Igualtat és una paraula que
omple la boca amb va orgull, grandiloqüent. Es deixa anar a l'aire alegrement, sense
valorar-la en la seva justa mesura i en masses ocasions no és rés més que això,
una paraula. De tant fer-la servir s'ha tornat tan gastada i de moda que la
gent oblida el veritable sentit de "Igualtat". Els camperols que
treballen la terra regant els camps, en masses ocasions estèrils, amb la suor
del seu front, tindrien molt a dir. Els Trobadors, els Cantautors, li han
cantat a la Igualtat
i els drets del treballador mal pagat i subvalorat en moltes ocasions i avui
a Troba - Dors, tornaran a fer-ho. I encara que políticament sigui incorrecte,
avui nosaltres també parlarem d'això, d'Igualtat. Per tant i des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa, començarem amb un cant a la terra i a aquella noia joveneta que la
treballa sapiguen que no te futur. I es que nosaltres Som Botiguers de Somnis i
avui Quimet Curull i Mario Prades obrim dient
Aixequem la persiana
Alfredo Zitarrosa – Muchacha campesina
El cantautor uruguaià Alfredo Zitarrosa
va cantar en moltes ocasions al patiment i el dolor de la gent del camp i va
estar sempre en la seva obra molt compromès amb aquells desfavorits per la
societat que banyen la terra amb la seva suor i en molts casos amb la seva
pròpia sang, treballant per quatre reals per omplir el pap del ric
terratinent. En aquesta cançó ens parla d'una noia jove que viu amb limitades
esperances i un futur gens prometedor. Zitarrosa ja li augura un fill quan
encara sigui una nena. Quan els seus pits tot just alcin la camisa, la faran
mare encara que sigui una criatura en el fons, aparellada al seu home en àrides
collites. És clar que també li dona esperances, li diu que possiblement els
seus fills podran canviar-ho 
tot. Aquest tema amb el qual obrim avui Troba -
Dors us ho hem extret del seu àlbum “Otros éxitos de Alfredo Zitarrosa”,
publicat a L’Argentina l’any 1974. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936, 17 gener 1989) va ser un cantant, compositor, poeta, escriptor i
periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música
popular del seu país i de tota Amèrica Llatina, amb clares connotacions
d'esquerres en els seus textos que pràcticament en la seva totalitat recolzaven
als camperols i que van fer que fos declarat artista prohibit i "persona
perillosa". Alfredo Zitarrosa estava adherit al partit Frente Amplio i va ser
condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del seu país i va haver
d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a l’Uruguai i més tard a
l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a l'Argentina després del canvi
polític, va tenir una històrica i massiva acollida, va ser el 31 de març de
1984, i ell la va descriure dient que havia estat “La experiencia más
importante de mi vida”.
Candeal – Jota de los labradores
També a la terra, en aquest cas
castellana i portuguesa, està vinculada aquesta cançó que escoltarem ara i que
ens porten un dels grups més populars dins la música folk espanyola sorgida a
Castella, es tracte de Candeal. En la lletra d'aquest tema que us hem tret del seu desè àlbum
"Coplas de la Raya",
títol que fa referència al mestissatge músic cultural entre Castella i el país
Luso que Candeal van publicar a través de Several Records l’any 1994 ens diuen
que “Los labradores por la mañana, el primer surco va por su Dama” i que al
migdia tallen la rosa d'Alexandria, una flor a la qual per cert, va cantar
també Manolo García en la seva cançó "Rosa de Alejandría". Es tracta,
igual que la resta de temes inclosos en aquest disc, d'una cançó tradicional de
les comarques frontereres de Los Arribes del Duero, Tras os Montes, Aliste,
Sayago i Ciudad Rodrigo. De fet aquest tema és oriünd de Aldea del Obispo, a
Salamanca. Candeal prenen el 
seu nom del blat i del "pa suat", un
dels més tradicionals de la península. Candeal sorgeixen en els anys 70 i la
seva carrera sempre ha estat vinculada al folk més recòndit i pràcticament
oblidat que ells s'han dedicat a recuperar des de les seves arrels, poble a
poble, llogaret a llogaret. Integren el grup val·lisoletà Candeal: Félix, Toño,
Nico, Alfonso i Antonio. Investigadors i recuperadors d'un folklore que
semblava pràcticament oblidat quan gent com Joaquín Díaz van començar a explorar-lo
i recuperar-ho ja en els anys 60. Candeal sempre han procurat en les seves
cançons rescatades en moltes ocasions directament del cantar popular, de la
pròpia gent del camp, mantenint aquest esperit primigeni.
Carlos Rodríguez – Blues Boulevar
Hi ha quelcom que els empresaris del món
de la hosteleria i la nit han après ràpidament i és que tenir una noia de bon
veure darrere de la barra del bar, nocturn o no, significa en moltes ocasions
atreure un públic masculí que es deixa la pasta. De fet i d'un temps ençà està
existint una discriminació sexista per el que fa a la contractació de cambrers
masculins en molts locals i no ens referim tan sols als nocturns. Els
propietaris de restaurants, bars i altres establients d’aquesta mena,
prefereixen contractar noies a nois i d'això podem donar fe amb casos concrets
si algú pot considerar-se ofès o ofesa i cregui que els nostres comentaris són
sexistes. Nosaltres opinem tot el contrari, creiem ferventment que la igualtat
és això "Igualtat" i la discriminació per qüestió de sexe s o masculines. És el mateix que passa amb el projecte de llei
de Joves Emprenedors en què les dones poden optar als seus beneficis fiscals i
econòmics fins als 35 anys, però per al gènere masculí l'edat es limita als 30.
Per què si hi ha alló que es diu "Igualtat"? En el seu "Blues
Boulevar" el cantautor Carlos Rodríguez ens parla d'un noi que en arribar
el divendres i acabar la setmanal laboral, dirigeix els seus passos a aquell
local nocturn al qual va sempre per contemplar de nou a la noia de la barra de la què d'alguna manera, se sent una mica o molt, enamorat, això si a ritme de
blues i amb“resacón” inclos al dia sigüent. L'any 1997 el segell PDI va
publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal"
del que us hem extret aquesta cançó que ara compartirem amb vosaltres a Troba –
Dors. La veritat és que poc podem dir-vos d'aquest cantautor que ja hem
escoltat anteriorment 
al programa, llevat que el CD està molt bé i té bones
cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona So amb Jordi
Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros. Les guitarres van
estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan
Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors.
Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu barceloní de cantautors
anomenat Taller La Revuelta del qual
formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el
creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina,
José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti, Als membres del Taller La Revueta els podíem veure
actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que creiem recordar era
propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga
d’on creiem que era oriünd i on residia, encara que no estem segurs. Carlos
Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”
Cartells d'actuacions del Taller La revuelta, a sota foto de Carlos Rodríguez
Febo – Peggy baila reggae para mí
+a.JPG)
El cantant, harmònica i guitarra de
Puertollano, Ciudad Real, Víctor M. Gutierrez Caballero, a qui es coneix com
Víctor Febo i que va ser component de diversos grups, entre ells Metralla,
Ascow i Cántigas, es va unir a José María Núñez García i van crear el grup
Febo. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors es va incloure en el seu
àlbum "Al compas del tiempo" que van publicar a través del segell
Fonográficas Damitor l'any 1987, però el tema va estar recuperat donant títol a
un CD editat el 1 de gener de 1999 , però ara signan sols com Víctor Febo. En
aquest enregistrament que escoltem i que és el del l’any 1987, van col·laborar
Jacinto de la Cruz
als teclats, Eugenio Casas al saxo, Daniel 
Silvestre a la bateria i Carlos
López al baix, amb Salvadora, Pepa, Felipe-Patas i Jesús als cors, encara que
d'aquest últim no estem segurs del tot. La lletra és tota una paranoia de nit
d'alcohol i discoteca en la què el
nostre protagonista es lliga a Peggy i
quan se'n van cap l'apartament de la noia buscan gresca, aquesta es converteix
en la porqueta Peggy de Els Teleñecos i a la festa que havia de ser íntima, es
presenta fins la granota Gustavo i Animal, clar que la sorpresa arriva quan el noi desperta i
s'adona que tota ha estat un somni etílic, i la té en veure per la tele els
Teleñecos i adonar-se que Peggy des de la pantalla li cluca l'ullet.
+b.jpg)
Refugi – El noi dels cabells llargs
Joan Reig, un amic de Quimet i Mario que
és de Constantí, cosa de la que ell fa bandera i que toca la batería amb Els
Pets, te un projecte paral·lel que es diu Mesclat, pero en te un altre en el
que ell no toca la batería, canta, es diu Joan Reig & Refugi i han publicat
un primer disc “Vestit nous”, fa un parell d’anys, creiem que va ser, si bé
inicialment sols es deien Refugi. Va ser publicat mitjançant el segell RGB
Suports. En aquest nou projecte, molt més intimista que Mesclat o Els Pets, fa
un recorregut per el primitiu pop rock en català d’aquells anys seixanta
gloriosos, versionant cançons de Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serrat, Serrat, Maria del
Mar Bonet, Sisa, Coses, Raimon, Lluis Llach i altres com aquesta que vaser un
dels èxits d’un grup mític dels inicis del rock en català, Els 3 Tambors Es
tracte de “El noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste
quan sols tenia quince anys. Joan Reig & Refugi el integren a part 
de Joan
a la veu, el pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila
front del contrabaix. En un concert fet a la Selva del Camp, un amic comú, Niçefor a la veu i
Quimet a la guitarra, també van col·laborat amb ells, en directe. Per cert,
tenen un nou espectacle en marxa que es diu “Joan Reig & Refugi viatje a
Itaca”, on revisen temes d’aquest gran disc de Lluís Llach, el Noi de Verges,
avui en dia ja no tan noi, ens referim al “Viatje a Itaca”. A la foto Quimet (el primer per l'esquerra) despres del concert dels 25 anys de Els Pets que es va fer a Constantí, amb el grup i la resta de companys. 
Joan Reig & Refugi, el grup paral·lel del batería d'Els Pets
Rolling
Stones – Sympathy for the Devil
darrere de tots els actes de maldat que
han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat i parla de la Revolució russa i
l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra
Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. En la cançó destaca el
paper del baix que en aquesta ocasió toca el guitarrista Keith Richards i es
converteix en protagonista, al costat de la bateria i la percussió a base de
congues i maraques que tocan el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, Nicky
Hopkins es va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a
single, supossem que degut al seu metratje, però els Rolling Stones van tenir
molts problemes degut a la cançó en ser acusats per molts d'adoradors de
Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació del seu anterior
disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones l'integraven en
aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill 
Wyman i Charlie
Watts. El desembre de l'any 1969 la cançó tornaria a
la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones va realitzar en
Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit-se en un caos per culpa dels Àngels
de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la seguretat, Deu ni
do! Llops cuidan les ovelles. Es diu que en aquest concert i mentre el grup
interpretava "Sympathy for the Devil", va començar un altercat davant
de l'escenari que va acabar amb la mort de Meredith Hunter, jove de color, a
mans dels Àngels de l'Infern. Però no és cert, l'apunyalament es va produir mentre
els Stones tocaven "Under My Thumb". Així i tot els Stones no van
tornar a tocar aquesta cançó en vuit anys.
Los Mustang – Mustang, Reino prohibido en el Himalaya parte 2
Sempre parlem de Los Mustang i ens
referim a ells com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol
dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns
verioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui us portem
una composició del guitarra Marco Rossi per Los Mustang. És tota una obra que
es podria englobar dins del simfonisme o rock progresiu, però es va publicar com single l’any
1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que
és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica
de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel"
a l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla (a la foto actual) se'ns
despenja amb un llarg poema en pla lectura poética, per aixó us portem a Troba
– Dors la segona part. La lletra ens parla d’una mena de Shangri-La, al
Himalaya, aquell reine utópic i de ficción on el temps no passaba i els anys no
existien. La veritat es que Mustang existeix, el petit i remot regne del
Mustang, 
antigament denominat LO, es va obrir fa anys per deixar passar un
nombre limitat de turistes cada any. Les primeres expedicions europees van
arribar en els anys cinquanta del passat segle. Harrison Ford, en aquella època
conegut com Indiana Jones, va posar definitivament el regne en el mapa dels
viatgers en narrar el 1994 el documental "Mustang: El Regne Ocult".
L'amenaça de la destrucció de la seva cultura per l'empenta de la Xina comunista sembla haver
passat i, com diu la llegenda, les muntanyes gegants de Annapurna (8.078 metres) i
Nilgiri (7.061 metres),
entre les que es protegeix el últim edèn budista l'Himàlaia, han complert amb
la seva missió de guardaespatlles. Aquest 
single de Los Mustang va ser una
aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb l’EMI
perquè els hi deixessin gravar-la. Val a dir que les vendes van donar la raó a
l’EMI ja que van ser més haviat mimsas, tot i la qualitat de la peça. Per cert,
aquell mateix any Los Mustang van realitzar una gira per Cuba. Els Mustang són
l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l’any 2000 ha mantingut els
mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una
ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió
del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a
gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans 
de que es
publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El
submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, amb la seva versió tinguesin xifres de
vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus
començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van guanyar el
concurs “El show de las 2”
que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex.
Llavors s’els van unir Santi Carulla (cantant) i Toni Mier (bateria) que
formaven part de Los Sírex i junt a Marco Rossi (guitarra), Antonio Mercadé
(guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) es va constituir el millor grup de
versions dels seixanta. Per cert, Marco Rossi va ser el delegat de la Mitsubishi, secció
aparells de vídeo, a Catalunya, la seva dona va morir l’any passat.
Sempre parlem de Los Mustang i ens
referim a ells com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol
dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns
verioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui us portem
una composició del guitarra Marco Rossi per Los Mustang. És tota una obra que
es podria englobar dins del simfonisme o rock progresiu, però es va publicar com single l’any
1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que
és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica
de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel"
a l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla (a la foto actual) se'ns
despenja amb un llarg poema en pla lectura poética, per aixó us portem a Troba
– Dors la segona part. La lletra ens parla d’una mena de Shangri-La, al
Himalaya, aquell reine utópic i de ficción on el temps no passaba i els anys no
existien. La veritat es que Mustang existeix, el petit i remot regne del
Mustang, 
antigament denominat LO, es va obrir fa anys per deixar passar un
nombre limitat de turistes cada any. Les primeres expedicions europees van
arribar en els anys cinquanta del passat segle. Harrison Ford, en aquella època
conegut com Indiana Jones, va posar definitivament el regne en el mapa dels
viatgers en narrar el 1994 el documental "Mustang: El Regne Ocult".
L'amenaça de la destrucció de la seva cultura per l'empenta de la Xina comunista sembla haver
passat i, com diu la llegenda, les muntanyes gegants de Annapurna (8.078 metres) i
Nilgiri (7.061 metres),
entre les que es protegeix el últim edèn budista l'Himàlaia, han complert amb
la seva missió de guardaespatlles. Aquest 
single de Los Mustang va ser una
aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb l’EMI
perquè els hi deixessin gravar-la. Val a dir que les vendes van donar la raó a
l’EMI ja que van ser més haviat mimsas, tot i la qualitat de la peça. Per cert,
aquell mateix any Los Mustang van realitzar una gira per Cuba. Els Mustang són
l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l’any 2000 ha mantingut els
mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una
ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió
del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a
gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans 
de que es
publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El
submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, amb la seva versió tinguesin xifres de
vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus
començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van guanyar el
concurs “El show de las 2”
que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex.
Llavors s’els van unir Santi Carulla (cantant) i Toni Mier (bateria) que
formaven part de Los Sírex i junt a Marco Rossi (guitarra), Antonio Mercadé
(guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) es va constituir el millor grup de
versions dels seixanta. Per cert, Marco Rossi va ser el delegat de la Mitsubishi, secció
aparells de vídeo, a Catalunya, la seva dona va morir l’any passat.
Orquesta Platería – La banda del coche
rojo
Tancarem Troba – Dors per avui amb una
cançó que te una temàtica molt gore. L'Orquestra Plateria es va formar l’any
1974. "La Banda
del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar al 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó la podriem incloure dins del
génere anomenat "narcocorridos", la veritat es que es tracta d’una
versió de "La banda del carro rojo" dels mexicans Los Tigres del
Norte. Es tracta de tota una història de delinqüents, traficants de cocaïna que
pretenen entrar una partida als Estats Units a través de la frontera, allà per
El Paso. A causa d'un delació als esperen emboscats els rangers de Texas i es
produeix un ferotge tiroteig amb molts morts inclosos. La cançó més important
en la carrera de l’Orquesta Platería es el tema "Pedro Navaja", també
molt gore, publicat l’any 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va
popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden avui en dia que
la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i
portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Ja hem
escoltat la versió original al programa quan vem començar la 
temporada.
L'Orquestra Plateria (la foto es del Canet Rock 75) està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia
militat en el grup Dos + Un i es van crear inicialment per a una única actuació
a la sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va
prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta Platería han gravat 14 o 15 àlbums,
l'últim, editat creiem que va ser l’any 2002, un homenatge a Gato Pérez. Per
cert, de la formació original només queda avui en dia Manel Joseph. Són una
gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica
excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts,
però si es tracta de ballar, nosaltres ens quedem amb La Salseta del Poble Sec.
"La Banda
del Coche Rojo" es trobava, com us hem dit, en el LP "Año 13" que es va publicar
l’any 1988. 
Conclou per avui Troba – Dors, baixem la
persiana i toquem el dos, però us deixarem amb la bona companyia de la xarxa
d'emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba
– Dors. Fins la propera setmana que serà l'última d'aquesta primera temporada.
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
