Troba - Dors programa 28-01-2013

El Mercat és una gola que ho devora i ho consumeix tot. El Mercat necessita cada dia una donzella nova. La Música també és un Mercat. Nosaltres, aquí al programa Troba - Dors, també estem al Mercat, però el nostre Mercat no depèn dels dictadors de les modes passatgeres o futures. Nosaltres preferim navegar als rius i afluents i mars de la memòria, i parar-nos i comprar quan ens convé. Avui és una prova i ens hem aturat als rius que travessen la península ibèrica, a la desembocadura del Francolí, al port de Barcelona, als mars del Carib, a l’Amèrica màgica. A tot drap, a tota vela!!! Podeu acompanyar-nos, trobarem junts!!! Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, Manolo Rivera i Mario Prades ens posem les piles,  engeguem els motors i diem com ja resulta habitual alló de

Aixequem la persiana

Nuevo Mester de Juglaría – Toledo se subleva

Aquest gran grup de música folklòrica castellana va sorgir a Segòvia, l'any 1969 i segueixen en actiu sent una de les formacions més longeves del seu gènere, havent gravat gairebé una trentena d'àlbums. La cançó que us hem seleccionat per obrir Troba - Dors es trobava en un dels seus millors discos "Los Comuneros" que van publicar l'any 1976. En el disc, una mena de cantata, Nuevo Mester de Juglaría ens explica els fets succeïts a Castella durant la Guerra de les Comunitats, coneguda com la Guerra dels Comuneros. Va ser l'aixecament armat dels denominats comuners, a Castella, va durar des de l'any 1520 al 1522, al començament del regnat de Carles I. Les ciutats protagonistes més importants d'aquesta rebelió van ser Toledo i Valladolid. Existeixen discrepàncies sobre les veritables causes que van provocar l'aixecament popular contra el Rei, alguns estudiosos qualifiquen la Guerra de les Comunitats com una revolta antisenyorial. per altres, és una de les primeres revolucions burgeses de l'Era Moderna, mentre que alguns defensen que es va tractar d'un moviment antifiscal. La qüestió es va dirimir en la batalla de Villalar que va guanyar el Rei i els líders comuners Juan de Padilla, Juan Bravo i Francisco Maldonado van ser decapitats l'endemà. Pel Nuevo Mester de Juglaría han passat un munt de músics al llarg dels seus més de 40 anys d'existència, molts d'aquests canvis van ser ocasionats per la mili. Actualment el grup està integrat per Llanos Monreal (veu, percussió, guitarra i flauta), Fernando Ortiz (veu, dolçaina, guitarra, flautes, requint i saxo), Rafael San Frutos (veu, guitarra, teclat i dolçaina), Francisco García (veu i contrabaix) i Luis Martín (veu, bandúrria i llaüt), reforçant-se amb altres músics d'acompanyament. Van començar anomenant Clan 5, però el nom definitiu va ser suggerit pel locutor de ràdio Juan Pedro Aguilar, el canvi de nom i naixement oficial de Nuevo Mester de Juglaría es va produir el 16 de novembre de 1969. Per cert, arran de les eleccions, en la nit del 6 de desembre de 1978 i mentre es realitzaven els recomptes de vots sobre aquella naixent Constitució, tan criticada actualment a Catalunya, al costat del grup Jarcha, els Nuevo Mester de Juglaría van estar actuant en un programa especial de RNE que va durar pràcticament tota la nit.

Jordi Tortosa – Barri mariner

El cantautor tarraconí Jordi Tortosa va compossar aquest tema i es va editar com a cara A d'aquest single que creiem es l’únic que va publicar, a través del segell Belter l'any 1983 amb “La dona que viu al meu costat” a la cara B, aquest últim tema era una composición de Pau Saracho, un altre músic historic de Tarragona al que Manolo i Mario coneixen, de fet Manolo i ell havien tingut fins i tot relacions comercials. Des de fa uns anys resideix a Cuba. En la gravació que es va realitzar en els Estudis Belter de Barcelona, van intervenir Jordi Smell al piano (a la foto), Pau Saracho a la guitarra i llaüt, Jaume Francesc al baix i Jacar Álvarez a la bateria i percussió. Jordi Tortosa amb aquesta cançó va quedar finalista als premis musicals Cançó 83. El tema ens parla d'un barri mariner que podria ser perfectament el Serrallo de Tarragona que Jordi Tortosa coneix perfectament. Aquest single va rebre les ajudes pertinents del Departament de Cultura i direcció de la Joventut de la Generalitat de Catalunya. Manolo caneix al cantautor Jordi Tortosa i Mario explica que ell el va conèixa una nit a l'avui desaparegut pub Va com Va, encara que creu que en aquella època era Quick Sala Platea, just darrera les muralles i al costat de les piscines. Els va presentar el propietari. Era un local on es realitzaven moltes actuacions en directe i que tenia veritables problemes amb algun veí del seu edifici, a causa del so quan es realitzava un concert i això que el local estava insonoritzat. Va ser un dels garitos escollits per la Generalitat per la gira de promoció del rock en català que es va dir “Música Viva”.

El pianista de tarraconí Jordi Smell que també va tindre un segell 

discogràfic i va ser productor (Foto: Mario Prades)

Lole y Manuel – Tangos de la Pimienta

Un dels grups que van sorprendre i agradar al Canet Rock de 1975 va ser el duet flamenc Lole y Manuel que eren matrimoni. Van tenir el seu moment de màxima esplendor en la segona meitat de la dècada dels 70. Lole y Manuel es van crear com a duo musical l'any 1972 i es van dissoldre el 1993, es deien en realitat Dolores Montoya Rodríguez (cantant) que va néixa a Sevilla l'any 1954 i Manuel Molina Jiménez (guitarra) nascut a Ceuta el 1948. Van ser el primer grup de flamenc que va enfocar la seva música i les seves cançons a un públic no exclusivament flamenc i van ser precursors del que després es va anomenar Nuevo flamenco. La filla de la parella Alba Molina, té una interessant carrera com a cantant i també va formar part del grup Las Niñas que van triomfar amb el tema "Ojú" que va superar les 80.000 còpies venudes. Manuel havia format part del grup Smash, els autèntics creadors del rock andalús, encara que ell va entrar en la seva última etapa i va ser l'element distorsionador provocant que  Gualberto els deixés i es desfessin, Manuel volia enfocar la música de Smash més cap al flamenc que al rock progressiu, però amb ell es va gravar "el Garrotín", possiblement avui en dia el tema més recordat de Smash, si bé Mario sempre ha opinat que es massa comercial. La cançó que us hem seleccionat es trobava en el seu tercer àlbum titulat "Lole y Manuel" que es va publicar l'any 1977 i va ser reeditat en versió CD el 1992. La influència de Lole y Manuel en els músics catalans cap el flamenc, arran precisament del Canet Rock, la trobem en gent com Carlos Benavent o Toti Soler i sobretot en músics madrilenys com Jorge Pardo, Pedro Ruy-Blas, Tomas San Miguel, Rubén Dantas, Ketama o fins i tot Camarón de la Isla i Kiko Veneno.

Lole y Manuel al Canet Rock 75

Hernaldo Zúñiga – Siglo XX

Nascut a Managua, Nicaragua, el 2 de juny de 1955, el cantant, cantautor i compositor Hernaldo Zúñiga és una de les figures musicals de l'Amèrica Central. Musicalment es va fer a Xile on es va traslladar la seva família després del terrible terratrèmol que va assolar Nicaragua l'any 1972 i primer va estudiar dret. Per cert, quan va començar com a professional va venir a viure a Espanya i residia a Cala d'or, a Mallorca. Aquest tema us ho hem extret del seu CD "Grandes éxitos" que va publicar l'any 2001 i es tracta d'una versió, una de les poques que s'han realitzat en espanyol, del tema "American Pie" de Don McLean que aquí Hernaldo Zúñiga ha retitulat "Segle XX" i que originalment va donar títol a un àlbum publicat l'any 1984. La cançó és el gran hit en la carrera de Don McLean, es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. En el LP "American pie", publicat l’any 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada "Vincent" i que va passar la censura franquista a Espanya a l'opinar els censors que era una simple cançó d'amor i de fet ho era, però un amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per cuasi tothom, però impensable a l’época franquista. Un dia d'aquests la escoltarem i us parlarem d'ella. El que pocs van saber és que el tema "American pie" si va ser censurat. En la versió original de Don McLean editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Una cosa, els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia "Formación del Espíritu Nacional", deixa-ho corre.

Nina – Tot quede enrera

Inicialment va ser cantant d'orquestras. Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i també l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat de la que Mario va fer la presentació oficial a la sala Galas de Salou. Nina va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es va llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar". Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al·legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, pero nosaltres ara us portem una de les que millor van funcionar del CD, es tracte d’una versió del clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de telenovel·les a TV3, destacan el seu paper al culebron  "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Nosaltres estem convençuts de que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.

Paco Enlaluna – La tieta i els avions

Manolo Rivera va convidar a Paco Enlaluna perquè actués en la presentació del llibre "El Comecuentos", un compedi de relats coordinats per Víctor Navarro Remesal realitzats per aquest llibre per un munt d'escriptors amics de Tarragona i els seus voltants que ha editat Silva Editorial. De fet Manolo ha inclòs en aquest llibre dos relats seus. La presentació de l'acte que es va realitzar al Museu d'Art Modern de Tarragona va estar presentat per Ana Santos i després de la presentació tots ens vam anar a sopar a l'Orangerie, un recomanable restaurant del carrer Méndez Núñez de Tarragona, a prop de la Rambla Nova, propietat d'un altre bon amic, Rafa del Real. Mario va tornar a retrobar-se aquella nit amb Paco Enlaluna, feia uns quants anys que no es veien, però es van adonar que l'amistat seguia igual de fresca. Paco els va passar a Manolo i Mario el seu nou CD "Bufones y Antihéroes" que acaba de publicar, explicant-nos que havia de presentar-ho en el marc del Festival Barnasants que coordina l'amic Pere Camps, possiblement quan aquest programa surti a l'aire la presentació ja s'haurà realitzat, si no és així us recomanem encaridament que no us perdeu el concert de Paco Enlaluna, els seus directes valen la pena, amb grup o només amb la seva guitarra. Aquesta cançó està plena d'ironia i ens explica les dificultats de la "tieta" que resulta que li té molta por a volar en avió. Possiblement no li hagin explicat a la tieta que hi ha altres companyies a més de Ryanair, aixó és broma. Tots els temes inclosos en el nou CD estan composats i arreglats pel mateix cantautor. La veritat és que es tracta d'un treball molt interessant ple de bones cançons que us recomanem també des de Troba – Dors. Quan va començar es feia dir Paco Hilaluna, després i fins ara és Paco Enlaluna. El nom no fa la cosa, ell es el mateix. I més en aquest cas d’aquest trobador transformista que os ho dona tot en cada actuació. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment. També és guionista de programes d’humor, entre d’altres per a José Luis Moreno i aixó se li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Es tot un showman. No us perdeu els seus directes, valen la pena.

Coberta de "El Comecuentos", publicat per Silva Editorial

León Gieco – Solo le pido a Dios

Aquest tema està estretament vinculat a Joan Baez i a Espanya a Ana Belén, però la veritat és que cap de les dues noies va escriure aquesta cançó, el seu autor és el gran cantautor argentí León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de 1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco. És un dels cantautors que han sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i polítiques de les seves cançons, a favor dels drets humans, els camperols i pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat amb els marginats. Sent molt jove, a Buenos Aires va conèixa a Litto Nebbia i Gustavo Santaolalla, qui li va donar l'oportunitat de tocar obrint seus concerts. León Gieco va publicar el primer disc l'any 1973. Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles i l'any 1978 va editar "IV LP", amb una de les seves cançons més famoses "Solo le pido a Dios" que estem escoltant ara. Quan va poder tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000 espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc mil en Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Joan Carles Baglietto i Sixto Palavecino.

Omara Portuondo – Lágrimas negras

Manolo va proposar a Mario posar al programa aquest tema a càrrec de la gran cantant cubana Omara Portuondo i aquesta és la cançó que està sonant per tots vosaltres i totes vosaltres ara a Troba - Dors. Omara Portuondo és una cantant de boleros, nascuda a l'Havana el 29 d'octubre de 1930 i a la què es coneix com La Diva del Buena Vista Social Club. La veritat és que Omara va ser imposada pel règim dictatorial dels germans Castro a Ry Cooder quan va realitzar la pel·lícula, a ell no li agradava, però Omara era addicta al règim, no així Ibrahim Ferrer que era qui volia Ry Cooder. Finalment les dues parts va haver d'acceptar als dos. Aquest tema que ens porta avui Omara Portuendo "Làgrimas negras", amb la col·laboració de Eliades Ochoa, va ser una composició de Miguel Matamoros, component del popular Trio Matamoros i es va incloure en la banda sonora d'una pel·lícula de Ricardo Franco que es va titular així "Lágrimas negras", com ens recorda ara Manolo. També donava títol a l'àlbum "Lágrimas negras, canciones y boleros" que la cantant cubana va editar l'any 2005. Malgrat la seva edat, Omara Portuondo és un nom habitual en els escenaris espanyols, de fet a Tarragona va tornar a actuar el passat estiu.

Burning – ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?

Mario sempre diu i ara torna a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Manolo va sugerir escoltar a Burning i aquí estan, sonant a Troba – Dors per a tot i totes vosaltres. "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser una cançó composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui és una de les cançons de referència quan es parla de Burning, aquesta banda madrilenya. Era cara A d'un single publicat per Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca" que en aquest single estaba cantada per Toño i la versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar també temes a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó "¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?" va ser inclosa al LP “El fin de la década”, editat l’any 1978. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes. Per cert, Pepe Rissi i Toño van morir el mateix dia del mateix mes... amb deu anys de diferencia.

Els Burning, una banda mítica del rock espanyol

Orquesta Mondragón - Lolita

Un dels temes que millor tracta el tema de les relacions amb menors home-noia, és aquest de l'Orquestra Mondragón on es explican l’ambolic d'un professor amb la jove alumna que el provoca i s’el andú al llit per treure millors notes. Avui en dia la cançó estaria molt mal vista, tot i la seva qualitat musical, ja que la seva temàtica es politicament molt incorrecte. Aquesta cançó es trobava inclosa dins del LP "Una sonrisa por favor" que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000 copies a Espanya i que Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958) i la Mondragón van publicar l’any 1989. Va ser una de les cançons seleccionades com a single. Aquest va estar l’últim disc i Gurruchaga ja va començá en solitari. Per cert que és, al parer de Mario, la millor cançó del grup, Manolo prefereix altres molt més históriques, i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i el mateix Javier Gurruchaga. Un dels millors discos en la carrera de l’Orquesta Mondragón i avui en dia dels més recordats, va ser el doble en directe “Rock and roll Circus” En aquest doble disc i a la gira pertinent de la Mondragón, el teclista va ser el català Josep Más "Kitflus", membre de Pegasus.

Conclou per avui Troba – Dors i després de baixar la persiana nosaltres toquem el dos i fotem el camp, Us deixem amb la companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, sigueu bons i bones.

Manolo Rivera i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa