Si ens amenaça la piçonadora de l’asfalt i del retroprogrés, busquem camins
de terra, també bruts però menys negres. Si ens volen treure el son i la son:
escrivim, cantem aquest somni. Si ens volen posar fronteres (polítiques,
culturals, ètniques...), pensem que les fronteres es fan més dèbils sota
l’aigua.
I la música, amigues i amics, és aigua: flueix, és lliure, es fa escuma, es
fa fonda, s’escapa tot deixant-nos un pensament, un somriure. Avui portem
cançons de músics rodamóns i cercamóns que han transitat molts camins de terra
i agua. Avui també portem a la nostra motxilla cançons de gent de casa nostra
que han sabut trobar les paraules apropiades, els mots justos, per dir allò que
diu i sent el poble però no sap dir la propaganda. Si us quedeu amb nosaltres,
amb Mario Prades i Manolo Rivera, sintonitzant Troba - Dors, des de la xarxa d'amissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, sabreu del que parlem.
Aixequem la persiana
Cacho Castaña
– Mi viejo el italiano
Es tracta d'un
tema que ens parla d'emigració i obrir-se camí en terra estranya, una cosa que
els espanyols coneixem bé, encara que aquella emigració no és com les actuals.
Argentina es va nodrir d'espanyols i italians i Cacho Castanya en aquest tema ens parla de vivències propies, del seu pare, emigrant que
va arribar des de la seva Itàlia natal buscant un camí que va trobar en terres
argentines. La veritat és que si alguna cosa hem de recalcar en les cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat
per explicar vivències. Cacho Castaña
es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que sona ara
a Troba-Dors per obrir el programa d’avui. Cacho Castaña es molt bo i con us deiam barrexa pop amb tango, de
fet algunes de les seves cançons més conegudes son tangos com “Café la Humedad” o “Garganta con 
Arena” una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche,
un home nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 y mort a
Buenos Aires el 27 d'agost de 1994. Cacho
Castaña ha guanyat quinze discos
d'or i quinze de platí,
ha compost més de 2.500 cançons
i ha enregistrat unes 500. També
ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu
àlbum "Espalda con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna i va néixa
el 11 de juny de 1944, com diu en aquesta cançó que escoltem ara a Troba-Dors, al barri de Flores, a
Buenos Aires. La cançó que escoltem la trobem en molts dels seus recopilatoris.
Bob Dylan –
Hurricane
El jueu errant
va gravar aquest tema per al seu LP "Desire" que es va editar el 16
gener 1976 arribant a ser dues vegades Disc
de Platí als Estats Units i Disc
d'Or a Anglaterra. La cançó està inspirada en la vida del boxejador de
color Rubin Hurricane Carter (6
de maig de 1937) que va ser empresonat l’any 1966 acusat de triple homicidi, i
era innocent. Sobre la seva vida es va fer una pel lícula protagonitzada per Denzel Washington Jr. Quan finalment
va ser excarcerat, Huracà Carter
(a la foto d'abaix) es va convertir en el director del Defense
of the Wrongly Convictes (Associació de Condemnats per Error). Bob Dylan es deia Robert Zimmerman, encara que va
canviar oficialment el seu nom a Bob
Dylan 
quan es va convertir al catolicisme. Va començar sent un cantant
folk, però quan The Byrds van
gravar la versió del "Mr Tambourine man" i Bob Dylan va veure les xifres de vendes, va decidir que si algú
havia de beneficiar-se del seu treball era ell i també es va electrificar. Això
li va representar crítiques i perdre a molts dels seus seguidors, però va
aconseguir un èxit massiu que per ell, ho compensava tot. De fet fins i tot
quan es van publicar unes cintes pirates dels famosos "Enregistraments del
soterrani" que va realitzar amb The 
Band al sopterrani de la seva casa i com assaigs, després del greu
accident que el va mantenir allunyat dels escenaris durant un temps, Bob Dylan va ordenar
a la discogràfica que edités en disc les copies que ell tenia, malgrat la seva nula qualitat i la negativa de la casa de discos i és que quan hi ha diners pel
mig, ell ha de treure el major profit. La veritat és que és un garrepa de molta
cura. Mario recorda un concert que van organitzar a Bilbao l’any 1995, quan era
soci de Lacre Produccions i en
el qual els va exigir tindre telèfon al camerin. El telèfon de l'habitació de
l'hotel ho pagava Bob Dylan, el del camerin l'empresari que l'havia contractat
i que creo recordar es deie Roland.
Les factures van resultar curioses: Telèfon Hotel: Zero pessetes, Telèfon camerino:
125.000 pessetes. Finalment i per salvar el client van haver d'assumir
el 50% de la factura telefònica. Sempre va ser un gran garrepa i de fet ell i
el seu fill Jakob Dylan, també
cantant, no es parlen des de fa anys. Es va comentar que una de les principals
raons va ser el fet que Bob Dylan li
va piratejar una cançó al seu fill i la va gravar ell constant com a autor, la veritat
dubtem que se sàpiga mai, però...
Big Mama
Montse – El blues de l’inflacció
Venim a
Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquesta terra
nostra. És la cantan catalana Montserrat
Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a
dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988. Aquest tema que
escoltem és una composició de la pròpia cantant i donaba titol al CD “El Blues
de la Inflació”,
publicat per DiscMedi al 1994 i on conta amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa”, Amadeu Casas i la mateixa Big Mama Montse a la veu i guitarra.
Una vegada Mario va montà un concert de Big
Mama Montse amb .jpg)
format elèctric a la sala Philadelphia de Reus (la foto es d'aquell concert i la va fer
Mario Prades). Organitzan una
roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la
província. Mario es va quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una li va
resultar molt curiosa. Un periodista li va comentar que diense Big Mama, ell
s'esperava una cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big
Mama Montse
era blanca, no estava grassa i era jove i catalana... perquè es dedicava al
blues. Brillant el noi. Per cert, aquesta cançó on no deixa massa be al President del que parla, es una
composició de la mateixa Montserrat
Pratdesaba i ens diu que canta en català per poder tenir una subvención i
sortir a la televisió. (a la foto Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia)
Big Mama Montse en concert a Reus (Foto: Guitar-T Produccions)
Luis Eduardo
Aute – Somnis de la Plaça
Rovira
públic
assistent a la butxaca. En el back stage
em vaig trobar a Carlos Tena, feia temps que no
es vèiem i
sense donar-li temps
a dir res el va ficar al camerino d'Eduardo per
"presentárselo", clar
que mentre Eduardo i Mario es descojonàban davant la sorpresa de Carlos, li van tindre que explicar que ja feia
temps que es coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i nosaltres
que sabem quantes coses més, Luis
Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre
de 1943 A
principis dels 60 va formar part de Los
Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més,
fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que va ser Massiel
qui el va animà ha fer-ho.
Lluís Llach –
Que tinguem sort
decidir acabar la seva carrera
de 40 anys, almenys
amb acompanyament de músics ja que ha
seguit realitzant actuacions
ocasionals. el dia 24 de març de 2007 a
Verges. Les entrades
es van esgotar en mitja hora i Lluís Llach va realitzar un
segon concert l'endemà. Quan Lluís Llach va celebrar els
seus 25 anys en el món de la música era artista
del segell CBS i
se li va criticar i molt per celebrar el seu aniversari musical a
Madrid en lloc de fer-ho a Catalunya. Mario opina
que els millors discos en la carrera de Lluís Llach
són "Viatge a
Ítaca", "Campanades a morts"
i sobre tot "Un
Pont de Mar Blava", els discs "Menys" Lluís
Llach de la seva
àmplia discografia. Tot i ser autor de
lletres i músiques, Lluís Llach a musicat i interpretat poemes
de Constantino Cavafis, Màrius Torres, Josep Maria de
Segarra, Pere Quart, Joan Salvat Papasseit
i sobretot Miquel Martí
i Pol.
Que tinguem
sort (Fragment)
Si véns amb
mi,
no demanis un
camí planer,
ni estels
d'argent,
ni un demà ple
de promeses, sols
un poc de
sort,
i que la vida
ens doni un camí ben llarg.
Paco Hilaluna
– Ania
Mario va conèixa Paco Hilaluna, aquest bon
cantautor de Tarragona que avui us portem a Troba - Dors i de veritable
nom Francisco Ortega
Márquez, precisament quan va publicar el CD “Algún asunto entre labios” del qual
us extraiem aquesta
cançó d'amor dedicada
a una dona anomenada Ania , l'any
1996 i creiem gairebé amb tota
seguretat que va ser el seu primer treball discogràfic. Va ser editat pel
segell SBD Records. Mario va realitzar-li una entrevista a Paco
Hilaluna per Diari
de Tarragona, aquell dia es van conèixa. Entre
els músics que l'acompanyen en
les gravacions del
disc trobem a Luis Chacón
a la
percussió, Carmen Gómez al violoncel i Miguel del Moral (bateria),
sense oblidar a
la germana de Paco, Carolina
Ortega als cors. Manolo també el coneix des de fa anys. Per cert, quan va cantar “Ania”
era Paco Hilaluna, discos després i fins ara és Paco Enlaluna. El nom no fa la
cosa. I més en aquest cas d’aquest trobador transformista. Un home fet a si
mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les
paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment. És guionista
de programes d’humor (entre d’altres per a José Luis Moreno), se li nota en el
“cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Un showman. No us perdeu els seus directes.
Braulio – Pequeña amante
El cantant i
compositor canari Braulio ens parla
en el texte d’aquesta cançó de la relació d'un home madur amb una joveneta, per
aixó el títol "Pequeña amante", conscient l'home de que la cosa
acabarà malament i demanant-li a ella sobretot sinceritat quan arribi el final.
La veritat es que aquest tipus de ralació amb una de las dues parts molt més
madura que l’altre, siguin del sexe que siguin, casi sempre acaban con el
Rosari de la Aurora. Braulio Antonio García Bautista (Gran Canària,
1946), es va donar a conèixa en quedar en segona posició en el 
Festival de Benidorm amb "Déjalo
volver", un tema on el fill li demana a la mare el perdó per al seu
penedit pare per totes les putades que li va fer i per haver-la deixat, una
altra cosa que avui estaria mal vista, els maltractadors, siguin del tipus que
siguin, molt lluny. Hi va haver molt d’enrenou perquè el guanyador del festival
va ser Dyango, però es va parlar
que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat veritablement Braulio. De fet la crítica així ho va
reconeixa no oficialmente. Dyango deia un dia a Mario que en el cas de que fos
així, ell no era consciente de rés i Mario, coneixen-lo, el va creure.
Ana Belén – El
hombre del piano
És curiós,
però encara avui en dia molts afirmen que "L'home del piano" és un
tema d'Ana Belén o de Víctor Manuel i això és un gran error
ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant nord-americà Billy Joel. És clar que també va ser
un gran èxit, aquí a Espanya i Sud-América, la versió que va realitzar Maria del Pilar Cuesta Acosta (Madrid, 27 de maig de 1951), a la que coneixem com Ana Belén i que va conèixa al seu
marit Víctor Manuel en el
rodatge de la pel.lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tenim masa
clar (us posem al blog una foto
de la pel.lícula). Al cinema Ana Belén va debutar a la pel.lícula "Zampo i
jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu
amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres
artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor
Manuel i molts altres. L’any 1980 Ana Belén va editar el disc “Con las manos llenas”, en el qual
s'incloïen els temes "Què será" de Chico Buarque i "El hombre del piano" que escoltem ara,
les dues adaptacions realitzadas per Víctor
Manuel, "El hombre del piano" es convertiria en una de les
millors cançons de la carrera d’Ana
Belén..jpg)
Tanquem Troba-Dors per avui i baixem la persiana.
La setmana que be tindreu un nou programa de Troba-Dors des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Per tant sols ens
queda dir-vos Adeu!.
Manolo Rivera
Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario