Troba - Dors 02-17

La nit plana sobre la ciutat enfosquint tot al mateix temps que la il·luminació artificial dels fanals dóna un to ataronjat a les coses. A poc a poc la matinada tenyeix de solitud els carrers buits, una solitud tot just pertorbada per algun vehicle amb un conductor afanyat camí a casa seva, noctàmbuls aprofitant les hores i tancant els bars. Però la solitud pot estar en qualsevol part i a qualsevol hora, de dia o de nit. No cal buscar-la només de matinada. Avui en dia hi ha massa gent que està sola i molts són els que se senten sols... tot i estar envoltats de gent. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, nosaltres com Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors, envoltats de paraules i música que per començar ens parlaran de la fi de la il·lusió amb una al·legoria molt dura i fins i tot cruel. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui obrim el programa dient alló de

Aixequem la persiana

Mercado Negro – Se han cargado a Micky Mouse

En aquesta cançó amb la que avui començarem Troba – Dors, el grup Mercado Negro ens expliquen com s'ha acabat l'època de la il·lusió i cal posar els peus a terra. Ens parlen a través d'un telenoticies d'un succés colpidor "Ha aparegut mort en un carreró, tres trets de revòlver al cor. S'ha carregat a Micky Mouse", afegeixen "Tots el veien com a un ésser immortal i no obstant això no va ser així ". La veritat és que en masses ocasions la gent es considera "immortal", o per sobre de normes i lleis, més enllà de la societat i potser per això ens anem adonant que aquells ídols, no només pel que fa a música, parlem sobretot de polítics, tenen els peus xops en fang i no deixen de ser també uns xoriços, i no d'Cantinpalo. Els Mercado Negro eren un grup de Berga que es va crear a principis dels 80, integrat per Manuel Fernández (baix i veu), Manolo Murillo (guitarra), José Luis Sosa (guitarra) i José Carlos Manzano (bateria). L’any 1983 i amb canvis en la seva formació, el grup Mercado Negro van guanyar el primer Concurs de Rock de Manresa. En total Mercado Negro van gravar tres discos, però el que realment va destacar de tots ells va ser el segon, publicat per PDI i en el què es trobava aquest tema que també es va editar en versió maxi-single, una peça genial.  El cervell a l'ombra del grup va ser Ernest Casals, un professional que els va portar i va promocionar i que a Mario els va descubrir. L’any 1988 van treure el seu tercer disc a través del petit segell Leiber del qué el artista estrella va ser Alejandro Abad i que estava per la zona de la Sagrada Família, creiem recordar que estaba dirigit per Miguel Vilches, però no estem segurs del tot. De tant en tant Mercado Negro es reuneixen i realitzen concerts, però els músics van variant. Ah! Per Mercado Negro van passar diverses noies i van ser calificats com un dels millors grups de techno-pop de l’época, si be aquesta es una de les seves cançons mes poppis. Com us deia, es va publicar també en versió maxi.

Los Rebeldes – Made in Spain

Escoltarem ara a Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra i aquí està, oferin-nos una bona lliçó de rock and roll. L'àlbum del que treiem la peça es va titulà "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe l’any 2010 a la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic de Mario junt al seu fill. Aquest llarga durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio Morata que curiosament va ser membre original de Los Rebeldes i quan els va deixar va crear Aurelio y Los Vagabundos. El grup Los Rebeldes està integrat en aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be actualmente han tornat ha haveri cambis de músics. Aquest tema que hara sona a Troba - Dors defineix perfectament la idiosincrasia del espanyolet del carrer i el nostre tarannà, amb tópics com aquell que diu “Uno trabajando y más de veinte mirando”, escolteu la lletra amb atenció perqué dins del seu bon humor, està carregada de molta veritat.

Made in Spain (Carlos Segarra)

Uno trabajando y más de 20 mirando, es el sistema español

Uno cocinando y 50 tragando y aquí no paga ni dios

Saca la cartera que siempre vuelve entera, la próxima la pago yo

Y en el bar de copas, nena un whisky para dos.

Uno bailando y más de 30 ligando en un concierto de rock and roll

Uno disfrutando y los demás opinando de toros, motos o de fútbol

El mejor entrenador, presidente o director,

No hay ninguna duda,  es por supuesto español.

Made in Spain, para vivir como un rey

Hay que comer a las tres,

echar la siesta después, made in Spain.

Made in Spain, dime como lo ves

Aquí se cena a las diez,

Se llega a casa a las seis, made in Spain.

No me pidas que madrugue vaya noche que tuve,

de todo y de dos en dos.

Llegaste a menos cuarto, yo también estaba harto

y puesto como un señor.

Si es por el trabajo me lo paso por debajo,

se hará lo que diga yo

No hay ninguna duda, para eso soy español.

Burning – Demasiado sucio

En aquest tema Burning ens parlen de ruptura, drogues, marginació i per descomptat de Madrid, una ciutat a la que ells sempre han estat fidels i nomenen en molts dels seus temes. Sempre hem cregut que les millors bandes espanyoles de rock en els anys setanta van ser Asfalto i Burning, tots dos grups segueixen en actiu i han perdut components en el cami, tot i que en cadascun d’ells sols queda un dels seus components originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Els Burning van publicar el 29 d'octubre del passat 2013 un nou treball d'estudi titulat "Pura sangre" del que us hem extret ara aquest tema i que és un disc que provoca un retrobament musical amb aquells Burning dels anys setanta i vuitanta i encara que no consta en els títols de crèdit, es diu que molts dels temes van ser arreglats per Leiva. De fet creiem recordar que fa ja onze anys que Burning no publicavan material veritablement nou. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979),Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, si bé en l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats), Eduardo Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i Pitu (guitarra). Ara us comptarem una cosa curiosa, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deiam, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios. Per cert, us explicarem un altre curisitat, recordeu que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell mític local de Madrid.

Kerouacs – Canción de las mil voces

Potser una de les coses que ens falten en aquest món nostre que ens envolta actualment sigui adonar-nos que no estem sols. Que quan caminem a la recerca d'una possible solució als nostres problemes i als del nostre entorn, tot seria molt més fàcil si ens deixéssim portar unint les nostres veus a les d'una altra gent que com nosaltres, se sent sola i està convençuda que crida elevant la veu en un desert de soledat en el què ningú ens escolta. D'això tracta la lletra d'aquest tema, una crida a la solidaritat, a la unió, a bramar tots plegats esperant que la potència de les nostres veus unides, farà que potser, només potser, algú ens escolti. Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà la "Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una cançó del francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen frances Alain Milhaud (a la foto), el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos únics singles. Aquest tema que us portem avui a Troba - Dors es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin que creiem que era nord americà. Poc us pudem dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com hme llegit en alguns llocs d'internet. Que nosaltres sapiguem l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sabem. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas i tant Mario com Quimet sempre han estat convençuts de que el cantant era estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tinguem massa clara.

Marc Durandeau – La Reina Boja

Us portem ara al programa d’aquesta setmana un cantautor català d’Esparraguera, un trobador dels noranta. Marc Durandeau. Va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català i aquesta cançó és, al nostre parer, la millor de la seva carrera. Ens parla de marginació, de il·lusions per un entorn que han fet que la gent al voltant de la nostra protagonista la considerin “La Boja” i que possiblement trobareu si mireu a l'entorn semi-rural de les nostres ciutats, en aquelles zones on el camp comença a fusionar-se amb el maó. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, que a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les seves noves cançons en català i anglès i també al seu facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" del 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic de Troba – Dors que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i volem des del programa enviarle una salutació

Joan Isaac – A Margalida

Aquesta podriem considerarla una altra cançó de la resistència antifranquista. En aquest cas el cantautor d'Esplugues de Llobregat Joan Isaac, la va escriure degut a l'execució de Salvador Puig Antich. A qui per cert i des que es va rodar la pel·lícula "Salvador", alguns consideren un heroi de la resistència antifranquista, cosa de la qual Mario que sortia amb una noia que fou una de les primeres núvies de Puig Antich, discrepa i molt pel que ella li explicava. En la cançó, s'invoca a la seva última companya Margalida Bover Vadell. La cançó es va incloure al seu àlbum "Viure". Per descomptat, tant Mario com Quimet estan completament en contra de la pena de mort, això que quedi molt clar, però també consideren que algunes penes haurien de endurir-se molt i que aixó de derogar la Doctrina Parot ha estat un greu error o bé s’ha fet perqué hi ha interesos creats. De veritable nom Joan Vilaplana i Comín, Joan Isaac va néixer a Esplugues de Llobregat un 17 de setembre de 1953. Entre 1969 i 1972 va formar part del grup Nosaltres i a partir de 1973 ja es va llançar en solitari. Compositor i intèrpret, poeta i músic, tot un trobador, Joan Isaac és un dels cantautors en llengua catalana que més ha tractat en les seves lletres sobre la manca de comunicació i la solitud de les persones que es troben soles envoltades de gent, en una societat que cada vegada està més deshumanitzada.

A Margalida (Joan Isaac)

Vas marxar no sé on

ni els cims ni les aus

no et saben les passes.

Vas volar sens dir res

deixant-nos només

el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,

però el cant, si t'arriba,

pren-lo com un bes.

Crida el nom

del teu amant,

bandera negra al cor.

I potser no sabràs

que el seu cos sovint

ens creix a les venes

en llegir el seu gest

escrit per parets

que ploren la història.

I que amb aquesta cançó

reneixi el seu crit

per camps, mars i boscos,

i que sigui el seu nom

com l'ombra fidel

que és nostra tothora

Laura Pausini – La Soledad

Laura Pausini és una cantant italiana que ha guanyat tres o quatre premis Grammy Llatins i un Grammy americà. Va començar quan va guanyar el Festival de San Remo de l’any 1993 amb aquest tema que us hem portat avui i amb ell la vam descobrir aquí al nostre país. És una gran balada que a Mario sempre li recorda a dues persones molt estimades per ell, l’Eva i Marcos que es coneixien gairebé des de petits i estaven molt enamorats. Un dia Marcos va tindre que marxar-se a treballar als Estats Units i ella va quedar-se aquí seguim els seus estudis. Ell es die Marcos, com el de la cançó i sempre arrivaba als matins amb tren mentre que ella el esperava a l’estació. Estudiaven junts. Per això i després de la separación, sempre que l’Eva escoltava aquest tema, les llàgrimes amaraven els seus ulls i és que veritablement sembla com si Laura Pausini l'hagués escrit pensant en ells. Avui, molts anys després, gairebé vint, tot ha acabat entre ells, Eva és metge aquí i també escriptora, Marcos és enginyer en una fàbrica d'automòbils a Florida, s'ha confirmat allò que "La distància és l'oblit" com deia aquell bolero. Van acabar trencant definitivament i els seus camins es van separar per sempre. Laura Pausini va néixer el 16 de maig de l’any 1974 a Solarolo i ha gravat en espanyol, portuguès, anglès i francès.

Rosana y Abel Pintos – Carta urgente 2013

“Hay cosas que te escribo en cartas para no decirlas”, però també ens diuen que “Hay cosas y cosas que acaban llegando tan tarde”. Ens parlen de somnis, d'aquestes coses que ens envolten, tangibles o intangibles i que deixem passar sense donar-los importància fins que les perdem, “Cosas que siendo tan mías, no son de nadie”, Rosana en aquesta cançó que escoltarem ara ens parla de coses i cartes, cartes urgents que quan arriben no hi ha ningú per rebre-les. També la cantautora canària Rosana té un nou disc titulat "8 Lunas" en clara referència al seu primer treball discogràfic "Lunas rotas" de 1996 que va arribar a vendre més de deu milions de discos. El nou treball s'ha publicat el 19 de novembre del passat any 2013. En aquest disc, una mena de recopilatori, fa un recorregut per la seva trajectòria musical amb un munt de duets amb altres artistes com el cantautor argentí Abel Pintos al qual vam escoltar a Troba - Dors precisament la setmana passada. També hi ha cançons amb Rubén Blades, Dani Martin, Andrés Cepeda, Susana de Efecto Mariposa, Paulinho Moska, Jesús Navarro, Martina, Fito Cabrales, Cesar López, Alex Hepburn i uns quans més. La cantautora Rosana va començar a cantar les seves cançons l’any 1995, però ella ja havia començat a desenvolupar la seva carrera musical primer com a compositora i havia escrit cançons per Esmeralda Grao i les Azúcar Moreno.  Rosana Arbelo Gopar va néixer a Lanzarote, a les Illes Canaries, el 24 d’octubre de 1964.

Carta urgente (Rosana Arbelo)

Hay cosas que te escribo en cartas

Para no decirlas

Hay cosas que escribo en canciones

Para repetirlas

Hay cosas que están en mi alma

Y quedaran contigo cuando me haya ido

En todas acabo diciendo cuanto te he querido.

Hay cosas que escribo en la cama

Hay cosas que escribo en el aire

Hay cosas que siento tan mías. Que no son de nadie

Hay cosas que escribo contigo

Hay cosas que sin ti no valen

Hay cosas y cosas

Que acaban llegando tan tarde.

Hay cosas que se lleva el tiempo

Sabe dios a donde

Hay cosas que siguen ancladas

Cuando el tiempo corre

Hay cosas que están en mi alma

y quedaran conmigo cuando me haya ido

y en todas acabo sabiendo cuanto me has querido.

Hay cosas que escribo en la cama

hay cartas urgentes que llegan cuando ya no hay nadie.

Kiko Veneno – Volando voy

Acabarem Troba - Dors per aquesta setmana escoltant aquesta alegre i desenfadada cançó a ritme de rumbilla que va ser el gran èxit en la carrera de Camarón de la Isla, però havia estat escrita per a ell per Kiko Veneno i nosaltres us hem portat la versió que va realitzar el propi autor. Es diu que Kiko Veneno quan va escriure temes per al disc "La leyenda del tiempo" de Camarón, on es va incloure originalment aquest tema, va proposar al productor Ricardo Pachón agafar estrofes de poemes de Federico García Lorca i unir-les entre si creant peces noves i musicarlas donant el ritme flamenc que segons ell, els poemes necessitaven. Va ser un bon resultat i avui és una de les cançons clàssiques del repertori de Camarón i per descomptat de Kiko Veneno. Curiosament i malgrat la seva forta vinculació amb Andalusia,  Kiko Veneno va néixer a Figueres, Girona, el 3 d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María López Sanfeliu, clar que Kiko Veneno es va criar a Cadis, era fill de militar i posteriorment va viure a Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar per Europa i Estats Units, on va assistir a molts concerts i una vegada va confessar que va ser precisament en els Estats Units on ell va descobrir el flamenc o potser hauríem de dir que el va redescobrir. L'any 1975, a Sevilla, va conèixa als germans Amador i amb Rafael i Raimundo va crear el grup Veneno on fusionaven rock i flamenc i que el 1977 publicarien el seu primer àlbum. Ha musicat en diverses ocasions textos de García Lorca. L'any 1981 Kiko Veneno va publicar el seu primer disc en solitari "Seré mecánico por tí".

Tencarem per aquesta setmana Troba – Dors, però ara, abans de marxar i baixar la persiana, nosaltres us deiarxem amb companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Porteu-se bé, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa

Troba - Dors 02-15

A vegades i escoltant una vella cançó arriben a la nostra memòria centelleigs d'un passat que crèiem oblidat, però que la nostra ment ha atresorat en un raconet i ara brolla imparable. A vegades aquests records van lligats a un amor d'adolescència, un d'aquells als quals en el seu moment vam considerar "eterns". Altres vegades potser siguin records familiars o successos que ens van passar i van influir en la nostra vida, encara que no va tenir per que ser en excés. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten el programa, com Som Botiguers de Somnis, començarem Troba – Dors, embolicats en els records d’una vella cançó que arribará a vosaltres escoltan a l’argentí Jairo. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i avui obrim el programa dient com sempre

Aixequem la persiana

Jairo – Memorias de una vieja canción

Obrirem avui amb aquest bella cançó, una composició de Horacio Guarany que ens interpreta el també argentí Jairo. La veritat és que molts la consideren el millor tema gravat per Jairo al llarg de la seva àmplia carrera, Mario inclòs, que recorda que aquest tema el brodava un amic seu, el showman reusenc Sebastià. La veritat i hem de reconèixer-ho, la lletra és un bell poema d'amor sense desperdici i ens parla d'una cosa que nosaltres ja hem repetit fins a la sacietat, la música atresora i conserva en cada cançó els nostres records, bons i dolents. I no oblideu que els records són l'únic que realment és nostra, encara que amb el pas dels anys es vagin quedant relejados a un raconet de la nostra ment, sempre seguiran allà i moltes vegades i escoltant música, tornen a sorgir imparables, com si fos ahir. Aquest tema es va incloure en l'àlbum "Por si tu quieres saber", publicat l’any 1971 i que va ser el seu tercer disc. A Espanya vam conèixer a Jairo quan va arribar l'any 1970 i de la mà de Luis  Aguilé com a productor, va començar a publicar els seus discos, guanyant un festival a la Costa del Sol. Avui se’l recorda aquí sobretot gràcies a la cançó "Por si tu quieres saber" que danava títul a aquest àlbum, encara que a nosaltres d'aquella època i com us deiem abans, sempre ens va encantar "Memorias de una vieja canción". Jairo va néixer a la població de Cruz del Eje, a Còrdova, d'Argentina, no hagi confusió, un 16 de juny de 1949 i el seu veritable nom és Mario Rubén Marito González. Ha cantat als grans cantautors del seu país, sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en francès ja que a França és molt reconegut i també en italià. Té una carrera que acollona, amb més de cinquanta àlbums publicats. Per cert, aquí us deixem la lletra de la cançó i comprobareu que a la versió de Jairo li falta l’última estrofa.

Memorias de una vieja canción (Horacio Guarany)

Este día sin sol es todo mío

golpea mis ventanas tanto frío

una vieja canción en mi guitarra

una vieja canción no tiene olvido.

Es la misma que un día nos uniera

en las playas lejanas de tu viejo país,

y el otoño al ver caer sus hojas

viene hasta mi y me moja

con su llovizna gris.

Por que no olvido tu canción?

Será porque tanto te amé

que aquí sentado en esta pieza

sobre esta misma mesa anoche te lloré.

Por que no olvido tu canción?

si el río va y no vuelve más

reloj eterno de las horas

y esta canción que llora

sobre mi ventanal.

No se mueren las penas por morirse

jamás muere el amor por un olvido

ni se muere en mi pieza tu sonrisa

fumando en la alta noche vas conmigo.

Con la brújula herida navegando

mi velero en el humo de un cigarro

se recuesta en tu puerto de distancias

vuelve a levar sus anclas

pero no volverá.

Atahualpa Yupanqui – El aromo

Amb aquesta milonga el gran mestre de la música folklòrica argentina, Atahualpa Yupanqui, conegut popularment com Don Ata, ens ofereix una visió clara d'una cosa que succeeix contínuament al nostre voltant i que està estretament vinculat a l'enveja. Envegem i critiquem a aquell que està allà a dalt, a la part alta, voldríem ser com ell o com ella, entre altres coses perquè considerem que ho té tot i nosaltres Que poc tenim! Però les coses no sempre solen ser així i masses vegades veiem només el bonic i luxós sense adonar-nos del dolor i sofriment que comporta estar "allà dalt". Don Ata pren com a exemple un aromo, un arbre argentí que és una mena d'acàcia. Ha crescut a la part alta d'un turó, tot sencer per a ell i els que es troben sota el contemplen amb enveja, sense adonar-se que ha crescut entre roques i que el fred i la intempèrie l'ataquen més durament que els altres, però ell aguanta i no es queixa ni replica, viu amb “su poquito de orgullo porque es justo que lo tenga”, però de la seva ànima no brolla ni una pena. “Eso habrían de envidiarle los otros, si lo supieran” o es preocupessin per saber-ho. La veritat és que l'enveja sempre és mala consellera, tenim el que tenim i això és el que hem d'acceptar. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional argentina hem de referir-nos a la milonga, al costat del vals crioll i rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara, el chamamé i uns quans estils més, però no el tango que es un ball. A la Pampa argentina sorgeixen els payadores, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual trobadors de poble en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves cançons, realitzant veritables duels en què els payadores es deien de tot sense límit de to i fins els més bruts insults estaven permesos mentre es diguessin cantant, si no era així els ganivets prenien la paraula i corria la sang. Atahualpa Yupanqui  que en la llengua quítxua significa "El que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", és un dels millors payadores de la història musical argentina, reconegut arreu del món per la seva qualitat musical i humana. El seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero Haram i va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, va morir a Nîmes, França, un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable poeta amb una paraula aguda i mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les seves cançons el sentir de tot un poble pampero i a part parlava i escribia a la manera de la Pampa argentina.

El Aromo (Atahualpa Yupanqui)

Hay un aromo nacido

en la grieta de una piedra.

Parece que la rompió

pa salir de adentro de ella.

Está en un alto pelao,

no tiene ni un yuyo cerca,

Viéndolo solo y florido

Tuito el monte lo envidea.

Lo miran a la distancia

árboles y enredaderas,

diciéndose con rencor:

Pa uno solo, cuánta tierra.

En oro le ofrece al sol

pagar la luz que le presta.

Y como tiene de más,

puñaos por el suelo siembra.

Salud, plata y alegría,

tuito al aromo, la suebra

Asegún ven los demás

dende el lugar que lo observan.

Pero hay que dar y fijarse

como lo estruja la piedra.

Fijarse que es un martirio

la vida que le envidean.

En ese rajón, el árbol

nació por su mala estrella.

Y en vez de morirse triste

se hace flores de sus penas.

Como no tiene reparo,

todos los vientos le pegan.

Las heladas lo castigan

El agua pasa y no se queda.

Ansina vive el aromo

sin que ninguno lo sepa.

Con su poquito de orgullo

porque es justo que lo tenga.

Pero con el alma tan linda

que no le brota una queja.

Que en vez de morirse triste

se hace flores de sus penas.

¡Eso habrían de envidiarle

los otros, si lo supieran!

Luis Eduardo Aute – Vaya faena

Una cançó d'Aute amb una lletra que podia haver estat polémica i conflictiva va ser "Vaya Faena" en la què el cantautor ens narra un fet real que va succeir a Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen a viure amb un trasvestit i ella, tot un tros d’animalot, amb una cuchilla i d'un tall, el va deixar sense una part del membre viril. La cançó està narrada des del punt de vista del metge que realitza la cura al interfecte cosint-li "El Roto" com ell diu. La veritat és que és una lletra molt interessant i divertida dins d'allò tràgic que representa un succés així, sobretot pels cors que us recomanem escoltar amb atenció. La cançó es va incloure en el disc "Segundos fuera" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1989 i en què també trobàvem, com a cançó estrella, "La belleza" que va compondre per oblidar "Al alba" ja que en aquells moments i sobre tot a causa de les amenaces sofertes per part d'ETA pel cantautor  Imanol, el filipí estava ja completament en contra de la banda terrorista basca. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap a Madrid. Per això xampurreja el català. Mario i ell es coneixen des de fa un munt d’anys. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que aconsellat per Massiel.

Alejandro Fernández – Cóncavo y convexo

L'amor ha estat tractat en poemes i cançons de manera molt àmplia i amb matisos molt diferents, Alejandro Fernández ens presenta una manera nova de veure-ho, un amor "Cóncavo y convexo" que hem jutjat mereixia sonar al programa. És clar que la cançó anteiormente ja l'havien gravat altres, entre ells Roberto Carlos que creiem va ser l’autor, però no ho tenim clar. El 27 d'agost del passat 2013, el cantant mexicà Alejandro Fernández va publicar un nou treball discogràfic titulat genèricament "Confidencias" i del qual us hem extret aquest tema, amb un regust a swing que escoltem ara a Troba - Dors. En el nou disc compta amb les col·laboracions de Christina Aguilera, Rod Stewart i Vicente Fernández que és el seu pare. L'àlbum es va gravar a Los Angeles i va ser produït per Phil Ramone que va morir el 30 de març passat i que va insistir en que Alejandro Fernández gravés amb una Big Band i l'enregistrament de la veu es realitzés conjuntament amb l'orquestra. Es tracta del 16è àlbum d'estudi d'aquest cantant que va començar interpretant la música més tradicional del seu país, les ranxeres, però que a poc a poc i sense oblidar les seves arrels, ha anat decantant-se cap el pop, sempre amb tocs molt llatins, però amb bones lletres i també cada vegada més proper a la música urbana. Alejandro Fernández Abarca, conegut familiarment com El Potrillo, va néixer a Guadalajara, Jalisco, el 24 d'abril de 1971, ha aconseguit diversos Grammy i ha col·locat unes quantes cançons en les llistes del Billboard. Es calcula que Alejandro Fernández ha venut en total, més de vint milions d'àlbums. És clar que amb ell es compleix aquella dita castellana que diu "De casta le viene al galgo", és el fill petit del popular cantant Vicente Fernández i de Maria del Refugio, coneguda com Doña Cuca. Per cert, al febrer de l’any passat. Alejandro Fernández es va casar, la seva dona es diu Cuencana Jannet Pérez, clar que ell té cinc fills, fruit de relacions anteriors, de fet al llarg de la seva vida ha tingut molts problemes de faldilles, fins i tot va protagonitzar en una ocasió unes escenes molt pujades de to amb una jove a la piscina del seu hotel que li van costar la relació que mantenia en aquells dies amb Ximena Díaz.

Abel Pintos – Flores en el río

“No quiero buscar un Te quiero, en un casillero de objetos perdidos”, això ens diu el cantant i compositor argentí Abel Pintos en la seva cançó “Flores en el río” que ara sonarà a Troba - Dors. És un bon tema amb una lletra interessant que deixarem al vostre criteri, ens parla de posar els peus a terra, d'acceptar les coses com són, però sense conformar-se tampoc en excés. Abel Pinto va néixer a Bahía Blanca l'11 de maig de 1984 i tot i que en els seus tres primers discos se'ns presentava com un cantautor a l'ús, molt compromès amb el folklore del seu país, a partir d'aquí va començar a evolucionar i avui dia la seva música està molt més propera al pop i al rock, en la línia de León Gieco. Us l'hem extret del seu àlbum "Revolución", publicat l’any 2010 i en el qual col·labora, no en aquest tema, la cantant Marcela Morelo. Aquest tema va ser un dels dos senzills que es van extreure del disc. Per cert el febrer del 2004 va participar al Festival Internacional de la Canción de Viña del Mar amb la cançó “Bailando con tu Sombra (Alelí)", composada per Víctor Heredia i dins l'apartat de música folklòrica, guanyant dues Gavines de Plata, el trofeu que s'atorga als guanyadors en el certamen , una com a Cançó Guanyadora i una altra per Millor Intèrpret.

Enric Hernàez i el Lotus Blau – Alabama

Aquesta cançó va servir per acabar amb una polèmica i un enfrontament entre el seu autor, el cantant i guitarra canadenc Neil Young i el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd i ens explicarem. Neil Young va gravar la cançó "Southern Man" en la què posava a parir a la gent del Sud dels Estats Units, acusant-los de racistes i esclavistes, sobretot a l'estat d'Alabama i demanant que restituïssin econòmicament el mal fet fins aquell moment a la gent de color. Els Lynyrd Skynyrd es van sentir ofesos, tot i que ells eren de Florida, i van escriure i gravar el tema “Sweet home Alabama” que s'ha convertit en tot un himne promocional per a l'estat i en el qual glossen tot el bo i excel·lent que té Alabama i deixen a Neil Young com un mentider. Hi va haver un enfrontament avivat pels mitjans de comunicació que com sol ser habitual, van tirar més llenya al foc. Finalment i suposem que per pressions de la discogràfica, Neil Young va demanar disculpes publicament i com a compensació va gravar aquesta cançó "Alabama", on tot era millor i més bonic, al·legant que en lloc de sentir-se ofès per la cançó dels Lynyrd Skynyrd, ell se sentia afalagat i agraït. En compensació Ronnie Van Zant, el seu cantant i líder y que va morir en accident, va portar una samarreta anunciant el nou disc de Neil Young en uns quants concerts. Però cal aclarir una cosa, Neil Young ha tocat molt poques vegades aquesta cançó en directe, no ha volgut mai que formés part del seu repertori habitual. Aquesta versió del tema "Alabama" en català ens la porta el cantautor Enric Hernàez que la va gravar l'any 1996 per al CD compartit tribut "Com un huracà versionan a Neil Young" que va publicar Discmedi, va ser idea i va estar coordinat i produït per Marc Grau, encara que en els Estats Units ja s'havien fet un parell o tres de discos Tributs al canadenc. Enric Hernàez va néixer a Barcelona el 20 maig 1957. L’any 1980 va treure el seu su primer single i al 1984 “Una foguera de Sant Joan en ple gener” que va ser el seu primer LP. La carrera discogràfica d'Enric Hernàez ha estat interessant, encara que mai ha obtingut un èxit clamorós. L'any 2010 publica "360 llunes", un àlbum en directe que és un repàs a la seva història musical, es va gravar en el marc del Festival Barnasants, l'11 de març de 2010. Per cert, val a dir que la traducció de la lletra d'aquesta cançó és bastant sui generis.

Diego Torres – Color esperanza

Hi ha cançons amb lletres interessants, com aquesta i que a més s'aprofiten per a una bona causa. La veritat és que l'esperança és l'últim que hem d'abandonar, a ella hem de aferrar-nos com l'imant al ferro. Chenoa, India Martínez, Lamari (Chambao), Leire (La Oreja de Van Gogh), Mai Meneses (Nena Daconte), Paula Rojo, Susana (Efecto Mariposa), Luz Casal i Rozalén han participat en l'enregistrament de "Color esperança", un tema que es va presentar el 17 d'octubre del 2013 i és un projecte benèfic de l'Associació Espanyola Contra el Càncer per donar suport a la lluita contra el càncer de mama. Ha comptat amb la col·laboració de la Societat d'Autors d' Espanya i Cadena 100. Ara a Troba - Dors us hem portat la versió original d'aquest tema que va ser gravat per Diego Torres, aquest la va incloure en el seu àlbum “Un mundo diferente", publicat l'any 2001, el tema és una composició del també argentí Coti Sorokin. Aquest àlbum va vendre més de cinc milions de còpies, va obtenir un Grammy i en la gira de presentació va omplir 13 dies consecutius el Luna Park, el popular recinte situat a Buenos Aires. Diego Antonio Torres va néixer a Buenos Aires el 9 de març de 1971 i és fill de l'actriu i cantant argentina Lolita Torres. Va començar com a actor i paral·lelament formava part del grup La Marca, de 1989 a 1991. Va debutar en solitari l’any 1993 amb l'àlbum "Diego Torres". Per cert, el 3 de maig de 2003 va cantar "Color esperança" a Madrid en la trobada de la joventut mundial amb el Papa Joan Pau II.

Canción Esperanza (Coti Sorokin)

Se que hay en tus ojos con solo mirar

Que estas cansado de andar y de andar

Y caminar, girando siempre en un lugar.

Se que las ventanas se pueden abrir

Cambiar el aire depende de ti

Te ayudara, vale la pena una vez mas.

Saber que se puede, querer que se pueda

Quitarse los miedos sacarlos afuera

Pintarse la cara color esperanza

Entrar al futuro con el corazón.

Es, mejor perderse que nunca embarcar

Mejor tentarse a dejar de intentar

Aunque ya ves que no es tan fácil empezar.

Se que lo imposible se puede lograr

Que la tristeza algún día se ira

Y así será la vida cambia y cambiará..

Sentirás que el alma vuela

Por cantar una vez mas

Saber que se puede, querer que se pueda

Quitarse los miedos sacarlos afuera

Pintarse la cara color esperanza

Entrar al futuro con el corazón.

Vale mas poder brillar

Que solo buscar ver el sol

Pintarse la cara color esperanza

Entrar al futuro con el corazón

Saber que se puede, querer que se pueda

Pintarse la cara color esperanza

Entrar al futuro con el corazón

Saber que se puede, querer que se pueda

Quitarse los miedos sacarlos afuera

Pintarse la cara color esperanza

Entrar al futuro con el corazón

Saber que se puede querer que se pueda

Pintarse la cara color esperanza

Entrar al futuro con el corazón.

Loquillo y Trogloditas – Voy de negro

Un bon dia el cantant nord-americà de country Johnny Cash (Kingsland, Arkansas, 26 de febrer de 1932 - Nashville, Tennessee12 de setembre de 2003) va gravar aquesta cançó i va començar a anomenar-s’el “L’home de negre”. A aquesta sobrenom va contribuir no només l'èxit del tema, van influir i molt les seves declaracions sobre el fet que, a partir d'aquell moment i mentre existissin injustícies al món, Johnny Cash vestiria sempre de negre. Suposem que, tal com estan les coses, va morir vestit de negre. La veritat és que és una gran lletra, dura i reivindicativa que brama reclamant justícia, igualtat, pau... perquè comproveu perfectament el sentit de la lletra original escrita pel cantant nord-americà, us hem portat a Troba - Dors aquesta versió que va realitzar Loquillo juntament amb els Trogloditas, i que respecta bastant bé, en la traducció, el sentit de la lletra original. “Yo canto esta canción que puedes hacer tú? Mira hacia dentro y carga con tu cruz” ens diu José María Sanz en “Voy de negro” aquest bon tema que es va incloure en el seu àlbum “Mientras respiremos” que es va publicar l’any 1993 i que va anar dedicat a la memòria del seu road manager José Sabaté “Saba”.Ell es José María Sanz Beltran, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot i al que es coneix com Loquillo, anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar va ser Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L'any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Va tindre que anar-s’en a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans, però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb amb Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso, Ciudad Real, a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que per cert va produïr un dels grups de Mario, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia Mario (a la foto amb una de les seves ex i Loquillo) va organitzar un concert de Loquillo a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí va tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Ell vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser que estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans de comunicació i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Aixó li va ser dit per gent del grup. Us explicarem quelcom que no qualificariem d'anecdòtic ni tan sols curiós, més aviat és lamentable i penós. El 3 de desembre de 2010, Loquillo va ser condemnat a tres mesos de presó, en ser declarat culpable d'agredir un home en un bar de la capital guipuscoana. No oblidem el que va dir H.G. Wells: “El primer que aixeca el puny és aquell al que se li han acabat les paraules”.

Mecano – Hijo de la Luna

Possiblement la millor cançó en la cursa profesional de Mecano sigui "Mujer contra mujer", tota una oda a les relacions lésbicas, peró hi ha dues que no desmereixen en res i es troben en el mateix nivell de qualitat "Cruz de Navajas" i aquesta que escoltem ara per comcloure Troba – Dors per aquesta setmana. Un poema que parla dels desitjos de la Lluna per ser mare, d'amor, odi i venjança injustificada del gitano que se sent ferit en el seu honor i prenent per la tangent, fa brollar la sang. El cas de Mecano és curiós. Ana volia ser cantant i el pare li va dir que es busqués músics que ell els pagaria un single. Ana, noia molt tímida i amb molta por als escenaris es va ajuntar amb els germans Cano, José María i Nacho que acabava de deixar el grup Prisma i amb el que Ana es va enamoriscar i van començar a ser nuvis, per cert que Nacho també va ser el primer nuvi conegut de Penélope Cruz. Després de participar en un concurs que no van guanyar, graven el single "Hoy no me puedo levantar" per a CBS i que es va publicar el 22 de juny de 1981, però que ells mateixos es van encarregar de promocionar-lo per les emissores de ràdio i locals amb les còpies que va comprar el pare de l’Ana, aconseguint que la cançó fos radiada i que el segell lucinara amb ells. D'aquell single es van vendre 40.000 unitats. "Hijo de la Luna" es trobava en "Entre el cielo y el suelo", el primer LP de Mecano per Ariola després que CBS els rescindís el contracte al jutjar que Mecano estaven "cremats", vaga colla de lumbreras ja que aquest LP va vendre dos milions tres-centes mil còpies. La cançó va ser publicada a l’any 1986, peró no va ser estrenada fins el 25 de juliol de 1987 i inicialmente la va composà José María Cano per Isabel Pantoja que la va rebutgar al jutgar que no tenía la cualitat necessària per a ella, una altre lumbreras. Van participar com a músics en la gravació del LP de Mecano els bateries Sergio del Castillo i Peter Bernacle i els baixistes Manolo Aguilar i Andy Pask, sent la programació realitzada en els Estudios Fairligth, propietat de Nacho Cano que va utilitzar precisament un Fairlight, un aparell caríssim, australià i que es fabricaven per encàrrec. Un dia Quimet ens explicarà les virgeries que es poden fer amb un d’aquest aparellss. De fet a Espanya per aquelles èpoques, només disposaven d'un Fairlight José María Mainat de La Trinca i creem que un altre Gustavo Montesano dels Olé, Olé i para de comptar.

Per aquesta setmana tancarem Troba – Dors, però abans de fotre el camp i baixar la persiana, us deixarem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. A reveure i fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa