domingo, 2 de diciembre de 2012

Troba - Dors programa 03-12-2012


Moltes vegades als barrancs i els afluents hi ha més biodiversitat que als rius principals. Per arribar a un lloc i enllaçar grans vies, hem de circular per vies secundàries. Es disfruta molt del paisatge per vies secundàries. Moltes són antigues calçades i camins antics. Si volem saber què som i cap on anem, és vital saber d’on venim. Molts i moltes artistes tenen peces prèvies a la gran peça. Però moltes claus d’aquestes grans peces, de les seves obres mestres, van ser posibles perquè hi havia creacions antecesores i creacions laterals. Al nostre programa, Troba - Dors, fem un treball de recerca i memòria per trobar aquestes creacions —diguem-ne— iniciàtiques o oblidades o secundàries. Avui anem de costa a costa, per camins aquest cop “d’aigua”. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya nosaltres ens posem en marxa al sur del continente americà dien alló de sempre…

Aixequem la persiana

Los Chalchaleros – Sapo cancionero

Cíclicament hi ha estils musicals que arriben al país i arrelen, encara que sigui temporalment, recordem la salsa caribenya que ens va arribar des de Cuba i l'allau de cubans que es van establir a Espanya, anteriorment va ser la samba brasilera i molt abans, en els anys 70 i a causa dels problemes polítics d'Argentina, Xile i Uruguai, vam tenir una veritable "invasió" de folkloristes i cantautors que armats amb la seva guitarra i les seves cançons van inundar el país. A aquests se'ls identificava com la "Gent del Sapo Cancionero" i quan en el món de l'espectacle se't oferia un artista era el primer que preguntaves quan sabies que actuava acompanyat només per una guitarra Ets Sapo Cancionero? Mario recorda diversos pub a Sants, entre ells el Kilombo, situat al carrer Alcolea que estava especialitzat precisament en aquesta temàtica musical. Curiosament molts anys més tard va coincidir amb el seu propietari que s'havia traslladat a la província de Tarragona i regentava el Barlovento, a cavall entre Salou i Cambrils, es deia Joan i un dels socis era l'humorista Mariano 1:84 que ara te un local noctur a Tarragona capital. Los Chalchaleros van ser el grup que va gravar i va portar a l'èxit aquesta cançó que va donar nom al moviment musical i va ser tot un estendard i un crit de llibertat per al con sud d'Amèrica. Los Chalchaleros es van crear a Salta, l'any 1948 i eren inicialment Víctor José Zambrano (Cocho) i Carlos Franco Insulsa (Pelusa) que formaven un duet i un altre integrat per Aldo Saravia (el Chivo) i Juan Carlos Saravia (el Gordo) que en unir-se van prendre el seu nom d'un ocell argentí, una mena de tord vermell que a l'Argentina es diuen zorzales colorados. L'any 1949 Aldo Saravia va deixar el grup i va ser substituït per José Antonio Saravia Toledo, cap dels Saravia eren família. Després va ser Carlos Sosa qui els va deixar i en el seu lloc va entrar Ricardo Federico Dávalos (Dicky), però va ser quan va entrar Ernesto Cabeza l'any 1953, substituint a Antonio Saravia i que era un bon compositor, quan va començar el seu ascens popular. Van haver molts més canvis a Los Chalchaleros, entre ells el d'Aldo que va morir el 1961 en un accident. Van interpretar moltes zambras i també chamamé, cueca, chacareras, etc. els estils més tradicionals i folklòrics argentins. En total Los Chalchaleros que es van desfer l'any 2003 i tenen gravats prop de 80 àlbums.

Elisa Serna – Pobre del cantor

L'any 1972, encara que algunes fonts diuen que va ser el 1969, la cantautora Elisa Serna va publicar a França el seu àlbum "Quejido" del qual us extraiem aquest tema que escoltarem ara a Troba - Dors i que va ser el seu primer disc gran, tot i que ja havia editat anteriorment un EP i un single. Elisa Serna va formar part del col·lectiu Canción del Pueblo sorgit a Madrid, al costat d'altres cantautors com Hilario Camacho, Adolfo Celdrán, Carmina Álvarez, Manuel Toharia i Julia León. Es tractava d'un fenomen paral·lel a la nova cançó catalana, clar que ells es queixaven que treballaven "Sense el finançament i el suport de la burgesia, com succeïa a Catalunya". Elisa Serna va néixa a Madrid l'any 1943. El 1970 s'instal·la a París on la va descobrir Paco Ibáñez, quan actuava en el cafè La Contrescarpe i aquest li va produir el primer LP, per això nosaltres opinem que el disc realment es va publicar en el 72. Va tornar a Espanya, l'any 1973 i la cantautora va ser detinguda per subversió i la van ficar a la presó, però quan va sortir de presó es va trobar amb la prohibició d'oferir concerts i recitals. El seu primer àlbum no va poder publicar-se en el mercat espanyol fins a dos anys més tard, sota el títol “Este tiempo ha de acabar", però les cançons "Esta gente qué querrá” i “Los reyes de la baraja” van ser censurades. Elisa Serna es va dedicar a l'anomenada Canción Protesta i va treballar al costat de José Antonio Labordeta i Lluís Llach. Va crear un projecte anomenat Afrodita per donar suport als discs de dones. El seu últim treball discogràfic titulat "Alkimia", es va publicar l'any 1992.

Maderita – Vías de extinción

Ara escoltarem a Troba - Dors el grup valencià Maderita, liderats per Julio Bustamante. un dels cantautors més carismàtics sorgits de les terres valencianes. Julio Bustamante, es nascut a València l’any 1951 i durant un temps va formar duet amb Remigi Palmero dient-se Palmero y Bustamante i junts van gravar un disc o dos. També van tindre un tercer músic durant una época. Julio Bustamente per el seu compte te també uns quans discos editats, si be les seves cançons sempre han estat a cavall del pop i la cançó d’autor. Maderita és un projecte format per el cantautor, pintor i escriptor Julio Bustamante al costat de components del grup Ciudadano que també militen a Tortel i han treballat com a músics d'acompanyament de Alondra Bentley i Josh Rouse. En "Vivir para creer", un dels dos discos que Maderita ha publicar fins ara, almenys nosaltres sapigem, s'uneixen la veterania d’un home com Julio Bustamante i la joventut de Xema Fuertes, Jorge Pérez i Cayo Bellveser. Dues generacions de músics treballan junts. La seva música recupera els sons més folklores de Bustamante. Aixó si, com podreu comprovar per les fotos que us posem al blog de Troba - Dors,  ells el que volen es sentirse comfortables i a gust, passant de elegancies prefabricades. En el disc hi ha cançós molt intereants com “Talismán” i “Cims i abismes” que está cantada en valencià i que escoltarem posiblemente un altre dia, ara us portem aquesta altre. La veritat es que, com diuen ells mateixos, a la música de Maderita “Es respira aire de camp”.
Maderita, dues generacions musicals junts a un bon projecte

Luis Eduardo Aute – Vaya faena

Una altra cançó d'Aute conflictiva va ser "Vaya Faena" en la què narra un fet real que va succeir a Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen a viure amb un trasvestit i ella, tot un tros d’animal, amb una cuchilla i d'un tall, el va deixar sense una part del membre viril. La cançó està narrada des del punt de vista del metge que realitza la cura al interfecte cosint-li "El Roto" com ell diu. La veritat és que és una lletra molt interessant i divertida dins d'allò tràgic que representa un succés així, sobretot pels cors que us recomanem escoltar amb atenció. La cançó es va incloure en el disc "Segundos fuera" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1989 i en què també trobàvem, com a cançó estrella, "La belleza" que va compondre per oblidar "Al alba" ja que en aquells moments i sobre tot a causa de les amenaces sofertes per part d'ETA pel cantautor Imanol, el filipí estava ja completament en contra de la banda terrorista basca. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap a Madrid. Per això xampurreja el català. Mario i ell es coneixen des de fa un munt d’anys. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que aconsellat per Massiel.

Cafè París – Mil paraules

Cafè París van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram l'any 1994. Té bones cançons i en altres programes posiblemente escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos) un dels grans músics histórics tarraconins, Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) al que tan Manolo com Mario coneixen i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, d’ells mateixos. El CD “Cafè París” es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, uns bons amics de Mario. Per cert Cafè París era el nom d’un café tradicional de Reus, creiem recordar que estava just al costat del ajuntament de la ciutat, a un dels carrers estrets que pugaven des de la plaça Mercadal, però no saben si encara funciona o no.

Tino del Pozo – Sin Venecia y sin tí

El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, una destacable carrera amb cançons que mereixien sonar a Troba - Dors i aquí està. Tino del Pozo que va néixa a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i al 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros, la banda de Tony Ronald i també ha gravat en solitari, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que Mario va descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la hem extret  d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla també de records i de Charles Aznavour, d’amor i desamor. En la gravació van col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan VinyalsJordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim àlbum fins ara “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però Mario creu recordar que Tino del Pozo, segons l’hi van explicar els de Horus, la discográfica, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres, una cadena de botigues de paper pintat i moquetes.
Tino del Pozo, un bon cantautor urbà

Martirio – Granito de sal

Aquesta cançó va ser composada per Gato Pérez en honor de Granito de Sal, un dels noms històrics del Paral·lel barceloní dels anys 20 i sobretot del Molino, encara que hem trobat alguna ressenya a Internet que diuen que la va dedicar a Carmen Canela, aixó és fals, la gran cantant catalana Carmen Canela, una de les millors veus catalanes del jazz i el R & B al costat de Mone, Laura Simó i Nina, va sorgir molts anys més tard. Fins i tot en una d'aquestes fonts s'afirma que en una entrevista ho va dir ella mateixa, però suposo que ha estat una mala interpretació ja que no dubto que en alguna de les seves actuacions Gato Pérez li dediqués la cançó a Carmen, però la va compondre pensant en Granito de Sal, escolteu la lletra. Martirio la va gravar en el disc homenatge a  Gato Pérez "El Gran Gato" i que era la banda sonora de la pel·lícula documental sobre Gato Pérez que va dirigir Ventura Pons l'any 2003. Maria Isabel Quiñones Gutiérrez coneguda artísticament com Martirio. Va néixa a Huelva el 21 de març de 1954. Va formar part del grup Jarcha, un dels històrics de la transició espanyola i que ja hem escoltat en Troba - Dors. El 1984 Martirio va formar part del grup Veneno, liderat per Kiko Veneno i amb els germans Raimundo i Rafael Amador que després crearien Pata Negra. L'any 1986 va començar en solitari dient-se Martirio, alhora nom artístic i personatge carismàtic amb les seves ulleres de sol i les peinetas característiques, sent una de les intèrprets més originals del panorama musical espanyol en els anys 80 que va saber fusionar copla i pop i va triomfar gràcies sobre tot a "Sevillanas de los bloques (Estoy atacá)". L'any 1999, Martirio va publica el seu llibre autobiogràfic “La Vuelta a Martirio en 40 trajes” que va editar Editorial Planeta, en col·laboració amb el poeta Juan Cobos Wilkins i amb pròleg de José Luis Sampedro. L'any 2004 Martirio rep la Medalla d'Or de la Junta d'Andalusia i el 2010 el Premi Internacional Cubadisco. Al llarg de la seva carrera ha realitzat moltes col·laboracions amb altres artistes.

Carlos Núñez y Luz Casal – Negra sombra

En el disc “A irmandade das estrelas”, publicat l'any 1996 i que és el primer treball del gaiter Carlos Núñez, un dels noms més importants internacionalment d'aquest instrument, reconegut com un dels millors gaiters del món i que també toca la flauta, va recuperar aquest tema que compta amb la veu de Luz Casal que la canta en gallec i és un poema de Rosalía de Castro que havien musicat i gravat en els seixanta el grup Los Tamara, cantant-la en castellà, això si y molt anys abans ja ho havie fet la cantant de copla Antoñita Moreno que també va cantà poemas de Machado, Lope de Vega i Gregorio García Segura en un disc titulat “Ausencias”. Carlos Núñez Muñoz va néixa a Vigo el 16 de juliol de 1971 i va començar als 13 anys, quan va ser descobert pel grup irlandès The Chieftains i va ser convidat per aquests a col·laborar en l'enregistrament de la banda sonora de la pel·lícula "La Isla del tesoro", amb els que seguiria col·laborant fins al punt de ser anomenat el setè Chieftain. Carlos Núñez té gravats 10 àlbums en solitari i ha realitzat moltes col·laboracions, entre elles cal destacar les que ha fet amb León Gieco, Dan Ar Braz, Jackson Browne, Phil Cunningham, Ry Cooder, Ronnie Drew, Frankie Gavin, Roger Hodgson, Paddy Keenan, Joan Manuel Serrat, Noa, Martin O'Connor, Liam O`Flynn, Dulce Pontes, Teresa Salgueiro, Sharon Shannon, Donald Shaw, La Vieja Trova Santiaguera i la Banda de Gaitas de Cea

Los Burros – Disneylandia

Acabarem Troba – Dors per avui escoltan a Los Burros, un dels grups histórics del rock fet a Catalunya i cantat en castellà. Primer van ser Los Rápidos, després i amb l’incorporació de Quimi Portet que venia dels Kul de Mandril, van arribar Los Burros i aquests es van reconvertir més tard a El Último de la Fila. Aquest tema del doble LP "Jamón de burro" és l'únic de l’època com Los Burros que El Último de la Fila tocava en els seus concerts, però curiosament i si escolteu atentament, apreciareu que el “caracoleo” andalús en la veu de Manolo García, tan característic de El Último de la Fila, aquí brilla per la seva absència cosa que a Mario sempre l’ha fet pensar, coneixent a Manolo i el seu entorn, que és una postura per tindre un estil propi i comercial que ja van crear en els 60 els sevillans Smash i en els 70 van consolidar Triana, tot i que encara avui escoltem de tant en tant que el rock andalús és una creació de El Último de la Fila. Tot el que pot arriva a fer el marketing! Per què penseu que va deixar el grup Quimi Portet? Estava fart de ser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una operació comercial amb discos i gires programades i estudiades per el seu fincionament comercial, res més, això si, controlada per ells mateixos a través de la seva empresa Can Produccions. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP de Los Burros "Rebuznos de amor" editat l'any 1983 i desprès es va incloure al doble "Los Burros" on s'incluïen els seus dos discos i que es va publicar ja l'any 1987, en vinil. De fet val a dir que Manolo García va començar com cantant d’orquestes i el que millor se li donava era cantà imitant a Camilo Sesto, sense cap acent andalús. A la foto Mario Prades amb El Último de la Fila.

Finalitza per aquesta setmana Troba – Dors, Manolo i Mario ara baixen la persiana, però tornarem, paraula. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba-Dors, uns deixem amb molt bona companyia, sigueu bones i bons.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario