domingo, 3 de marzo de 2013

Troba - Dors Programa 04-03-2013

La música i les lletres poden ser romàntiques, lleugeres, intel·ligents, rockeres, populars, cultes, majoritàries, minoritàries, etcètera, etcètera. Podem posar els adjectius qualificatius o desqualificatius que volguem, però la música abans de tot ha de ser substantiva: música, amb allò que en diuen harmonia, melodia, ritme: una combinació de sons i silencis que produeixen una cosa inefable i indefinible: l’art. Els grecs van inventar la paraula: “mousiké” “techné” (l’art de les muses). Avui aquestes muses ens visiten, aquí a Troba - dors. Obrim els nostres sentits. Obrim el programa des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, som Manolo Rivera i Mario Prades i nosaltres ara

Aixequem la persiana

Tontxu – Treinta y tantos

En els noranta va sorgir al país una nova generació de cantautors i entre ells trobàvem al basc Tontxu amb el que avui començarem Troba - Dors. De veritable nom José Antonio Ipiña García, va néixer el 17 d'agost de 1972 a Bilbao. Aquesta cançó es va incloure en el seu segon àlbum titulat "Corazón de mudanza" que es va gravar al setembre de 1998 a Lisboa, comptant amb Julio Pereira a la producció i Olga Cerpa, del grup Mestisay, als cors. En aquesta cançó ens parla d'una dona que tot i que fa molts anys que els va complir, sempre diu quan parla de la seva edat "Que té trenta i escacs" i que ara, vivint la seva vida sense els llaços que la lligaven a un marit, és feliç, dins de la seva pròpia solitud, tot i que ja té fins i tot un mig nuvi. La dona s'arregla molt en la seva nova vida, i és que la vida sempre segueix.

Víctor Manuel – María Coraje

En un dels últims programes vem parlar de les mares i el molt que és sacrifican per els fills sense que veritablement els hi reconeixem com es mereixen i en massas ocasions ens adonem de tot el que ens fan falta i el que les estimem, sols quan ja no les tenim amb nosaltres. Creiem que mai dues paraulas com a nom van definir millor a una dona com a la protagonista d'aquest tema que ens porta avui a Troba – Dors l'asturià Víctor Manuel i que és una de les més representatives i carismàtiques d'aquest cantautor. Es va incloure a l'àlbumQuiero abrazarte tanto” que va publicar l'any 1970. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com uns dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola. És clar que en el seu segon o tercer single, editat l’any 1966 per el segell Belter, Víctor Manuel va incloure el tema "Un Gran Hombre" i sabeu qui era aquest gran home a qui lloava tan ferventment en aquesta cançó, ni més ni menys que Francisco Franco Bahamonte, aquell de nefast record i al que van dir-li "Caudillo de España por la gracia de Dios". Toma Ya! És clar que durant uns quants anys Víctor Manuel negava haver-lo gravat, després i davant l'evidència va haver de reconèixer que era ell. La seva carrera donaria un gir polític de 180 graus i va començar a tenir problemes amb el règim arran de la seva participació al Festival del Atlántico de 1968, quan es va presentar amb les cançons “El tren de madera” i sobre tot “El cobarde” que va ser considerada per les autoritats canaries com una cançó antimilitarista i Víctor Manuel va estar a punt de ser ficat a la presó. A Mario aquesta “María Coraje” sempre li recorda a la seva avia, una dona que en el seu record sempre serà menuda, arrugada i vestida de negre. Era molt dura i va morir amb més de vuitanta anys, va emigrà a l'Argentina amb el marit i dos fills, va tindre que tornar per l'enfermetat del seu marit i ho va fer amb tres fills i la casa a sobre, després de haver enterrat dos marits, tres fills i un parell o tres de nets, sense oblidar que va ser traïda per dos dels tres fills que seguien vius. Ramón, el fill grant de Mario sempre diu que era “La Yaya de les sardines”, pero aixó es un altre história.

Atahualpa Yupanqui – A que le llaman distancia

Aquesta milonga composada i interpretada pel gran Atahualpa Yupanqui és una de les cançons més populars en la carrera d'aquest payador argentí que va fer del folklore de la seva terra la seva raó de viure. Volem fer constar que us hem portat la versió del seu autor, però hi ha una altra de gran qualitat a càrrec del poeta i músic aragonès Mauricio Aznar que també va formar part del grup Más Birras. Quan parlem de música argentina, es pensa en el tango, gran error. De fet moltes fonts afirmen que el tango va néixer a Uruguai, encara que va arrelar a Buenos Aires convertint-se en la música portenya per excel·lència. A més el tango és en realitat un ball de moda que s'ha convertit en clàssic, com podria ser el vals, bolero, mambo, twist o rock and roll. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional argentina hem de referir-nos a la milonga, al costat del vals criollo, el chamamé, la chacarera, la zamba i rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara. A la Pampa sorgeixen els payadores, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual Troba - Dors de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves  cançons, realitzant veritables duels en què els payadores es deien de tot sense límit de to i fins els més forts insults estaven permesos mentre es diguessin cantant, si no era així els ganivets prenien la paraula i corria la sang. El nom de Atahualpa el va adoptar en honor del Inca i Yupanqui es un cognom que li quadra ja que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", Atahualpa Yupanqui és un dels millors payadores de la història musical argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. Era conegut com Don Ata, però el seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Atahualpa Yupanqui va ser un veritable poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les seves cançons el sentir de tot un poble pampero.

A que le llaman distancia

¿A qué le llaman distancia?:
eso me habrán de explicar.
Sólo están lejos las cosas
que no sabemos mirar.

Los caminos son caminos
en la tierra y nada más.
Las leguas desaparecen,
si el alma empieza a aletear.

Hondo sentir, rumbo fijo,
corazón y claridad:
si el mundo está dentro de uno,
¿afuera, por qué mirar?

¡Qué cosas tiene la vida
misteriosas por demás!
Uno está donde uno quiere,
muchas veces sin pensar.

Si los caminos son leguas
en la tierra y nada más,
¿a qué le llaman distancia?:
eso me habrán de explicar.


La Pegatina – Los niños de la Renfe

La Pegatina són un dels grups de moda a Catalunya i la seva música està a cavall de la rumbeta catalana i el ska, interpretant les seves cançons en castellà, com en aquest cas, però també en català. En aquesta cançó de La Pegatina que us extraiem del seu àlbum "Via Mandarina" que van publicar l'any 2009 i que es pot descarregar des de la seva pròpia pàgina web, ens parlen d'un grup de joves que viatgen en tren de rodalies cantant les seves cançons, encara que aquestes de vegades puguin arribar a resultar molestes per als viatgers, clar que ells ho arreglen dient que aquells que no els agradi poden baixar-se a la pròxima estació. La Pegatina són un grup de Montcada i Reixach i es van crear  l'any 2002 i està integrat per Rubén Sierra "Pegatina" (cantant i guitarra), Adrià Salas (cantant i guitarra), Ovidi Díaz "Movidito" (caixa flamenca i percussió ), Ferran Ibáñez (baix), Axel Magnani (trompeta), Romain Renard (acordió i guitarra) i Sergi López (bateria). El 18 de febrer del passat 2012, van començar una gira anomenada "Adrenalina Tour" que es va iniciar a Barcelona passant per països com Equador, Holanda, França, a més d'actuar en el Vinya Rock 2012. Per cert, van col·laborar en el primer àlbum dels tarragonins Bongo Botrako.

Sopa de Cabra – L’Empordà

En aquesta cançó, possiblement la més emblemàtica de Sopa de Cabra, ens parlen d'un perdedor que cada dia el comença amb el fúnebre propòsit de suïcidar-se abans que acabi el dia. A mesura que el dia avança es va adonant que tot no és tan negre i finalment sempre decideix que "Ja em suicidaré demà". L’any 1991 els geronins Sopa de Cabra graven el seu primer disc en directe "Ben endins" a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser os explicarem el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren Joan "Ninyin" Cardona, Francesc "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van funcionar de 1985 a l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari. Joan NinyinCardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra que la veritat, ara no sabriem dir si han tornat a la carretera o no.

Tam Tam Go! – Manuel / Raquel

El tema que escoltem ara a carrec dels Tam Tam Go! té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat vers amb ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, La banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo. Curiosament aquest va ser el gran èxit d'aquest disc, amb totes les cançons cantades en angles, aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com os deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havie militat als grups Clavel i Jazmín i RH+.

Ella Baila Sola – Que se te escapa el negro

Marta Botía Alonso (Madrid, 15 de setembre de 1974) i Marilia Andres Casares (Conca, 17 de desembre de 1974) que es coneixien des de l'escola, després de fer cors en un grup de rock van crear Ella Baila Sola que es va posar en marxa l’any 1996. Ja fa temps vam llegir en un blog una crítica censurant la lletra d'aquest tema per ser racista i això ens va decidir a posar-lo a Troba - Dors. El comentarista, suposem o millor “volem creure” que per no haver-se fixat amb atenció en la lletra, acusava a Ella Balla Sola de ser un duet racista i és que si prenem el text al peu de la lletra, podria donar aquesta impressió, però és tot el contrari, és un crit contra el racisme amb un toc de sa bon humor. Això podria haver fet considerar a l'autor d'aquest blog mal informat, en la nostra opinió personal, una idea molt allunyada de la realitat, per demostrar-li que no és així i que nosaltres tenim la raó i no volem crear cap polémica, us direm que aquest tema, originalment titulat "Que se te escapa el negro" i publicat en el seu primer disc del 1996, us el hem extret del doble CD benèfic “Tu y yo con los mismos derechos”, un àlbum contra el recisme que va editar Serdisco-Zafiro un any més tard i titulan-se sols “El Negro” en el que van col·laborar amb es seves cançons des de Serrat a Sabina, passant per Malevaje, Rosendo, Suburbano, Aute, Loquillo, Labordeta, Raimundo Amador, Rosana, Gabinete Caligari, Celtas Cortos, Manolo Tena, Ana Belén, Víctor Manuel, Milladoiro, Ismael Serrano, Carlos Cano, Miguel Ríos, Pablo Guerrero, Enrique Morente, Gran Jefe, Academia Palanca, Imanol, Javier Krahe, Luis Pastor i per supossat, Ella Baila Sola. Amb il·lustracions de Forges en el llibret interior. Aclarit? Tornem al grup. L'any 2002, Ella Baila Sola es van separar i Marta Botía va editar un primer àlbum en solitari titulat "Cumplir lo prometido". Però el passat any 2010 Marta Botía va tornar a posar en marxa Ella Baila Sola i van treure nou disc, "Despierta", encara que amb el nom abreujat a EBS, suposo que per problemes legals amb la seva excompanya ja que sembla ser que la separació va ser traumàtica i amb Rocío Pavón substituint a Marilia.

Cecilia – Dama, Dama

En aquesta cançó, una de les més emblemàtiques en la curta, però brillant carrera de Cecilia, ens parla de aquelles persones que sempre volen ser els protagonistes de la pel·lícula, elles tenen que ser les estrelles de quansevol reunió. La veritat és que al nostre voltan hi ha gent d'aquesta i moltes més de les que us penseu, si no contempleu atentament el vostre entorn. Evangelina Sobredo Galanes va néixer a Madrid el 11 octubre 1948 i va començar com a cantant pop en els anys seixanta. Com el seu pare era diplomàtic de professió i va estar destinat a Gran Bretanya, Estats Units, Portugal i Jordània, ella va adquirir un bagatge musical molt ampli i variat. Joaquín Díaz la va posar en contacte amb Nacho Saenz de Tejada i Julio Seijas que formaven part del Nuestro Pequeño Mundo i La Compañía, respectivament, quan acabava de llicenciar-se en Dret. Junts van gravar un single l’any 1970 sota el nom d'Expresión, però no va tenir continuïtat. Fou descoberta quan feia cors per Los Canarios, per Tomás Muñoz, director de CBS que li va canviar el nom per Cecilia, pensant en la cançó de Simon & Garfunkel i allà va començar una brillant carrera truncada per la seva prematura mort en accident de circulació. "Un ramito de violetas" és la seva cançó més emblemàtica i va ser número 1 en vendes al gener de 1976, però no hem d'oblidar "Mi querida España" o "Dama, dama" que escoltem ara a Troba - Dors. L'any 1975, Televisió Espanyola va decidir que representés a Espanya en el Festival de la OTI i Cecilia va acceptar a contracor, pressionada per la discogràfica ja que a ella no li agradaven els festivals, va cantar "Amor de medianoche", una cançó composada per ella i Juan Carlos Calderón i que va aconseguir el segon lloc. Una nit i després d'un concert a la sala Nova Olimpia, de Vigo, és trasllada en cotxe amb els seus tres músics per tornar a Madrid. Cap a les 6 del matí a Pujols de Trasmonte, Zamora, van xocar contra una carreta de bous que circulava de nit i sense llums. Aquell 2 d’agost de 1976, el bateria Carles de la Iglesia i la cantant Cecilia van morir a l'acte. Li faltaven un parell de mesos per complir 28 anys.
Cecilia i el mirall

Luis Aguilé – Sr. Presidente

Aquesta peça que us hem portat a Troba - Dors és un tema sense temps, una de les poques cançons en què Luis Aguilé va realitzar una dura crítica social. Es va gravar l'any 2007 i exposa una sèrie de temes al "Sr Presidente" que li preocupen i suposem que han de inquietar encara avui als ciutadans del carrer, aquells per els que la preocupació més imminent és solucionar els seus problemes econòmics, aquells que no poden arribar a final de mes mentre alguns polítics, masses per desgràcia, obren alegrement la borsa dels cabals per ficar-hi la pringada d'oli al sac de la pols d'or de les arques de l'estat, segurs que alguna cosa se'ls enganxaria a la pell i podran emportar-s'el cap a casa. És clar que en la cançó a Luis Aguilé li preocupa l'augment de la violència i la delinqüència, però podem extrapolar tranquil·lament a la situació del país en aquests  moments. Durant la promoció del disc, alguns periodistes li van preguntar al cantant icompositor argentí si la cançó estava dirigida a José Luis Rodríguez Zapatero, en aquell moment president del país. Luis Aguilé va acceptar que podria aplicar-se, però va declarar que el seu destinatari era el president de Veneçuela Hugo Chávez. La veritat és que va ser prohibida a Veneçuela i censurada a Argentina i Guatemala, suposem que algú es va donar per al·ludit. Luis Aguilé, de veritable nom Luis María Aguilera Picca (​​Buenos Aires, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), amb les seves llargues i vistoses corbates i el seu habitual barret tirolès va arribar a ser un personatge tan  familiar a la televisió dels anys setanta que era com de la família. Tot un showman de vella escola. La veritat és que la seva simpatia, alegria i optimisme era una cosa innegable que els que el coneixien sabien valorar. Ell i la seva dona Ana eren amics de Mario i junts havien compartit moltes sobretaules entre concert i concert ja que no tots recorden que encara que a Espanya no se'l va valorar com es mereixia en les últimes dècades, ell era un ídol a l'Amèrica de parla hispana, fent pràcticament fins la seva mort una gira anual per allà en olor de multituts. Mario recorda un dinar a Can Gatell de Cambrils, a la sobretaula Luis Aguile li va comentar que volia recuperar una cançó de mitjans dels 70, una sardana cantada en català, dedicada a Catalunya i composada per ell. La hi va cantar allí mateix sense immutar-se, a la taula, mentre alguns comensals escoltaven a aquest argentí cantant en català en un concert improvisat sense instrumentació ni orquestra. Per cert que pocs recorden una faceta pràcticament desconeguda de Luis Aguilé, la d'escriptor de llibres infantils per la qual va ser finalista als Premis Planeta.  

Suburbano – Una mujer sin decoro

Tornem a escoltar a Troba - Dors per tancar el programa d'avui a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen, "Una mujer sin decoro" i que us hem extrec del seu CD “Los delirios del pirata”, una mena d’ópera rock que ells califican de llibre-disc i es l’historia del pirata Juan Sin Sombra que abans de pirata va ser trobador, recorren els mars del Carib atacan vaixells sense miraments, fins que com diu la tradició, li roba el cor una dona. En aquest álbum van col·laborar Carmen París, Pablo Guerrero, el Reverendo, Enrique Valiño, Imanol, Baldo Martínez o Antón Rodríguez (de Na Lúa), junt al africà Bidinte que intervé en aquesta cançó. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva  discografia que sense ser brutal, Suburbano tenen una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo  Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim de Siscu Dictador i a favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura.

Tancarem Troba – Dors per aquesta setmana i us deixarem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba – Dors. Baixem la persiana i toquem el dos. Apa!

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario