Troba - Dors 02-11

Amb la proximitat de l'hivern el cel es va tenyint amb tons grisosos i metàl·lics, hi ha molts més núvols i la humitat s'accentua en l'ambient. Les nits es refreden i també els dies, mentre que la pluja que cau de tant en tant, ens recorda que l'estiu ja va passar. Busquem els dies de sol per aprofitar aquests tímids raigs i omplir-nos de la seva calor i energia. Necessitem el sol i el mar, som mediterranis, però també rebutgem les guerres i la violència innecessària, és clar que la pregunta sempre acaba sent En algun moment es necessària la violència? Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis, emprenem el nostre recurregut per les paraules dels nostres cantautors que arriban sempre envoltades per la seva música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i comencem Troba – Dors.

Aixequem la persiana

Whiskyn’s – Immigrant

Obrirem Troba – Dors per avui escoltant als reusencs Whiskyn's, amb un tema extret del seu àlbum "De la nit al dia", publicat l'any 1999 i que va ser produït per l'amic Joan Reig. El tema ens parla del problema de la immigració, cosa que vivim de ple en les últimes dècades i que ara sembla haver-se traslladat a Itàlia ia l'illa de Lampedusa, encara que la veritat és que les costes espanyoles segueixen sent la meta de molts emigrants que arriben en les seves pasteres atrotinades i aquest estiu hem tornat a viure-ho de prop. L’any 2009 Whiskyn’s van anunciar la seva dissolució que és va produïr de forma amistosa. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan Mario els vaig coneixa ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que encara te a la seva discoteca. Joan Masdeu era veí de Mario al barri del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, peró per la banda han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. El cantant Joan Masdeu que ha fet d’actor, també ha publicat en solitari.

Los Secretos – Ojos de gata

Els germans Urquijo van reflectir en aquest text una realitat molt habitual en el món de la música. Els artistes són contemplats pels fans amb afecte i sobre tot admiració, col·locant-los en una mena de pedestal i gairebé se'ls adora com a déus, però són gent normal i corrent, amb els seus anhels, frustracions, problemes, desitjos, somnis i realitats, és clar que tot molt més mediàtic que la vida d'un ciutadà del carrer. Los Secretos ens expliquen la història del músic que és lliga a una noia amb el centelleig del seu triomf, però com ells diuen a la cançó “Cómo explicar que me vuelvo vulgar, al bajarme de cada escenario”. La història de la creació d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça  amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el rtimo que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (a la foto) (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però “Ojos de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat per Los Secretos l’any 1991.

Los Secretos, liderats per Álvaro Urquijo 

Lejos de Allí – Ana y Silvia

Lejos de Allí ens narren la història de dues amigues que es coneixen des de la infantesa. Elles creixen i  evolucionen al mateix temps, comparteixen aquelles primeres cigarretes i fins tot el rímel. Al llarg dels anys van mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament, però tenen secrets amagats que a ningú comptaran mai. Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al públic jove immediatament. És clar que des de la casa de discos els van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a Troba - Dors i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar en format single i maxi-single. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito 14.

Laredo – El boxeador

Simon & Garfunkel van gravar cançons plenes de contingut humà, utilitzant bons jocs de veus. Un dels seus temes més importants és "The Boxer", "El boxejador". Aquesta cançó és la història d'un jove boxejador encegat pels seus somnis de ser un gran campió. Ho deixa tot i abandona el poble marxant-se a la recerca del seu somni, però a la ciutat es troba amb la crua i cruel realitat. Ens expliquen com sols troba consol i afecte entre prostitutes, però encara que s'ho planteja en moltes ocasions, no vol tornar al seu poble. No vol ser un fracassat a casa, prefereix ser-ho allà on només és un desconegut més, un altre que ha perdut el combat de la vida. A mitjans dels setanta aquí al pais van sorgir una sèrie de grups vocals, bàsicament tercets que van tenir els seus cinc minuts de glòria, entre ells cab destacar a Laredo, aquest grup madrileny, pioners en això dels pupurris sobre cançons dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa. Recordeu el seu gran èxit "El último guateque" que es va usar per a la pel·lícula del mateix títol, tot i que nosaltres, de la seva discografia, ens quedem amb aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel, "The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona adaptació al castellà de la lletra, realment excel•lent i mantenint l'esperit original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José Antonio García-Morató. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara a Troba - Dors, es trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar l’any 1978 mitjançant el segell CBS.

El boxeador (Paul Simon)

Soy un pobre diablo

y de mi nada sabréis

Malgasté todas mis fuerzas

en montones de promesas

que eran burlas, ni una verdad.

Pero un hombre sólo escucha

lo que quiere escuchar

Y dejé familia y casa

era apenas un chaval

Para mí todo era extraño

en la paz de una estación

perdido y asustado

Espiar,

frecuentar los barrios bajos

su miseria y suciedad

entre vagabundos prefería estar

Voy buscando algún trabajo,

pido paga sindical,

pero no hay ofertas

sólo una proposición de prostitutas

He de admitir

que hubo veces sólo y triste

que encontré consuelo allí…

Preparando el nuevo invierno

pienso en casa y en volver

Vuelta atrás

Donde el viento de ciudad

no me desangre más

Vuelta a casa, otra vez

en el Rin un boxeador,

un luchador de profesión

Lleva huellas en la cara

del guante que le pegó

y que le cortó hasta que gritara.

De vergüenza y de rabia

yo me marcho, yo me marcho.

Pega duro y no se va hmm…

Lai la lai, lai la lai la la la lai

Joan Manuel Serrat – Mediterráneo

Joan Manuel Serrat a “Mediterráneo”, una de les seves millors cançons, reflecteix perfectament la vida i el caràcter de la gent que viu a la vora del Mare Nostrum. Quimet recorda les platges de Salou, Cambrils, La Pineda i les de Tarragona ciutat, però Mario va passar la seva infantesa per lss de la Barceloneta, Can Tunis, Castelldefels i el Garraf, sense oblidar les platges de Mallorca. I és que la nostra cultura s'ha gestat a la vora del Mediterrani, des dels ibers, fenicis, cartaginesos, romans i àrabs. El sol i el mar són el nostre bressol, els nostres mariners van solcar els mars, els almogàvers van portar la nostra bandera als confins de la Mediterrània, podem dir que som la Mediterrània. Aquest tema donava títol a un dels millors àlbums de Joan Manuel Serrat, publicat l'any 1971, però inicialment Serrat considerava com a títol per a la cançó “Amo el mar” i “Hijo del Mediterráneo”. Tots els temes van ser escrits, lletra i música, pel Noi del Poble-Sec, excepte "Vencidos" que era un poema de León Felipe musicat per Serrat, tot amb arranjaments de Juan Carlos Calderón, Gian Piero Reverberi i Antoni Ros-Marbà que també va ser el director artístic, però això sembla ser que no és cert del tot. "Mediterráneo" que ha estat considerada per la revista especialitzada Rolling Stone com La Millor Cançó del Pop Espanyol de tots els temps, nosaltres recordem ara que es va parlar d'una demanda per plagi que es va interposar a Serrat per part d'un cantant sud-americà, no recordem ara el nom ni com va acabar la cosa, però creiem que va arribar als tribunals. També es va comparar la cançó amb “Súplica para que me entierren en la playa de Sête” de George Brassens. A la foto veureu a Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel. Per cert, la totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.

Mediterráneo (Joan Manuel Serrat)

Quizá porque mi niñez

sigue jugando en tu playa

y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor

llevo tu luz y tu olor

por donde quiera que vaya

y amontonado en tu arena

guardo amor, juegos y penas

Yo,

que en la piel tengo el sabor

amargo del llanto eterno

que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul

para que pintes de azul

sus largas noches de invierno

A fuerza de desventuras

tu alma es profunda y oscura

A tus atardeceres rojos

se acostumbraron mis ojos

como el recodo al camino

Soy cantor, soy embustero

me gusta el juego y el vino

Tengo alma de marinero

¿Qué le voy a hacer, si yo

nací en el Mediterráneo?

Y te acercas, y te vas 

después de besar mi aldea.

Jugando con la marea

te vas, pensando en volver.

Eres como una mujer

perfumadita de brea

que se añora y que se quiere

que se conoce y se teme

Ay...

si un día para mi mal

viene a buscarme la parca

Empujad al mar mi barca

con un levante otoñal

y dejad que el temporal

desguace sus alas blancas

Y a mí enterradme sin duelo

entre la playa y el cielo

En la ladera de un monte

más alto que el horizonte

Quiero tener buena vista

Mi cuerpo será camino

le daré verde a los pinos

y amarillo a la ginesta

Cerca del mar. Porque yo

nací en el Mediterráneo

Joan Manuel Serrat i el recordat Mestre Bardagí 

Orquesta Mondragón – Johnny cogió su fusil

Aquesta cançó que es trobava en l'àlbum "Viva Mondragón" pren com a font d'inspiració la pel·lícula del mateix títol, de Dalton Trumbo, estrenada l’any 1971. Un cant antimilitarista, basat en una novel·la de finals dels anys 30 que va escriure el mateix director. La història és un crit en contra de les guerres i al mateix temps una proclama a favor de l'eutanàsia. Ens narra la història d'un noi al que porten a combatre al front, durant la primera Guerra Mundial, l'anomenada Gran Guerra. A causa d'una bomba, el noi desperta al llit d'un hospital, però només és la caricatura del que va ser: cec, sord, mut, sense braços i sense cames, un monyó humà, però que s'adona de tot el que passa al seu voltant, encara que el que li ha passat és de lenta comprensió per a ell . La Mondragón, la banda liderada per Javier Gurruchaga, s'han inspirat en aquesta novel·la i el film per la seva cançó i mentre que l'acció de la pel·lícula transcorria a la primera Guerra Mundial,, la Mondragón l'han extrapolat a la Guerra del Desert, molt més propera en el temps, però cruel i innecessària, com totes les guerres. És l'historia d'un noi que es diu Johnny Alvarado que torna a casa envolicat amb barras i estels. Hem d'aclarir una cosa, hi ha una cançó titulada "Over there" que comença amb la frase "Johnny, get your gun" que traduiríem com "Johnny, pren el fusell" i es tracta d'un tema utilitzat com a himne per reclutar joves per defensar el país, és un cant a favor de la guerra. Possiblement la novel·la de Dalton Trumbo va ser una rèplica a aquesta cançó i ens ofereix aquesta conclusió: "Johnny va agafar el seu fusell, va anar a la guerra i va tornar mutilat de per vida". L'Orquestra Mondragón es va formar a San Sabastiá, l'any 1976 i està liderada per Javier Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que valent-se  únicament de la mímica convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Són una de les primeres bandes espanyoles o possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaons o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón han passat moltíssims músics al llarg dels anys, destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Angel Celada, Ray Gómez i molts més, de fet per l'Orquestra Mondragón han pasat 24 músics.

La Orquesta Mondragón

Roberto Carlos – Lady Laura

Una de les grans veus brasileres de la segona meitat del segle XX ha estat Roberto Carlos, autor d'innumerables cançons plenes de qualitat. Ara us hem seleccionat aquest tema que de fet, ens va ser sol·licitat mitjançant un correu electrònic, per una amiga, seguidora del programa, segons em manifesta queixant-se del poc que programem a Roberto Carlos. Aquest bell tema ens parla de l'amor d'una mare, calcom cosa que en massas ocasions no valorem fins que la perdem. De fet Mario recorda a la seva germana dien-li "Quando no tinguis a la teva mare la trobaràs a faltar" i reconèix que tenia raó. Ella s'ho mereixia tot, li va donar sempre el seu amor i el seu suport incondicional i ara que es va allunyar per reunir-se amb el pare al record del qual va romandre sempre fidel des que va morir, ella era de vella escola, ningú pot imaginar quan la enyora. Aquest tema es va publicar en single l’any 1978 i és una de les millors cançons de Roberto Carlos, encara que reconeixem que temes com “El gato que está triste y azul”, “El progreso” o “La distancia” són molt més populars. Roberto Carlos Braga va néixer a Cachoeira de Itapemirim, un 19 d'abril de 1941. Va començar sent un cantant de rock and roll en la línia d'Elvis, però un accident de cotxe va canviar el rumb de les seves cançons portant-lo a una línia molt més melòdica. Té 120 milions de discos venuts a tot el món, rècord per a un cantant llatinoamericà i ha guanyat un Grammy l’any 1994, gràcies a la cançó "Si el amor se va". Les seves cançons estan prohibides a Cuba a causa de que en la dècada dels 70 i durant una actuació al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar, a Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriarte de Pinochet, esposa d'Augusto Pinochet Ugarte, llavors dictador xilè. A més a més, Roberto Carlos sempre s'ha mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament en moltes ocasions, aixó fa que molts no vulguin saber rés d’ell, però nosaltres a Troba - Dors busquem el cantant i compositor no les seves idees polítiques.

Quico Pi de la Serra – L’Home del carrer

Aquesta és l' historia de un pobre home del carrer, un de qualsevol de aquells molts que recorren els carres de les nostres urbes, de casa al treball i del treball a casa. No té rés de seu, no te parella, està sol i a més a més no té aspiracions ni por suposat, plans de futur. La veritat es que aquest text, escrit a mitjans dels anys seixanta, avui en dia podría quadrar perfectament, tret d'una cosa, ens diu que  treball si que en té, més del que en voldrie, avui molts voldrien poguer dir el mateix i crec que ho dirien sense queixar-se. Nos la porta Francesc Pi de la Serra i Valero, cantautor conegut popularment com Quico Pi de la Serra. Guitarra, compositor i cantant va ser un dels més representatius de l'anomenada Nova Cançó, component de Els Setze Jutges, i avui segueix en actiu. Fa cosa d’un parell d’anys Quimet el va estar veient en directe a Constantí i li va agradar molt. Quico Pi de la Serra va començar a Els Setze Jutges com a guitarra, acompanyant els seus membres en les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del grup Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana. “L’home del carrer” junt a "Els Fariseus" que també es trovan en aquest EP, son les seves cançons més representatives. Quico Pi de la Serra, nascut a Barcelona el 6 d’agost de 1942, vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran col·leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva, si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixà aquell pis de situació privilegiada i per el que pagaba quatre rals de lloguer, però això és una altra història. 

L'home del carrer (Francesc Pi de la Serra) 

Aquest homenet que tot ho fa bé

que sempre camina, que sempre camina

aquest homenet que res no pot fer

des d'ara en direm l'home del carrer

No es lleva mai tard, s'afaita molt bé

-la patilla esquerra, la patilla esquerra-

esmorza poquet, perquè no en té més

mireu si ho fa bé, l'home del carrer

Treu un cigarret, ai no, que no en té

quan fuma és de gorra, quan fuma és de gorra

els amics, si el veuen, fan tots el distret

que poc fumaràs, home del carrer

Baixa amb ascensor, ai no, que no en té,

camina de pressa, camina de pressa,

al replà de sota, troba la Roser

et poses vermell, home del carrer

La dona no ho sap, ai no, que no en té

malament que penso, malament que penso

se li va morir, ja ni sap de què

això és un pecat, home del carrer
 

Obre el seu cotxet, ai no, que no en té

no té una pesseta, no té una pesseta

no vol descanviar el seu bitllet darrer

ja veus quin paper, home del carrer

A peu va al treball, d'això sí que en té

molt menys en voldria, mol menys en voldria

si no hi ha calés, tampoc no hi ha Roser

ho tens molt pelut, home del carrer.

 

El cap li fa mal, ai no, que no en té;

abans en tenia, abans en tenia;

un dia el va perdre i no el trobà més...

no tens res de res, home del carrer.

Orquesta Platería – La banda del coche rojo

Tancarem Troba – Dors per avui amb una cançó que te una temàtica molt gore. Ens la portaran L'Orquestra Plateria que es va formar l’any 1974. "La Banda del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar al 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó la podriem incloure dins del génere anomenat narcocorridos, la veritat es que es tracta d’una versió de "La banda del carro rojo" dels mexicans Los Tigres del Norte. Es tota una història de delinqüents, traficants de cocaïna que pretenen entrar una partida als Estats Units a través de la frontera, allà per El Paso. A causa d'un delató als esperen emboscats els rangers de Texas i es produeix un ferotge tiroteig amb molts morts inclosos. La cançó més important en la carrera de l’Orquesta Platería es el tema "Pedro Navaja", també molt gore, publicat l’any 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden avui en dia que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Ja hem escoltat la versió original al programa quan vem començar la primera temporada. L'Orquestra Plateria (a la foto feta al Canet Rock 75) està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta Platería han gravat 14 o 15 àlbums, l'últim, editat creiem que va ser l’any 2002, un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda avui en dia Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, nosaltres ens quedem amb La Salseta del Poble Sec. "La Banda del Coche Rojo" es trobava, com us hem dit, en el LP "Año 13" que es va publicar l’any 1988.

Tancarem per aquesta setmana Troba – Dors i fotrem el camp, però abans de marxar-nos i baixar la persiana, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa