domingo, 8 de diciembre de 2013

Troba - Dors 02-12

D'on venim? A on anem? Aquestes són preguntes que l'ésser humà s'està fent contínuament i encara que moltes vegades assegurem saber-ho perfectament, no sempre és així i els dubtes segueixen en el nostre cor. El somiador pensa que en l'aire i el vent està la resposta, com diria Bob Dylan, mentre que el prosaic està convençut que la resposta està arran de terra i no sempre és agradable. La realitat està allunyada i molt dels somnis, però ens encanta somiar. Deixar vagar la imaginació i creure'ns rics, guapos i estimats. Fins que la crua veritat ens torna al nostre lloc mentre la fera rugeix en el nostre interior. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis, emprenem el viatge amb els nostres cantautors, els nostres artistes, ells ens faran somiar i per uns instants fugaços potser fins i tot siguem feliços.gracies a la seva música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i obrim Troba – Dors, per tant.  

Aixequem la persiana

Juan Perro – Una bestia que ruge

Després d’un quans anys, Santiago Auserón Marruedo (Saragossa, 25 de juliol de 1954) va tornar a posar en marxa el seu projecte Juan Perro l’any 2011 i va publicar "Río negro" un disc que continuava aquest projecte en el que entronca pop amb tocs cubans i tocs bluseros i que es el seu derrer treball fins el moment. Juan Perro no gravava res des de que va treure l’any 2002 "Cantares de vela". És clar que aquest  l'àlbum va aportar molt poc de nou. Segueix la mateixa línia que va començar després de "La cançó de Juan Perro" en la seva etapa a Radio Futura, quan després d'haver tret el disc al carrer va descobrir Cuba i els sóns calents barreja de pop-rock i salsa, i va al·lucinar amb la cultura cubana. Aquest tema, un dels pocs que se salven del disc, ho fa per la lletra ja que el ritme segueix sent el mateix de sempre, amb poca variació. La lletra es bastant surreralista i ens parla d’una bestia que porta dins seu i que el transforma en una mena d’home llop, fen-lo molt, però que molt perillos, És clar que finalment un docte metge certifica que ja està mentalment sa una altra vegada i pot tornar a reunir-se amb la gent i conviure amb els altres. Quan el nostre protagonista torna a emvoltarse de persones decideix amagar-se perquè s'adona que "Una bèstia rugeix dins d'ell".

Jaume Escala – Jo visc a Barcelona

Cantautor molt proper al rock, Jaume Escala que va començar militant en el grup Jara, també es locutor de ràdio i escriptor. L'any 1983 va publicar un single en el qual la cançó estrella va ser aquesta, composada per ell, en la qual ens parla de la seva ciutat natal, on va arribar al món l’any 1958. Ens fa un recorregut per la Ciutat Comtal, ens diu que té nom de dona, ens narra com pels seus carrers, places i racons, caminen velles cupletistes que ja no estan de moda, suposem que es referirà també a locals amb solera com la Bohèmia que estava situada al carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla, de mercerias, coloms i gossos orfes, escales estretes i gents als carrers, de fonts i arboristerías, al costat de tardes de cinema en aquelles sessions contínues. Una ciutat amb la seva pròpia llengua, amb nens jugant als parcs i els morts reposant a prop del mar, en clara al·lusió al cementiri de Can Tunis. Una ciutat vella i vençuda, buida quan cau la pluja. La veritat és que poèticament la lletra està molt bé, però nosaltres estem convençuts queBarcelona està molt viva i molt lluny d'estar vençuda. El single, publicat per Belter, va comptar amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, això vol dir que va ser subvencionat amb cales públics. La banda d'acompanyament estava integrada per Rufo Iranzo (bateria i percussió), Quim Ollé (flautes), Marc Fajertag (guitarres), Ferran Saló (violí) i Ernest Manchón (piano). Mario coneix a Jaume Escala des de fa molts anys, de fet a principis dels noranta i quan Mario dirigia a Catalunya una xarxa comercial que comercialitzava targetes American Expres, Jaume Escala va treballar durant un breu període de temps per a ell. Sempre li va caure molt bé. Es va retirar amb l'arribada del nou segle, després d'haver publicat aquest single que va ser la seva carta de presentació i dos àlbums "Terres de Catalunya" (1993) que es genial i "Nascuts a Catalunya" (1999), sense oblidar un parell o tres de discos infantils de Carme Solé Vendrell en els que ell va escriure la música. Per cert que en els seus discos també ha inclòs alguna que altra versió.

Luis Eduardo Aute – Todo sexo femenino

Gato Pérez, un gran entre els grans, va escriure i va gravar aquest tema que es va incloure en el seu àlbum “Prohibido maltratar a los gatos”, editat a l'abril de 1982, després que s'hagués recuperat del seu primer atac de cor i que ara us portem a Troba - Dors en la versió que va realitzar Luis Eduardo Aute per a la banda sonora del film "El Gran Gato" de Ventura Pons, comptant amb els músics de Sabor de Gràcia, un grup cutos components, majoritàriament, van ser la banda d'acompanyament de Gato Pérez. A la lletra d'aquesta cançó Gato Pérez ens explica la història d'un jove que es fa home en una casa plena de dones amb els problemes que això comporta ja que "les veus agudes" s'uneixen en "clara unanimitat" per tal d'imposar el criteri de "les lleones". És clar que quan el noi es casa per seguir la tradició, té una filla i així afegeix "dues veus noves al cor familiar". Cas curios el d’aquest home Gato Pérez. Argentí, afincat a Barcelona i fen rumbes moltes vegades en catalá. Sentiem quan era viu i seguim sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Mario va arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssin una gran amistat. L'última vegada que van estar parlant va ser en un concert que el gran Gato va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records. Luis Eduardo Aute Gutiérrez, un dels millors cantautors espanyols, junt a Serrat, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català.

Don McLean – American pie

I ara escoltarem a Don McLean i la seva cançó de referencia quan es parla d’aquest cantautor nord-americà “American Pie”. És el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantener-se dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on Don McLean ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en aquell malaurat accident de aviació, però no diu els seus noms en cap moment. Don McLean va néixer el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat "Killing me Softly With His Blues", encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. En el LP "American pie", publicat l'any 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada "Vincent” que va passar la censura franquista a Espanya en opinar els castos i rigorosos censors que era una simple cançoneta d'amor i de fet ho era, però es tractava d’un amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per quasi tothom, però impensable a l’época franquista. El que pocs van saber és que la cançó "American Pie" si que va estar censurada. En la versió original editada aquí a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)", dues frases en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Ara ens ve al cap una cosa, els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia Formación del Espíritu Nacional, deixa-ho corre. Mario recorda que en els HH Maristes de Sants on estudiava, tenia un professor, seglar, antic militar o falangista amb molt mala llet i una aguda coixesa que a la mínima et feia sentir el regust del seu garrot a les costellas, el llom o allà on us enxampés i que tampoc s'ho pensava massa a l'hora de arriar. Es deia Rimbau i ell els impartía Formación del Espíritu Nacional, a Quimet també li va tocar estudiarla, era obligatori. Però oblidem desagradables records i tornem a la música que és molt més agradable. Entre les moltes versions que s'han realitzat del "American Pie", destaquen les de Madonna, Garth Brooks i Tori Amos, junt a una en espanyol interpretada per el nicaragüenc Hernardo Zúñiga. Per cert que Don McLean va realitzar a la seva vedaga, l’any 1981, una gran versió del tema "Crying" de Roy Orbison que va pujar al número 1 de les llistes americanes.
El cantant, poeta i compositor Don McLean

American Pie (Don McLean)

Hace largo, largo tiempo
Aún puedo recordar
Cómo esa música me hacía sonreír
Y sabía que si tuviera mi oportunidad
Podría hacer bailar a esa gente
Y tal vez, ellos serían felices por un momento

Pero Febrero me hizo estremecer
Con cada diario que entregaría
Malas noticias en la puerta
No pude dar un paso más

No puedo recordar si lloré
Cuando leí acerca de la novia que dejaba viuda
Pero algo me tocó muy profundamente
El día que la música murió

Así que adiós, Señorita American Pie
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachos buenos,
estaban bebiendo whisky de centeno
Cantando, "Este es el último día, aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo muera"

¿Escribiste el libro del amor
y tienes fe en Dios
si la Biblia te lo cuenta?
¿Crees en el Rock and Roll
que la música puede salvar tu alma mortal
y puedes enseñarme como bailar realmente despacio?

Bien, yo sé que tu estás enamorada de él
Porque te vi bailando en el gimnasio
Ustedes dos se sacaron los zapatos
Hombre, yo excavo en esos ritmos y el blues

Yo era un adolescente solitario resistiendo
Con un clavel rosado y una camioneta pick up
Pero yo supe que no tenía suerte
El día que la música murió

Comencé a cantar
"Adiós Señorita American Pie"
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachotes buenos,
estaban bebiendo whisky de centeno
Cantando, "Este es el último día, aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo muera" 

Ahora han pasado diez años
en los que hemos sido nosotros mismos
Y el musgo crece grueso sobre un canto rodante
Pero no es así como yo solía estar
Cuando el bromista cantó para el Rey y la Reina
Con una chaqueta que le pidió prestada a James Dean
Y una voz que surgió de ti y de mi

Oh, y mientras el Rey miraba hacia abajo
El bromista robó su corona espinosa
La vista en la sala del tribunal fue aplazada
No hubo ningún veredicto
y cuando Lennon leyó un libro de Marx
el cuarteto practicó en el parque
y nosotros cantamos en la obscuridad
El día que la música murió

“Helter Skelter” en el calor sofocante del verano
Las aves volaron con un resguardo de la radioactividad
Se elevaron ocho millas y cayeron rápido
Aterrizaron en el césped
Los jugadores intentaron un paso delantero
Con el bromista en un lanzamiento lateral

Ahora el aire de medio tiempo era un dulce perfume
Mientras los sargentos tocaban una marcha
Todos nosotros nos levantamos a bailar
Oh, pero nosotros nunca tuvimos la oportunidad
Porque los jugadores intentaron tomar el campo
Los de la banda se negaron a continuar
¿Tu recuerdas lo que se reveló
El día que la música murió?

Oh, y allí estábamos todos en un lugar
Una generación perdida en el espacio
Sin tiempo para comenzar nuevamente
Pues vamos: ¡Jack sé ágil, Jack sé rápido!
Jack se sentó rápido sobre un candelero
Porque el fuego es el único amigo del diablo

Oh, y mientras lo miraba sobre el escenario
Mis manos apretaban los puños de rabia
Ningún ángel nacido en el infierno
Pudo romper aquel hechizo satánico
Y mientras las llamas subían alto en la noche
Para alumbrar el rito del sacrificio
Yo vi a Satanás riendo con deleite
El día que la música murió

Él estaba cantando
"Adiós Señorita American Pie"
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachones buenos,
estaban bebiendo whisky y centeno
Cantando, "Este es el último día, aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo muera"

Conocí una chica que cantaba blues
y le pregunté por alguna noticia feliz
pero ella sólo sonrió y se fue
Yo vine a la tienda sagrada
Donde yo escuchaba la música años antes
Pero el hombre allí dijo que la música no tocaría más

Y en las calles los niños gritaban
Los amantes lloraban y los poetas soñaban
Pero no se habló ninguna palabra
Las campanas de la iglesia estaban rotas
Y los tres hombres que yo más admiro:
El Padre, El Hijo y El Espíritu Santo
Tomaron el último tren hacia la costa
El día que la música murió

Y todos ellos estaban cantando
"Adiós Señorita American Pie"
Conduje mi Chevy al dique
Pero el dique estaba seco
Y ellos, muchachotes buenos,
estaban bebiendo whisky y centeno
Cantando, "Este es el último día, aquel en que yo muera
Este será el último día, aquel en que yo muera"


Los Huracanes – Días sin mañana

Durant els anys seixanta i arrel de la gent del folk i la marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social en contra de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP dels valencians Los Huracanes que va ser publicat per EMI-Regal, es una bona versió del “Eve of Destruction” un dels temes més importants de l’época, cançó protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes el cantant Barry McGuire i va convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara l’escoltem per Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de la lletra original en angles i la traducción es molt correcte. Los Huracanes van ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el  Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972 Los Huracanes van retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais Valencià.

José Feliciano – La balada del pianista

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladones, però entre ells vam ensopegar amb aquest "peaso cansión" en què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano és lluiex en el texte. Per a la lletra d'aquesta extraordinària balada José Feliciano s'inspira d'alguna manera en el "Piano man" de Billy Joel que a Espanya va popularitzar Ana Belén. Ens parla de fracàs, solitud i oblit. Ens explica el moment present d'un gran pianista a qui l'amor que sentia per una dona dolenta el va destruir fent-lo un fracassat. Possiblement avui en dia dir una cosa així pot ser considerat políticament incorrecte, però a nosaltres sempre ens ha resultat curiós que la paraula Feminisme sigui sinònim de coses nobles i Masclisme ho sigui d'alguna cosa censurable. Caldrà consultar amb algun filòleg ja que Les dues paraules no haurien de significar el mateix amb diferència de sexe? La veritat és que no heu de fer-nos gaire cas perquè nosaltres sempre hem estat molt transgressors amb allò establert per imposició i que diguen el que diguen, sempre descrimina. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, es invident, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu.

Joaquín Sabina – Y nos dieron las diez

La passada setmana vam escoltar el tema “Ojos de Gata” de Los Secretos i us vem explicar l’historia de la cançó que és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça  amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us expliquem el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el rtime que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Si en la seva lletra Los Secretos tracten el tema dels falsos ídols i ens reflecteixen la faceta més humana i vulgar de les estrelles de rock, Sabina ens explica com gràcies a la seva música s'enrotlla amb una nena que regenta un bareto a "Un pueblo con mar, después de un concierto" i que "Hasta el amanecer está tocando al piano de tu corazón todo mi repertorio". Finalment es van tots dos a l'hotel, paran-se en cada fanal i passen la nit junts, sembla ser que va ser una nit memorable ja que quan torna l'any següent a tocar a la mateixa ciutat la busca de nou entre la gent, però on era el garito ara hi ha una sucursal del Banco Hispano Americano i ell venja la seva frustració trencant les vidrieres de l'establiment bancari a cops de pedra. Quan l'emmanillen els municipals al·lega que "portava tres copes de més". Una lletra molt Sabinera, la veritat. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixer a Úbeda, Jaén, un 12 de febrer de 1949. Ha estat un dels bons cantautors espanyols de les últimes tres dècades amb grans cançons, si bé des de que va patir l'ictus cerebral la matinada del 24 d'agost de 2001, la seva veu a canviat substancialment a pitjor. Aquest tema es trobava en el seu àlbum "Física y Química", el desè disc de Joaquín Sabina, posat a la venda l’any 1992 i del qual és van vendre un milió de còpies i que va ser produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i el mateix Sabina. Per cert, us explicarem una curiositat, l’any 2002 Joaquín Sabina va posar nu per a El País Semanal. A la foto Sabina amb Mario Prades.

Y nos dieron las diez (Joaquín Sabina)

Fue en un pueblo con mar
una noche después de un concierto;
tú reinabas detrás
de la barra del único bar que vimos abierto.

"Cántame una canción
al oído y te pongo un cubata
con una condición:
que me dejes abierto el balcón de tus ojos de gata".

Loco por conocer
los secretos de su dormitorio
esa noche canté
al piano del amanecer todo mi repertorio.

Los clientes del bar
uno a uno se fueron marchando,
tú saliste a cerrar,
yo me dije:
"Cuidado, chaval, te estás enamorando".

Luego todo pasó
de repente, su dedo en mi espalda
dibujo un corazón
y mi mano le correspondió debajo de tu falda.

Caminito al hostal
nos besamos en cada farola,
era un pueblo con mar,
yo quería dormir contigo y tú no querías dormir sola...

Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una
y las dos y las tres
y desnudos al amanecer nos encontró la luna.

Nos dijimos adiós,
ojalá que volvamos a vernos,
el verano acabó,
el otoño duró lo que tarda en llegar el invierno.

Y a tu pueblo el azar
otra vez el verano siguiente
me llevó, y al final
del concierto me puse a buscar tu cara entre la gente.

Y no halle quien de ti
me dijera ni media palabra,
parecía como si
me quisiera gastar el destino una broma macabra.

No había nadie detrás
de la barra del otro verano.
Y en lugar de tu bar
me encontré una sucursal del Banco Hispano Americano.

Tu memoria vengué
a pedradas contra los cristales,
"Sé que no lo soñé"
protestaba mientras me esposaban los municipales.

En mi declaración
alegué que llevaba tres copas
y empecé esta canción
en el cuarto donde aquella vez te quitaba la ropa.


Luis Aguile – Cuando vuelva a mi Cuba

Una de les grans veus del pop espanyol dels anys seixanta i dels setenta, va estar Luis Maria Aguilera Pica, el veritable nom de Luis Aguilé, nascut a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i establert primer a Barcelona i posteriorment i fins a la seva mort, a Madrid. Luis Aguilé va morir un 10 d’octubre del 2009. Ara bé, molts anys més tard de que compongués i gravés "Cuando salí de Cuba", considerada la seva millor cançó i que va estar versionada per els nord americans The Sanpippers que van conseguir el Disc d'Or als Estats Units amb ella. L'amic Luis Aguilé havia viscut a l’illa caribenya d’on va tindre que fotre el camp amb el que portava s sobre seu i 200 dólars, va entreveure que hi havia la possibilitat que les coses a Cuba canviessin i els germans Castro deixesin el poder controlat de manera dictatorial i pensant en aquesta posibilitat de llibertat per el poble cubà, va compondre i gravar aquest tema com continuïtat de “Cuando salí de Cuba” i en el què un pare li explica al seu fill com seran les coses quan un dia puguin tornar a la seva estimada illa de Cuba. La veritat és que la mort li va arribar a Luis Aguilé sense que això pogués ser una realitat, però no perdem l'esperança ja que els de la barba, encara que es mantinguin submergits en formol, algun dia hauran de visitar al Senyor del Sobreàtic o si s'escau i a causa de les seves tendències, al Cap del Soterrani i les coses a Cuba potser tornaran a la normalitat sense dictadures ni opressió. Aquest tema el va gravar Luis Aguilé a finals dels 80 o potser va ser a principis dels 90, ara no ho tenim massa clar, però mereixia sonar a Troba – Dors i aquí està per tancar el programa. La cançó es va incloure en el seu CD "Quién da más". A la fot Luis Aguilé, Ana la seva dona, Mario Prades i una de les seves ex.

Acabarem per avui Troba – Dors, però abans de tancar el programa i baixar la persiana, us deixem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Xiquets, xiquetes, sigue bons i bones, a reveure

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario