Vacances de Nadal 2012

Aquesta setmana i la propera, és a dir fins després de Reis, no hi hauran programes de Troba - Dors ni en les emissores ni al blog, a causa de les Festes Nadalenques. Però vull aprofitar l'espai i des del blog us explicaré la història del DISC i la seva evolució en poc més de cent anys. Aquest serà el nostre humil regal de Nadal per a tots i totes els que escolteu Troba - Dors.

Una petita historia de la música

Totes les civilitzacions han estat influïdes i motivades per la música. Des dels primitius tambors confeccionats amb troncs d'arbre buits a altres instruments rudimentaris més o menys harmònics que sonaven en cerimònies religioses o actes festius. Alguns d'ells, més "moderns" han estat recuperats per folkloristes i estudiosos de la música d'arrel, altres perduts totalment en l'oblit dels temps. La manera de transmetre aquesta cultura musical i aquestes cançons a futures generacions era sempre oral.

Les partitures musicals, el solfeig, va plasmar la música en un paper i a partir d'aquí podem parlar d'una cultura reconeguda i fidel, però encara hi  havia un buit importantíssim ja que els directors d'orquestra o simplement els intèrprets han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha estat la reproducció fonogràfica el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i transmetre-la al futur.

Tot va començar amb aquells rudimentaris cilindres que van ser el primer pas, clar que tot això ens remet al segle XIX, tan sols una mica més de cent anys han transcorregut des que Charles Cros va inventar el primer aparell reproductor de so al que va batejar paleófono, l'any 1877. Poc després Thomas Edison inventava un aparell similar que va anomenar fonògraf, però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert d'estany o de cera.

El 8 de novembre de 1885 es va inventar el disc. El seu creador va ser l'alemany Emile Berliner. Onze anys més tard d'aquella data històrica, el 1898, es crearia el primer segell discogràfic.L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins als anys 30 que van aparèixa els discs durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser desbancats en els cinquanta pel microsolc de vinil. 

El 21 de juny de 1946 s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va morir en accident automobilístic  

Peter C. Goldmark (a la foto), ell és l'inventor del disc de vinil. Nascut l'any 1907 a Hongria, tot i educat a Viena i Berlín i emigrat a Estats Units en el 33. Peter C. Goldmark va començar a treballar com a cap d'enginyers a televisió per a la cadena CBS. L'any 1948, cansat que els discos de 78 rpm fessin malbé amb els seus salts i les seves interrupcions els programes, va inventar el Long Play, familiarment anomenat LP. Era el començament de la revolució musical.

Irwin Steinberg, vicepresident del segell Mercury, va anunciar públicament, el 9 de juny de 1958, que renunciava a la fabricació de discos de pissarra de 78 rpm i que a partir d'aquell moment només confeccionaria microsolcs. Va començar el regnat del disc de vinil, el microsolc era el rei. Primer amb enregistraments monoaurals que als seixanta es van convertir ja en estereofònics.

A mitjans dels anys seixanta, en comprar un disc, podies triar entre stereo o mono, segons el tocadiscs que tinguessis. Uns tocadiscs, la majoria dels casos, de maleta i que van donar peu als famosos guateques i les festes particulars que s'organitzaven en els llocs més inversemblants. A Espanya és pagava un impost per cada aparell que compraves i a mitjans dels seixanta havien censats 300.000 tocadiscs.

Als anys 70 sorgeix el casset, encara es va limitar a conviure en franca harmonia amb el vinil, tal com la dècada passada havia succeït amb els magnetòfons de bobines. També es va inventar i comercialitzar el cartutx de 8 pistes, utilitzat habitualment en els vehicles, però no va arribar a arrelar i al final el casset va ser el guanyador. Avui el K7 ha perdut la importància a nivell vendes que va tenir i tot i que crec segueixen venent-se, cada cop és menys significativa la seva importància i possiblement no trigui en desaparèixa definitivament.

La dècada següent va tenir un altre canvi, encara que no va ser trencador, es van popularitzar els maxi-singles i va sorgir l'hegemonia de la música "disco", convertint els singles, aquells discos petits que rodaven a 45 revolucions per minut en alguna cosa gairebé ancestral. Sobretot en el mercat espanyol ja que en el britànic i nord-americà, el single va seguir comercialitzant-se fins ben entrats els 90, evolucionant al maxi-CD. El EP de quatre cançons tan popular en els seixanta, havia desaparegut pràcticament a finals d’aquella mateixa década.

Malauradament o afortunadament, segons siguis o no un nostàlgic, els 80 van ser el pas, consolidat en la dècada dels 90 que converteix el vinil en obsolet, es generalitza l'ús del Compac Disc. Va ser el primer producte amb tecnologia digital llançat al mercat de consum i va proporcionar a la industrial un canal addicional de vendes: la reedició en versió CD de discos que van ser èxit en les dècades passades i en moltes llars es va substituir aquell disc que tant ens agradava i que ara, a causa de les contínues audicions i l'ús, sonava malament, aquest típic soroll denominat de "ous fregits" que tan desagradable fa escoltar un disc.

El mini-disc que era també digital i es comercialitza en els 90, no va aconseguir entaular una pugna a tenir en compte amb el compacte i es va quedar com una eina de gravació i reproducció casolana, sense que la incidència de producte comercialitzat sigui digna de tenir en compte. El vídeo musical també és representatiu d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou segle  i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser digne de tenir en compte és el DVD, encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.

És clar que l'evolució musical no s'atura aquí i la informàtica va esmolar les seves urpes i es va preparar per a la lluita en el 2.000. L'abaratiment dels gravadors de CD domèstics van fer que es fomentés la reproducció pirata, com va passar amb els cassets als 80. Però el veritable cavall de Troia per a la indústria del disc ha estat Internet i els sistemes de comprimir el so fins mides fàcils d'enviar a través de les xarxes telefòniques amb sistemes com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al màxim les transmissions informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.

Manolo Tena (a lafoto) va ser el primer a veure aquesta àmplia gamma de possibilitats a Espanya i va comercialitzar el seu àlbum "Insólito", l'any 2000, sols a través d'Internet i preu baix, això li va representar ser boicotejat per les emissores de ràdio-fórmula que veien escapar el seu "dret de pernada" i els seus ingressos per vendre posicions en les llistes d'èxits. És clar que parlem d'una oferta legal, però existeix el MP3 i l'Emule que han anan aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror entre les companyies de discos a tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre de l'any 1999 es van carregar més de 30 milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar el segle XXI, repartides per Internet, cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així com no produeix cap benefici per a la companyia discogràfica que ha editat el producte original ni per l'intèrpret o l'autor. Avui dia, quan estem a punt de començar el 2013, la suma de cançons i descàrregues via internet, bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a la foto) o Bongo Borrako, s'inflan de treballar.

Tot això s'està debatent en aquests moments i obre un ampli ventall de possibilitats per aquest segle XXI del que ja hem gastat 12 anys.

Sí es poden tenir cançons en el disc dur de l'ordinador, perquè comprar compactes? Si podem gravar en un CD només els temes que ens agraden d'un disc, cosa que ja fèiem amb els K7 Perquè comprar el CD sencer sabent que de les 10 cançons que de mitjana té, possiblement cinc o sis no acabin d'agradar-nos? Gravem les que ens vénen de gust i ja està. Ja tenim el problema sobre la taula.

Curiosament 1997 i 1998 van representar un augment significatiu en les vendes de productes fonogràfics, això va alegrar a la indústria del disc, però Va pensar algú que podria ser el cant del cigne i que Internet es convertiria en el botxí del CD? Per descomptat que si, encara que es va trigar i es van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de la indústria musical, l'SGAE i els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.

De fet a principi del segle XXI, els segells Universal i BMG es van unir per posar en marxa Getmusic.com per vendre els seus discos a preus aconómics i IBM i SONY van fer públic un acord establert entre les dues empreses per desenvolupar un format per a evitar còpies fraudulentes que permeti enviar música a través d'Internet. La col·laboració entre aquestes dues companyies es va centrar en fer compatible la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la discogràfica, amb el sistema de Gestió de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.

Van sorgir veritables batalles legals, una d'elles, iniciada per la indústria discogràfica, va ser contra l'empresa Diamond Multimèdia Systems que havia creat un reproductor anomenat RIU que utilitzava el format MP3 i permetia als internautes emmagatzemar una hora de música ja sigui gravada a Internet o directament d'un CD. Cinc discogràfiques: EMI, SONY, Warner, Universal i BMG van pactar un acord per desenvolupar un sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure Digital Music Initiative (SDMI) que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està completament obsolet.

Amb l'arrivada dels discos externs de gran capacitat i els pendrivers, dotze anys després la guerra segueix servida, però no hem d'oblidar que contra tot sistema de seguretat, els "cocos" creen immediatament la clau que obre la porta del darrere i aquesta pot ser una batalla sense vencedors ni vençuts, però amb molts perjudicats... els intèrprets i per soposat els compositors. És clar que qui ha de defensar els drets i interessos dels autors, l'SGAE, tampoc ajuda amb la seva actitud...

Amics i amigues des de Troba - Dors, ara sols ens queda dir-vos

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU 2013 

Mario Prades i Manolo Rivera

Troba - Dors programa 17-12-2012

La música, com la vida, és una elección contínua: aquest so o l’altre, aquest so més alt o aquest més baix, aquest so o el silenci. Les cançons tenen paraules escollides i les paraules es troben i juguen d’entre elles. Les cançons ens parlen de presències i absències. Avui proposem un programa ple de moviment, de càrrega popular, de presències i d’absències. El cantant canta el que es guanya, però també el que es perd en aquest riu de la vida i la memòria. Manolo i Mario engegaran els motors i començarem el programa des de les Terres de l’Ebre i per a Catalunya i Baleares, amb la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba - Dors

Aixequem la persiana

Miquel del Roig – La Farola, La Farola

Per obrir Troba - Dors us portem a un mestre d'escola ja jubilat, Miquel del Roig és un dels autèntics trobadors que queden al país i armat amb la seva guitarra i les seves cançons recorre encara avui la nostra geografia des de la seva Ametlla de Mar natal. Aquesta és possiblement la cançó més coneguda d'aquest cantautor, aficionat a la mar, especialista en fer gaudir al públic i la veritat és que hem de reconèixa que els seus concerts que de vegades duren més de dues hores, són veritables festes plenes de ball i bon humor. Precisament aquest tema és el que millor li funciona sempre i és que la cosa té truc. La cançó que el mateix Miquel del Roig explica va ser escrita o inspirada pel "Tio Pequeño" dura uns cinc minuts, però Mario ha comprovat en algunes de les seves actuacions que arriba a fer-la durar més de mitja hora i és que quan Miquel del Roig arriba a una població s'informa de la gent popular del lloc, el mestre, l'alcalde, el capellà, la dona de la botiga, el farmaceutic, el del bar... en fi, les forces vives de la ciutat, al costat de anècdotes i coses que han succeït i això l'incorpora improvisant a la lletra de "la Farola, la Farola". És una cosa que actualment molts creuen han inventat els rapers, però que existeix des que la gent recorria els polsegosos camins relatant les novetats del Regne, acompanyats pel seu llaüt, madolina, guitarra o mirant més lluny, la lira. El seu nom es realmente Miquel Vendrell i Llambrich, conegut pel nom artístic de Miquel del Roig, cantautor de les terres de l’Ebre. Mario sent una gran simpatia per aquest home de baixa estatura i cara de bona persona, humil i senzill, però amb grandesa quan puja a un escenari, sense grup ni orquestra ni tan sols playbacks, només amb la seva guitarra, la seva veu i les seves cançons. "La Farola, la Farola" donava títol al seu primer CD, editat l'any 1993, en total Miquel del Roig ha publicat tres àlbums i en el segon va col·laborar Pep Sala.

Miquel del Roig tot un trobador de les Terres de L'Ebre

Quilapayún – Vamos mujer

Formant part de la Nova Cançó Xilena que va sorgir l'any 1965, encara que recollint temes del folklore popular veneçolà, israelià, bolivià, espanyol i de molts altres països, Quilapayún fa gairebé 50 anys dedicant-se a aquests menesters de fer lletres controvertides protegides per bones harmonies vocals. Es van crear a Santiago de Xile el 26 de juliol de 1965 i els fundadors van ser Julio Carrasco i Julio Numhauser, als quals es va sumar el germà del primer, Eduardo Carrasco i en formació de trio van començar el seu camí, de fet Quilapayún significa en llengua mapudungun "Tres barbes". Se'ls van unir Patricio Castillo que els va deixà en el 70, Carlos Quezada, Willy Oddo, Hernán Gómez i Rodolfo Parada, encara que al llarg dels anys ha hagut molts canvis en la formació que ha tingut més de 25 components. Durant un temps van tenir com a director artístic a Víctor Jara amb el qual van gravar el seu segon disc "Canciones folklóricas de América" l'any 1967 Quilapayún es trobava de gira per Europa quan succeeix el Cop d'Estat d'Augusto Pinochet. El 15 de setembre van actuar a l'Olympia de París, convertint-se en el primer artista xilè que es presenta en aquest escenari. Després del cop, ells van romandre a França i el seu exili es perllongaria de manera indefinida. A finals dels 70 es van desvincular del Partit Comunista. Durant molt de temps hi va haver dos Quilapayún actuant, un de Xile i un altre a França i l'ús del nom es va resoldre judicialment a favor dels xilens, components històrics de Quilapayún. Mítics èxits del grup són "La Muralla" que a Espanya van popularitzar Víctor Manuel i Ana Belén, "Duerme, duerme negrito", "La carta" i moltes altres com aquesta que us hem portat avui a Troba - Dors. "Vamos mujer" formava part d'una cantata que es va publicar l'any 1970 sota el títol genèric "Cantata de Santa Maria de Iquique". Per cert, us explicarem una curiositat, a principis dels 70 Los Mustang van gravar una de les seves cançons, "La Batea" i van haver de alterar la lletra original perquè passés la censura espanyola. Van canviar la frase “La Batea como se menea” per "La Batea se balancea" ja que allò del "meneo" als castos censors franquistes els va sonar a canvi polític d'una banda i apologia de la masturbació, segons expliquen algunes fonts d'Internet, per altra i sabut és de tothom que la masturbació és una cosa molt dolenta i com ens deien els Hermanos al col·legi, et deixa cec. Nosaltres volem suposar que el problema dels censors és que la cançó va ser composta per Quilapayún i ells havien de ficar mà, per si de cas.

Quilapayun, el crit d'un poble

Daniel Viglietti – A desalambrar

Aquesta cançó, una de les més populars en la carrera del cantautor uruguaià Daniel Viglietti, es va publicar originalment l'any 1969 com a cara B d'un single amb "Me gustan los estudiantes" com a cançó principal, però els anys s'han encarregat de reivindicar-la i posar-la en el seu lloc. També es va incoloure en el seu LP "Canciones para el hombre nuevo" editat l'any 1968. És una cançó amb una lletra dura que parla de les inquietuds de la gent del poble i el seu dret a la terra. Daniel Viglietti va néixa a Montevideo, el 24 de juliol de 1939 al si d'una família de músics ja que la seva mare era la pianista Lyda Indart i el seu pare el guitarra Cedar Viglietti. Preocupat per la situació política del seu país va escriure al setmanari Marcha i crea i dirigeix​​,que després continuarà a França, país on van viure per 11 anys. Molts altres es van venir a Espanya, Mario recorda un company seu a la SEAT, al departament comercial, un home que als tres mesos d'estar a Barcelona ja xapurrexava el català, ell tot just el recorda físicament, però sí que te present que era baixet i amb bigoti, de fet en broma es deia a si mateix "El Taburete" perquè sempre afirmava que tenia tres cames i que va haver d'exiliar-se del seu Uruguai per motius polítics, el companys de treball li deien "El Tupa" per alló de Los Tupamaros. Tornant a Daniel Viglietti, la seva obra ha estat molt versionada, recordem a Víctor Jara, Amparo Ochoa, Isabel Parra, Joan Manuel Serrat, Mercedes Sosa, Chavela Vargas i Soledad Bravo entre molts altres.

Marina Rosell – Pare

Marina Rosell, una de les grans cantautores en llengua catalana, encara que també ha cantat en castellà i que és una lluitadora pels drets de la dona, va versionar aquest tema de Joan Manuel Serrat ple de càrrega ecologista i es trobava en un disc compilatori de diversos artistes que es va titular "Per al meu amic Serrat", tots versionant cançons del Noi del Poble Sec. Marina Rossell i Figueras va néixa a Castellet i Gornal, Barcelona, el 17 de gener de 1954, encara que algunes fonts diuen que va néixa a L'Arbós que ja és província de Tarragona. L'any 1976 va editar el seu disc de debut "Si volieu escortar", amb arranjaments de Lluís Llach. La cançó més popular en la seva carrera és indiscutiblement "La Gavina", però la seva discografia és vastíssima i a més ha realitzat moltes col·laboracions, entre elles cal destacar gravacions amb Georges Moustaki, Montserrat Caballé, Tete Montoliu, Rosa León, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Marc Parrot, Pablo Guerrero, Jaume Sisa, Manzanita, Miguel Poveda i Pedro Guerra, entre d'altres. L'any 1988 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi, el 2006 va ser nomenada membre Honorífic del Fòrum Iberoamericà de les Arts i l'any 2007 es la van distingir com a Visitant Il·lustre de la Ciutat de la Plata, a l'Argentina, la ciutat on va nèixa el pare de Mario, també ha rebut el premi Olof Palme pel seu suport a la pau. L'any 2009 guanya els XIII Premis de la Música d'Espanya en la categoria de Millor Àlbum de Música Tradicional.

Fabrizio de André e Mina – La Canzone de Marinella

Resulta curiós que Fabrizio d'André, un dels grans cantautors i lletristes italians, sigui tan poc conegut al nostre país i en canvi, tan venerat en el seu. Aquest tema, un dels més populars en la seva carrera, us el portem a Troba - Dors en bona companyia. El seu autor Fabrizio d'André la va gravar originalment en un single de 1968, però nosaltres us portem ara aquesta versió en directe en la què es troba acompanyat per Mina, la millor veu femenina del pop italià dels últims cinquanta anys. Fabrizio Cristiano De André va néixa a Genoa el 18 de febrer de 1940 i va morir a la ciutat de Milà, el 11 de gener de 1999 a causa d'un càncer. Pel que fa a Mina, es diu en realitat Anna Manzini i encara que se l'anomena la "Tigressa de Cremona", va néixa a Busto Arsizio, el 25 de març de 1940. Us explicarem unes curiositats, quan Mina va començar es feia dir Baby Gate i va gravar un o dos discos petits cantats en anglès i plens de rock and roll. L'any 1962 va protagonitzar un gran escàndol a Itàlia, arran del seu primer embaràs, sembla que Mina i l'actor Corrado Pani, pare del nen, no estaven casats i això era un pecat mortalísim. La Radiotelevisió pública Italiana, la RAI i també la ràdio, va censurar a Mina i durant dos anys no va aparèixa en la cadena ni van escoltar-se les seves cançons, però la RAI es va veure obligada a permetre el retorn de la cantant ja que el públic italià va reclamar insistentment la seva presència a través de milers de cartes. En el període d'ostracisme Mina va seguir treballant, sobretot a Alemanya. Fa més de trenta anys que Mina no apareix en públic tot i seguir gravant i publicant discos, té més d'un centenar d'àlbums publicats.

Mireille Mathieu – Caruso

“Caruso” va ser una composició de Lucio Dalla que la va compondre per la sèrie de televisió "Mama Lucía", basada en la novel·la de Mario Puzo i que protagonitzaven Sofia Loren, Edward James Olmos i John Turturro, a la sèrie la cançó va ser interpretada originalment per Luciano Pavarotti. El tema ha tingut algunes bones versions, entre elles vulem destacar una d'Ana Belén amb Lucio Dalla, el seu autor que precisament va morir a Montreux, Suïssa, l'1 de març de 2012, però a Troba - Dors us portem aquesta a càrrec de la cantant francesa Mireille Mathieu i que es va incloure, cantada en castellà, en el seu àlbum "Embrujo", editat l'any 1989, però la que escoltem ara està cantada en francès. Mireille Mathieu és una de les grans veus de la chanson francesa i a la qual es va denominar "la successora d'Edith Piaff" i aquest tema volem dedicar-lo a una amiga de Vilassar, Rosa Maria, mestra de música i compositora, fervent seguidora i admiradora de la cantant francesa de la qual té un blog. Mireille Mathieu va néixa a Avinyó el 22 de juliol de 1946. Coneguda al seu propi país com "La Dama d'Avinyó" Mireille Mathieu ha gravat en francès, alemany, anglès, espanyol, italià, rus, finlandès, japonès, xinès, català i provençal. El novembre del 2005 Mireille Mathieu va celebrar els seus quaranta anys de carrera professional. Quan va començar l'any 1965 va ser apadrinada per Maurice Chevalier a qui ella va dedicar la cançó homenatge, l’any 1980, "Le canotier de Maurice Chevalier". Mireille Mathieu va ser nomenada Cavaller de la Legió d'Honor el 9 de desembre de 1999 per Jacques Chirac, president de la República Francesa. Es una de las grans dames de la cançó francesa i devant seu hi ha que treures el barret.

La Dama d'Avinyon

Maná – En el muelle de San Blas

El passat 16 de setembre va morir Rebeca Méndez Jiménez (a la foto), que va ser la musa que va inspirar la lletra d'aquest tema del grup Maná. La història explica que l'any 1971 la noia va acomiadar al moll de San Blas al seu promès, un pescador anomenat Manuel, amb qui s'havia de casar quatre dies després, però mai va tornar a veure'l. Ella es va trastornar i vestida amb la roba de núvia, venia flors per San Blas i rodalies, mentre esperava a un amor que mai va tornar de la mar. Es va dir que ell havia mort en un accident sofert durant un huracà, però el motiu de l'absència no està clar. Altres fonts diuen que veritablement es tractava d'un venedor d'artesania de nom Ladislao que va ser atropellat a Guadalajara i més tard va morir a Tepic. La noia es va trobar un dia amb  Fher a Puerto Vallarta i li va explicar la sevahistòria, cosa que va inspirar a aquest per escriure la cançó. Les cendres de Rebeca Méndez Jiménez van ser escampades per la mar,com era el seu desig. L’historia es semblan a la de “Penélope” de Serrat i Augusto Algueró o “Marinero” de Nubes Grises. Aquesta és amb tota seguretat, la cançó més popular en la carrera del grup mexicà Maná. Va ser el quart single que es va extreure de l'àlbum "Sueños líquidos" que es va publicar l'any 1997 i el senzill es va editar el 23 maig 1998 pujant fins al lloc 18 en les llistes llatines del Billboard, mantenint-se durant sis setmanes. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, l’any 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i "A tiempo de rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. L'any 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra César "Vampiro" López, però a meitat de 1994 Iván González i  César López deixan el grup i s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, va treure també un disc en solitari paralel·lament a Maná. Ulises va passar a ser el seu mánager. Posiblement el disc més vendedor de Maná sigui l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar l’any 1992 i era el seu tercer disc. Es va gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el milió de còpies sols a Mèxic i es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on van participar al Festival de Montreaux.

La Guardia – Venecia sin mí

La lletra d’aquest tema ens dola la volta al que estem acostumbrats quan parlem d’acosaments. Aquí es la noia la que no deixa en pau al xicot i el te amargat ya que no asimila que ell no l’estima i tot s’acabat, bé de fet i tal com diu Manuel España no va arrivar a tindre més que un tímit principi. Aquesta bona cançó es trova dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina La Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més tard, el 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separà a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España (a la foto), guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. Molta responsabilidad del seu éxito el va tindre Tibu que era el seu manager, veterà músic que havie tocata mb hent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber llançar. La Guardia va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant amb Manuel España com a líder i músics nous: Javi Cano, nascut el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Radio El Morell i Mario va fer la producció del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis Disparos (a la foto feta per Mario Prades) que eren un dels grups que portava Mario.

Ilegales – El fantasma de la Autopista

Un dels millors discos de Los Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox a l’any 1988 i del que os treiem aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla de la llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma que despareix del vehicle en marxa. Precisament el 5 agost de1989 Mario va organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, 5 de juny, tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar. Va caure, com va dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan Mario estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i el va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la escuderia de Mario) es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les molesties. La segona foto del blog la va fe Mario Prades a un altre concert de Ilegales que va organitzar a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.

Conclou un altre programa de Troba – Dors, a nosaltres ara ens toca baixar la persiana, però us deixem amb la bona companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba-Dors, fins el proper programa.

Manolo Rivera i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa