La nit plana sobre la
ciutat enfosquint tot al mateix temps que la il·luminació artificial dels
fanals dóna un to ataronjat a les coses. A poc a poc la matinada tenyeix de
solitud els carrers buits, una solitud tot just pertorbada per algun vehicle
amb un conductor afanyat camí a casa seva, noctàmbuls aprofitant les hores i
tancant els bars. Però la solitud pot estar en qualsevol part i a qualsevol
hora, de dia o de nit. No cal buscar-la només de matinada. Avui en dia hi ha
massa gent que està sola i molts són els que se senten sols... tot i estar
envoltats de gent. Ara i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten
el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors,
envoltats de paraules i música que per començar ens parlaran de la fi de la
il·lusió amb una al·legoria molt dura i fins i tot cruel. Som Quimet Curull i
Mario Prades i avui obrim el programa dient alló de
Aixequem la persiana
Mercado Negro – Se han
cargado a Micky Mouse
En aquesta cançó amb la
que avui començarem Troba – Dors, el grup Mercado Negro ens expliquen com s'ha
acabat l'època de la il·lusió i cal posar els peus a terra. Ens parlen a través
d'un telenoticies d'un succés colpidor "Ha aparegut mort en un carreró,
tres trets de revòlver al cor. S'ha carregat a Micky Mouse", afegeixen
"Tots el veien com a un ésser immortal i no obstant això no va ser així
". La veritat és que en masses ocasions la gent es considera
"immortal", o per sobre de normes i lleis, més enllà de la societat i
potser per això ens anem adonant que aquells ídols, no només pel que fa a
música, parlem sobretot de polítics, tenen els peus xops en fang i no deixen de
ser també uns xoriços, i no d'Cantinpalo. Els Mercado Negro eren un grup de
Berga que es va crear a principis dels 80, integrat per Manuel Fernández (baix
i veu), Manolo Murillo (guitarra), José Luis Sosa (guitarra) i José Carlos
Manzano (bateria). L’any 1983 i amb canvis en la seva formació, el grup Mercado
Negro van guanyar el primer Concurs de Rock de Manresa. En total Mercado Negro
van gravar tres discos, però el que realment va 
destacar de tots ells va ser el
segon, publicat per PDI i en el què es trobava aquest tema que també es va
editar en versió maxi-single, una peça genial.
El cervell a l'ombra del grup va ser Ernest Casals, un professional que
els va portar i va promocionar i que a Mario els va descubrir. L’any 1988 van
treure el seu tercer disc a través del petit segell Leiber del qué el artista
estrella va ser Alejandro Abad i que estava per la zona de la Sagrada Família,
creiem recordar que estaba dirigit per Miguel Vilches, però no estem segurs del
tot. De tant en tant Mercado Negro es reuneixen i realitzen concerts, però els
músics van variant. Ah! Per Mercado Negro van passar diverses noies i van ser
calificats com un dels millors grups de techno-pop de l’época, si be aquesta es
una de les seves cançons mes poppis. Com us deia, es va publicar també en
versió maxi.
Los Rebeldes – Made in
Spain
Escoltarem ara a Los
Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra i aquí està,
oferin-nos una bona lliçó de rock and roll. L'àlbum del que treiem la peça es
va titulà "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe
l’any 2010 a
la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic de Mario junt
al seu fill. Aquest llarga durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio
Morata que curiosament va ser membre original de Los Rebeldes i quan els va
deixar va crear Aurelio y Los Vagabundos. El grup Los Rebeldes està integrat en
aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya
"Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la
guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del
saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be actualmente han tornat ha haveri
cambis de músics. Aquest tema que hara sona a Troba - Dors defineix
perfectament la idiosincrasia del espanyolet del carrer i el nostre tarannà,
amb tópics com aquell que diu “Uno trabajando y más de veinte mirando”, escolteu
la lletra amb atenció perqué dins del seu bon humor, està carregada de molta
veritat.
Made in
Spain (Carlos Segarra)
Uno trabajando y más de
20 mirando, es el sistema español
Uno cocinando y 50
tragando y aquí no paga ni dios
Saca la cartera que siempre
vuelve entera, la próxima la pago yo
Y en el bar de copas,
nena un whisky para dos.
Uno bailando y más de 30
ligando en un concierto de rock and roll
Uno disfrutando y los
demás opinando de toros, motos o de fútbol
El mejor entrenador,
presidente o director,
No hay ninguna duda, es por supuesto español.
Made in Spain, para vivir
como un rey
Hay que comer a las tres,
echar la siesta después,
made in Spain.
Made in Spain, dime como
lo ves
Aquí se cena a las diez,
Se llega a casa a las
seis, made in Spain.
No me pidas que madrugue
vaya noche que tuve,
de todo y de dos en dos.
Llegaste a menos cuarto,
yo también estaba harto
y puesto como un señor.
Si es por el trabajo me
lo paso por debajo,
se hará lo que diga yo
No hay ninguna duda, para
eso soy español.
Burning – Demasiado sucio
En aquest tema Burning
ens parlen de ruptura, drogues, marginació i per descomptat de Madrid, una
ciutat a la que ells sempre han estat fidels i nomenen en molts dels seus
temes. Sempre hem cregut que les millors bandes espanyoles de rock en els anys
setanta van ser Asfalto i Burning, tots dos grups segueixen en actiu i han
perdut components en el cami, tot i que en cadascun d’ells sols queda un dels
seus components originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny
Cifuentes. Els Burning van publicar el 29 d'octubre del passat 2013 un nou treball
d'estudi titulat "Pura sangre" del que us hem extret ara aquest tema
i que és un disc que provoca un retrobament musical amb aquells Burning dels
anys setanta i vuitanta i encara que no consta en els títols de crèdit, es diu
que molts dels temes van ser arreglats per Leiva. De fet creiem recordar que fa
ja onze anys que Burning no publicavan material veritablement nou. Els Burning
originals 
van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez
(de 1974 a
1979),Tito (de 1974 a
1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974,
Johnny Cifuentes, si bé en l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats), Eduardo
Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i Pitu
(guitarra). Ara us comptarem una cosa curiosa, un 9 de maig, amb deu anys de
diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el
mateix dia del mateix mes, com us deiam, amb deu anys entre un i l'altre. Si
més no curios. Per cert, us explicarem un altre curisitat, recordeu que a la
cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito conegut com el
Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos
en aquell mític local de Madrid.
Kerouacs – Canción de las
mil voces
Potser una de les coses
que ens falten en aquest món nostre que ens envolta actualment sigui adonar-nos
que no estem sols. Que quan caminem a la recerca d'una possible solució als
nostres problemes i als del nostre entorn, tot seria molt més fàcil si ens
deixéssim portar unint les nostres veus a les d'una altra gent que com
nosaltres, se sent sola i està convençuda que crida elevant la veu en un desert
de soledat en el què ningú ens escolta. D'això tracta la lletra d'aquest tema,
una crida a la solidaritat, a la unió, a bramar tots plegats esperant que la
potència de les nostres veus unides, farà que potser, només potser, algú ens
escolti. Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà la "Illa
de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una cançó del
francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen
frances Alain Milhaud (a la foto), el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans
altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos únics singles.
Aquest tema que 
us portem avui a Troba - Dors es trobava en el segon disc, com
cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una
versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor
Les Fearless Fradkin que creiem que era nord americà. Poc us pudem dir del grup
Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack
Kerouac, com hme llegit en alguns llocs d'internet. Que nosaltres sapiguem
l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els
"road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho
sabem. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas i
tant Mario com Quimet sempre han estat convençuts de que el cantant era
estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tinguem massa
clara.
Marc Durandeau – La Reina Boja
Us portem ara al programa
d’aquesta setmana un cantautor català d’Esparraguera, un trobador dels noranta.
Marc Durandeau. Va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama
musical català i aquesta cançó és, al nostre parer, la millor de la seva
carrera. Ens parla de marginació, de il·lusions per un entorn que han fet que
la gent al voltant de la nostra protagonista la considerin “La Boja” i que possiblement
trobareu si mireu a l'entorn semi-rural de les nostres ciutats, en aquelles
zones on el camp comença a fusionar-se amb el maó. La producció i arrengaments
son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres
músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la
batería, Tato la Torre
s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, que a més de
cantar toca 
les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es va
publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i
es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març
del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de
les seves noves cançons en català i anglès i també al seu facebook. Marc
Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i
compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És
d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs
"Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" del 1993 i
que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc
Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va
morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic de Troba – Dors que coordina
Montse Aliaga des de el seu Facebook i volem des del programa enviarle una
salutació
Joan Isaac – A Margalida
Aquesta podriem considerarla
una altra cançó de la resistència antifranquista. En aquest cas el cantautor
d'Esplugues de Llobregat Joan Isaac, la va escriure degut a l'execució de
Salvador Puig Antich. A qui per cert i des que es va rodar la pel·lícula
"Salvador", alguns consideren un heroi de la resistència
antifranquista, cosa de la qual Mario que sortia amb una noia que fou una de
les primeres núvies de Puig Antich, discrepa i molt pel que ella li explicava.
En la cançó, s'invoca a la seva última companya Margalida Bover Vadell. La
cançó es va incloure al seu àlbum "Viure". Per descomptat, tant Mario
com Quimet estan completament en contra de la pena de mort, això que quedi molt
clar, però també consideren que algunes penes haurien de endurir-se molt i que
aixó de derogar la
Doctrina Parot ha estat un greu error o bé s’ha fet perqué hi
ha interesos creats. De veritable nom Joan Vilaplana i Comín, Joan Isaac va
néixer a Esplugues de Llobregat un 17 de setembre de 1953. Entre 1969 i 1972 va
formar part del grup Nosaltres i a partir de 1973 ja es va llançar en solitari.
Compositor i intèrpret, poeta i músic, tot un trobador, Joan Isaac és un dels
cantautors en llengua catalana que més ha tractat en les seves lletres sobre la
manca de comunicació i la solitud de les persones que es troben soles
envoltades de gent, en una societat que cada vegada està més deshumanitzada.
A Margalida (Joan Isaac)
Vas marxar no sé on
ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si
t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.
I que amb aquesta cançó
reneixi el
seu crit
per camps,
mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora
Laura Pausini – La Soledad
Laura Pausini és una
cantant italiana que ha guanyat tres o quatre premis Grammy Llatins i un Grammy
americà. Va començar quan va guanyar el Festival de San Remo de l’any 1993 amb
aquest tema que us hem portat avui i amb ell la vam descobrir aquí al nostre
país. És una gran balada que a Mario sempre li recorda a dues persones molt
estimades per ell, l’Eva i Marcos que es coneixien gairebé des de petits i
estaven molt enamorats. Un dia Marcos va tindre que marxar-se a treballar als
Estats Units i ella va quedar-se aquí seguim els seus estudis. Ell es die
Marcos, com el de la cançó i sempre arrivaba als matins amb tren mentre que ella el esperava a
l’estació. Estudiaven junts. Per això i 
després de la separación, sempre que
l’Eva escoltava aquest tema, les llàgrimes amaraven els seus ulls i és que
veritablement sembla com si Laura Pausini l'hagués escrit pensant en ells.
Avui, molts anys després, gairebé vint, tot ha acabat entre ells, Eva és metge
aquí i també escriptora, Marcos és enginyer en una fàbrica d'automòbils a
Florida, s'ha confirmat allò que "La distància és l'oblit" com deia
aquell bolero. Van acabar trencant definitivament i els seus camins es van
separar per sempre. Laura Pausini va néixer el 16 de maig de l’any 1974 a Solarolo i ha gravat
en espanyol, portuguès, anglès i francès.
Rosana y Abel Pintos –
Carta urgente 2013
“Hay cosas que te escribo
en cartas para no decirlas”, però també ens diuen que “Hay cosas y cosas que
acaban llegando tan tarde”. Ens parlen de somnis, d'aquestes coses que ens
envolten, tangibles o intangibles i que deixem passar sense donar-los
importància fins que les perdem, “Cosas que siendo tan mías, no son de nadie”,
Rosana en aquesta cançó que escoltarem ara ens parla de coses i cartes, cartes
urgents que quan arriben no hi ha ningú per rebre-les. També la cantautora
canària Rosana té un nou disc titulat "8 Lunas" en clara referència
al seu primer treball discogràfic "Lunas rotas" de 1996 que va
arribar a vendre més de deu milions de discos. El nou treball s'ha publicat el
19 de novembre del passat 
any 2013. En aquest disc, una mena de recopilatori, fa un recorregut per la seva trajectòria musical amb un munt de duets amb
altres artistes com el cantautor argentí Abel Pintos al qual vam escoltar a
Troba - Dors precisament la setmana passada. També hi ha cançons amb Rubén
Blades, Dani Martin, Andrés Cepeda, Susana de Efecto Mariposa, Paulinho Moska,
Jesús Navarro, Martina, Fito Cabrales, Cesar López, Alex Hepburn i uns quans
més. La cantautora Rosana va començar a cantar les seves cançons l’any 1995,
però ella ja havia començat a desenvolupar la seva carrera musical primer com a
compositora i havia escrit cançons per Esmeralda Grao i les Azúcar Moreno. Rosana Arbelo Gopar va néixer a Lanzarote, a
les Illes Canaries, el 24 d’octubre de 1964.
Carta urgente (Rosana
Arbelo)
Hay cosas que te escribo
en cartas
Para no decirlas
Hay cosas que escribo en
canciones
Para repetirlas
Hay cosas que están en mi
alma
Y quedaran contigo cuando
me haya ido
En todas acabo diciendo
cuanto te he querido.
Hay cosas que escribo en
la cama
Hay cosas que escribo en
el aire
Hay cosas que siento tan
mías. Que no son de nadie
Hay cosas que escribo
contigo
Hay cosas que sin ti no
valen
Hay cosas y cosas
Que acaban llegando tan
tarde.
Hay cosas que se lleva el
tiempo
Sabe dios a donde
Hay cosas que siguen
ancladas
Cuando el tiempo corre
Hay cosas que están en mi
alma
y quedaran conmigo cuando
me haya ido
y en todas acabo sabiendo
cuanto me has querido.
Hay cosas que escribo en
la cama
hay cartas urgentes que
llegan cuando ya no hay nadie.
Kiko Veneno – Volando voy
Acabarem Troba - Dors per
aquesta setmana escoltant aquesta alegre i desenfadada cançó a ritme de
rumbilla que va ser el gran èxit en la carrera de Camarón de la Isla, però havia estat
escrita per a ell per Kiko Veneno i nosaltres us hem portat la versió que va
realitzar el propi autor. Es diu que Kiko Veneno quan va escriure temes per al
disc "La leyenda del tiempo" de Camarón, on es va incloure
originalment aquest tema, va proposar al productor Ricardo Pachón agafar
estrofes de poemes de Federico García Lorca i unir-les entre si creant peces
noves i musicarlas donant el ritme flamenc que segons ell, els poemes
necessitaven. Va ser un bon resultat i avui és una de les cançons clàssiques
del repertori de Camarón i per descomptat de Kiko Veneno. Curiosament i malgrat
la seva forta vinculació amb Andalusia, 
Kiko Veneno va néixer a Figueres,
Girona, el 3 d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María López
Sanfeliu, clar que Kiko Veneno es va criar a Cadis, era fill de militar i
posteriorment va viure a Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar
per Europa i Estats Units, on va assistir a molts concerts i una vegada va
confessar que va ser precisament en els Estats Units on ell va descobrir el
flamenc o potser hauríem de dir que el va redescobrir. L'any 1975, a Sevilla, va conèixa
als germans Amador i amb Rafael i Raimundo va crear el grup Veneno on
fusionaven rock i flamenc i que el 1977 publicarien el seu primer àlbum. Ha
musicat en diverses ocasions textos de García Lorca. L'any 1981 Kiko Veneno va
publicar el seu primer disc en solitari "Seré mecánico por tí".
Tencarem per aquesta
setmana Troba – Dors, però ara, abans de marxar i baixar la persiana, nosaltres
us deiarxem amb companyia de la de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. Porteu-se bé, a reveure.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
