La Ubiqüitat es estar a dos llocs al meteix temps. Segons el diccionari el
terme ubic significa "a tot arreu" i prové del terme llatí “ubique”.
La veritat és que tal i com vivim, les presses ens aclaparen constantment, no
tenim temps per a res, sempre anem escassos d'aquest bé necessari que és el
temps. Per això a vegades ens agradaria poder posseir el do de la ubiqüitat. A
la nostra societat tot transcorre avui en dia amb rapidesa, volem esgotar la
vida, esgotar la copa fins al límit final, sense adonar-nos que en masses
ocasions vivint deixem de viure, deixem de veure les coses realment importants
del nostre entorn per poguer corre. Per tant, ara i amb la necesitat de robar
temps al temps, començárem el programa d’avui des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que l’emeten, nosaltres que Som Botiguers de Somnis,
obrirem Troba – Dors, envoltats de paraules i música que ens mantindran a
caball de dos mons, dues terres, dos vides. Som Quimet Curull i Mario Prades i
arriva el moment de dir-vos
Aixequem la persiana
Héroes del Silencio –
Entre dos tierras
L’àlbum “Senderos de
traición”, publicat l'any 1993, està considerat com el millor disc en la
carrera dels aragonesos Héroes del Silencio. I d'ell us hem extret aquesta
cançó amb la que avui començarem Troba - Dors i en la qual la banda liderada
per Enrique Bunbury, al costat de Juan Valdivia, Pedro Andreu i Joaquín Cardiel
que per cert, és el compositor i intèrpret de la música de "la carta de
l'Indi Salvatge" que ja hem escoltat en el programa a la veu del recordat
Constantino Romero, ens ofereixen una perspectiva molt negra del seu entorn. La
veritat és que les lletres d'Héroes del Silencio sempre acostuma a patir
d'excessiu pessimisme. Mario va conèixer a Héroes del Silencio quan els va
entrevistar a Reus arran de la 
publicació del seu primer maxi single,
"Héroes de leyenda", quan van venir de la mà de l'amic Alfredo de
Jesús, cap de promoció d'EMI. La veritat és que Enrique Bunbury no li va caure
bé, el va trobar excessivament petulant i cregut, tot i que en aquells moments
eren uns complets desconeguts que debutaven en el món del disc. Es van crear
l'any 1984 i es van desfer dotze anys després i haver superat els sis milions
de discos venuts. Van tornar l'any 2007 per celebrar el seu aniversari en el
món del disc i van realitzar una gira de tan sols 10 concerts a Espanya i
América, encara que no van tenir continuïtat i posteriorment cada un d'ells va
tornar als seus projectes personals.
Entre dos tierras (Héroes
del silencio)
Te puedes vender,
cualquier oferta es buena
si quieres poder.
Qué fácil es
abrir tanto la boca para
opinar,
y si te piensas echar
atrás
tienes muchas huellas que
borrar.
Déjame, que yo no tengo
la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa
de verte caer.
Pierdes la fe,
cualquier esperanza es
vana
y no sé qué creer;
pero olvídame, que nadie
te ha llamado
ya estás otra vez.
Déjame, que yo no tengo
la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa
de verte caer...
Entre dos tierras estás
y no dejas aire que
respirar
entre dos tierras estás
y no dejas aire que
respirar
Déjalo ya,
no seas membrillo y
permite pasar,
y si no piensas echar
atrás
tienes mucho barro que
tragar.
Déjame, que yo no tengo
la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa
de verte caer...
Entre dos tierras estás
y no dejas aire que
respirar,
entre dos tierras estás
y no dejas aire que
respirar
Déjame, que yo no tengo
la culpa de verte caer,
si yo no tengo la culpa
de verte caer...
Entre dos tierras estás
y no dejas aire que
respirar,
entre dos tierras estás
y no dejas aire que
respirar
Antonio Orozco – Voces
El cantautor català
Antonio Orozco va publicar el passat 3 de desembre un nou treball discogràfic
titulat "Dos orillas", produït per Rafa Sardina i que es va gravar i
va realitzar entre Los Angeles i Espanya, aquesta és una de les raons del títol.
D'aquest àlbum us hem extret la cançó que escoltarem ara i en la qual el modern
trobador es fa unes quantes preguntes “¿Quién será el que no tenga las manos
manchadas?”, “¿Dónde escondo la razón?”, “¿Dónde están todas las voces que
faltan?”, “¿Cuánto más tiempo sin voz?”… preguntes sense respostes que ens fan
pensar que potser sigui ja el moment de plantejar-se que si sumem moltes veus
clamant a l'uníson, 
reclamant dignitat als nostres representants polítics,
potser tot podria arreglar-se una mica i pot ser veuríem un poc de llum al
final del negre túnel, però els temps no canvien, tot i el que deia Bob Dylan,
van canviar, però d'això fa tants anys que ja ni ho recordem. El cantant i
compositor Antonio Orozco va néixer a Barcelona el 23 de novembre de 1972 i va
debutar amb "Un reloj y una vela" publicat l'any 2000. Des de llavors
la seva carrera ha seguit sempre endavant i es calcula que ha superat les
600.000 còpies venudes dels seus discos, encara que les seves cançons sempre
ens han semblat massa properes a la ràdio-fórmula, però reconeixem que les
lletres del seu últim treball ens han cridat l'atenció.
reclamant dignitat als nostres representants polítics,
potser tot podria arreglar-se una mica i pot ser veuríem un poc de llum al
final del negre túnel, però els temps no canvien, tot i el que deia Bob Dylan,
van canviar, però d'això fa tants anys que ja ni ho recordem. El cantant i
compositor Antonio Orozco va néixer a Barcelona el 23 de novembre de 1972 i va
debutar amb "Un reloj y una vela" publicat l'any 2000. Des de llavors
la seva carrera ha seguit sempre endavant i es calcula que ha superat les
600.000 còpies venudes dels seus discos, encara que les seves cançons sempre
ens han semblat massa properes a la ràdio-fórmula, però reconeixem que les
lletres del seu últim treball ens han cridat l'atenció.
Voces (Antonio Orozco)
Las flechas siguen
cayendo y el oro se ha vuelto negro.
Los tiempos no cambian,
las guerras no paran,
los ángeles tienen sueño.
Los mismos siguen
mintiendo, estrellas que caen del cielo.
Hay muchos que pierden,
nadie que gana...
nos vemos en el infierno.
Se levantan banderas sin
dueño, las guerras de versos,
¡Levanta tu voz!
Se preparan los días
perfectos,
el fin de los premios por
no perdonar...
¿Quién será el que no
tenga las manos manchadas?
¿Dónde escondo la razón?
¿Dónde están todas las
voces que faltan?
¿Cuánto más tiempo sin
voz?
¿Cuánto más tiempo sin
voz?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más tiempo sin
voz?
El hambre no tiene
precio, los mares se están hundiendo,
los versos resbalan, el
agua se escapa,
el mundo no está
contento...
Se levantan trincheras de
acuerdos, las guerras de versos... ¡Levanta tu voz!
Se preparan los Dioses
perfectos,
los templos sin dueño...
¡Levanta tu voz!
¿Quién será el que no
tenga las manos manchadas?
¿Dónde escondo la razón?
¿Dónde están todas las
voces que faltan?
¿Cuánto más tiempo sin
voz?
¿Cuánto más tiempo sin
voz?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más...?
¿Cuánto más tiempo sin
voz?
Las flechas siguen
cayendo y el oro se ha vuelto negro.
Los tiempos no cambian,
las guerras no paran,
los ángeles tienen
sueño... Voces
Rubén Blades i Willie
Colon – Pedro Navaja
Aquest tema forma part de
la història de la salsa, composat i interpretat pel panameny Rubén Blades que
la va incloure en el seu àlbum "Siembra", editat l'any 1978 i que
compta amb la col·laboració del cantant, compositor, arranjador i trombonista
nord-americà d'origen porto-riqueny Willie Colón (Bronx, Nova York, 28 d'abril
de 1950) un artista que va estar unit professionalment en els seus inicis a
Rubén Blades. La lletra tracta sobre un criminal anomenat Pedro Navaja
i està inspirada en la cançó "Mackie Messer" de Bertolt Brecht i Kurt
Weill. La història ens narra els darrers moments d'aquest delinqüent i una
prostituta que es troben per la desgràcia de tots dos, en un carrer dels barris
baixos. La veritat és que la cançó amb un rerefons molt gore, aborda la vida i
la mort amb un toc d'humor negre. Pel que sembla Rubén Blades també es va
inspirar en un cas real que va succeir a Nova York, encara que el interfecte es
deia en realitat 
Pedro Barrios i tot va succeir en un dels carrers adjacents al
Lower East Side, al Baix Manhattan, entre les Avingudes A i B, al veïnat del
East Village. La cançó va tenir la seva
segona part i Rubén Blades l'any 1985 va gravar la continuació de
"Pedro Navaja", titulándola "Sorpresas", es va incloure en
l'àlbum "Escenas". En ella li dóna un gir complet a la història,
suggerint que gairebé deu anys després Pedro Navaja segueix viu i fent de les
seves. Rubén Blades Bellido de Luna va néixer a Panamà el 16 de juliol de 1948,
cantant, compositor, músic, actor, advocat i polític, va desenvolupar la major
part de la seva carrera musical als Estats Units, encara que creiem recordar
que es va presentar en una o dues ocasions a les eleccions per la presidència
del seu país. Com a actor ha intervingut en 30 pel·lícules i també en series de
televisió, però volíem destacar el seu paper a "Depredador 2" de 1990
i "Chinese Box" de l’any 1997, amb Jeremy Irons. Per cert a Espanya
molt deien que aquesta cançó era de la Orquesta Plateria,
però ja veieu que no és cert, Així si, ha estat el gran èxit en la carrera de
Manel Josep i l’Orquestra Plateria
Pedro Navaja (Rubén
Blades)
Por la esquina del viejo
barrio lo vi pasar
con el tumbao que tienen
los guapos al caminar,
las manos siempre en los
bolsillos de su gabán
pa que no sepan en cual
de ellas lleva el puñal.
Usa sombrero de ala ancha
de medio lao
y zapatillas por si hay
problemas salir volao,
lentes oscuros pa que no
sepan que está mirando
y un diente de oro que
cuando ríe se ve brillando.
Como a tres cuadras de
aquella esquina una mujer
va recorriendo la acera
entera por quinta vez
y en un zaguán entra y se
da un trago para olvidar
que el día está flojo y
no hay clientes pa trabajar.
Un carro pasa muy
despacito por la avenida,
no tiene marcas pero tos
saben que es policía.
Pedro Navaja, las manos
siempre dentro del gabán
mira y sonríe y el diente
de oro vuelve a brillar.
Mientras camina pasa la
vista de esquina a esquina,
no se ve un alma, está
desierta toa la avenida,
no se ve a nadie y esa
mujer sale del zaguán
y Pedro Navaja aprieta un
puño dentro el gabán.
Mira pa un lado, mira pal
otro y no ve a nadie
y a la carrera pero sin
ruido cruza la calle
y mientras tanto en la
otra acera va la mujer
refunfuñando pues no hizo
pesos con qué comer.
Mientras camina del viejo
abrigo saca un revolver, esa mujer,
y va a guardarlo en su
cartera pa que no estorbe,
un 38 Smith and Wilson
del especial
que carga encima pa' que
la libre de todo mal.
Y Pedro Navaja puñal en
mano le fue pa' encima,
el diente de oro iba
alumbrando toda la avenida,
mientras reía el puñal
hundía sin compasión
cuando de pronto sonó un
disparo como un cañón.
Y Pedro Navaja cayó en la
acera mientras veía a esa mujer
que revolver en mano y de
muerte herida a él le decía:
"Yo que pensaba hoy
no es mi día, estoy salá,
pero Pedro Navaja, tú
estás peor, no estás en ná'".
Y créanme gente que
aunque hubo ruido nadie salió,
no hubo curiosos, no hubo
preguntas, nadie lloró,
sólo un borracho con los
dos cuerpos se tropezó,
cogió el revolver, el
puñal, dos pesos y se marchó.
Y tropezando, se fue
cantando desafinao
el coro que aquí les
traje, y mira el mensaje de mi canción:
la vida te da sorpresas,
sorpresas te da la vida, ay Dios,
Pedro Navaja matón de
esquina,
quien a hierro mata a
hierro termina...
La vida te da sorpresas,
sorpresas te da la vida ay Dios.
Maleante pescador, el
anzuelo que tiraste,
en vez de una sardina un
tiburón enganchaste.
La vida te da sorpresas,
sorpresas te da la vida ay Dios.
ocho millones de
historias tiene la ciudad de Nueva York.
La vida te da sorpresas,
sorpresas te da la vida ay Dios.
Como decía mi abuelita:
El que ríe último se ríe
mejor.
La vida te da sorpresas,
sorpresas te da la vida ay Dios.
Cuando lo manda el
destino no lo cambia ni el más bravo,
si naciste pa martillo
del cielo te caen los clavos.
La vida te da sorpresas,
sorpresas te da la vida ay Dios.
Els Pets – Fa un minut
L’any passat Els Pets van
treure un nou treball discogràfic, es titula “L’Àrea Petita”, ha estat produït
per Rafael Fernández i es va editar a principis d'octubre. D'aquest nou àlbum
us hem seleccionat per escoltar ara a Troba - Dors aquest tema en el que ens
expliquen el temps, sempre molt poc, que el protagonista pot estar "sense ella". En
aquest enregistrament Els Pets són Falin Càceres (baix i veus), Joan Reig
(bateria i veu), Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Pau Chaves (teclat i
segones veus) i el gran guitarrista David Muñoz que al costat de Joan Reig i
altres amics tenen un grup paral·lel que aquest hivern s'està foten “un panzón” d’actuar per petites sales, es tracta
dels Tàrraco Surfers, i per cert, surten al escenari vestits de romans, calcom
de molt curios. Els Pets es van crear a Constantíl'any 1985, encara que originalment
es van anomenar Condons Adulterats. inicialment El Pets eren Lluís Gavaldà, Joan
Reig i Falin Cáceres, ara bé, en els seus primers discos eren quatre, també hi
havia el guitarra Ramon Vidal. Per cert en els dos 
primers discos d'Els Pets va
col·laborar a la guitarra Quimet Curull, consta en els títols de crèdit i podeu
comprovar-ho. Quimet també va intervindre en el concert que Els Pets van
realitzar per celebrar els seus 25 anys en el món de la música i que va
realitzar-se precisament al Sindicat de Constantí (la foto es d'aquella nit). La veritat és que
inicialment Els Pets van comptar també en els seus discos i gires amb Els Vents
de Baiona i el grup vocal Les Llufes. De fet val a dir que hi ha un abans i un
després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la incorporació, arran del
disc "Fruits sexs", primer com a productor i després també com a
guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un canvi musical molt
important en la carrera d'Els Pets.
Fa un minut (Lluis
Gavaldà)
Fa un minut que no em p
asses pel cap,
fa un instant que no et
trobo a faltar,
i camino de pressa sabent
que faig tard,
i veig noies morenes que
il•luminen el parc.
Fa un minut que no em
passes pel cap,
fa un instant que no et
trobo a faltar,
i m’aturo als semàfors,
com sempre, encantat,
mentre els cotxes em
renyen i el bon temps ja ha arribat.
De nit la s on
em puja pels turmells,
somio i tu
no em parles.
De dia el s ol
se’m filtra pel clatell.
No hi penso.
No hi penso.
Fa un minut que no em
passes pel cap,
fa un segon que no et
trobo a faltar,
i quan veig un missatge a
la bústia de veu
no l’escolto, nerviós,
volent que sigui teu.
De nit la son
em puja pels turmells,
somio i tu
no em parles.
De dia al sol
em llisca pel clatell.
No et penso.
No et penso.
Fa un minut que no em
passes pel cap ,
fa un instant que no et
trobo a f altar,
i a la cua del cine quan
et trobi al davant
et diré amb la mirada que
ja no ets important.
Bloque – El hijo del Alba
Amb un text optimista i
ple de vida que comença en una albada prop del mar i un entorn idí·lic
arrenca aquest tema, una de les millors cançons de Bloque, una banda ja
desapareguda i que ens mostra un món ple d'esperances en el què la penombra es va
dissipant per deixar lloc a la llum encegadora del sol que arribarà de la mà de
“El Hijo del Alba” que ve als homes per ajudar-nos a sobreviure. Bloque ens
mostren en aquesta cançó uns arranjaments musicals exquisits amb puntejos de
guitarra, nets i vibrants, embolicats en arranjaments instrumentals depurats i
molt ben interpretats que compaginen perfectament amb els texts, compartint
protagonisme. Una de les millors bandes de rock progressiu de l'Estat durant
els anys setanta van ser els santanderins Bloque i aquest tema que os portem
ara donava títol al seu tercer LP i és un dels millors de la seva trajectoria
discogràfica, tot i que aquest disc està poc valorat entre els seus seguidors
acèrrims, per que nosaltres ceiem que es molt bo, poer aixó sona ara a Troba -
Dors. Els Bloque es van formar a Torrelavega i Santander (Cantàbria) l’any 1973
i eren Luis Pastor, Juan José Respuela, Sixto 
Ruiz, Paco Baños i el teclista
Juan Carles Gutiérrez. Per cert, aquest Luis Pastor no te rés a veure amb el
cantautor extremeny del mateix nom, conegut com “El cego de la tele”. Una de les
característiques de Bloque era tindre a dues guitarres com a solistes, en la
línia de The Allman Brothers, Yes, The Oulaws o King Crimson. L’any 1978 van treure
"Bloque", el seu primer àlbum i que va comptar amb la producció de
Vicente "Mariscal" Romero i Luis Soler, un disc que es va gravar en
tan sols 5 dies. Més tard va arribar "Hombre, Tierra y Alma" (1979) i
"El hijo del Alba" ja l’any 1980. Bloque encara van treure un quart i
últim treball "Música para la
Libertad" el 1981 i de seguida es van separar. Hi va haver
un intent per tornar l’any 1993, però només es van reunir dos dels membres
originals de Bloque.
Amaral – Camins
Mario sempre he ha estat
de la opinió que el grup gironí Sopa de Cabra, junt a Sau, son les millors
bandes de rock en català que ha donat l’historia musical d’aquesta terra
nostra, però ara escoltarem una cançó dels Sopa de Cabra a carrec del duet
saragossà Amaral, integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre que van interpretar en
català un dels millors temes dels gironins, "Camins", la cançó que sona
ara a Troba - Dors i es trobava a l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut
a Sopa de Cabra", en un principi i Mario no sap ara bé perqué, créia que
es trobava al "Bona nit malparits", publicat per Música Global i que
surt a la llum l’any 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup
oferts a la sala 
Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i
Joan Trayter i en els concert i al CD Sopa de Cabra van comptar també amb bones
col·laboracions. Per cert que aquest tema en la versió original dels Sopa de
Cabra, era utilitzat com a sintonia per l'amic Ricard Escarré, al que Quimet
també coneix molt bé ja que ha col·laborat en alguns dels programes de ràdio
seus, Ricard com us deiem la feia servir com sintonia d’entrada al seu programa
sobre viatges titulat així mateix "Camins" i que s'emet o s'emetia en
una emissora municipal del Camp de Tarragona. Per cert Amaral van treure fa
cosa d’un parell d’anys un àlbum nou titulat “Hacia lo salvaje”.
Camins (Sopa de Cabra)
Camins, que ara
s'esvaeixen
Camins que hem de fer
sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi son
Van deixar-ho tot el cor
encès pel món
Per les parets de la mort
sobre la pell
Eren 2 ocells de foc
sembrant tempestes
Ara som 2 fills del Sol
en aquest desert
Mai no es massa tard per
tornar a començar,
per sortir a buscar el
teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous
No es senzill saber cap
on has de marxar,
pren la direccio del teu
cor
Mai no es massa tard per
tornar a començar,
per sortir a buscar el
teu tresor
Camins que ara
s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous
Santi Vendrell – El
rodamon
que va ser l'any
1984, va fer declaracions posan a parir als locutors de ràdio dien que no es
punxave rés de música en català i aixó li va portar problemes perque si bé en
la majoria d'emissores comercials era veritat, les emissores municipals en
posaven i molt, de fet Mario recorda que puntxava tot el que arrivaba a les seves
mans, dins d'un mínim de qualitat, es clar. Mario en aquella época treballave a
Ràdio Cambrils. Santi Vendrell va tenir també problemes amb CIU pel fet que
aquest partit polític va utilitzar una de les seves cançons en una campanya
electoral, sembla ser que sense la autorització de Santi Vendrell. Ara bé,
aquestas cosas nosaltres sempre diem que es tenen que posar en “cuarentena”
perquè moltes vegades la gent s'aprofita de campanyes publicitàries i després
volen separar la seva imatge d'elles perquè s'adonen que els ha tancat moltes
portes d'ajuntaments on el color polític és un altre. Quelcom que malauradament
també passa massa sovint.
El Rodamon (Santi
Vendrell)
Si passant
per els barris baixos
Veus un dropo molt penjat
Ben segur que deu ser ell
Si du camisa amb un
forat.
No provoca mai xivarris
Si t´enfades no et fa cas
Sempre ha dut una
guitarra
I un barret esmicolat.
Fa poemes i
cançons moltes cançons
Que mai ningú no
escoltarà
Sempre canta la mateixa,
es una historia
Que ningú no l'entendrà.
Canta una historia molt
trista, tothom diu que està sonat
És d'algú que un dia va
perdre que estimava com l´esclat
I al final mai no l´acaba
i es despista,
Tot just
comença a plorar.
Si passant
per els barris baixos
Veus un home molt cansat
Ben segur que deu ser ell
Si veus un rostre dur i
callat
Fa molt temps era un bon
músic
Però la sort no el va
agafar
Se'n va anar amb una
tonada
Una cançó que el fa
plorar.
Café Quijano – Robar
tiempo al tiempo
Acostumem a queixar-nos
que sempre ens falta temps per fer totes les coses que volem fer. Anem amb
presses a tot arreu i ha vegades ens agradaria tenir el do de la ubiqüitat per
estar a dos llocs alhora. Quimet sempre diu que des que es va jubilar, sembla
estar més ocupat que abans. Per això i per finalitzar el programa d'avui us hem
seleccionat aquesta cançó, a veure si aconseguim "Robar temps al temps",
cosa que cada vegada sembla que necessitem més, temps. Per això hem escollit
aquesta cançó de Cafè Quijano que ens arriba a ritme de bolero i que ens van
demanar des del facebook de Montse Aliaga. El pare dels germans Quijano posseïa
a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van iniciar el seu camí
musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè Quijano van començar a
funcionar com a grup van compondre “La
Lola”, recordan el lloc on van començar i que va ser un dels
seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera, es va
publicar l'any 1999. Cafè Quijano 
està integrat per els tres germans Quijano,Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va
arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel
Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més
destacable, però no comparable a la del grup unit i Café Quijano tornen a
reunir-se el 2010. L'any
2012 es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple
de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", i el passat
2013 van treure una segona part “Café Quijano Orígenes: El bolero 2" del
que us hem extret aquesta cançó amb la que conclou Troba – Dors per aquesta
setmana i Café Quijano torna als seus origens a ritme de
boleret. 
Acabarem per avui Troba –
Dors i ara, abans de baixar la persiana, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i
Mario Prades i tornarem la propera setmana, a reveure.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario