domingo, 23 de diciembre de 2012

Vacances de Nadal 2012


Aquesta setmana i la propera, és a dir fins després de Reis, no hi hauran programes de Troba - Dors ni en les emissores ni al blog, a causa de les Festes Nadalenques. Però vull aprofitar l'espai i des del blog us explicaré la història del DISC i la seva evolució en poc més de cent anys. Aquest serà el nostre humil regal de Nadal per a tots i totes els que escolteu Troba - Dors.

Una petita historia de la música

Totes les civilitzacions han estat influïdes i motivades per la música. Des dels primitius tambors confeccionats amb troncs d'arbre buits a altres instruments rudimentaris més o menys harmònics que sonaven en cerimònies religioses o actes festius. Alguns d'ells, més "moderns" han estat recuperats per folkloristes i estudiosos de la música d'arrel, altres perduts totalment en l'oblit dels temps. La manera de transmetre aquesta cultura musical i aquestes cançons a futures generacions era sempre oral.

Les partitures musicals, el solfeig, va plasmar la música en un paper i a partir d'aquí podem parlar d'una cultura reconeguda i fidel, però encara hi  havia un buit importantíssim ja que els directors d'orquestra o simplement els intèrprets han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha estat la reproducció fonogràfica el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i transmetre-la al futur.

Tot va començar amb aquells rudimentaris cilindres que van ser el primer pas, clar que tot això ens remet al segle XIX, tan sols una mica més de cent anys han transcorregut des que Charles Cros va inventar el primer aparell reproductor de so al que va batejar paleófono, l'any 1877. Poc després Thomas Edison inventava un aparell similar que va anomenar fonògraf, però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert d'estany o de cera.

El 8 de novembre de 1885 es va inventar el disc. El seu creador va ser l'alemany Emile Berliner. Onze anys més tard d'aquella data històrica, el 1898, es crearia el primer segell discogràfic.L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins als anys 30 que van aparèixa els discs durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser desbancats en els cinquanta pel microsolc de vinil. 

El 21 de juny de 1946 s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va morir en accident automobilístic  

Peter C. Goldmark (a la foto), ell és l'inventor del disc de vinil. Nascut l'any 1907 a Hongria, tot i educat a Viena i Berlín i emigrat a Estats Units en el 33. Peter C. Goldmark va començar a treballar com a cap d'enginyers a televisió per a la cadena CBS. L'any 1948, cansat que els discos de 78 rpm fessin malbé amb els seus salts i les seves interrupcions els programes, va inventar el Long Play, familiarment anomenat LP. Era el començament de la revolució musical.

Irwin Steinberg, vicepresident del segell Mercury, va anunciar públicament, el 9 de juny de 1958, que renunciava a la fabricació de discos de pissarra de 78 rpm i que a partir d'aquell moment només confeccionaria microsolcs. Va començar el regnat del disc de vinil, el microsolc era el rei. Primer amb enregistraments monoaurals que als seixanta es van convertir ja en estereofònics.

A mitjans dels anys seixanta, en comprar un disc, podies triar entre stereo o mono, segons el tocadiscs que tinguessis. Uns tocadiscs, la majoria dels casos, de maleta i que van donar peu als famosos guateques i les festes particulars que s'organitzaven en els llocs més inversemblants. A Espanya és pagava un impost per cada aparell que compraves i a mitjans dels seixanta havien censats 300.000 tocadiscs.

Als anys 70 sorgeix el casset, encara es va limitar a conviure en franca harmonia amb el vinil, tal com la dècada passada havia succeït amb els magnetòfons de bobines. També es va inventar i comercialitzar el cartutx de 8 pistes, utilitzat habitualment en els vehicles, però no va arribar a arrelar i al final el casset va ser el guanyador. Avui el K7 ha perdut la importància a nivell vendes que va tenir i tot i que crec segueixen venent-se, cada cop és menys significativa la seva importància i possiblement no trigui en desaparèixa definitivament.

La dècada següent va tenir un altre canvi, encara que no va ser trencador, es van popularitzar els maxi-singles i va sorgir l'hegemonia de la música "disco", convertint els singles, aquells discos petits que rodaven a 45 revolucions per minut en alguna cosa gairebé ancestral. Sobretot en el mercat espanyol ja que en el britànic i nord-americà, el single va seguir comercialitzant-se fins ben entrats els 90, evolucionant al maxi-CD. El EP de quatre cançons tan popular en els seixanta, havia desaparegut pràcticament a finals d’aquella mateixa década.

Malauradament o afortunadament, segons siguis o no un nostàlgic, els 80 van ser el pas, consolidat en la dècada dels 90 que converteix el vinil en obsolet, es generalitza l'ús del Compac Disc. Va ser el primer producte amb tecnologia digital llançat al mercat de consum i va proporcionar a la industrial un canal addicional de vendes: la reedició en versió CD de discos que van ser èxit en les dècades passades i en moltes llars es va substituir aquell disc que tant ens agradava i que ara, a causa de les contínues audicions i l'ús, sonava malament, aquest típic soroll denominat de "ous fregits" que tan desagradable fa escoltar un disc.

El mini-disc que era també digital i es comercialitza en els 90, no va aconseguir entaular una pugna a tenir en compte amb el compacte i es va quedar com una eina de gravació i reproducció casolana, sense que la incidència de producte comercialitzat sigui digna de tenir en compte. El vídeo musical també és representatiu d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou segle  i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser digne de tenir en compte és el DVD, encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.

És clar que l'evolució musical no s'atura aquí i la informàtica va esmolar les seves urpes i es va preparar per a la lluita en el 2.000. L'abaratiment dels gravadors de CD domèstics van fer que es fomentés la reproducció pirata, com va passar amb els cassets als 80. Però el veritable cavall de Troia per a la indústria del disc ha estat Internet i els sistemes de comprimir el so fins mides fàcils d'enviar a través de les xarxes telefòniques amb sistemes com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al màxim les transmissions informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.

Manolo Tena (a lafoto) va ser el primer a veure aquesta àmplia gamma de possibilitats a Espanya i va comercialitzar el seu àlbum "Insólito", l'any 2000, sols a través d'Internet i preu baix, això li va representar ser boicotejat per les emissores de ràdio-fórmula que veien escapar el seu "dret de pernada" i els seus ingressos per vendre posicions en les llistes d'èxits. És clar que parlem d'una oferta legal, però existeix el MP3 i l'Emule que han anan aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror entre les companyies de discos a tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre de l'any 1999 es van carregar més de 30 milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar el segle XXI, repartides per Internet, cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així com no produeix cap benefici per a la companyia discogràfica que ha editat el producte original ni per l'intèrpret o l'autor. Avui dia, quan estem a punt de començar el 2013, la suma de cançons i descàrregues via internet, bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a la foto) o Bongo Borrako, s'inflan de treballar.

Tot això s'està debatent en aquests moments i obre un ampli ventall de possibilitats per aquest segle XXI del que ja hem gastat 12 anys.

Sí es poden tenir cançons en el disc dur de l'ordinador, perquè comprar compactes? Si podem gravar en un CD només els temes que ens agraden d'un disc, cosa que ja fèiem amb els K7 Perquè comprar el CD sencer sabent que de les 10 cançons que de mitjana té, possiblement cinc o sis no acabin d'agradar-nos? Gravem les que ens vénen de gust i ja està. Ja tenim el problema sobre la taula.

Curiosament 1997 i 1998 van representar un augment significatiu en les vendes de productes fonogràfics, això va alegrar a la indústria del disc, però Va pensar algú que podria ser el cant del cigne i que Internet es convertiria en el botxí del CD? Per descomptat que si, encara que es va trigar i es van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de la indústria musical, l'SGAE i els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.

De fet a principi del segle XXI, els segells Universal i BMG es van unir per posar en marxa Getmusic.com per vendre els seus discos a preus aconómics i IBM i SONY van fer públic un acord establert entre les dues empreses per desenvolupar un format per a evitar còpies fraudulentes que permeti enviar música a través d'Internet. La col·laboració entre aquestes dues companyies es va centrar en fer compatible la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la discogràfica, amb el sistema de Gestió de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.

Van sorgir veritables batalles legals, una d'elles, iniciada per la indústria discogràfica, va ser contra l'empresa Diamond Multimèdia Systems que havia creat un reproductor anomenat RIU que utilitzava el format MP3 i permetia als internautes emmagatzemar una hora de música ja sigui gravada a Internet o directament d'un CD. Cinc discogràfiques: EMI, SONY, Warner, Universal i BMG van pactar un acord per desenvolupar un sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure Digital Music Initiative (SDMI) que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està completament obsolet.
Amb l'arrivada dels discos externs de gran capacitat i els pendrivers, dotze anys després la guerra segueix servida, però no hem d'oblidar que contra tot sistema de seguretat, els "cocos" creen immediatament la clau que obre la porta del darrere i aquesta pot ser una batalla sense vencedors ni vençuts, però amb molts perjudicats... els intèrprets i per soposat els compositors. És clar que qui ha de defensar els drets i interessos dels autors, l'SGAE, tampoc ajuda amb la seva actitud...

Amics i amigues des de Troba - Dors, ara sols ens queda dir-vos

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU 2013 

Mario Prades i Manolo Rivera

No hay comentarios:

Publicar un comentario