Idees, sentiments,
convenciments, són sentiments humans que el temps va canviant en masses
ocasions i aquestes metamorfosis són positives la majoria de les vegades ja que
l'ésser humà està en constant moviment, físic i anímic. Precisament el
convertir-nos en adults, el evolucionar creixent és un dels factors que
influeixen en aquests canvis. No podem pretendre estar immòbils davant el pas
inevitable del temps. Per tot això i el fet que sempre estem aprenent,
evolucionant, creixent ara ens posem una altra vegada a recorren el camí de les
ones, des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Troba – Dors. Som
Botiguers de Somnis i obrirem el programa envoltats de paraules i música, anem
a viatjar i el nostre periple ens portarà a "Més de 1.000
quilòmetres" i ho farem de la mà de Noel Soto. Som Quimet Curull i Mario
Prades i anem a obrir la botigueta.
Aixequem la persiana
Noel Soto – A más de 1000 kilómetros
Va començar l'any 1971
anomenant-se Manuel Eduardo Soto i va publicar, un parell de singles amb el
segell Novola per, a partir de 1974, passar ja a dir-se artísticament Noel
Soto, canviant a Polydor, i amb aquest nom ha passat a la història de la música
pop en Espanya. Aquest tema que us hem seleccionat per comerçar ara Troba - Dors
us el hem extret del seu quart àlbum "A ti que me quieres bien" que
es va publicar l'any 1981 i va ser també un dels singles que es van extreure.
Noel Soto, un cantautor molt rocker amb tocs country que va començar en els
anys seixanta sent el cantant del grup Los Escorpiones, als que no tenim que
confondre amb els valencians Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época.
Manuel Eduardo Soto Palomino és el seu veritable nom, va néixer a Nador, al
Marroc, el 1 de maig de 1957, de pare gallec i mare andalusa, però Noel Soto ha
viscut gairebé sempre a Madrid. En total Noel Soto ha publicat deu u once
àlbums d'estudi i 
dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes
del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup
que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel
Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió
amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser
seleccionat encara que al parer de Mario, va ser un dels millors temes, si no
el millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor
amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.
Burning – Balada para una viuda
En masses ocasions les
conveniències socials marquen l'existència i la conducta de la gent. És la por
al "que diran" el llibre d'estil pel qual es regeixen molts membres
de la nostra societat. A poc a poc i amb els temps moderns, això va quedant relegat
enrere per la realitat, però encara avui les "normes" marquen en massa
ocasions ell que hem de fer. En aquesta cançó que es troba a l'àlbum "El
final de la dècada", publicat l'any 1978, els Burning ens expliquen la
història de noi que coneix una vídua al metro. Ella sent necessitats en la seva
solitud, té un buit que "omplir" i està convençuda que ell s'ho farà
"Molt millor", però finalment acaben fent l'amor sense control en un
portal, prop de la casa de la dona perquè “Qué dirían los vecinos si vieran
entrar un hombre en su casa a las diez de la noche", com si ella no
tingués el dret de refer la seva vida i tornar a estimar i sentir-se estimada.
La veritat és que és tracte una lletra molt
Burning. Mario sempre diu i ara torna a
repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels
70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en
les dues formacions només queda un dels seus membres originals, a Asfalto,
Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning originals van ser
Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez
(de 1974 a
1979), Tito (de 1974 a
1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974,
Johnny Cifuentes, els altres es van anar quedant pel camí. Des de 1997 Burning
són Johnny Cifuentes (veu, teclats i piano), Carlos Saved (baix), Edu Pinilla
(guitarra) i Kacho Casal (bateria). Per cert i això és una curiositat, un 9 de
maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997).
Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiem, amb deu anys
entre un i l'altre.
Académica Palanca – El
Bebé
L'any 1994 es va publicar
un doble CD a benefici d'Amnistia Internacional en el qual col·laboraven un
munt d'artistes espanyols, entre ells Juan Perro, Aute, Rosendo, Tahúres
Zurdos, Cómplices, Medina Azahara, Los Rodríguez, El Último de la Fila, Lluís Llach, Miguel
Ríos, Os Resentidos, Ruper Ordorika, Ronaldos, Celtas Cortos, Burning, Manolo
Tena, Secretos, Pedro Guerra, Tam Tam Go!, Diego Vasallo, Mikel Erentxum, Luis
Pastor, Chavela Vargas, Enrique Morente i creiem que ens deixem alguns. Hi
havia cançons que eren inèdites en aquell moment i va ser publicat pel segell
Avispa, propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, els components de Suburbano
que també van incloure una cançó. Nosaltres ara us hem portat un tema extret
d'aquest doble CD a càrrec de Académica Palanca que ens parla de la curiositat d'un nadó molt especial que fa contínuament preguntes sobre les coses que ens
envolten i que 
moltes vegades poden semblar incongruències, però si les
escolteu amb atenció tenen molt sentit, dins de la "aparent"
innocència d'aquest bebecito. Académica Palanca són un grup humorístic que
utilitza la música en molts dels seus skets i que es va crear l'any 1989.
Estava integrat per Miguel Vigil, Antonio Sánchez i Javier Batanero. Van gravar
diversos àlbums, destacant entre ells “El misterio de las voces vulgares” que
es va publicar l'any 1995 i en el qual es va incloure també aquest tema. A
partir de 1999 Javier Batanero deixa l'associació i Miguel i Antonio van seguir
com a duet apareixent en moltíssims programes de televisió amb èxit. L'any 2003
mor Antonio Sánchez i encara que posteriorment es va incorporar al seu lloc
Mariano Vázquez, les coses no van ser iguals. En total Académica Palanca han
publicat quatre àlbums.
El bebé (Académica
Palanca)
Más de una noche se ha
acostado preocupado
repitiendo como un loro
mi bebé:
¿de dónde vengo? ¿Yo qué
soy? ¿A dónde vamos?
Pero, y si hay vida tras
la muerte ¿qué es “el ser”?
Yo le digo: hijo, y al
decirlo casi exijo,
que procures en esas
cosas no pensar.
Haciendo caso omiso toma
el biberón de leche,
luego eructa y vuelve a
preguntar.
¿Por qué un ladrón es un
chorizo?
enigmática pregunta para
alguien de tu edad.
¿Por qué me atrae la
gravedad?
Yo la encuentro una
pesada pero a ti te gustará.
¿Por qué una planta es
igual que un piso?
¿Porque piso con las
plantas de los pies al caminar?
¿Por qué la guerra entre
los hombres?
Para la guerra el
amarillo.
¿Y bestias?
Para bestia el armadillo.
Y en lo vegetal…
Dama de noche,
Madreselva, Poto, Lecho,
Enredadera, Palo de
Brasil.
Todos compartiendo este
extraño zoo loco
y sin nada que ver entre
si.
Paralelamente, de una
forma intermitente,
como un geiser le emanaba
otra cuestión:
¿Cómo se transforma la
energía que se forma
en el núcleo indivisible
de un protón?
Yo le digo hijo tú te has
vuelto un poco pijo,
me recuerdas la canción
del “Si papá”.
Como no le mola la
canción del Guardiola
se ha orinado y vuelve a
preguntar:
¿De qué se ríe así la
hiena?
La sabana le hace gracia
y porque debe ser feliz.
¿Por qué el talón tiene
matriz?
El talón era de Aquiles y
Cibeles de Madrid.
¿Por qué las vacas son
ajenas?
¡Porqué siempre son de
otros y los pastos y el redil!
¿Por qué la guerra entre
los hombres?
Para la guerra el
amarillo.
¿Y bestias?
Para bestia el armadillo.
Y en lo vegetal…
Dama de noche,
Madreselva, Poto,
Lecho, Enredadera, Palo
de Brasil.
Todos compartiendo este
extraño zoo loco
y sin nada que ver entre
si.
Ya por esta noche me ha
dejado como un lerdo
y ha roncado como un
cerdo mi bebé.
Eagles – Hotel California
La lletra d'aquesta cançó
ens transporta a un món en decadència i dominat per les drogues i les
temptacions i aquest hotel en el qual si entres ja no pots sortir, aquesta
porta al infern, és una metàfora sobre la Califòrnia dels anys 70 i el declivi del somni
americà. De fet les cançons de l'àlbum s'entrellacen entre elles convertint-lo
en una mena d'òpera-rock. “Hotel California”, cinquè disc de Eagles, és el
seu millor àlbum i també la millor cançó, almenys de les més populars, en la llarga
trajectòria discogràfica dels Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de
1976. És el primer disc del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer
amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel
Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies només als Estats Units, 
sent el àlbum amb millors vendes de la seva història. Es va mantenir en el
número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i
principis de 1977. Va incloure dos singles que es van convertir així mateix en
número 1 del Billboard, van ser "New Kid in Town", editat el 26 de
febrer de 1977 i "HotelCalifòrnia", el 7 de maig de 1977. La imatge
de la caràtula de l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel
Beverly Hills. la cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey (a la foto) i Don
Henley que és el cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són de Joe
Walsh i Don Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a més del
baix, tocava la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a Eagles va ser
substituït per Timothy B. Smith que venia dels Poco.
Hotel
California (Don Felder, Glenn Frey i Don Henley)
En un oscuro camino del
desierto,
viento frío en mi pelo.
Cálido olor de colitas,
elevándose en el aire.
Adelante, en la
distancia,
vi una luz trémula.
Mi cabeza se puso pesada,
y mi vista se oscureció.
Tenía que parar por la
noche
Ella estaba allí en
la puerta de entrada.
Yo escuché la campana de
la misión,
y pensaba para mi:
Esto debe ser
el cielo o el infierno.
Entonces ella encendió
una vela
y me mostró el camino.
Había voces bajo el
corredor
Me pareció escucharlas
decir...
Bienvenido al Hotel
California
Un lugar tan adorable,
un lugar tan adorable
Lleno de habitaciones
el Hotel California
En cualquier momento del
año,
lo puedes encontrar aquí.
Su mente está perturbada
por las alhajas.
Ella tiene el Mercedes
Benz.
Ella tiene muchos chicos
lindos
que llama amigos.
Como bailaban en el
patio,
dulce sudor de verano.
Algunos bailes para
recordar,
algunos bailes para
olvidar
Entonces yo llamé al
Capitán,
Por favor, dame mi vino y
él dijo:
No hemos tenido ese
espíritu aquí desde 1969
Y aún aquellas voces
están llamando desde
lejos.
Te despiertan a la media
noche,
solo para escucharlas
decir...
Bienvenido al Hotel
California,
un lugar tan adorable,
un lugar tan adorable.
Ellos disfrutan la vida
en el Hotel California
Que linda sorpresa,
trae tus excusas.
Espejos en el techo,
el champagne rosado en
hielo
y ella dijo,
aquí somos todos
prisioneros
de nuestra propia
invención
y en la recámara del
Capitán
ellos se reunieron para
la fiesta,
ellos la apuñalan con
sus cuchillos acerados,
pero no pueden matar a la
bestia.
Lo último que recuerdo
es que estaba corriendo
hacia la puerta.
Yo tenía que encontrar
el pasaje que me llevara
al lugar donde estaba
antes.
Relájate, dijo el hombre
de la noche,
estamos preparados para
recibirte.
Tu puedes llegar en
el momento que quieras
Pero ya nunca puedes
irte!
Joan Manuel Serrat – No hago otra cosa que pensar en ti
Moltes vegades els autors
es troben bloquejats, queden estancats i de la ploma no brolla res que valgui
la pena. D'un d'aquests instants de buit creatiu sorgeix aquesta cançó que ens
porta Joan Manuel Serrat, en la qual ens explica les coses que passen per la
ment d'un autor quan "Les muses passen d'ell". Aquest tema es va
incloure en el seu disc "En tránsito", publicat l'any 1981. Per cert,
hi ha una altra bona versió que va gravar Joaquín Sabina en un disc tribut
titulat "Serrat eres único vol 1" del 1995 i també la van gravar junts
Serrat i el seu "cosí" Sabina. A nosaltres aquest tema ens encanta
per tot el passotisme que expressa, però al mateix temps i sense dir res,
reflecteix moltes coses. Per cert, la totalitat de la discografia de Joan
Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el
2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, a la clínica de l'Aliança, però era del Poble-Sec, un 27 de
desembre de 1943, i sempre ha estat molt vinculat a la provincia de Tarragona i
us ho expliquem. Serrat va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.
Joan Manuel Serrat
No hago otra cosa que
pensar en ti (Serrat)
No hago otra cosa que
pensar en ti
No hago otra cosa que
pensar en ti...
Por halagarte y para que
se sepa,
tomé papel y lápiz, y
esparcí
las prendas de tu amor
sobre la mesa.
Buscaba una canción y me
perdí
en un montón de palabras
gastadas.
No hago otra cosa que
pensar en ti
y no se me ocurre nada.
Enciendo un cigarrillo, y
otro más...
Un día de ésos he de
plantearme
muy seriamente dejar de
fumar,
con esa tos que me entra
al levantarme...
Busqué, mirando al cielo,
inspiración
y me quedé
"colgao" en las alturas.
Por cierto, al techo no
le iría nada mal
una mano de pintura.
Miré por la ventana y me
fugué
con una niña que iba en
bicicleta.
Me distrajo un vecino que
también
no hacía más que rascarse
la cabeza.
No hago otra cosa que
pensar en ti...
Nada me gusta más que
hacer canciones,
pero hoy las musas han
"pasao" de mí.
Andarán de vacaciones…
Luis Eduardo Aute – La Belleza
La cançó "Al alba" va ser durant dècades el tema més emblemàtic en la carrera de Luis
Eduardo Aute, un tema molt crític amb el règim franquista, dissimulat en una
aparent història d'amor i que avui forma part de la història musical de la
transició. Quan acabava l'estiu de 1975 van ser condemnats per un tribunal
militar a la pena de mort, dos membres del FRAP i dos d'ETA. L'opinió
internacional va mobilitzar-se en contra d'aquestes anunciades execucions, fins
i tot el propi Papa des del Vaticà va escriure el dictador demanant-li
l'indult, però Franco tenint l'indult sobre la taula, es va negar a signar-lo
segant amb la seva intransigent actitud aquelles cinc vides humanes. La matinada del 27 de setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i
Burgos van morir afusellats José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i
Ramón García Sanz del FRAP i Juan Paredes Manot "Txiki" i Ángel
Otaegui d'ETA. Hem de tenir en compte que ETA en aquella època no era el que
avui malauradament és, una banda terrorista, al costat del FRAP i Terra Lliure
eren gent que lluitava contra la dictadura. Aquells van ser els últims
afusellaments de la dictadura franquista. Disfressada com una cançó d'amor per
tal que passés la censura, Aute, va escriure "Al Alba", avui tot un
himne, parlant d'una manera sagnant, encara que molt solapada, d'aquelles
morts. Però el cantautor nascut a les Illes Filipines no va tenir “bemoles” per
gravar-la, per si de cas. Li va oferir la cançó a Rosa León que era una nena
maca i amb cara d’inocent i va “colar”. Després la gravaria també Aute. Però
amb els anys la conducta d'ETA es va convertir en censurable, els seus
assassinats i atemptats contra objectius que res tenien a veure amb el
desaparegut franquisme van fer que l'opinió de molts intel·lectuals que
havien defensat l'organització basca es tornés repulsa, sobretot quan van
comunicar que havien condemnat a mort el cantautor Imanol per parlar en contra
d'ells i és que són "molt demòcrates", com comprovareu repassant la història
i les últimes circumstàncies en què aquests assassins pretenen erigir-se en
conductors dels interessos d'una comunitat i assassins convictes, confessos i
"no penedits", prenen posicions dins de la política local. Luis
Eduardo Aute va decidir eliminar "Al Alba" del seu repertori, estava
ja en contra d'ETA i per a això i en contrapartida va escriure i va gravar “La
belleza”, aquest tema que és un cant en contra de l'organització terrorista
basca i que va incloure en el seu àlbum “Segundos fuera” de 1989. És clar que
malgrat tot, no va aconseguir lliurar-se de "Al alba" i Mario ens
explica que quan presentava aquest àlbum al Palau de la Música, a Barcelona, el
públic que omplia el local de gom a gom la demanava, ell va explicar que el
grup era nou i no l'havien assajat mai, per tant no podia tocar-la, finalment es va
excusar amb una cosa certa, la seva mala memòria, per això sempre porta un
faristol amb les lletres de les seves cançons, però ni així li va funcionar la
cosa. El públic la va començar a cantar i ell, només amb la seva guitarra, els
va seguir fins al final. És clar qie en allò no hi havia cap tipus de
reivindicació política, només una bona cançó que forma part de la història
musical d'aquest excel·lent cantautor urbà nascut a Manila, Filipines, el 13
setembre 1943.
El cantautor Luis Eduardo Aute
Kenny Rogers – The
Gambler
A "El jugador"
Kenny Rogers ens explica la trobada fortuïta en un tren, entre un noi jove i un
vell jugador. Aquest pren el noi sota la seva tutela mentre dura el viatge i li
ensenya les regles del joc, donant-li tot un seguit de consells per jugar amb
possibilitats de guanyar. A baix us hem traduït la lletra al castellà.
Probablement la millor cançó en la carrera del cantant texà Kenny Rogers sigui
aquesta que escoltem ara a Troba - Dors o almenys una de les més comercials i
"El jugador" va tenir la seva pròpia pel·lícula. Kenny Rogers és una
de les grans veus del country, tot i que alguns puristes li han criticat que
sempre s'ha acostat i molt al pop, sobre tot degut a la gran quantitat de
cançons de las que aqui diriem balades romàntiques que ha arrivat a gravar al
llarg de la seva àmplia carrera, però Kenny 
Rogers té moltes cançons dignes
d'escoltar-se. El
cantant Kenneth Donald Rogers va néixer el 21 d'agost de 1938 a la ciutat de Houston,
a Texas i va començar amb el The Bobby Doyle Trio i va treballar amb diversos
grups i cantants, però la seva etapa més brillant abans de començar en solitari
va ser amb Kenny Rogers and The First Edition, destacant d'aquella etapa els
singles "Something's Burning" i "Ruby, Your say Take Your Love
To Town" que aquí la van traduir com "Ruby, no juguis amb
l'amor" i que son els únics que van sonar al nostre pais. L'any 1976 Kenny
Rogers va començar ja a gravar pel seu compte, inician una brillant carrera i a
més del country, ha incursionado en swing i jazz. Kenny Rogers va ser un
dels molts cantants que van intervindre a la grabación del "We Are The
World" a l’any 1985, sota la direcció de Quincy Jones. “The gambler”, es
de l’any 1985 i va arrivar al lloc 16
a les llistes de pop americanes i a la primera posició a
les de country.
The Gambler (Kenny
Rogers)
En una calurosa tarde de
verano, en un tren con destino a ninguna parte
Me reuní con el jugador.
Los dos estábamos muy cansados para dormir.
Así que nos turnamos para
mirar por la ventana a la oscuridad.
El aburrimiento nos
alcanzó y él comenzó a hablar.
Dijo: "Hijo, he
pasado toda una vida leyendo las caras de la gente.
Conozco que cartas llevan
por la manera en que ellos tienen sus ojos.
Así que si no te importa
que lo diga, puedo ver que estás sin ases,
Por un sorbo de tu
whisky, te daré un consejo".
Así que le entregué mi
botella y se bebió el último trago.
Luego gorroneó un
cigarrillo y me pidió lumbre.
Y la noche adquirió un
silencio mortal, y su cara perdió toda expresión.
Él dijo: Si vas a jugar
el juego, muchacho, tienes que aprender a jugarlo bien.
Tienes que saber cuándo
mantenerlas, saber cuándo doblarlas
Saber cuándo irse, saber
cuándo correr.
Nunca cuentes tu dinero
cuando estés sentado en la mesa.
Ya habrá tiempo
suficiente para contar cuando el trato esté hecho.
Cada jugador sabe que el
secreto para sobrevivir
es saber qué tirar y
saber qué conservar.
Porque cada mano es un
ganador y cada mano es un perdedor
y lo mejor que se puede
esperar es morir en su sueño.
Y cuando terminó de
hablar, se volvió hacia la ventana,
apagó el cigarrillo, se
perdió en el sueño.
Y en algún lugar en la
oscuridad, el jugador salió sin ganar ni perder.
Y en sus últimas
palabras, encontré el As que me podía guardar.
Tienes que saber cuándo
mantenerlas, saber cuándo doblarlas.
Saber cuándo irse, saber
cuándo correr.
Nunca cuentes tu dinero
cuando estés sentado en la mesa.
Ya habrá tiempo
suficiente para contar cuando el trato esté hecho.
Dani Flaco – Le decían
Jazmín
Dani Flaco ens parla de
Jazmin, una noia que “Iba para hada, pero que acabó siendo arpía”, una devora
homes a qui li encanta destrossar moralment al sexe contrària i mai s'involucra
en qüestions d'amor, deixant la seva empremta en els coixins “Las migajas que
dejaba cuando desaparecía, no servían para nada, eran de melancolía”. Ell
manifesta que no la coneixia de res, però li van parlar i molt d'ella,
prevenint-lo en contra seva, per si se la trobava un infaust dia. Ara feia temps
que no escoltaven a Dani Flaco a Troba – Dors, tot i que te molt bones lletres,
dons bé, aquí teniu una altra cançó d'aquest noi de nom complet Daniel Sánchez
García, un xicot de Bellvitge nascut l'any 1977 i que anava per operari 
de la SEAT, com els Estopa i va
asdevenir-se en cantautor. La veritat es que com des de petit destacava per la
seva extrema primesa, li va quedar el sobrenom de Dani Flaco que avui és el seu
nom de batalla. Ara Dani Flaco ens ofereix una altra de les seves bones lletres
i aquesta és una bona cançó i comprovareu alguna cosa que us repeteixo sempre
que escoltem a Dani Flaco i és que com gairebé totes les seves lletres, aquesta
es dura, molt dura. Escolteu-la aquí, a la sintonia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten Troba - Dors i jutgeu por vosaltres
mateixos, per vosaltres mateixas. La cançó es titula “Le decían Jazmín" i
es trobava al disc “Salida de emergencia”.
Le decían Jazmín (Dani
Flaco)
No la conocí de nada
No la conocí de nada
y me partió el alma en
dos días.
Cuentan que iba para hada
pero acabo siendo arpía.
No coincidí ni un segundo
con esta diva del vicio,
sabe de sobras el mundo
que no lo hacía por oficio.
Todos le decían Jazmín
por el olor que emanaba,
dibujaba con carmín
el placer en cada almohada.
que no lo hacía por oficio.
Todos le decían Jazmín
por el olor que emanaba,
dibujaba con carmín
el placer en cada almohada.
Cuentan que te poseía
que eras parte de su
cuerpo,
sus ojos eran poesía,
sueño de marinero en
puerto.
Todos le decían Jazmín
por el olor que emanaba,
dibujaba con carmín
el placer en cada
almohada.
Las migajas que dejaba
cuando desaparecía
no servían para nada,
eran de melancolía.
Me contaron esta historia
en un bar que frecuentaba
la que acabo siendo
arpía,
aunque nació para hada
Todos le decían Jazmín
por el olor que emanaba,
dibujaba con carmín
el placer en cada
almohada.
Tanquem per aquesta
setmana Troba – Dors, però ara i abans de baixar la persiana, us deixem amb
companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa.
Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, som Botiguers de somnis i envoltats
de paraules i música ara toquem el dos i A reveure!.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
