domingo, 16 de junio de 2013

Troba - Dors Programa 17-06-2013


Igualtat és una paraula que omple la boca amb va orgull, grandiloqüent. Es deixa anar a l'aire alegrement, sense valorar-la en la seva justa mesura i en masses ocasions no és rés més que això, una paraula. De tant fer-la servir s'ha tornat tan gastada i de moda que la gent oblida el veritable sentit de "Igualtat". Els camperols que treballen la terra regant els camps, en masses ocasions estèrils, amb la suor del seu front, tindrien molt a dir. Els Trobadors, els Cantautors, li han cantat a la Igualtat i els drets del treballador mal pagat i subvalorat en moltes ocasions i avui a Troba - Dors, tornaran a fer-ho. I encara que políticament sigui incorrecte, avui nosaltres també parlarem d'això, d'Igualtat. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, començarem amb un cant a la terra i a aquella noia joveneta que la treballa sapiguen que no te futur. I es que nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui Quimet Curull i Mario Prades obrim dient

Aixequem la persiana

Alfredo Zitarrosa – Muchacha campesina

El cantautor uruguaià Alfredo Zitarrosa va cantar en moltes ocasions al patiment i el dolor de la gent del camp i va estar sempre en la seva obra molt compromès amb aquells desfavorits per la societat que banyen la terra amb la seva suor i en molts casos amb la seva pròpia sang, treballant per quatre reals per omplir el pap del ric terratinent. En aquesta cançó ens parla d'una noia jove que viu amb limitades esperances i un futur gens prometedor. Zitarrosa ja li augura un fill quan encara sigui una nena. Quan els seus pits tot just alcin la camisa, la faran mare encara que sigui una criatura en el fons, aparellada al seu home en àrides collites. És clar que també li dona esperances, li diu que possiblement els seus fills podran canviar-ho tot. Aquest tema amb el qual obrim avui Troba - Dors us ho hem extret del seu àlbum “Otros éxitos de Alfredo Zitarrosa”, publicat a L’Argentina l’any 1974. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936, 17 gener 1989) va ser un cantant, compositor, poeta, escriptor i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i de tota Amèrica Llatina, amb clares connotacions d'esquerres en els seus textos que pràcticament en la seva totalitat recolzaven als camperols i que van fer que fos declarat artista prohibit i "persona perillosa". Alfredo Zitarrosa estava adherit al partit Frente Amplio i va ser condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del seu país i va haver d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a l’Uruguai i més tard a l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a l'Argentina després del canvi polític, va tenir una històrica i massiva acollida, va ser el 31 de març de 1984, i ell la va descriure dient que havia estat “La experiencia más importante de mi vida”.

Candeal – Jota de los labradores

També a la terra, en aquest cas castellana i portuguesa, està vinculada aquesta cançó que escoltarem ara i que ens porten un dels grups més populars dins la música folk espanyola sorgida a Castella, es tracte de Candeal. En la lletra d'aquest tema que us hem tret del seu desè àlbum "Coplas de la Raya", títol que fa referència al mestissatge músic cultural entre Castella i el país Luso que Candeal van publicar a través de Several Records l’any 1994 ens diuen que “Los labradores por la mañana, el primer surco va por su Dama” i que al migdia tallen la rosa d'Alexandria, una flor a la qual per cert, va cantar també Manolo García en la seva cançó "Rosa de Alejandría". Es tracta, igual que la resta de temes inclosos en aquest disc, d'una cançó tradicional de les comarques frontereres de Los Arribes del Duero, Tras os Montes, Aliste, Sayago i Ciudad Rodrigo. De fet aquest tema és oriünd de Aldea del Obispo, a Salamanca. Candeal prenen el seu nom del blat i del "pa suat", un dels més tradicionals de la península. Candeal sorgeixen en els anys 70 i la seva carrera sempre ha estat vinculada al folk més recòndit i pràcticament oblidat que ells s'han dedicat a recuperar des de les seves arrels, poble a poble, llogaret a llogaret. Integren el grup val·lisoletà Candeal: Félix, Toño, Nico, Alfonso i Antonio. Investigadors i recuperadors d'un folklore que semblava pràcticament oblidat quan gent com Joaquín Díaz van començar a explorar-lo i recuperar-ho ja en els anys 60. Candeal sempre han procurat en les seves cançons rescatades en moltes ocasions directament del cantar popular, de la pròpia gent del camp, mantenint aquest esperit primigeni.

Carlos Rodríguez – Blues Boulevar

Hi ha quelcom que els empresaris del món de la hosteleria i la nit han après ràpidament i és que tenir una noia de bon veure darrere de la barra del bar, nocturn o no, significa en moltes ocasions atreure un públic masculí que es deixa la pasta. De fet i d'un temps ençà està existint una discriminació sexista per el que fa a la contractació de cambrers masculins en molts locals i no ens referim tan sols als nocturns. Els propietaris de restaurants, bars i altres establients d’aquesta mena, prefereixen contractar noies a nois i d'això podem donar fe amb casos concrets si algú pot considerar-se ofès o ofesa i cregui que els nostres comentaris són sexistes. Nosaltres opinem tot el contrari, creiem ferventment que la igualtat és això "Igualtat" i la discriminació per qüestió de sexe s o masculines. És el mateix que passa amb el projecte de llei de Joves Emprenedors en què les dones poden optar als seus beneficis fiscals i econòmics fins als 35 anys, però per al gènere masculí l'edat es limita als 30. Per què si hi ha alló que es diu "Igualtat"? En el seu "Blues Boulevar" el cantautor Carlos Rodríguez ens parla d'un noi que en arribar el divendres i acabar la setmanal laboral, dirigeix els seus passos a aquell local nocturn al qual va sempre per contemplar de nou a la noia de la barra de la què d'alguna manera, se sent una mica o molt, enamorat, això si a ritme de blues i amb“resacón” inclos al dia sigüent. L'any 1997 el segell PDI va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us hem extret aquesta cançó que ara compartirem amb vosaltres a Troba – Dors. La veritat és que poc podem dir-vos d'aquest cantautor que ja hem escoltat anteriorment al programa, llevat que el CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros. Les guitarres van estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu barceloní de cantautors anomenat  Taller La Revuelta del qual formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina, José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti, Als membres del Taller La Revueta els podíem veure actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que creiem recordar era propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga d’on creiem que era oriünd i on residia, encara que no estem segurs. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”
Cartells d'actuacions del Taller La revuelta, a sota foto de Carlos Rodríguez

Febo – Peggy baila reggae para mí
El cantant, harmònica i guitarra de Puertollano, Ciudad Real, Víctor M. Gutierrez Caballero, a qui es coneix com Víctor Febo i que va ser component de diversos grups, entre ells Metralla, Ascow i Cántigas, es va unir a José María Núñez García i van crear el grup Febo. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors es va incloure en el seu àlbum "Al compas del tiempo" que van publicar a través del segell Fonográficas Damitor l'any 1987, però el tema va estar recuperat donant títol a un CD editat el 1 de gener de 1999 , però ara signan sols com Víctor Febo. En aquest enregistrament que escoltem i que és el del l’any 1987, van col·laborar Jacinto de la Cruz als teclats, Eugenio Casas al saxo, Daniel Silvestre a la bateria i Carlos López al baix, amb Salvadora, Pepa, Felipe-Patas i Jesús als cors, encara que d'aquest últim no estem segurs del tot. La lletra és tota una paranoia de nit d'alcohol i discoteca en la què el nostre protagonista es lliga a Peggy i quan se'n van cap l'apartament de la noia buscan gresca, aquesta es converteix en la porqueta Peggy de Els Teleñecos i a la festa que havia de ser íntima, es presenta fins la granota Gustavo i Animal, clar que la sorpresa arriva quan el noi desperta i s'adona que tota ha estat un somni etílic, i la té en veure per la tele els Teleñecos i adonar-se que Peggy des de la pantalla li cluca l'ullet.

Refugi – El noi dels cabells llargs

Joan Reig, un amic de Quimet i Mario que és de Constantí, cosa de la que ell fa bandera i que toca la batería amb Els Pets, te un projecte paral·lel que es diu Mesclat, pero en te un altre en el que ell no toca la batería, canta, es diu Joan Reig & Refugi i han publicat un primer disc “Vestit nous”, fa un parell d’anys, creiem que va ser, si bé inicialment sols es deien Refugi. Va ser publicat mitjançant el segell RGB Suports. En aquest nou projecte, molt més intimista que Mesclat o Els Pets, fa un recorregut per el primitiu pop rock en català d’aquells anys seixanta gloriosos, versionant cançons de Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serrat, Serrat, Maria del Mar Bonet, Sisa, Coses, Raimon, Lluis Llach i altres com aquesta que vaser un dels èxits d’un grup mític dels inicis del rock en català, Els 3 Tambors Es tracte de “El noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia quince anys. Joan Reig & Refugi el integren a part de Joan a la veu, el pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila front del contrabaix. En un concert fet a la Selva del Camp, un amic comú, Niçefor a la veu i Quimet a la guitarra, també van col·laborat amb ells, en directe. Per cert, tenen un nou espectacle en marxa que es diu “Joan Reig & Refugi viatje a Itaca”, on revisen temes d’aquest gran disc de Lluís Llach, el Noi de Verges, avui en dia ja no tan noi, ens referim al “Viatje a Itaca”. A la foto Quimet (el primer per l'esquerra) despres del concert dels 25 anys de Els Pets que es va fer a Constantí, amb el grup i la resta de companys.
Joan Reig & Refugi, el grup paral·lel del batería d'Els Pets 

Rolling Stones – Sympathy for the Devil

Aquesta és una cançó dels britànics The Rolling Stones que va ser escrita per Mick Jagger inspirant-se en la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarida" que li va fer arribar a les seves mans la nòvia en aquella època, l'actriu i cantant Marianne Faithfull. Es va gravar a principis de juny del 1968, amb producció del nord-americà Jimmy Miller i hi van participar fent cors la pròpia Marianne Faithfull i Anita Pallenberg. Es va editar el 6 de desembre de 1968 com a cançó estrella de l'àlbum "Beggars Banquet", un disc que va estar censurat a Espanya degut a la seva portada on es veien uns serveis públics plens de grafitis molt ofensius i aquí es va editar amb una portada blanca i sols el títul. Anys més tard es reeditaria ja amb la portada original A la lletra, Mick Jagger ens parla d'un misteriós personatge del qual no dóna el nom i que afirma ser la principal força motora que estàdarrere de tots els actes de maldat que han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat i parla de la Revolució russa i l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. En la cançó destaca el paper del baix que en aquesta ocasió toca el guitarrista Keith Richards i es converteix en protagonista, al costat de la bateria i la percussió a base de congues i maraques que tocan el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, Nicky Hopkins es va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, supossem que degut al seu metratje, però els Rolling Stones van tenir molts problemes degut a la cançó en ser acusats per molts d'adoradors de Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació del seu anterior disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones l'integraven en aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie Watts. El desembre de l'any 1969 la cançó tornaria a la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit-se en un caos per culpa dels Àngels de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la seguretat, Deu ni do! Llops cuidan les ovelles. Es diu que en aquest concert i mentre el grup interpretava "Sympathy for the Devil", va començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb la mort de Meredith Hunter, jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però no és cert, l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under My Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en vuit anys.

Los Mustang – Mustang, Reino prohibido en el Himalaya parte 2

 Sempre parlem de Los Mustang i ens referim a ells com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns verioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui us portem una composició del guitarra Marco Rossi per Los Mustang. És tota una obra que es podria englobar dins del simfonisme o rock progresiu, però es va publicar com single l’any 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel" a l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla (a la foto actual) se'ns despenja amb un llarg poema en pla lectura poética, per aixó us portem a Troba – Dors la segona part. La lletra ens parla d’una mena de Shangri-La, al Himalaya, aquell reine utópic i de ficción on el temps no passaba i els anys no existien. La veritat es que Mustang   existeix, el petit i remot regne del Mustang, antigament denominat LO, es va obrir fa anys per deixar passar un nombre limitat de turistes cada any. Les primeres expedicions europees van arribar en els anys cinquanta del passat segle. Harrison Ford, en aquella època conegut com Indiana Jones, va posar definitivament el regne en el mapa dels viatgers en narrar el 1994 el documental "Mustang: El Regne Ocult". L'amenaça de la destrucció de la seva cultura per l'empenta de la Xina comunista sembla haver passat i, com diu la llegenda, les muntanyes gegants de Annapurna (8.078 metres) i Nilgiri (7.061 metres), entre les que es protegeix el últim edèn budista l'Himàlaia, han complert amb la seva missió de guardaespatlles. Aquest single de Los Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb l’EMI perquè els hi deixessin gravar-la. Val a dir que les vendes van donar la raó a l’EMI ja que van ser més haviat mimsas, tot i la qualitat de la peça. Per cert, aquell mateix any Los Mustang van realitzar una gira per Cuba. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l’any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, amb la seva versió tinguesin xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van guanyar el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex. Llavors s’els van unir Santi Carulla (cantant) i Toni Mier (bateria) que formaven part de Los Sírex i junt a Marco Rossi (guitarra), Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) es va constituir el millor grup de versions dels seixanta. Per cert, Marco Rossi va ser el delegat de la Mitsubishi, secció aparells de vídeo, a Catalunya, la seva dona va morir l’any passat.

Orquesta Platería – La banda del coche rojo
Tancarem Troba – Dors per avui amb una cançó que te una temàtica molt gore. L'Orquestra Plateria es va formar l’any 1974. "La Banda del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar al 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó la podriem incloure dins del génere anomenat "narcocorridos", la veritat es que es tracta d’una versió de "La banda del carro rojo" dels mexicans Los Tigres del Norte. Es tracta de tota una història de delinqüents, traficants de cocaïna que pretenen entrar una partida als Estats Units a través de la frontera, allà per El Paso. A causa d'un delació als esperen emboscats els rangers de Texas i es produeix un ferotge tiroteig amb molts morts inclosos. La cançó més important en la carrera de l’Orquesta Platería es el tema "Pedro Navaja", també molt gore, publicat l’any 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden avui en dia que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Ja hem escoltat la versió original al programa quan vem començar la temporada. L'Orquestra Plateria (la foto es del Canet Rock 75) està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta Platería han gravat 14 o 15 àlbums, l'últim, editat creiem que va ser l’any 2002, un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda avui en dia Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, nosaltres ens quedem amb La Salseta del Poble Sec. "La Banda del Coche Rojo" es trobava, com us hem dit, en el LP "Año 13" que es va publicar l’any 1988.

Conclou per avui Troba – Dors, baixem la persiana i toquem el dos, però us deixarem amb la bona companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors. Fins la propera setmana que serà l'última d'aquesta primera temporada.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen



No hay comentarios:

Publicar un comentario