eren Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, ara bé, en els seus primers discos eren quatre, també hi havia el guitarra Ramon Vidal. Per cert en els dos primers discos d'Els Pets va col·laborar a la guitarra Quimet Curull, consta en els títols de crèdit i podeu comprovar-ho. Quimet també va intervindre en el concert que Els Pets van realitzar per celebrar els seus 25 anys en el món de la música i que va realitzar-se precisament al Sindicat de Constantí (la foto es d'aquella nit). La veritat és que inicialment Els Pets van comptar també en els seus discos i gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. De fet val a dir que hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor i després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un canvi musical molt important en la carrera d'Els Pets.

Fa un minut (Lluis Gavaldà)

Fa un minut que no em p asses pel cap,
fa un instant que no et trobo a faltar,
i camino de pressa sabent que faig tard,
i veig noies morenes que il•luminen el parc.

Fa un minut que no em passes pel cap,
fa un instant que no et trobo a faltar,
i m’aturo als semàfors, com sempre, encantat,
mentre els cotxes em renyen i el bon temps ja ha arribat.

De nit la s on
em puja pels turmells,
somio i tu
no em parles.

De dia el s ol
se’m filtra pel clatell.
No hi penso.
No hi penso.

Fa un minut que no em passes pel cap,
fa un segon que no et trobo a faltar,
i quan veig un missatge a la bústia de veu
no l’escolto, nerviós, volent que sigui teu.

De nit la son
em puja pels turmells,
somio i tu
no em parles.

De dia al sol
em llisca pel clatell.
No et penso.
No et penso.

Fa un minut que no em passes pel cap ,
fa un instant que no et trobo a f altar,
i a la cua del cine quan et trobi al davant
et diré amb la mirada que ja no ets important.


Bloque – El hijo del Alba

Amb un text optimista i ple de vida que comença en una albada prop del mar i un entorn idí·lic arrenca aquest tema, una de les millors cançons de Bloque, una banda ja desapareguda i que ens mostra un món ple d'esperances en el què la penombra es va dissipant per deixar lloc a la llum encegadora del sol que arribarà de la mà de “El Hijo del Alba” que ve als homes per ajudar-nos a sobreviure. Bloque ens mostren en aquesta cançó uns arranjaments musicals exquisits amb puntejos de guitarra, nets i vibrants, embolicats en arranjaments instrumentals depurats i molt ben interpretats que compaginen perfectament amb els texts, compartint protagonisme. Una de les millors bandes de rock progressiu de l'Estat durant els anys setanta van ser els santanderins Bloque i aquest tema que os portem ara donava títol al seu tercer LP i és un dels millors de la seva trajectoria discogràfica, tot i que aquest disc està poc valorat entre els seus seguidors acèrrims, per que nosaltres ceiem que es molt bo, poer aixó sona ara a Troba - Dors. Els Bloque es van formar a Torrelavega i Santander (Cantàbria) l’any 1973 i eren Luis Pastor, Juan José Respuela, Sixto Ruiz, Paco Baños i el teclista Juan Carles Gutiérrez. Per cert, aquest Luis Pastor no te rés a veure amb el cantautor extremeny del mateix nom, conegut com “El cego de la tele”. Una de les característiques de Bloque era tindre a dues guitarres com a solistes, en la línia de The Allman Brothers, Yes, The Oulaws o King Crimson. L’any 1978 van treure "Bloque", el seu primer àlbum i que va comptar amb la producció de Vicente "Mariscal" Romero i Luis Soler, un disc que es va gravar en tan sols 5 dies. Més tard va arribar "Hombre, Tierra y Alma" (1979) i "El hijo del Alba" ja l’any 1980. Bloque encara van treure un quart i últim treball "Música para la Libertad" el 1981 i de seguida es van separar. Hi va haver un intent per tornar l’any 1993, però només es van reunir dos dels membres originals de Bloque.

Amaral – Camins

Mario sempre he ha estat de la opinió que el grup gironí Sopa de Cabra, junt a Sau, son les millors bandes de rock en català que ha donat l’historia musical d’aquesta terra nostra, però ara escoltarem una cançó dels Sopa de Cabra a carrec del duet saragossà Amaral, integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre que van interpretar en català un dels millors temes dels gironins, "Camins", la cançó que sona ara a Troba - Dors i es trobava a l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut a Sopa de Cabra", en un principi i Mario no sap ara bé perqué, créia que es trobava al "Bona nit malparits", publicat per Música Global i que surt a la llum l’any 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala  Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i en els concert i al CD Sopa de Cabra van comptar també amb bones col·laboracions. Per cert que aquest tema en la versió original dels Sopa de Cabra, era utilitzat com a sintonia per l'amic Ricard Escarré, al que Quimet també coneix molt bé ja que ha col·laborat en alguns dels programes de ràdio seus, Ricard com us deiem la feia servir com sintonia d’entrada al seu programa sobre viatges titulat així mateix "Camins" i que s'emet o s'emetia en una emissora municipal del Camp de Tarragona. Per cert Amaral van treure fa cosa d’un parell d’anys un àlbum nou titulat “Hacia lo salvaje”.

Camins (Sopa de Cabra)

Camins, que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi son

Van deixar-ho tot el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes
Ara som 2 fills del Sol en aquest desert

Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous

No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous


Santi Vendrell – El rodamon

"El Rodamon" és una cançó amb una lletra molt interessant que ens parla d'algú que va ser i ja no és. De fracassats que han deixat de somiar i es conformen amb el que el destí, trist, despietat i cruel, els ha ofert per a el seu infortuni. Possiblement inspirada una miqueta en "L'home del piano" de Billy Joel que a Espanya va versionar i molt bé, Ana Belén i que ja hem escoltat a Troba - Dors. El seu nom complet és Santiago Vendrell Palazón i el cantautor català va néixer a Sant Boi de Llobregat, el 22 de novembre de l’any 1959. Després d'haver format amb Miguel Murga, el duet Miquel i Santi, l’any 1981 Santi Vendrell es va llançar en solitari. Aquest és en la nostra opinió, un dels seus millors temes. Es trobava al LP "Molt personal", publicat l’any 1983. Le veritat es que  Santi Vendrell va fotre la pota quan, creiem que va ser l'any 1984, va fer declaracions posan a parir als locutors de ràdio dien que no es punxave rés de música en català i aixó li va portar problemes perque si bé en la majoria d'emissores comercials era veritat, les emissores municipals en posaven i molt, de fet Mario recorda que puntxava tot el que arrivaba a les seves mans, dins d'un mínim de qualitat, es clar. Mario en aquella época treballave a Ràdio Cambrils. Santi Vendrell va tenir també problemes amb CIU pel fet que aquest partit polític va utilitzar una de les seves cançons en una campanya electoral, sembla ser que sense la autorització de Santi Vendrell. Ara bé, aquestas cosas nosaltres sempre diem que es tenen que posar en “cuarentena” perquè moltes vegades la gent s'aprofita de campanyes publicitàries i després volen separar la seva imatge d'elles perquè s'adonen que els ha tancat moltes portes d'ajuntaments on el color polític és un altre. Quelcom que malauradament també passa massa sovint.

El Rodamon (Santi Vendrell)

Si passant per els barris baixos
Veus un dropo molt penjat
Ben segur que deu ser ell
Si du camisa amb un forat.

No provoca mai xivarris
Si t´enfades no et fa cas
Sempre ha dut una guitarra
I un barret esmicolat.

Fa poemes i cançons moltes cançons
Que mai ningú no escoltarà
Sempre canta la mateixa, es una historia
Que ningú no l'entendrà.

Canta una historia molt trista, tothom diu que està sonat
És d'algú que un dia va perdre que estimava com l´esclat
I al final mai no l´acaba i es despista,
Tot just comença a plorar.

Si passant per els barris baixos
Veus un home molt cansat
Ben segur que deu ser ell
Si veus un rostre dur i callat

Fa molt temps era un bon músic
Però la sort no el va agafar
Se'n va anar amb una tonada
Una cançó que el fa plorar.


Café Quijano – Robar tiempo al tiempo

Acostumem a queixar-nos que sempre ens falta temps per fer totes les coses que volem fer. Anem amb presses a tot arreu i ha vegades ens agradaria tenir el do de la ubiqüitat per estar a dos llocs alhora. Quimet sempre diu que des que es va jubilar, sembla estar més ocupat que abans. Per això i per finalitzar el programa d'avui us hem seleccionat aquesta cançó, a veure si aconseguim "Robar temps al temps", cosa que cada vegada sembla que necessitem més, temps. Per això hem escollit aquesta cançó de Cafè Quijano que ens arriba a ritme de bolero i que ens van demanar des del facebook de Montse Aliaga. El pare dels germans Quijano posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre “La Lola”, recordan el lloc on van començar i que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera, es va publicar l'any 1999. Cafè Quijano  està integrat per els tres germans Quijano,Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més destacable, però no comparable a la del grup unit i Café Quijano tornen a reunir-se el 2010. L'any 2012 es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", i el passat 2013 van treure una segona part “Café Quijano Orígenes: El bolero 2" del que us hem extret aquesta cançó amb la que conclou Troba – Dors per aquesta setmana i Café Quijano torna als seus origens a ritme de boleret. 

Acabarem per avui Troba – Dors i ara, abans de baixar la persiana, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i tornarem la propera setmana, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario