Troba - Dors programa 10-12-2012

Ens agrada el silenci, però també ens agrada la música i la paraula ben dita (els francesos podrien afegir “les mots justes”, les paraules exactes o apropiades). I ens agrada que aquests ritmes i sons siguin tan bells com el silenci. Rebutgem el soroll, el parlar per parlar. La Nostra voluntat és comunicativa. La paraula comunicar vé de la mateixa arrel llatina que “comunió”, i té a veure amb posar en comú. Benvinguts a un programa comú, que és de tots i de totes i no és de ningú. La música és patrimoni material i inmaterial de la Humanitat. I la música trobada, amb troba, ens pot arribar més que l’abstracta. Toquem carn. Nosaltres ara ens posem en marxa, des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, saludant als oidors i oidoras de Catalunya i Balears que escoltan Troba - Dors des de el seu aparell de ràdio, Internet o descarregan-d’el des de el blog o el Facebook de Montse Aliaga dient alló que ja ens és costum…

Aixequem la persiana

Astrud Gilverto, Joao Gilberto, Tom Jobin & Stan Getz – The girl of Ipanema

Avui en dia "La noia d'Ipanema" és al costat de "Brasil", els temes més representatius de la bossa nova i la música brasilera. La primera versió que es va gravar d'aquesta cançó, composada per Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobin l’any 1962, la va realitzar Joao Gilberto el 19 de març de 1963 i la gravació es va realitzar per la discogràfica Verve a Nova York. Va comptar amb el gran saxofonista de jazz Stan Getz i amb Tom Jobim al piano i es va publicar dins del LP "Getz / Gilberto". Es clar que la cosa no acaba aquí. Com Joao no parlava anglès es va andur la seva dona, Astrud que era hostesa d'aviació perquè fes de traductora a las sesions de gravació. La lletra va ser adaptada a l'anglès per Norman Gimbel i el productor va decidir que pel fet que disposaven d'hores lliures en l'estudi en haver acabat abans d'hora, podien fer una versió en anglès enfocada com a single i per al mercat nord-americà. Aquí va començar el problema ja que la pronunciació de Joao era desastrosa. Finalment va ser Astrud que dominava diversos idiomes a causa del seu treball de hostessa, qui va voler ensenyar-li com havia de pronunciar-ho i se la va anar cantar ella. Quan finalment Joao va creure estar preparat, el productor li va dir: "Ja no cal. La versió en anglès ja està gravada". Havia gravat les pistes amb la veu d'Astrud i va realitzar les mescles sent avui en dia un dels millors temes de la història de la música i el llançament d'Astrud Gilberto com a cantant. La composició d'aquest gran gran tema dedicat a una “bella garota” carioca te una historia força interesant. Aquest clàssic de la bossa va ser composada per Antonio Carlos Jobin i Vinicius de Moraes (a la foto), però la seva creació va ser curiosa i al mateix temps molt simple. Tots dos músics baixaven a un xiringito situat en el camí a la platja carioca d'Ipanema, allà asseguts al sol o a l'ombra contemplaven a la gent passar. Un dia van descobrir a una jove garota, una noia que gronxava els malucs de forma molt suggerent en caminar i que els va inspirar aquesta cançó. Originalment havia de titular-se "Menina que passa", però quan la va gravar Joao Gilberto amb el saxofonista Stan Getz, Tom Jobin i també la va gravar en anglès Astrud Gilberto, van decidir canviar-li el títol i va ser un encert. És clar que en realitat i tot el que es diu, no van ser ells tampoc els primers que la van gravar, el primer va ser Pery Ribeiro, el mateix any, això si. Curiosament i molt temps més tard, la garota, Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto (a la foto), aquella noia de cadenciós moviment, va presentar als autors una demanda exigint cobrar drets d'autor ja que havien reconegut públicament que ella havia inspirat la cançó. No sabem com va acabar la demanda, però quan la noia es va casar, Tom Jobim i la seva esposa Teresa van ser els padrins del casament. Heloisa és propietària actualment d'una cadena de locals de venda de bikinis anomenat, com no, Garota de Ipanema.

Astrud Gilberto, a sota cobertes de discos

Paolo Conte – Azurro

Aquesta cançó, una peça històrica del pop italià que va popularitzar a mig món Adriano Celentano va ser escrita per un dels grans trobadors del segle XX, Paolo Conte (Asti, 6 de gener de 1937), del qual un dia en una entrevista Lluís Llach li explicava a Mario que sentia per ell una profunda admiració des que el va descobrir de jove. És clar que el cantant i actor Adriano Celentano va comptar amb uns arranjaments molt poppis, però la cançó inicialment estava escrita en clau de jazz i cantautor i a Troba - Dors us hem portat aquesta versió del seu propi autor gravada en directe on ho podreu comprovar. La veritat és que el jazz no és un gènere proper a la filosofia del programa o hem de reconèixa, pero el jazz també és missatge, proximitat i comunicació, el problema és que el jazz cantat en la majoria de les vegades i per causa de les discogràfiques que només veuen el potencial econòmic d'un producte, està massa proper al pop i això confon massa vegades a la gent. La veritat és que a nosaltres també ens agrada el jazz i molt. De fet i això és coincident, Manolo ha editat fa pocs mesos un llibre sobre Jaume Joan, un dels impulsors del jazz a Reus i que ja va morir, era el propietari de la sala Keyboard, un bressol del jazz on vam veure actuar a figures de renom internacional, un dels habituals era Lou Bennett, un gran amic de Jaume Joan Magriñà i conegut de Mario. Curiosament i si a Reus sempre va existir una cultura del jazz amb grans festivals internacionals, a Tarragona, tot i que hi ha grans músics, no existeix aquesta cultura jazzística. A finals dels anys 80 es va inaugurar la sala Kursal que es va especialitzar en jazz i que era propietat de l'amic Francesc que curiosament era de Reus. També s'oferien espectacles de màgia, però un nefast dia va tancar les seves portes i avui en dia és una mena de pub discoteca, amb diferent línia i direcció.

Coberta del llibre "Cor de Jazz" sobre Jaume Joan Magriá`, 

editat per  Silva Editorial. A sota la sala Kursal de Tarragona
 i el seu propietari, Françesc

Rubén Aguilar – La coraza

“Soy Rubén Aguilar, nacido en Santiago de Chile. Desde joven he sentido inquietud por la música, toco la guitarra, con la que he ido creciendo junto a mis canciones hasta ser cantautor y cronista de mi propio tiempo y circunstancias”. Amb aquestes paraules es presenta aquest cantautor i pintor xilè, establert a Tarragona des de principis dels noranta. Manolo i Mario han vist molts dels seus quadres i murals, pintats utilitzant una tècnica innovadora, utilitzant esprai i que la veritat sigui dita, són petites i grans obres d'art dignes d'atenció, tot i que des de fa alguns anys Rubén Aguilar ha substituït el esprai per pinzells que són molt menys agressius per al seu entorn. Mario el va conèixa en els seus principis a Tarragona, llavors més cantautor que pintor, però Manolo ha anat tractant-ho al llarg dels anys i pot parlar de la seva qualitat com a artista i persona. Us posem des del blog de Troba - Dors un enllaç amb la pàgina web de Rubén Aguilar, on podreu escoltar les seves cançons i contemplar una part molt interessant de la seva obra. Al programa d'avui escoltem una de les seves cançons que a tot dos ens agrada. Per cert, Rubén Aguilar és l'autor d'una part de les sintonies d'entrada i sortida de Troba - Dors.

Rubén Aguilar, l'autor i la seva obra

Gerard Quintana i Jordi Batiste – Escolta-ho en el vent

Veritablement l’unió d’aquests dos noms relevants de la música feta en català es un projecte denominat Els Miralls de Dylan, on la parella integrada per Gerard Quintana i Jordi Batiste versionan cançons del gran cantautor nord-americà Bob Dylan. S’incorpora también en aquesta ocasió Francesc Bertran a la guitarra i Simone Lambregts al violí. L’àlbum es va titulà “Sense Reina ni As”, era una nova versió del espectácle que van estrenà a finals del 1997 y del que van vendre mes de 7.000 copias. Jordi Batiste al que Mario coneix i al blog de Troba – Dors us posarem una foto de Mario amb Ia Clua i Jordi Batiste a casa de Mario, a Cambrils, va formà part de tres formacions míticas de la música feta en català, tres etapas diferenciades. Una a Els 3 Tambors que en els seixanta feien aquell primitiu pop-rock-folk, sense oblidar a Màquina en els setentas, una de las millors formacions de rock progresiu del Estat i també del duet Ia & Batiste que van actuar a un Canet Rock oferin una lliçó de pop-flok molt acústic, apart d’altres projectes i Jordi Batiste també te una interesant carrera en solitari. L’altre component de Els Miralls de Dylan es Gerard Quintana (a la foto) que va formar part del millor grupo de rock en català de l’historia, Sopa de Cabra. Ara sembla ser que els gironins Sopa de Cabra s’ha tornat a possar en marxa arran del concert aniversari de l’any passat, ja veurem en com acaba tot.

Escolta-ho en el vent

Extracte de la cançó

Això amic meu només ho sap el vent.

Escolta la resposta dins el vent.

Quants anys podrà un montanya existir

avans que l'ensorri la mar.

Quant temps la gent haura de seguir

per guanyar-se la llibertat.

Quantes vegades podrem girar el cap

fingint que no ens em adonat.

Això amic meu només ho sap el vent.

Escolta la resposta dins el vent.

Mario Prades a casa seva amb Ia i Batiste. Ia Clua va morir aquest any

Whiskyn’s – No tornaran

Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan Mario els va coneixa ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que encara te a la seva discoteca. Joan Masdeu era veí de Mario en el barri del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup Duca-2, peró per el grup han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Aquest tema que us hem selecionat per escoltar al programa d'avui de Troba – Dors, es trovaba en el seu CD “On” que va ser editat l'any 2004. Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, si bé ara nosaltres no estem gens segurs de que aquest fosi un d'ells. L'últim disc dels Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan Masdeu també ha publicat en solitari.

Víctor Jara – Plegaria a un labrador

Aquesta cançó es un cant de Víctor Jara sobre el dolor i patiment del home del camp, el camperol que lluita amb esforçs per una terra que no és seva ni ho serà. Es un crit per que s’uneixi amb els seus germans en una lluita por una societat més justa. L’estructura de la cançó i la lletra pot recordar al “parenostre” es una mena de réflex del l’interes de Victor Jara per la poesia i els valors humanistas de la Biblia. La música es diu que era de Patricio Castillo. Es va publicar l’any 1971 y es va incloure en el disc "El Derecho de Vivir en Paz" que va ser el sisé álbum de Víctor Jara. La seva vidua, Joan Jara, va parlar d'aquesta cançó en el llibre "Como Una Historia" de Juan García i va dir: "Nuestra vida había llegado a un momento decisivo y aunque nos queríamos tanto como siempre, formábamos irrevocablemente parte de un proceso más amplio que nosotros mismos, de una gran multitud que trabajaba por una causa común. La inspiración de La plegaria a un labrador correspondía a esa época de optimismo y compromiso". Ës clar que amb tota seguretat la cançó més recordada en la carrera del cantautor xilè Víctor Jara i que va compondre en un hotel de Londres, es “Te recuerdo Amanda” que ja la hem escoltat a Troba – Dors i que es va incloure en el seu disc "Pongo en tus manos abiertas...", publicat l'any 1969, un dels millors en la carrera de Víctor Jara que es va convertir en mite en ser assassinat per la gent de Pinochet. Era un trobador del poble i amb les seves cançons promulgava l’igualtat entre clases i sexes. El cantautor va manifestar una vegada "La dona no és una esclava. És igual l'home i té els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar i l'home no és correcte, és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". Per cert que el nom d'Amanda era el de la seva filla que aleshores tenia dos o tres anys. Víctor Brego Jara Martínez va néixa a Chillán Viejo, el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit Comunista de Xile. Per això va ser torturat i assassinat, com molts altres, en l'antic Estadi Xile que posteriorment va ser anomenat Estadi Víctor Jara, per forces repressives d'Augusto Pinochet, poc després del cop militar que va enderrocar al govern de Salvador Allende, un 11 de setembre de 1973.

Ana María Drack – ¿Dónde estás compañero?

El cas d'Ana María Drack, nascuda l'any 1943 a la ciutat d'Elx, a Alacant i que també ha cantat algun tema en català, és curiós, Va començar com a actriu en el grup de teatre Los Goliardos, en els anys seixanta i que treballaven amb obres i textos de Beckett, Valle-Inclán i altres. Res a veure amb el grup Goliardos que eren de Cambrils i interpretaven música folk. També en aquella època Ana Maria Drack començar a escriure poesia i compondre cançons. L'any 1969, va quedar finalista en el concurs de televisió "Tres música tres" i l'any 1972 editava el seu primer àlbum titulat “Despacio”. La casa de discos va intentar potenciar el seu costat més poppi i comercial amb cançons romanticonas, però la noia tenia molt a dir i les seves cançons mai van poder ser englobades dins el circuit comercial, ella era una cantautora amb cançons intimistes i acollidores com “Dime que no es verdad”, un dels seus grans èxits i que donava títol a l'àlbum editat l'any 1973 pel petit segell discogràfic català GMA, del qual us hem extret la que estem escoltant ara a Troba - Dors i que possiblement sigui la més reivindicativa de totes les del disc. La veritat és que aquest segon àlbum d'Ana Maria Drack en conjunt és molt millor que el primer i ens mostra en la seva obra cançons amb un suau toc feminista i molts sentiments. La cantant, poeta i compositora Ana Maria Drack tenia per costum presentar tots els temes que interpretava a l'escenari i en cada presentació se'ns mostrava tota la vena poètica d'Ana Maria Drack que a més d'escriure les seves pròpies lletres, també ha interpretat poemes de Machado, Alberti, Neruda i altres. En els vuitanta Ana María Drack es retira de la cançó i es dedica bàsicament a escriure. Va ser l'any 1984 quan va publicar el seu primer llibre “Poemas con patatas y una margarita, al qual van seguir “Diario de un año sin luna”, “De dos en dos”, “Cuarto de hora” i altres. Es va casar amb el director de teatre Ángel Facio i la parella va tenir dues filles, Judith i Silvia, encara que actualment creiem que estan divorciats.

Cacho Castaña – Septiembre del 88

Marxem cap a l'Argentina i en el nostre viatge musical d’avui a Troba – Dors farem una paradeta per escoltar una de les grans veus argentines, Cacho Castanya, un trobador a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". De fet ja el vem escoltar en un dels primers programes, amb un altra cançó, aixó si. Es diu veritablement Humberto Vicente Castagna, però es conegut com Cacho Castanya. Va néixa l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat i  molt. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha compost 4 bandes sonores. La veritat es que Mario sempre ha sentit una certa debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant argentí que te el que es dirie una veu amb cos. A mesura que va sonant la cançó que us hem seleccionat, anem veient com un amic que escriu una carta a un altre que ha emigrat d'Argentina a Italia, va canviant la seva manera de veure les coses. Després de caure-li el mate, aquesta beguda típicamente argentina, sobre la carta, els conceptes canvien ja completament i el pessimisme dóna pas a l'esperança. La peça donava títul a un álbum que Cacho Castaña va editar l’any 2003 i escoltan el transfons de la lletre ens adonem de moltes coses que reflecteixen com era la vida a l’Argentina a principis del anys 80.

Nicola di Bari – Corazón gitano

Ara anem a buscar un trobador italià de vella escola, un home a caball del pop, el folk i la clàsica cançó-balada italiana. El nostre viatge per la música ens porta cap a Italia i  escoltarem a un dels considerats un dels grans del pop italià, Nicola di Bari, de veritable nom Michele Scommegna i que va néixa a Zapponeta el 29 de setembre de 1940. Nicola di Bari es va donar a coneixa popularmente quan va guanyar el Festival de SanRemo en els anys 1971 i un altre vegada al 1972, aquest mateix any va participar també al Festival de la Cançó d'Eurovisió. Al llarg dels anys Nicola di Bari ha aconseguit una pila d'èxits, gràcies a cançons com “El último romántico”, “Los días del arco iris”, “Guitarra suena más bajo”, “Trotamundo”, "Primera cosa bella", "Vagabundo" i tantes altres. Us explicarem una anècdota de Nicola di Bari que va narrar ell mateix en una entrevista: "De jove cantava de manera molt particular i els seus companys d'escola el van persuadir perquè ajudés a vendre a un gelater que no tenia prou veu per promocionar els seus productes com es feia en aquells temps a Itàlia. No només es van acabar els gelats, sinó que es va formar un tumult per escoltar-lo”. Va ser llavors quan Nicola di Bari va decidir que volia ser cantant.

Alberto Bourbon – Cuando seamos viejos

També en un dels primers programes de Troba – Dors vem escoltar a Alberto Bourbon i us vem parlar d'aquesta cançó. Us vam dir que ens semblava que era mort i ho hem confirmat, Alberto Bourbon és mort, al menys així ho va escoltar l’altre dia Manolo a un programa del gran Luis del Olmo on aquest gran radiofonista va lleguir aquest poema “Cuando seamos viejos”. L’escoltarem ara, és un gran tema escrit i cantat per Alberto Bourbon, un home a cavall entre la música d’autor i el rock urbà que ens parla de les coses que succeiran "Quan siguem vells, quan els 12 anys que et porto d'avantatge es converteixin en desavantatge i ja no ens preocuparà la nostra imatge en el mirall". Us vam prometre que aquesta cançó sonaria a Troba - Dors i nosaltres som dels que creiem que la paraula sempre te que ser paraula i tant Manolo com Mario cumpleixen les seves promeses. Alberto Bourbon es un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. De fet ell va començar a finals del seixanta. Alberto Bourbon (a la foto amb Rocío Jurado) era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan va deixà els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l'any 1979 o "El jardín secreto" al 84 i Alberto Bourbon també va compondre cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. En total Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer l'any 1968 i l'últim que és el que estem escoltant, el 1975 i també dos LP's. Rama Lama ha editat un CD amb els seus temes i es molt recomenable. Curiosament moltes de les cançóns que va gravar en els seus inicis eren acústiques i en la línea més  cantautor, però van ser regravades ja en els setanta amb acompanyament orquestal i molt més completes musicalment parlan.

Boz Scaggs – Sierra

Mario va descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs un modern trobador a ritme de rock que ara sona per tancar el programa d'avui de Troba - Dors, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i li va cridar l'atenció al adonar-se que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també té el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" que es va editar el 5 d’abril de 1994, però Mario reconeix que és queda amb la versió cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a fi i on el protegiste es suicida per culpa de l’amor o el desamor d’una dona. Els músics en aquest enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett (guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió), Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari.

Tanquem per avui un altre programa de Troba – Dors, a nosaltres ens toca baixar la persiana, però tornarem la propera setmana. Us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, a reveure.

Manolo Rivera i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa