domingo, 20 de abril de 2014

Troba - Dors 02-28

Els conceptes de parella, família, amor, vida en comú, han anat canviant al llarg dels anys i les cultures. És millor? És pitjor? Qui està capacitat per jutjar que és el correcte en qüestions de sexe o amor, conceptes que no sempre van lligats entre si. Dues dones besant-se, dos homes abraçant-se en públic... haurien escandalitzat amb tota seguretat als nostres pares i no diguem als avis, però avui no creiem que la gent s'estiri els cabells davant d'una escena així, encara que reconeixem que vulguis o no, crida l'atenció encara avui, quan fem culte públic de la llibertat i la tolerància. Ara ens posarem en marxa des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Troba – Dors. Som Botiguers de Somnis i obrirem el programa envoltats de paraules i música, com sempre, i sentirem a Els Amics de Les Arts amb els problemas d’un actor de doblatge. Som Quimet Curull i Mario Prades i obrim la botigueta i per tant

Aixequem la persiana

Els Amics de Les Arts – L’home que dobla en Bruce Willis

Com explicar que ets Bruce Willis, però sols en la veu? És el greu problema que tal com ens expliquen en aquesta cançó, té l'actor que dobla a Bruce Willis. La veritat és que ha de resultar una mica difícil d'explicar si comptes alguna cosa així ja que ningú et creu, però sempre tens una solució, apagar la llum i parlar. En el seu disc “Espècies per catalogar” que va superar les 20.000 còpies venudes i que va ser el seu quart àlbum, es trobava aquest tema que us hem portat avui a Troba – Dors per començar el programa i en ell grup català Els Amics de les Arts ens parlen de l'actor que doble al nord-americà Bruce Willis que veritablement va nèixer a Alemanya. La veritat és que aquest grup, molt interessant encara que hem de reconèixer que bastant repetitiu musicalment, han fet incursions, en les seves lletres, dins del món del cinema. Per cert, si entreu a la seva pàgina web teniu la possibilitat de descarregar-se els seus primers EP’s i mini-LP 's i comprar els seus últims discos. La veritat és que amb aquest àlbum, tot i les xifres de venda aconseguides, no van arribar al altura del "Bed & Breakfast" i és que com us deiem anteriorment, tot i resultar un grup molt interessant, són excessivament repetitius en quant a línia musical. Van començar l'any 2005 i es troben a cavall del folk i el pop. Compartien un pis al carrer Muntaner, per damunt de la Travessera de Gràcia i un bon dia van decidir formar una banda musical debutant amb l'EP “Catalonautes” i van guanyar el concurs Sona 9. El grup l'integren Joan Enric Barceló (guitarra), Eduard Costa (cantant), Ferran Piqué (baix) i Dani Alegret (teclats). Els Amics de les Arts van guanyar el Premi Enderrock de la Crítica al Millor Disc de 2009 per "Bed & Breakfast" i altres premis, a més del Premi al Millor Disc Català de l'Any que els va ser atorgat per Ràdio 4. Ara aclarirem una cosa, l'actor Ramón Langa (a la foto) és la veu habitual de Bruce Willis i Kevin Costner i malgrat els que ens diuen Els Amics de les Arts en la seva cançó, no és de Cardedeu, va nèixer a Madrid el 26 de desembre de 1959, suposem que o no els rimava o no era prou catalanista.

Els Amics de Les Arts

L’home que dobla en Bruce Willis (Els Amics de Les Arts)

A l'escena final,
fa aterrar un avió a Central Park.
I la gran patacada,
dóna pas a un silenci brutal.

Els vianants s'hi aproximen,
primer atònits després expectants.
Que cada segon que passa,
té més números d'haver-la palmat.

I quan la porta finalment s'obre,
la gent crida i comença a aplaudir.
Tots dos saluden, es besen i ell li diu:
"Nena, ara ja som més que amics?".

Sóna una orquestra i el pla fon a negre,
i surten les lletres finals.
Recull la carpeta i els auriculars,
s'abraça amb el tècnic i marxa cansat.

I es que l'home que dobla en Bruce Willis,
que viu aventures només amb la veu.
L'home que dobla en Bruce Willis,
que no és de Manhattan, que és de Cardedeu.

Avui nit d'estrena, de comiat,
un actor posa el punt i final.
El nostre home té una idea, no si val dubtar.
Potser és l'última oportunitat.

Tothom es gira i una limusina s'atura entre flaixos i tweets.
S'obre pas entre entre els fotògrafs,
es treu el barret tremolant,
se'l posa contra el pit i diu:

"Hello dear Mr. Willis,
it's such a big pleasure to meet you at last".
No és pas un crack en idiomes,
però almenys aquest tros se'l porta preparat.

Tots dos es miren i el món s'atura.
"Ai l'as si tingués un minut".
Per dir-li gràcies per les aventures,
per tot el camí que hem recorregut junts.

Però la cara que posa en Bruce Willis
no deixa cap marge per l'ambigüitat.
I es que l'home n'hagués tingut prou
amb un gest, un somriure de complicitat.

Que no arribarà mai perquè hi ha un gaurdaespatlles,
que el paguen per això, que li fot una empenta i que cau en rodó.
Que queda estès a terra que es pensen que és boig.
"Oh, my god! Oh, my god! Oh, my god!".

L'home que dobla en Bruce Willis
de fora el cinema sent la seva veu.
Uns vianants intenten reanimar-lo. Entre dos l'agafen i el posen d'empeus.
L'home els hi diu que en Bruce Willis és un amic seu,
però ningú no se'l creu.


Rosa María Lobo – Alma de gaviota

Aquesta és una cançó que ens parla d'espera, d'amors separats per la distància i el mar. D'esperar l'estimat veient salpar als mariners del port en les seves barques, mentre les gavines les miren també allunyar-se, deixant un gran buit al cor de l'amant que es queda sola mentre ell surt a lluitar amb el mar. La cantant asturiana Rosa Maria Lobo va néixer a a Moreda l’any 1945 i després de participar en un parell de concursos va debutar amb el nom artístic de Maya. L'any 1968 participa al Festival de Benidorm amb la cançó "La tarde" que va ser el seu primer senzill i va aconseguir el segon premi ja que el primer va ser per "La vida sigue igual" que van defensar Los Gritos i el seu autor, Julio Iglesias. Aquest mateix any va gravar el seu primer àlbum, "Maya", amb influències de la música hispanoamericana i en especial d'Atahualpa Yupanqui. l'any 1975 Maya fitxa per Hispavox i edita l'àlbum “Mis amistades” que va incloure cançons com "Alfonsina y el mar" i "Vendiste el pelo". Quan Rosa Maria Lobo canvia de segell discogràfic i passa a Zafiro recupera el seu veritable nom i comença a treballar ja com Rosa Maria Lobo. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors, era una composició de Pablo Herrero i José Luis Armenteros que havien estat components de Los Relámpagos, es va gravar l'any 1979 i es va incloure en el LP "Rosa Maria Lobo". L'any 1979 Rosa Maria Lobo va representar Espanya al Festival de l'OTI amb el tema “Viviré”.

Beth – Familia

"El camí no es asfaltat, però es ben cert que al teu costat, és fa lleuger i ple de flors”, ens diu Beth en començar aquesta cançó que us hem extret del seu últim treball discogràfic al que dóna títol "Família" que es va publicar el 17 de setembre del passat 2013 i que igual com els seus últims discos està interpretat en català, El tema ens parla bàsicament de la família, d'estar units davant l'adversitat i també les bones noves, és una bona lletra, encara que Beth, una noia amb bona veu, no llueix vocalment ja que la cançó és molt intimista i suau. Beth va sortir d'un Operación Triunfo i tot i que és neboda de Josep Maria Mainat, no es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora, més aviat discreta i finalment ha posat la seva vista al mercat en català que encara que molt més fluix que el nacional per el que fa a vendes, si és molt més agraït, possiblement perquè les discogràfiques de producte en català tenen les arques pitjor assortides que les multinacionals i els seus discos no sempre poden aspirar a "comprar" un lloc en les llistes, a més de que les subvencions i ajudes de la Generalitat sempre van molt bé per sufragar les despeses de gravació, producción, edición i de vegades fins i tot beneficis. És clar que això per la seva banda és contraproduent i molt, ja que el mercat s'anima amb quantitat, encara que no sempre amb qualitat i masses vegades no arriba a l'altura de qualitat desitjada i fa que la música en català no sigui valorada com es mereix. Així i tot reconeixem que el nou disc de Beth, no està gens malament, es pot escoltar. Elisabeth Rodergas Cols, coneguda artísticamente com Beth, va néixer a Suria, Barcelona, un 23 de diciembre de 1981, cantant i actriu, va representar a Espanya al Festival de Eurovisió del 2003 que es va celebrar a Letonia, amb la cançó “Dime”.

Tam Tam Go! – Manuel / Raquel

El tema que escoltem avui a Troba – Dors i que ens porta el grup Tam Tam Go! té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit. La canción ens parla d'un problema social important, el drama dels transexuals i el rebug de la societat vers a ells. Ens explica l'historia de Manuel que va néixer amb cor de Raquel i va ser l'objecte de rises i bromes pesades per part dels altres nens en al seva joventut i va patir l'escarni de la societat en general quan era adult. El protagonista d'aquesta historia acaba suicidan-se, però como ells diuen en la seva cançó “Solo es una baja más”. La peça es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, La banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo. Curiosament aquest va ser el gran èxit d'aquest disc, amb totes les cançons cantades en angles, ja que aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra escrita per el director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com os deiem, ho van fer en anglès. Els Tam Tam Go! es van crear a Badajoz l'any 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El primer single de la nova etapa va ser "El móvil de Lucifer". Nacho Campillo quan el grup es va desfer va gravar en solitari. Per cert, abans de Tam Tam Go! havia militat als grups Clavel i Jazmín i RH+.

The Kinks – Lola

La cançó "Lola" va ser escrita per Ray Davies, líder de The Kinks i en la lletra ens explica la trobada d'un noi jove i un transvestit, al qual coneix en una discoteca del Soho, un barri lodinense i acaben enrotllats, encara que ell sembla, no s'assabenta-se del veritable sexe de la noia fins al moment més íntim, si aprecia que " veu d'home, però es mou com una dona". Curiosament la cançó va passar la dura censura franquista i es va permetre la seva publicació a Espanya malgrat la temàtica de la lletra. Nosaltres sempre hem estat convençuts que es va deure a diversos factors, un d'ells i pensem que decisiu va ser el fet del nom de la "noia". Amb un nom tan femení i espanyol com Lola, no hi havia res amagat, creiem que va jutjar el censor, però la veritat és que la noia si que tenia alguna cosa amagadeta. El single es va publicar al juny de 1970 i va ser extret de l'àlbum "Lola versus Powerman and the Moneygoround , Part One", va aconseguir pujar al segon lloc en les llistes del Regne Unit i al novè als Estats Units. L'àlbum conté un munt de peces que podríem escoltar a Troba - Dors, es tracta d'un disc molt conceptual, irònic i satíric, ridiculitzant una part de la societat britànica i sobretot el món de l'espectacle, editors, sindicats, premsa, comptables, directius i sobretot parla de la carretera, una cosa tan vinculada a la indústria de la música. La veritat és que The Kinks són una de les millors bandes angleses de tots els temps. Integren el grup The Kinks Ray Davies, cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida, al costat de Pete Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010 i Mick Avory, encara que a The Kinks que es van crear l’any 1956 i es van desfer en el 96 van haver molts canvis. Ara volem aclarir una llegenda urbana que fins i tot consta com a veritable en algunes biografies de Micky y Los Tonys, s'ha dit que van ser teloners de The Kinks a Madrid en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és veritat ja que aquella gira no va arribar a produir-se mai, The Kinks no van passar de Portugal, van ser vetats pel règim,encara que si ho van fer a Mallorca. La primera vegada que van venir a la península va ser ja a mitjans dels 70 i els va portar Mikel Barsa, un bon amic de Mario que anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks.

Lola (Ray Davis)

La conocí en un club en el viejo Soho,
donde bebes champagne
y te sabe a cherry-cola cola.

Se acercó a mí y me preguntó si quería bailar,
le pregunté su nombre y con voz grave
me dijo: Lola l-o-l-a Lola lo-lo-lo-lo Lola

Bueno, no soy el tipo más musculoso del mundo,
pero cuando me apretó contra ella
casi me rompe la columna.
Oh mi Lola lo-lo-lo-lo Lola.

Bueno, no soy idiota, pero no podía entender
por qué andaba como una mujer
y hablaba como un hombre
Oh mi Lola lo-lo-lo-lo Lola lo-lo-lo-lo Lola.

Bien, bebimos champagne
y bailamos toda la noche bajo la luz de las velas artificiales
me cogió y me sentó en sus rodillas
y dijo ¿No vendrías a casa conmigo cariño?
bueno, no soy el tipo más apasionado del mundo,
pero cuando miré a sus ojos,
casi me caigo por mi Lola
lo-lo-lo-lo Lola lo-lo-lo-lo Lola
lo-lo-lo-lo Lola lo-lo-lo-lo Lola.

La empujé,
andé hacia la puerta,
me caí al suelo,
me quedé arrodillado
luego la miré y ella me miró a mí.

Bueno, esa es la forma en la que quiero que esté
y siempre quise estar de esa forma para mi Lola,
lo-lo-lo-lo Lola.
Las chicas serán chicos y los chicos serán chicas,
es un mundo mezclado, turbio, alterado
excepto para mi Lola
lo-lo-lo-lo Lola.

Bueno, dejé mi casa sólo una semana antes
y nunca había besado a una mujer,
pero Lola me sonrió y me cogió de la mano
y me dijo ¡cariño, te voy a hacer un hombre!

Bueno, no soy el hombre más masculino del mundo
pero se lo que soy, me alegro de ser un hombre
y también Lola (se alegra de que lo sea/es un hombre)
lo-lo-lo-lo Lola lo-lo-lo-lo Lola
lo-lo-lo-lo Lola lo-lo-lo-lo Lola.


Albert Pla – El lado más bestia de la vida

També aquest tema ens parla de transvestits, però aquí així mateix s'esmenten prostitutes, camells drogoaddictes, macarres i altra gent "de mal viure" com ens deien les autoritats en aquells anys de dictadura i opressió que vam viure en la nostra joventut, quan hi havia una nefasta llei anomenada "Ley de vagos y maleantes" i l'empar d'aquesta llei els grisos van realitzar veritables bestialitats. Parlem ara del interpret. Albert Pla va fer bandera de la seva aparent manca de sentit, sembla ser que no tenia l'àtic massa bé moblat. La veritat és que al principi tot va ser un posat del seu manager que Mario recorda es deia Pere Camps i el coneixia de quan ho va ser de Luis Eduardo Aute. Quan Albert Pla va treure el seu primer disc "Ho sento molt", l'any 1989, cantant en català, Pere el va portar a la redacció del Diari de Tarragona perquè Mario el entrevistés, però davant de tanta tonteria i frases sense sentit, només encaminades a donar la impressió que li faltava un bull, va arribar un moment que Mario va parar i els va recordar que aquella entrevista era per al Diari, paper escrit, no ràdio i que posessin els peus a terra i es deixessin de bajanades que ell després havia d'escriure, a partir d'aquí tot va ser com una seda. És clar que més tard va morir la companya d'Albert Pla en un accident i el succés el va afectar de tal manera que a partir d'aquest moment sembla ser que si li fallava l'oremus veritablement, si més no durant un temps. Nosaltres recordem els seus concerts assegut en una butaca d'orelleres i vestit amb una mena de gel.laba que amb la seva impressió de sonat, van confeccionar una imatge d'Albert Pla distorsionada que ha quedat en el record de la gran majoria dels que encara se'n recorden d'ell. Es clar que quan parlem d'algú per a dir que està tronat Quina part hi ha de bogeria i quina d'excentricitat? Albert Pla i Álvarez va néixer a Sabadell, Barcelona, el 22 de setembre de 1966. Alterna els seus discos en castellà i català. Algunes de les seves cançons han creat polèmica, entre elles "Carta al Rey Melchor" a la qual li van canviar el títol original o "La deixo o no la deixo" en la que la seva nòvia pertany a una banda terrorista i ell no sap si delatarla o no. La lletra d'aquesta cançó que escoltem ara a Troba - Dors, composta per Lou Reed, en el seu moment i en la versió del seu autor, en angles, va colar i la censura la va deixar passar, tot i el seu contingut que us posem a continuació i que en l’época franquista no hagues degut “passar”. Albert Pla la va inclore al disc "Vida y milagros", el seu nové àlbum publicat l'any 2006, on van col·laborar Quimi Portet, Jorge Pardo, Tino Di Gerardo, Judith Farré, Diego Cortés i Carles Benavent.  .

El lado más bestia de la vida (Lou Red)

Manolo era todo un macho de pelo en pecho
pero estaba algo cansado,
estaba harto de su sexo...
así que se afeito y se depiló
y ahora Manolo es toda una mujer
desde que va por el lado de la vida más salvaje
Si Manoli,
por el lado más salvaje de la vida.

Natalia era un poco pija, divertida y sin manías
sus amantes mantenían
su pisito de estudiante
pero eso si,
era muy decente, sus clientes eran ricos,
finos y elegantes,
y así sobrevive,
por el lado más salvaje de la vida
Sí Natalia,
por el lado más bestia de la vida.

Jaimito el camellito
nunca dio nada,
ni un toque por aquí,
ni un toque por allá,
si te quieres flipar
hay que pagar
y es que en esta ciudad
ya no hay nadie que no diga
Hey amigo
te vienes a dar una vuelta conmigo
Hey Jaimito

Aurelio se fue del pueblo.
Voy a comerme el mundo.
Era un poquito palurdo, campechano y aburrido
y si ahora lo vieras
en la discoteca
que marcha lleva
venga, venga, venga
bailando por el lado más bestia.
Si l'Aurelio,
por la pista más bestia de la vida.

María iba a 1.000 por hora
iba muy deprisa
cuanto más ciega se ponía
más a gusto se sentía
acabo con ella una taquicardia
y su mejor amiga ya me lo decía
que María iba por el lado más bestia de la vida;
Sus amigas le decían:
Vas por el lado más bestia de la vida.


Revolver – El mismo hombre

La lletra d'aquesta cançó tracta un tema molt candent tal com estan les coses en aquest moment al país, amb 6 milions d'aturats. Ens parla d'un home que s'ha quedat sense feina, ha engreixat les llistes de l'INEM, però ell va perdent a poc a poc l'esperança. No troba un lloc per treballar i poder guanyar-se la vida amb el seu esforç, sense que ningú hagi de regalar-li res ni ell tingui perquè agrair-ho. Però la crua realitat el va enfonsant dia a dia en un pou profund, sense fons, del qual ell no es veu capaç de sortir. Quan té una entrevista de treball pensa que "Avui serà especial, avui seré un heroi en la meva llar", però tot acaba amb un "Ja li trucarem”. Es va enfonsant cada vegada més i pensa per a si que ell segueix sent “El mismo hombre”, aquell que era abans, clar que amb uns quants anys més. La veritat és que és tot un drama humà i quan nosaltres sentim parlar de campanyes per fomentar l'ocupació, ens sembla molt bé que s'afavoreixi a la joventut, són el futur, però I la gent que ha superat els 30 anys Què? No tenen dret a menjar, a viure dignament? No són també éssers humans? És clar que una altra pregunta pot quedar a l'aire Per què les subvencions són per a homes fins a 30 anys i dones fins a 35? No és això un greuge comparatiu molt greu quan parlem tant d'igualtat de drets per a tots dos sexes? Aquesta cançó es va incloure a l'àlbum “Calle Mayor”, editat l'any 1996, del grup Revolver, un nom darrere del que trobem al cantant, músic i compositor Carlos Goñi que va néixer a Madrid el 8 d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne, un grup amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en Revolver. Us explicarem una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i Mario és coneixíem de la seva època a Comité Cisne i li van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-li el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, van quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa seva i quan es vam veure Mario no va poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Carlos Goñi li va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a qualitat.

El mismo hombre (Carlos Goñi) 

Todas las mañanas al sonar las seis
ella se levanta para hacer café
él la mira triste y le dice hoy
hoy tampoco iré.

Sabes que el trabajo ya me terminó
cualquier tiempo pasado siempre fue mejor
túmbate conmigo y dejemos pasar
la vida hasta las diez.

Hoy será especial, hoy seré un héroe en mi hogar.
Sigo siendo el mismo hombre con algunos años más
en la misma piel que un día me obligasteis a arriesgar.

Que duro me resulta el vivir sin hacer nada,
esto no es vivir es morir sin honor
las noches son eternas y los días igual
frente al televisor.

Seiscientas veinticinco flechas entre los ojos,
me están dejando idiota, imbécil, tonto, loco
lo romperé contra la pared.

Hoy será especial, hoy seré un héroe en mi hogar.
Sigo siendo el mismo hombre con algunos años más
en la misma piel que un día me obligasteis a arriesgar.

Tumbaré de un golpe seco al que pretenda barrer
las calles con mi orgullo por estar mayor
lucharé como una fiera y no pienso renunciar
al lugar que Dios si existe me ha brindado bajo el sol.

Sigo siendo el mismo hombre con algunos años más
en la misma piel que un día me obligasteis a arriesgar.


Serrat & Sabina – Canción de Navidad

Hem de reconèixer que el Nadal està plena de misteri, amor, regals, bons desitjos i caritat, tots ens sentim millors i brolla també el millor de cada un de nosaltres, però no ens enganyem, sols dura el que dura el Nadal. La pregunta seria I després què? En aquesta cançó que us hem tret de l'àlbum "La Orquesta del Titanic" que van publicar l'any 2011 Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina, ens ofereixen una versió bastant allunyada del Nadal tradicional, però amb una lletra interessant i carregada de sentit. Sobretot quan diuen “No es verdad que me de nauseas la Navidad. Me conmueve la madre, el niño, la mula y el buey. Lo que pasa es que estalla una bomba en la noche de paz”. Escolteu i jutgeu per vosaltres mateixos. La veritat és que l'àlbum conté bones cançons amb millors lletres, però Serrat porta el pes ja que la veu de Sabina està molt acabada i per moments sembla recitar més que cantar. Nosaltres jutgem que Sabina s'hauria de centrar en la seva faceta de lletrista ja que com a poeta urbà va ser i segueix sent genial, però com a cantant, els excessos li han passat ja la factura, l'han fet el llit, però ell s'ha ficat solet en ell. Mario recorda que una vegada li va preguntar a Serrat perquè havia deixat de fumar i aquest li va contestar: "Quan em llevava pels matins la tos m'anunciava que alguna cosa no funcionava bé i em vaig plantejar: O deixar de cantar o deixar de fumar" i va decidir deixar de fumar.

Canción de Navidad (Joaquín Sabina)

No es verdad que me de náuseas la navidad
me conmueve la madre
el niño, la mula y el buey
lo que pasa es que estalla
una bomba en noche, en la noche de paz.
Lo que pasa es que apesta
a zambomba el mensaje del Rey.

El portal de Belén
es un zulo virtual,
pero en vez de turrón
este invierno me como un marrón,
unos hígados chumbos envueltos en papel Albal
y Gaspar en lugar de una bici me pone carbón.

Ojalá no abrasara el calor del hogar
cómo hacer cuando toca reír.
Si me da por llorar
corazón, no me quieras matar,
corazón, sé de sobra quién paga y quién cobra,
quien hace vudú,
quien satura el cubo de basura de tu cotillón.
San José se enfadó con el padre del Niño Jesús.

Para ti escribí este sol fa do re mi,
te lo vas a encontrar en el árbol de Papa Noel.
Cómo voy a decirte que no cuando sabes que sí
que el cus cus sabe a grano de pus tatuado en la piel.

Satanás es un capo llevando el compás,
infiltrado en el supermercado de la navidad

No es verdad
No es verdad
No es verdad


Sr. Chinarro – San Borondón

Us imagineu vivint en una d'aquestes illes fabuloses que segons la mitologia i el saber popular, apareixen i desapareixen resultant difícil ubicar-les en un mapa? D'això tracta la lletra d'aquesta cançó amb la que tancarem el programa d'avui de Troba - Dors. Mario va descobrir que existia algú anomenat Sr Chinarro fa anys, en l'anunci publicitari per a televisió d'un festival, creu que era el Sónar i li va cridar l'atenció ja que va pensar que amb aquest nom havia de tractar-se d'un raper, res més allunyat de la realitat, Sr Chinarro és un home a cavall del cantautor i la música pop, no s'ho munta gens malament. Es diu en realitat Antonio Luque i aquest tema us us el hem extrec del seu treball titulat "Presidente” que es va posar a la venda el 4 d'abril del 2011, després de tres anys sense publicar res i és l'onzè disc de Sr Chinarro. L'acompanyen components del grup Maga: Pablo Cabra i Javi Vega, al costat de Jorge Gil, que s'ha encarregat de la producció en els estudis Sputnik de Sevilla. En single es va seleccionarla cançó "Vacaciones en el mar", encara que nosaltres ens quedem amb "Maria de la Nieves" i la cançó que estem escoltant per concloure Troba - Dors "San Borondón" que ens parla d’una illa ficticia, de llegenda i que es diu existeix a prop de les Canaries, però que pocs o ningú, han vist mai.
Antonio Luque, conegut artísticament com Sr Chinarro

San Borondón (Antonio Luque)

Vivo en un lugar muy solitario,
a veces veo loros y canarios,
me borré del mapa del tesoro,
los piratas traen mal fario.

Vivo en una isla a la deriva,
temo que me espíen desde arriba.
¡Qué viva la bandera inaccesible!
La forma de las nubes es un tema libre.

San Borondón, qué maravilla,
no pienso ahogarme ahora en la orilla.
San Borondón, inexistente,
no quiero saber nada de la gente.

A lo lejos pasan avionetas,
son publicitarias o de metralletas.
Para el caso es lo mismo,
tengo bien claro mi espejismo.

Mi desaparición, qué nadie llore,
la isla fue avistada por señores
que sabían escribir cuando en los cabildos
se perdían en el punto de la i.

San Borondón, qué maravilla,
no pienso ahogarme ahora en la orilla.
San Borondón, inexistente,
no quiero saber nada de la gente.

San Borondón, qué maravilla,
no pienso ahogarme ahora en la orilla.
San Borondón, inexistente,
no quiero saber nada de la gente.


Acabarem Troba – Dors per avui, però tornarem la setmana propera. Ara baixem la persiana, però no us deixem sols, us quedeu amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades, uns Botiguers de somnis i envoltats de paraules i música i ara fotem el camp.

Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

No hay comentarios:

Publicar un comentario