La música no entén de
colors, races, tendències religioses, països o credos. La música tendeix a unir
els homes creant llaços d'amistat i encara que no sempre és així, nosaltres
acostumem a creure que el món és més bonic del que pensem i l'ésser humà té molt de bo que oferir
amagat al seu interior. Potser i gràcies a la música, tots podríem ser
veritablement germans, però llastimosament la vida no és així. L'ésser humà és
cruel, és el pitjor enemic que pot tenir l'home, de fet l’enemic més ferotge
que pot tenir es ell mateix. Som l'únic animal sobre la faç de la terra capaç
de fer mal sols pel plaer de fer-ho. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis,
començarem Troba – Dors, un viatge per paraules que ens arrivan embolicades en
música i reflexions. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i obrim el
programa dient
Aixequem la persiana
Joaquín Díaz – Romance de
la Loba Parda
Resulta extraordinària la
capacitat per crear romanços que va sorgir en terres de les dues Castelles, a
càrrec d'aquells anònims trobadors que recorrien els pobles de plaça en plaça,
desgranat les seves històries a canvi de quatre monedes. Un dels grans
estudiosos del romancer popular ha sigut Joaquín Díaz que en aquesta obra, ens
ofereix la visió del pastor que estava en la seva cleda quan veu com una lloba
vella "d'ullals afilats com fulles d'afaitar" s’enduu la seva borrega
blanca del estable, aquella jove ovella tan preuada per ell. Reuneix als seus
gossos i els mana darrere d'ella amb una ordre clara, porteu-me a l'ovella viva
i a la lloba morta i al final tindreu doble ració de menjar com a premi, en cas
contrari… La lloba que s'emporta l'ovella per alimentar els seus, intenta fugir
amb la presa, però a mesura que la persecució avança es va desfondando i
la fatiga alenteix els seus moviments fins que és alcanzada pels gossos amb
ànsies de venjança i desitjant demostrar al pastor quan ferotges i fidels són.
La vella lloba intenta pactar oferint l'ovella que segueix viva, però ells
volen sang, desitgen utilitzar totes les parts del cos de la lloba i no per
retre-li un homenatge precisament. Escolteu el tema i ho comprovareu. Es tracta
d'un romanç d'origen anònim, musicat per aquest gran mestre del folk espanyol
que és Joaquín Díaz i que va incloure en el seu àlbum “Romances tradicionales”.
El cantautor Joaquín Díaz, nascut a Zamora l'any 1947, ha estat un 
dels
homes que més ha fet per la difusió del folklore castellà a Espanya des de
mitjans dels anys seixanta, fins al punt de convertir-se en tota una institució
i el major exponent del gènere. Va investigar i difondre, a més del folklore
castellà, la música tradicional judeo-espanyola. La seva obra musical és molt
àmplia, encara que des de finals dels anys setanta Joaquín Díaz va abandonar
els escenaris per dedicar-se ja exclusivament a la investigació i promoció de
la cultura popular. Cantant, investigador, trobador i escriptor, Joaquín Díaz ha arribat a
grabar més de setanta discos i escrit al voltant de cinquanta llibres en els
que ha recollit la tradició oral de la gent del carrer, contes, romanços,
cançons, expressions populars, etc. L'any 1980 es va fer càrrec de la direcció de la Revista de Folklore que es
va convertir en una de les publicacions més importants dins d'aquest gènere popular.
També va crear la
Fundació Joaquín Díaz, ubicada a la població de Urueña, a
Valladolid.
José Feliciano – El ciego
Fa un parell de setmanes
i escoltant José Feliciano aquí a Troba - Dors, Quimet i Mario van recordar
aquest tema del gran cantant, guitarrista i compositor invident i avui ha
arribat el moment de compartir la cançó amb tots vosaltres, amb totes
vosaltres. A "El cec", cançó inclosa en el seu àlbum "January 71" publicat l'any 1971, José Feliciano ens explica com un cec ofereix i
posa tots els seus sentiments en cada relació que manté, com l'amor d'un cec, a
l'estar privat d'un sentit tan essencial com és el de la vista, desenvolupa
molt més la seva sensibilitat vers la persona estimada, però quan aquell amor
falla, quan fa figa, el cec pateix molt més ja que no pot consolar-se mirant
l’alba o una bella posta de sol, a ell només li queda el seu dolor interior. La
lletra és molt interessant, sobretot tenint en compte 
que està escrita per ell
i que José Feliciano és invident, està privat del preciat sentit de la vista.
Es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, com us deiem es invident,
va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb
els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una
llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit
xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per
la ràdio-fórmula, val a dir que també ha grabat temes instrumentals lluint la
tasca de la seva guitarra. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir
que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o
"Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró
el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que
acollona, entreu al Wiki i ho comprobareu.
El ciego (José Feliciano)
Has visto como pierde su
alegría
una fuente ya vacía
cuando el agua le faltó,
es la cosa más triste de
este mundo
y así me siento yo
por ti, sólo por ti.
No escuches el lamento de
la aves
cuando ven con amargura
que su nido se perdió,
es la cosa más triste de
este mundo
así me siento yo
por ti, sólo por ti.
No mires cuando un ciego
se enamora
cuando quiere ver la
aurora, como se pone a llorar
y sufre la luna cuando
brilla
y no hay dos enamorados
que la quieran
contemplar.
No mires
cuando el sol se está
poniendo
pues el día se está
muriendo
y la noche le llegó,
es la cosa más triste de
este mundo
y así me siento yo
por ti, sólo por ti.
No mires cuando un ciego
se enamora
cuando quiere ver la
aurora,
como se pone a llorar
y sufre la luna cuando
brilla
y no hay dos enamorados
que la quieran
contemplar.
No mires
cuando el sol se está
poniendo
pues el día se está
muriendo
y la noche le llegó,
es la cosa más triste de
este mundo
y así me siento yo
por ti, sólo por ti.
Pedro Guerra con Ana
Belén – Nadie sabe
Ens parla en aquesta cançó de gent buscant el seu cami a la vida, joves que encara no saben on estan o a on van. El cantautor canari Pedro
Guerra va compondre la cançó que va gravar Ana Belén (tot dos a la foto) duent-la a l'èxit i
que va representar que a la península es conegués a Pedro Guerra, de fet també
va escriure per a ella "Contamíname". En aquella època ell formava
part d'un col·lectiu de cantautors canaris que es deien Taller i en un dels
últims discos de Taller comptant amb Pedro Guerra titulat "Y ahora ...
¿Qué?", ells la van gravar comptant amb la col·laboració d'Ana Belén i
Víctor Manuel, va ser editat pel segell Manzana, la cap de promoció a Madrid,
Luz Divina, era amiga de Mario. Taller Canario de Canción es va crear l'any
1985 i més a més de Pedro Guerra es 
trobaven Andrés Molina, Rogelio Botanz i
Marisa Delgado que els va deixar poc després de començar. L'any 1993 Pedro
Guerra es traslladaria a Madrid i començaria la seva carrera com a cantautor.
Aquest tema que escoltem ara us el hem extret d'un triple CD recopilatori
titulat "30 años" que s'ha publicat el 9 d'abril d'aquest any 2013 i
que són cançons que havia gravat al llarg de la seva carrera, però aquesta
vegada registrades en directe, al costat d'unes quantes versions. De nom
complet Pedro Manuel Guerra Mansito, va néixer a Güímar, a l'illa de Tenerife,
el 2 de juny de 1966 i és fill de Pedro Guerra Cabrera, primer president del
Parlament de Canàries i senador pel PSOE
Nadie sabe (Pedro Guerra)
Afeitada como la Sinead O'Connor
la vi dejar el pub
envuelta en humo de moto.
Un pañuelo para cubrir la
cabeza
después de haber bebido
más de cuatro cervezas.
Nadie sabe lo que andabas
buscando
si un salto hacia la luz
o si te estabas
marchando.
Despistado como el mejor
Woody Allen
borracho y hablador como
en el mundo no hay nadie.
Gafas cortas de las que
ya nadie usa
soñando lo que puede
haber debajo de una blusa.
Nadie al fin se pregunta
donde acaba este inicio
si es acaso un comienzo
si esto es un precipicio.
Nadie quiere problemas
y a seguir adelante
y a bailar que esto dura
lo que dura un instante.
Recostado te vi durmiendo
en el cine
y me gustaste más que
aquel muchacho del filme.
Y en el sueño soñaste un
sueño soñando
y luego te olvidaste de
tu sueño soñado.
Por ahí he visto tanta
alegría
con la mirada llena y la
cabeza vacía.
Y es así que se nos pasa
la vida
pidiéndole al dolor que no
nos sangre una herida.
Nadie sabe lo que andabas
buscando
si un salto hacia la luz
o si nos vamos marchando.
Tino del Pozo – Mujeres
sin voz
La lletra d'aquesta cançó es un crit a favor dels drets de la dona. Aquella dona que acepta la seva situació a la vida i sols lluita per sobreviure, totes aquelles dones que “Son seres
sin voz”. Personatjes anónims que mai serán portada d'un Dominical, pero que
“Hacen que el mundo ruede”. El tema ens arriba a ritme de ska i ens el porta Tino
del Pozo, un bon cantautor urbà. El cantant, guitarra i compositor Tino del
Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i
encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable
carrera amb cançons que mereixen sonar a Troba – Dors i ara us en portem un altre, ja el
vem escoltar la temporada passada amb un altre peça. Tino del Pozo va néixer a
Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a
Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar,
amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part
de Los Gatos Negros, el grup de Tony Ronald i director de la Banda de El Terrat, una
maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a
publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons
de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a
obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va
treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es
tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995. En la
gravació van col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi 
Portaz, Didier Richard,
Joan Vinyals, Jordi Armengol, Carlos
Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods
Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo
va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc i del que us hem extret la
cançó “Mujeres sin voz” que escoltem ara, aquesta vegada amb AZ Records que era
de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va
treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank
Mercader. En el seu últim àlbum fins ara “Sangre, tequila y limón”, publicat
per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra
David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau
Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té
una empresa d'informàtica, però Mario creu recordar, no sap si estarà equivocat
que Tino del Pozo, segons li van explicar els de Horus, era als noranta,
propietari de la Cadena Los
Tigres.
Mamá – Chicas de colegio
Un dels grups avui
pràcticament oblidats, però que van ser un important baula en la cadena de la Movida madrilenya van ser
Mamá i en la seva carrera destaca sobretot tema “Hora punta en el metro” que
estava dins del seu primer LP "El último bar", editat l'any 1981 a través del segell
Polydor. Encara que Mamá l'any 1980 ja havien publicat un EP de quatre cançons
titulat "Chicas de colegio" i aquesta es la cançó que us hem
seleccionat avui a Troba - Dors. La veritat i això ho van confessar ells
mateixos en una entrevista recent, avui en dia aquest tema seria políticament
molt incorrecte ja que parla d'amors amb nenes que encara van amb l'uniforme
del col·legi, peró en el seu moment va ser una de les seves grans cançons i
avui han de seguir tocant-la en els seus concerts. Mamá van ser un dels pilars
i una gran promesa per al rock espanyol, però es van quedar en això, tan sols
en una promesa, ja que en poc més de quatre anys i després de treure un altre
àlbum, van cremar la seva carrera i es van desfer. El grup el integraven el
cantant, compositor i fundador de Mamà, José María Granados que procedia d'un
duet anomenat Moscatel, al costat de José El Pelos, Manuel Ruiz, Luis Caballero
i Carlos Rodríguez que formaven part de Magna Mater i guitarrista Manolo Mené,
per Mamá també va passar Miguel Gutiérrez, aquests dos últims tocaven amb
Bacilo de Koch i un altre canvi va ser la incorporació de Javier Encinas que no
recordem a qui va substituir.. Per al seu segon LP la discogràfica els va posar
davant de la taula a dos productors,
Julián Ruiz i Luis Cobos, ells van escollir l'opció que van jutjar menys dolenta,
però el resultat va ser un disc gairebé discotequer allunyat per complet
l'esperit musical del grup i que va ser 
una de les causes principals de la seva
dissolució. A partir d'aquí José María Granados forma part de diverses bandes,
com La Banda
del Otro Lado, Buenas Vibraciones, Los Restos i Los Frenillos, mentres que
Manolo Mené va gravar un single en solitari. Quan es va realitzar el disc
homenatge a Antonio Vega l'any 1993, Mamá es reuneixen de nou i graven el tema
"Alta Tensión" versionant a Nacha Pop. Integren Mamá en aquells
moments José María Granados, Manolo Mené, Carlos Rodríguez i el Guti, començant
rumors sobre la volta de Mamá. Polydor que no perd pistonada edita un
"Grans èxits" per si de cas poden treure una pasta. L'esperat nou
disc es grava en directe els dies 22 i 23 de novembre de 1996 a la sala El Sol,
col·laborant Enrique Urquijo de Los Secretos, Jaime García de Sexy Sadie i
Cristina Llanos de Dover, es va titular "Nada más" i es va publicar l'any 1997, però no tenen continuïtat i mentres Granados es llança en solitari dos
dels seus companys creen L.O.L.A. Van tornar a reunir-se el 22 de Juliol de
2000, per realitzar un últim concert a Madrid. Manolo Mané va morir a finals de
2004. La resta de components van tornar a posar en marxa Mamá l’any 2009,
segueixen en actiu i han tret un parell de discos nous. 
George Harrison – My
sweet Lord
Quan els Beatles van anar
a l'Índia va ser tot un xoc cultural per a ells que va canviar una part de les
seves creences i la seva música, influenciats pel misticisme, la religió indú i
la música del sitar. Els més influenciats van ser John Lennon i en menor mesura
Paul McCartney, però encara que pràcticament a Ringo li van resultar
indiferents els gurus aquells, George Harrison també es va sentir una mica
immers en la cultura de l'Índia. Aquest tema és una mena de cant religiós
lloant al Senyor del Sobreàtic a ritme de Hara Krishna que fins i tot nomena
els més rellevants gurus. Quan es van desfer els Beatles, curiosament el primer
d’ells que va aconseguir un gran hit comercial va ser George Harrison
(Liverpool, 25 de febrer de 1943 - Los Angeles, 29 de novembre de 2001), tot i
que ja havia gravat pel seu compte anteriorment. Es va atrevir a fer una cosa
impensable, va editar un disc triple titulat "All Things Must Pass", el
primer triple LP de la història de la música. El disc va ser tot un èxit, va
arribar a número 1 i va ser triple Disc de Platí, tot i que els agorers
pronosticaren que la carrera en solitari d'Harrison seria un fracàs, tot uns
lumbreras. En l'enregistrament de l'àlbum van participar Ringo Starr, Jim
Gordon de Derek & Dominos, Gary Brooker de Procol Harum, Klaus Voormann
dels Manfred Mann, Carl Radle també de Derek & Dominos, Ginger Baker de
Cream, Gary Wright, Dave Mason de Traffic, el bateria Alan White, que
posteriorment es va unir al grup Yes, membres de Badfinger, Eric Clapton, Billy
Preston i Phil Collins. 
Això si, amb aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock
va tenir problemes. Va ser denunciat per plagi i el jutge va fallar a favor del las nord-americanes The Chiffons que
reclamaven la seva autoria i els royaltis, acceptant que era una còpia de la
seva cançó "He's So Fine". La veritat és que la carrera de Harrison
dins dels Beatles, igual que la de Ringo, va ser més aviat modesta, però va
compondre bones cançons, tot i que no va ser fins al "Something" que
va aconseguir que Lennon acceptés que es publiquessi una de les seves cançons
en single. Això havia arribat a crear problemes interns, fins al punt que
durant les gravacions de "Let it be" va declarar emprenyat que ell
tocaria el que li enviessin i faria el que volguessin i si no desitjaven que
toqués no ho faria. Val a dir que Lennon li va contestar que fotes el camp i deixes
el grup i que el seu lloc l’ocuparia Eric Clapton, finalmente van intervindre els
seus companys i la cosa no va passar d’allí. De fet quan es va gravar "La
balada de John i Yoko" ell i Ringo es van negar a tocar en una cançó així
i a més de John Lennon i Paul McCartney que van doblar mols instruments, els
altres són músics d'estudi.
My Sweet
Lord (George Harrison)
Mi dulce Señor
Oh, mi Señor
Mi dulce Señor
Mi dulce Señor
Realmente quiero estar
contigo
Me gusta verte a Ti,
Señor
Oh, cuanto tiempo hace
Mi dulce Señor
Oh, mi Señor
Mi dulce Señor
Realmente deseo conocerte
Me gustaría ir contigo
Quiero mostrarme a ti
Señor
Eso no va a tomarnos
mucho tiempo, mi Señor
¡Aleluya!
Mi dulce Señor
¡Aleluya!
Mi dulce Señor
¡Aleluya!
Mi dulce Señor
¡Aleluya!
Realmente deseo conocerte
Realmente quiero verte
Me gustaría verte Señor
Quiero verte Señor
Se necesita mucho tiempo,
mi Señor
¡Aleluya!
Mi, mi, mi Señor
¡Aleluya!
Mi dulce Señor
¡Aleluya!
Ooh hoo hmm
¡Aleluya!
Hare
Krishna
Hare
Krishna
Krishna ,
Krishna
Hare Hare
Hare Rama
Hare Rama
Aah
Hallelujah
Hallelujah
Hallelujah
Mi dulce Señor
Hallelujah
Mi dulce Señor
Gurur Brahma
Oh mi Señor
Gurur Vishnu
Oh mi dulce Señor
Gurur Devo
Mi dulce Señor
Maheshwara
Mi dulce Señor
Gurur Sakshaat
Mi dulce Señor
Parabrahman
Oh mi dulce Señor
Tasmayi Shree
Mi, mi dulce Señor
Guruve Namah
Mi dulce
Señor
Hare Rama
My sweet
Lord
Nino Ferrer – Agata
En aquest tema el
cantautor francès Nino Ferrer ens parla d'un gran fracassat, un home que per
l'amor que sent per una dona que no s'ho mereix, ho perd tot, però ell segueix
enganxat a ella, acceptant submisament totes les perrerías a les que li sotmet
diàriament i esperant a casa mentre que ella surt a ballar i divertir-se sense
mostrar el menor respecte cap al pobre desgraciat, i el decora el cap com un
trofeu taurí. La veritat és que la cançó amb el seu aire musical tan desenfadat
i tanguero, amaga una immensa tragèdia de la que molts no s’advertiren quan es
va publicar el disc a l'any 1969. Val a dir que Nino Ferrer posseeix una
extraordinària capacitat per compondre cançons amb lletres molt transcendentals
donant-los un caire alegre i divertit gràcies a la música, una bona combinació. 
Per cert que la lletra original i la de la seva versió en espanyol tracten el
mateix tema amb paraules molt diferents, encara que és el mateix contingut i
missatge. El seu veritable nom era Nino Agostino Maria Ferrari i encara que és
francès, va néixer a Gènova, Itàlia, el 15 d'agost de 1934. Resident a França
des de nen, primer va viure amb la seva família a Nova Caledònia, Nino Ferrer va
començar la seva carrera musical tocant el contrabaix, era l’any 1959, després
començaria com a cantautor amb una gran influència del món del jazz i una de
les millors cançons d'aquella primera època va ser "Myrza" que a
Espanya va versionar un grup anomenat Los Jolys que després passarien a ser Los
Mismos. Nino Ferrer no va suportar la mort de la seva mare, amb la qual estava
molt unit i poc més d’un mes després es va suïcidar d' un tret al cor, el 13
d'agost de 1998, a
Montcuq, França. Curiosament al principi va ser encasellat com "chanteur
rigolo" (cantant còmic). Va tenir també un paper destacat com a
presentador de televisió a Italia, junt a Raffaella Carrá.
Agata (Nino Ferrer)
Ya no fumo ni puedo beber
vino
Tu sabes porque
Ni gafas uso aunque nada
veo y solo por ti
Vivo solo con la paga de
empleado de ayuntamiento.
Poco gano y mucho gastas
Y me cuesta la salud
Me revuelvo y luego cedo
por tenerte junto a mí
Y tú en cambio me la
pegas con el dueño de un café
Agata, tu que me
entiendes
Agata, tu no comprendes
Agata, mira, entérate
Como este hombre
Se humilla por ti
He pagado caro por un
reloj suizo
Hace ya tres años
Y hace tres años que lo
sacudo y sigo igual
Mi chaqueta gris oscura
está ya descolorida
Y se ha vuelto verde
claro, ya la usaba mi papa
Y me ha dicho el viejo
sastre que no la puedo volver
Pues lo he hecho muchas
veces y una más no aguantará
Agata, tu que me
entiendes
Agata, tu no comprendes
Agata, mira, entérate
Como este hombre
Se humilla por ti
Mi comida la tengo
racionada siempre por ti
Y en las mañanas solo un
vaso de agua y sin café
Vuelvo a casa y no te
encuentro
Y el portero que se burla
¿Dónde fuiste? ¡A bailar!
Me conmuevo y pienso que
Ya no echamos el julepe
cada tarde tras el te
Hoy me hago un solitario,
miro al cielo y pienso en ti
Agata, tu que me
entiendes
Agata, tu no comprendes
Agata, mira, entérate
Como este hombre
Se humilla por ti
Gilbert Becaud – Nathalie
Des de un disc de grans
èxits en espanyol que Gilbert Becaud va editar a l’Argentina us portem aquesta
cançó que ens parla d’un francés a Moscú i l'amor que sorgeix entre el noi i la
seva jove guia moscovita, després de prendre una copa al Cafè Putskin i parlar
sobre la Revolució
d'Octubre. Finalment el noi ha de tornar a París i ella li promet que el
visitarà i llavors ell serà el seu guia. Una cosa que no era precisament fàcil
a la Rússia
Comunista. La veritat és que el pare de Mario sempre deia que
"Als Estats Units tenien fronteres perquè no entrés la gent i a Rússia les
fronteres eran perquè no s'escapessin". El francés Gilbert Becaud fou un
dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon compositor.
Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James Brown, passant per
Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan
i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no
tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument inclinat i Gilbert
Becaud podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre
anécdota de Gilbert 
Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us
explicarem el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i
acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar
treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo
tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment
requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava
acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir
fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la
porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud
va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no
farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert Becaud es va presentar sempre en
públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va
deixà cançons immortals com "Et maintenant”. Gilbert Becaud va néixer a Toulon el 24 d'octubre
de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de
pulmó. Li deien El Senyor dels 100.000 volts.
Marina Rossell – Ma
solitud
Des de l’álbum “Marina
Rossell canta Moustaki” que va publicar l'any 2011 i en el qual la cantautora
catalana Marina Rossell versiona temes del desaparegut George Moustaki, us hem seleccionat per
escoltar ara a Troba - Dors aquesta extraordinària cançó plena de sensibilitat
i tendresa, un dels principals èxits del trobador egipci d'origen grec i fet
musicalment a França. La veritat és que Marina Rossell i George Moustaki van
col·laborar junts en diverses ocasions. Georges Moustaki, de nom real Yussef
Mustacchi, no era francès ni tampoc grec, con es diu, Georges Moustaki va néixer
a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de 1934. El 13 d'octubre de 2011, Georges
Moustaki va comunicar oficialment que, per problemes respiratoris, no podria
seguir cantant i abandonava els escenaris. Va morir a Niça, als 79 anys d'edat,
el passat 23 de maig. El cantautor va ser descobert també per Edith Piaff que el va
convertir en el seu amant i després el va llançar (altres amants seus que ella
també va recolçar van ser Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, 
Charles
Aznavour, Theo Sarapo, etc.) George Moustaki, per a ella va compondre el tema
"Milord". "Le métèque" es posiblemente la seva millor
cançó, va donar títol al seu primer LP publicat l’any 1969. La cantautora
catalana Marina Rossell va néixer a Castellet i Gornal, a la província de
Barcelona, el 17 de gener de 1954, encara que Mario recorda haver llegit en
algunes fonts que era de l'Arbos, ja a Tarragona, segurament estarà errat. Per
descomptat Marina ha centrat la seva discografia en la llengua catalana, però
val a dir que també ha gravat en castellà. Aquest tema ens parla de solitud, de
soletat, d’anyorança, de somnis perdut i d’altres retrobats. Es un bell poema. 
Mayte Martín i Tete
Montoliu – La Hiedra
Ara i dins dels
mestissatges musicals tan característics a Troba - Dors us hem seleccionat
aquest tema per concloue el programa d’avui, amb Mayte Martín, una cantant de
flamenc, interpretant al costat del gran pianista de jazz Tete Montoliu, un
romàntic bolero que ens parla d'estimar com l'heura, enganxat a tu. La veritat
és que aquest gran bolero es diu en algunes fonts de la xarxa que és del trio
Los Panchos i si bé aquests la van gravar i van portar a l'èxit, molt abans que
ells la va gravar el peruà Lucho Barrios (Callao, 22 abril 1935 - Lima, 5 de
maig de 2010) que nosaltres suposem va ser el seu autor. De fet Mario recorda
que en els anys seixanta Mochi va realitzar a Espanya una bona versió que es va
publicar en un dels seus EP s. A Mario aquest tema li porta records d'una festa
major en un barri perifèric de Tortosa, creu recordar que es deia Horts del
Cony, a la carretera que portava a Amposta, allà, en una vacances i mentre
l'orquestra la tocava, ell amagat dins d'un búnquer, restes de la Guerra Incivil li
va explicar un “cuentecito” a l'orelleta a una noia, tres
o quatre anys més
gran que ell, tot i que avui i recordant-ho des de la perspectiva de que només
ell tenia 14 anys, està convençut que el “cuentecito” l'hi va explicar ella. La
cançó us la extraiem de l'àlbum "Free boleros" que Mayte Martín i
Tete Montoliu van gravar l'any 1996, segon disc de la cantant, de nom complet
Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la
qual ja hem escoltat algun tema a Troba – Dors. Per el que respecta a Tete, es
deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de
març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Va ser un dels pianistas de
jazz amb més fama i reconeixement internacional, tot i ser invident. 
Acabarem per avui Troba –
Dors, però abans de marzar-nos i baixar la persiana, us deixem amb la bona
companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Porteu-se be.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
No hay comentarios:
Publicar un comentario