Troba - Dors Programa 10-06-2013

En nom de la religió, una cosa que tendeix a unir els éssers humans en l'amor i la comprensió, s'han arribat a cometre veritables barbaritats que ens recorda constantment la història, fins i tot la més recent. Potser hauríem d'intentar unir les nostres veus i tots junts llançar una proclama d'amor i pau, però en la negra foscor que ens envolta només semblen respondre la por, el dolor i la violència. El patiment de l'ésser humà ens commou, però no lo suficient i ens lamentem, però no prenem cap mesura per solucionar-ho. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, començarem Troba - Dors amb tot un himne que va ser encarregar al seu compositor per un líder palestí que va ser cap terroriste, peró també va guanyar un Nobel de la Pau. Som Botiguers de Somnis i com cada setmana, Quimet Curull i Mario Prades obrim dient alló de

Aixequem la persiana

Fernando Arbex – Himno a la vida de Terra Santa

Aquest tema formava part de la suite "Terra Santa", un himne nadalenc, espècie de poema simfònic composat per Fernando Arbex per encàrrec de Iàssir Arafat, president de l'Autoritat Nacional Palestina i es va estrenar amb un memorable concert realitzat a la plaça major de la vila de Pedraza, a Segòvia, l'1 de juliol del 2000. Al principi l'encàrrec només era per a un tema, "Himne de la vida" que escoltem ara per obrir Troba - Dors i que de fet es convertiria en el més recordat de l'obra. Està interpretat en tres llengües: jueu, arameu i llatí, aquelles per les que es regeixen les tres religions monoteistes més importants en aquest moment en el món. Però les autoritats palestines van suggerir la idea de construir una simfonia completa, de manera que la composició fou en augment fins a arribar a ser tot en un poema simfònic. José Fernando Arbex Miró (Madrid, 18 de maig de 1941 – Madrid, 5 de juliol de 2003) va trigar gairebé tres anys a acabar "Terra Santa". El poema simfònic titulat "Bethlehem 2000" està format per quatre moviments inspirats en el recorregut de Maria i Josep entre Natzaret i Betlem, quan anaven a empadronar-se, abans del naixement de Jesús. A la gravació compta amb la Orquestra Filarmónica de Londres, el Orfeó Donostiarra i el Coro de la Catedral de Saint Paul de la capital anglesa, encara que en la presentació oficial que com us vam dir es va realitzar a Pedraza, va ser interpretat per Fernando Argenta dirigint a l'Orquestra de Castella i Lleó i l'Orfeó Donostiarra, al costat de la solista australiana Sandra Pires i l’Escolanía de Nuestra Señora del Recuerdo. Fernando Arbex va ser bateria de Los Estudiantes en els seus tres discos i posteriorment s'uniria a Los Brincos, banda que lideraria per crear paral·lelament Alacrán i després de la dissolució d'ambdós grups fundar Barrabás. També es va dedicar a la composició per a altres cantants i a la producció de gent tan dispar com José Feliciano, Rita Pavone, Harry Belafonte, Nana Mouskouri, Micky, Camilo Sesto, Aviador Dro i Emilio Aragón. La veritat és que va gravar i va compondre diverses obres simfòniques a més d'aquesta, entre elles "El caballero del arco iris" i el musical "La maja de Goya". Amb l'arribada del nou segle va tornar a posar en marxa Los Brincos, però només amb Miguel Morales dels originals, encara que val a dir que aquest va entrar a la tercera època, van gravar l'àlbum "Eterna Juventud". La malaltia va consumir la vida de Fernando Arbex que va morir l'any 2003.

Mocedades – Tienes un amigo

Ara a Troba – Dors parlarem d’amistat, una amistad total, sense demanar res a canvi, és una gran lletra. Volem recordar una frase que pensem va dir Benjamin Franklin que va manifestar: "Un germà pot no ser un bon amic, però un bon amic sempre serà un germà". Ara escoltarem a Mocedades i una cançó del seu disc "Sobreviviremos", divuitè àlbum del grup i que es va publicar l’any 1987. És l'últim disc en què van participar Carles Zubiaga i José Ipiña i l'últim publicat per CBS abans d'esdevenir-se Sony Music. També va ser el primer que es va editar directament en formats CD, LP i cassette i en el que trobàvem aquesta gran versió del clàssic de Carole King "Ja tens un amic" i que també va gravar originalment James Taylor. El single amb aquest tema es va editar l’any 1988. En aquest enregistrament la cantant no és Amaya Uranga que els havie deixat el 1984, la solista és Ana Bejerano que a la seva vegada els va abandonar el 1993, per anys mes tard, el 1997, fundà el grup Txarango juntament amb Roberto Uranga i José Ipiña que també eren de Mocedades i Amaya i Javier Saizar que venien de Trigo Limpio. El grup Txarango va gravar un sol disc "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que Mario troba genial, molt més enfocat cap al folk americà, aixó si. Per cert, Mario va produïr un concert de Mocedades a la sala Galas de Salou on van presentar aquest disc i al blog us posem una foto de Mario amb Ana Bejarano.

Mario Prades amb Ana Bejarano cantant de Mocedades

Constantino Romero – La Carta del Indio Salvaje

Us portem a Troba – Dors una carta, la carta que un capdill indi americà va enviar a un dels presidents dels Estats Units com a resposta a la petició d'aquest expressant el seu desig de comprar les terres d'aquells pells rojas. Escolteu-la atentament i creiem que us resultarà molt interessant. El CD del que us la hem extret incloïa dos talls. El primer, en castellà, va comptar amb la veu del recordat Constantino Romero i el segon en angles era Marquette Peltier, filla del capdill indi Leonard Peltier. Es va publicar en un CD on els beneficis anaven destinats a recaptar fons per a l'alliberament de Leonard Peltier. Recordem que Peltier és un capdill indi Lakota, condemnat a doble cadena perpètua a que cumpleix a Florida, empresonat des de 1975 i per la seva libertat lluita cada dia el món indi, que considera que és un pres polític fruit d'un judici irregular. Va estar acusat de la mort de dos agents federals en les revoltes que es van produir a la reserva índia de Pine Ridge. Se'l coneix com "el pres polític més antic del món". La música va ser composada i interpretada per Joaquín Cardiel, ex-baixista d'Héroes del Silencio, nascut a Saragossa el 2de juny de 1965. La carta va ser escrita pel capdill indi Noah Seattle (a la foto), Gran Cap dels Duwamish, al Catorcé president dels Estats Units, Franklin Pierce, quan aquest va fer una oferta per comprar les seves terres. El capdill indi Noah Seattle va pronunciar aquest discurs davant Isaac Stephens, Governador del Territori de Washington, l’any 1855. La carta es va amagar i no es va publicar fins a 1887, trenta-dos anys després i avui, més de cent cinquanta anys després  sembla un missatge molt actual aplicable a l'home i la dona d'avui que no valorem la Terra com ho tindriem que fer. Constantino Romero García va néixer a Albacete el 29 de maig de 1947 i aquest actor de doblatge, veu, cinema i teatro i gran radiofoniste, ens va deixar a Barcelona el passat 12 de maig d’aquest any. Des de Troba – Dors volem rendir-li el nostre homenatge.

Los Jaivas – Todos juntos

Marxarem ara a cap a Xile per escoltar un dels millors grups del país, Los Jaivas, amb aquest tema que amb els anys es va convertir en tot un himne de pau i fraternitat per a la gent de parla espanyola d'Amèrica del Sud. És una de les cançons més populars d'Amèrica Llatina, tot i que la discogràfica quan es va gravar l'any 1972, va considerar que la cançó no tenia futur i la van incloure com a cara B d'un single amb "Ayer caché" a l'altra banda. Ho hem dit altres vegades i ho repetirem ara, en masses ocasions els AR de les cases de discos quan no estan ficant la pota és perquè l'estan canviant de lloc. "Todos juntos" que va ser el seu primer single i va representar el seu debut, és un cant de llibertat i amistat, una cançó de pau, encara que quan la van escriure no tenia cap sentit reivindicatiu, va ser el temps el que la va convertir en el que és avui dia, tot un himne. La lletra és del teclista Eduardo Parra, encara que com era habitual en ells la van signar com Los Jaivas, encara que es van alçar algunes veus afirmant que s'assemblava massa a una cançó de Violeta Parra. El grup xilè Los Jaivas es va formar l’any 1963 a Viña del Mar, a la costa de Valparaíso i segueixen en actiu, encara que pel grup han anat rotant un munt de músics. Inicialment eren els germans Eduardo (teclats), Claudio (acordió i piano) i Gabriel Parra (bateria), juntament amb Guillermo Rivera Cotapos, Eduardo "Gato" Alquinta (guitarra) i Mario Mutis (baix). La seva obra no es pot considerar part del folklore xilè, tot i que estan molt a prop, han arribat a gravar discos molt progressius i simfònics, encara que sempre amb tocs andins. Per cert, en l'actual formació dels Jaivas, la bateria és una noia, Juanita Parra (a la foto). Les fotografies del blog són de l'última etapa. Aquesta cançó és una de les essencials en tots els seus concerts i va ser utilitzada com a himne oficial de la VI Cimera Iberoamericana de Presidents en 1996.  

Todos Juntos (Los Jaivas) 

Hace mucho tiempo que yo vivo preguntándome

Para qué la tierra es tan redonda y una sola no más
Si vivimos todos separados
Para qué son el cielo y el mar
Para qué es el sol que nos alumbra
Si no nos queremos ni mirar

Tantas penas que nos van llevando a todos al final

Cuantas noches, cada noche, de ternura tendremos que dar
Para qué vivir tan separados
Si la tierra nos quiere juntar
Si este mundo es uno y para todos
Todos juntos vamos a vivir

SAU – On són els ocells?

Carles Sabater que va néixer a Barcelona el 21 de setembre del 1962 i Pep Sala, nascut a Vic el 17 de juliol de 1960, van incloure aquesta cançó en el seu àlbum "Set", editat l’any 1996 i en aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors, la veu solista és Pep Sala. Tots dos eren molt bons amics de Mario, de fet Pep encara ho és. Aquesta preciosa cançó ens parla de desesperació, recorda aquells primers petons, somnis entreteixits per la innocència en aquell bosc que avui ha desaparegut, ens diu quan negra és la terra que queda i es pregunten que ha quedat de tota una vida, d'un passat , d'un món en franca agonia... On són els ocells? Sau va ser la millor banda de pop en català de tots els temps, creada l’any 1986, però la prematura mort de Carles Sabater a Vilafranca del Penedès a causa d'una parada cardiorespiratòria que va patir després d'un concert, el 13 de febrer de 1999, va representar el fi del grup ja que Pep va decidir noblement que Sau era una feina de dos, per tant sense el seu company no tenia sentit seguir i es va dedicar de ple a un projecte paral·lel que tenia anomenat Pep Sala i la Banda del Bar i al treball de productor.

 

Whiskyn’s – Puc ser jo

Aquest es un bell, poema d’amor que escoltarem ara des de terres catalanas. L'any 1999 els reusencs Whiskyn's van publicar aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors i que estava inclòs en el seu cinquè àlbum "De la nit al dia" que ens sembla recordar va ser produït per Joan Reig d'Els Pets un bon amic tant de Mario com de Quimet que el coneix prácticament des de que era un nen i ha tocat amb ell en moltes ocasions. L’any 2009 Whiskyn’s van anunciar la seva dissolució que és va produïr de forma amistosa. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan Mario els vaig coneixa ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que encara te a la seva discoteca. Joan Masdeu era veí de Mario al barri del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, peró per la banda han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. El cantant Joan Masdeu que ha fet d’actor, també ha publicat en solitari.

Danza Invisible – A este lado de la carretera

El grup malagueny Danza Invisible va versionar aquest tema de Van Morrison i ho van fer així de bé. A la lletra ens parlen de diferències socials d'un costat i l'altre de la ciutat, on depenent del costat en que et trobes ets millor o pitjor, sense tenir en compte que l'ésser humà, bo o dolent, és el mateix estigui on estigui. Mario va redescobrir la cançó en un disc recopilatori, un doble CD titulat "Más que coches" i Danza Invisible era l'únic grup espanyol que es va incloure, compartin pistes amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd, Blue Brothers i altres del mateix nivell. Danza Invisible es van crear a Torremolinos i va ser fundat per Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup de punk Adrenalina, l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar solsament a la bateria. Mario créia que Antoñito havia mort, però per sort s’equivocava. Van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de laFrontera, el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb "Mis ojos hacia ti". Aquesta cançó que estem escoltant es trobava originalment en el seu LP "A Tu Alcance", publicat l’any 1988. Mario els va tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar (la foto, feta per Mario Prades, es d'aquell concert). Per cert, salutacions als oidors d’Hospitalet i Vandellos. El bateria Ricardo Texidó va deixar Danza Invisible l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". El darrer treball de Danza Invisible “Tía Lucía” es va editar l'any 2010 i seguin la moda actual, tot son versions, amb cançons de Gato Pérez, Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat en total 19 discos i coseguit 7 Discos d’Or i 2 de Platí.

Billie The Vision & The Dancers - Summercat

Quimet va sorprendre a Mario demanant-li que seleccionés per la música de Troba - Dors aquesta cançó del grup suec Billie The Vision & The Dancers i li va recordar que aquesta cançó amb una lletra molt interessant va ser utilitzada com a banda sonora per a un anunci de la cervesa Estrella Damm l’any 2009 i va ser recuperada a Anglaterra per un altre anunci, en aquest cas un refresc, creiem que va ser Spring, el passat 2012. Billie The Vision & The Dancers es van crear a Malmö l'any 2004 i estan liderats pel cantant Lars Lindquist, autor de la lletra i música del tema i que surt a escena vestit de dona i maquillat, recordant per moments a Boy George que arribava a crear tendències en moda femenina a l'Anglaterra dels 80. Al grup també trobem actualment també a Silvio Arismendi (percussió), Maria Carlsson (baix), John Dunsö (guitarra, piano i cors), Frida Brattgard (trompeta i acordió), Gustav Kronkvist (guitarra), Sofia Janninge (percussió, violí i cors) i Jon Lindquist (bateria), encara que no tots ells van intervenir en aquest enregistrament que creiem és del seu primer disc, editat l'any 2004. Per tant avui conclourem el programa escoltant a Billie The Vision & The Dancers. Per cert, les portades dels seus discos son molt surrealistes

Summercat - Gato abandonado (Lars Lindquist)

Me despedí con un beso en el aeropuerto,

y te apreté tan fuerte contra mí.

Te dije, pues aquí estamos,

y no puedo parar de llorar Lilly.

Tú me dijiste eh! eh!

sabes que esto es lo que hay que hacer

Te olvidarás de mí tan pronto como suba a ese avión,

olvídate de mí cuando esté en ese avión.

Esta noche, esta noche, esta noche,

esta noche quiero estar contigo.

Esta noche, esta noche,

esta noche quiero estar contigo.

El avión despegó, y mi amor se marchó con él,

el frío viento acariciaba mis mejillas con dureza.

Y el hombre que estaba junto a mí me dijo:

"todo va a ir bien".

Yo dije: "No, nada va a salir bien,

pero gracias de todas formas"

Y entonces vi tu cara asomando por la ventanilla del avión,
 agité mis manos y te grité:

Esta noche, esta noche, esta noche,

esta noche quiero estar contigo.

Esta noche,

esta noche quiero estar contigo.

Llevaba puesta una camiseta y mi gastado sombrero. Abandonado como un gato en verano.

Y mientras permanecía allí de pié con el corazón roto,

me dí cuenta de que todavía tenías las llaves del coche.

Así que rompí la ventanilla de mi viejo coche,

y me quedé dormido en el asiento del copiloto.

Soñé con sexo de verano contigo,

y tú me susurraste al oído

Esta noche, esta noche

quiero estar contigo esta noche

Esta noche, esta noche,

esta noche quiero estar contigo.

¿Por qué mejor no me dejas mañana? (bis)

Y por encima de las nubes ella se dijo a sí misma:

"No me puedo creer

lo ingenuo que puede llegar a ser un hombre"

Es por eso por lo que te quiero tanto,

y por lo que no puedo estar contigo 

Tancarem Troba – Dors per aquesta setmana, baixem la persiana i fotem el camp, però us deixarem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors. Fins al proper programa a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregarse el programa

Troba - Dors programa 07-01-2013

A vegades som molt dualistes, molt maniqueïstes, fins i tot extremistes. Per què no ens pot agradar el flamenc i el jazz, el pop i el rock, el folk i el clàssic, l’agre i el dolç? Potser no hem pensat tampoc que existeix la “fussió” i el flamenc es pot convertir en flamenç jazz, per exemple. Vivim moments d’incertesa, d’intervals, d’agitació, de dogmes que duren poc. Vivim temps líquids. La música és temps líquid. Les lletres moltes vegades tenen signes de terra. Vegeu l’oxímoron, l’aparent contradicció: líquid-terra. A Troba - Dors, aquest fet és claríssim, aquest és un programa d’aparents contradiccions Jeanette -només aparents-. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, Manolo Rivera i Mario Prades

Aixequem la persiana

Jean Ferrat – Camarade

A França va sorgir un moviment musical que es va dir "Cançó de Protesta" liderada per gent de la talla de Jacques Brel, Georges Brassens i Léo Ferré que van ser la font en la qual es van basar els cantautors de la Nova Cançó Catalana i en la qual es van inspirar. La veritat és que al règim franquista i als censors, a Madrid li feia por els joves del rock and roll, però a Catalunya el seu objectiu i font de pànic van ser els cantautors que en molts casos amb mitges paraules o subtils suggeriments, mostraven des de les seves cançons la inquietud de la joventut, armats amb una guitarra i gairebé sense instrumentació. És clar que això era un avantatge a l'hora de sortir per cames quan entraven els grisos repartint pals amb les porres a la mà. Tornant a França, dins del moviment de la Cançó Protesta trobàvem a Jean Ferrat, compositor i poeta, cantautor i trobador que ha musicat nombrosos textos del poeta francès Louis Aragon, un d'ells és aquest tema, un dels més significatius de la seva carrera. Es tracta d'un crit a la unitat del poble en contra de l'opressió i la va escriure Louis Aragon en contra de la Invasió Soviètica a Txecoslovàquia, l'anomenada Primavera de Praga en la qual van entrar els tancs russos a la capital tallant d'arrel les ànsies de llibertat i és que Jean Ferrat era comunista en les seves idees, encara que moltes vegades, com aquesta, ha estat molt crític contra el Partit Comunista Francès i contra la Unió Soviètica. Va denunciar també en les seves cançons les deportacions patides pels jueus i els comunistes a França, durant l'ocupació nazi i en una època en què el govern francès pretenia córrer un espès vel d'oblit pel passat, ell es va convertir en un gra al cul dels polítics. L'any 1965 l'àlbum "Potemkine" va ser censurat, de fet quan l’any 1966 va pretendre ficar-se en política i presentar-se en una eleccions pel PCF, l'hi van prohibir. Jean Ferrat es va retirar a una edat primerenca per a un cantautor, només 42 anys. Es va casar amb la cantant Christine Sèvres que va morir l'any 1981 i va tornar a casar-se amb l'escriptora Colette. Jean Ferrat, va morir el 10 de març del 2010 als 79 anys d'edat. Aquesta cançó amb la que obrim el programa d'avui de Troba - Dors donava títol a l'àlbum "Camarade" que es va publicar l'any 1970 a través del segell francès Barclay.

Tony Coe – Hasta siempre Comandante

L'any 1993 el segell barceloní Auvidis que curiosament estava especialitzat en música clàssica i creiem que ja no existeix, va editar un CD titulat "Destination... NATO" que era un compilatori d'artistes de la discogràfica francesa NATO, en la que trobem a molta gent vinculada a l'entorn natiu nord-americà. Ens va cridar l’atenció aquesta versió d’un clàsic de la cançó sud americana feta per el saxofonista britànic Tony Coe, de veritable nom Anthony George Coe, nascut el 29 de novembre de 1934 a Canterbury i cantada en castellà, amb bona pronunciació. En aquesta cançó y junt a Tony Coe, col·laboren Marianne Faithfull (a la foto) que havie estat nuvia de Mick Jagger, Ali Farka Toure, l’espanyol José Menese, Benat Achiary i uns quant més. “Hasta siempre Comandante” va ser escrita pel compositor cubà Carlos Puebla l'any 1965 i la lletra és una resposta a la carta de comiat del Che Guevara, en el moment en què va abandonar Cuba. La lletra rememora la Revolució cubana de forma poètica, glorificant la figura del Che i el seu paper com a comandant revolucionari. La cançó es va convertir en una icona després de la mort del Che i va ser part del repertori habitual d'aquells artistes del que a Espanya es va dir "Ona Sapo Cancionero" i del qual vam parlar fa alguns programes. La veritat és que censades, hi ha més de 200 versions gravades d'aquesta cançó, nosaltres en Troba - Dors recordem una de molt bona, cantada en castellà, a càrrec de Joan Baez. Ernesto Guevara, va néixa a Rosario, Argentina, el 14 de maig de 1928 i va morir a La Figuera, Bolívia, un 9 de octubre de 1967, assassinat després d'haver estat ferit i presoner a la Quebrada de Yuro el dia abans. Polític, escriptor, periodista i metge, Che Guevara és un dels ideòlegs i líders de la Revolució Cubana, avui gairebé un fetitxe, encara que molts dels components de les joves generacions poc saben de la seva vida i només tenen present la imatge de pòsters i cartells amb la seva clàssica boina negre estelada.

La clàsica foto del Che Guevara, a sota Tony Coe i el seu saxo

Peter Seeger – Guantanamera

Aquesta és una de les més populars cançons sorgides en terres cubanes i la seva fama ha donat la volta al món. A Espanya vam conèixa aquesta guajira gràcies a gent com Los 3 Sudamericanos i molts altres que la van interpretar, però sempre amb un aire festiu i alegre, desenfadat, allunyat del sentiment que va plasmar en la lletra de la cançó el seu autor José Fernández Díaz, més conegut com Joseito, encara que realment sempre han existit dubtes sobre la seva veritable autoria. “Guantanamera” està basada en les primeres estrofes dels "Versos sencillos", del poeta cubà José Martí. Sembla que Joseito l'havia cantat amb diferències en el títol sobre el lloc d'origen de la noia i segons va comentar ell mateix en una entrevista, va sorgir definitivament la "Guajira Guantanamera" quan va treballar en una emissora de ràdio en la qual també treballava una dona de Guantánamo, avui base nord-americana a terra cubana i que estava enamorada d'ell. Aquesta dona de tant en tant li portava una mica de menjar i es quedava parlant amb ell, però un dia li va sorprendre "Tiran-li els Tejos" a una altra dona, i enfurismada, li va prendre l'entrepà que li havia portat; llavors ell va agafar el micròfon i va cantar la tornada definitiu afegint ja el "Guantanamera". És clar que en diverses ocasions va comptar versions molt diferents. Nosaltres a Troba - Dors us hem portat aquesta en directe del gran cantant de folk nord-americà Peter Seeger (Nova York, 3 de maig de 1919) que la canta en espanyol. És una de les principals figures del folk als Estats Units, hereu de l'esperit de Woody Guthrie, amb el qual va treballar en moltes ocasions, curiosament i també en directe, ambdós van gravar aquest tema i el tenim en la nostra discoteca, però Mario que és un despistat no ha sabut trobar-lo, ja us la punxarem un altre dia. Peter Seeger va començar la seva carrera musical l'any 1940, però abans, Manolo ens recorda que havia militat a les Brigades Internacionals i va combatre a la Guerra Incivil espanyola. De fet Peter Seeger ha gravat en diverses ocasions himnes republicans. Sempre va reflectir en les seves cançons el compromís social i la defensa dels drets humans, però tot això va provocar contra Peter Seeger una persecució política al seu propi país per part del Comitè d'Afers Antiamericans del Senador McCarthy l'any 1951 i va ser condemnat a dotze mesos de presó i disset de total i absoluta censura en els mitjans de comunicació. En els seixanta i gràcies a gent del nou moviment folk com Peter, Paul and Mary, The Kingston Trio, Joan Baez, fins i tot Bob Dylan i l'arribada de la cultura hippy, va ser reivindicat musicalment com el gran poeta, lletrista i trobador que Peter Seeger era.

La Unión – El San Francisco

Aquesta cançó ens parla de miseries i ganes de surtir del “forat”, fins el punt de oblidar les lleis i cometre actes penats. L’historia es centra en una parella amb final tràgic inclós. Us la hem estret del que en la nostra opinió, és el millor disc de La Unión, "4 x 4" publicat l’any 1986. Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A Mario li van enviar aquest disc i encara el te en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va deixà per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra de Boris Vian. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser  disc de platí. Mario Prades ens explica una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amballò dels "Max Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàven parlant Pablo i Mario Prades a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però Mario amb el seu cotxe va tindre de portar-lo fins a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ls van reunir Rafa, Mario i Luis i van tenir l'oportunitat, macabra això si, de parlar en tranquilitat. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Fem broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no sabem ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia. A la foto feta a una festa de caps de promoció de les discogràfiques amb oficina a Barcelona, Pablo es el tercer per la dreta.

T.R. – Carn de canó

Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló comentava a Mario que va conèixa a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català, Jordi Pegenaute. Si be va un any o pot ser un parell, va tornar a possar en marxa TR, perè sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent que sona ara a Troba - Dors es va incloure al LP "T.R." editat l'any 1986 a través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual Mario era delegat per a Catalunya, a casa d’aquest, a Reus, li va punxar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia que gravessin en castellà i Ton Rulló es va negar.

Ton Rulló a fotos fetes per Mario Prades

Beth – Podré tornar enrera

Sopa de Cabra, junt a Sau, les millors bandes de rock en català de l’historia musical d’aquesta terra. "Bona nit, malparits", publicat per Música Global, surt a la llum el 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i amb va comptar amb bones col·laboracions , entre elles la dels saragossans Amaral que van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins". També Beth versionava als Sopa en aquest álbum, amb la cançó “Podre tornar enrera”, una de les millolrs composicons del grup gironí que te una lletra força interesant que ens parla de tornar al passat després d’haver buscat el futur que resulta ser cada dia més negre fins al punt de que "cal tornar enrera, si no es massa tard". Beth va sortir d'un Operación Triunfo i això i tot que és neboda de Josep Maria Mainat, no es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora, més aviat discreta i finalment ha posat la seva vista al mercat en català que encara que molt més fluix que el nacional per el que fa a vendes, si és molt més agraït, possiblement perquè si bé les discogràfiques de producte en català tenen les arques pitjor assortides que les multinacionals i els seus discos no sempre poden aspirar a "comprar" un lloc en les llistes, compten amb les subvencions i ajudes de la Generalitat que sempre van be per sufragar les despeses de gravació, producción i edición, fins el punt de que a vegades donent beneficis i tot. És clar que això per la seva banda és contraproduent ja que el mercat s'anima amb quantitat, encara que no sempre amb qualitat. L’any 2010 Beth va publicar nou disc, en català, aixó si.

Bars – Foc al cos

Extreta des del seu tercer àlbum “T'ho diré Mil Vegades” que Bars van publicar l’any 1994, os portem a Troba – Dors una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock y el blues, amb bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. 

Bars, un grup históric del rock en català

Antonio Vega – El sitio de mi recreo

Aquest tema, inclòs en l'àlbum recopilatori "Antes de nacer", editat l'any 2012, també va donar títol a un altre recopilatori de 1992, és una de les millors composicions d'Antonio Vega, el que va ser ànima mater del grup Nacha Pop que primer es van fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que està considerada Millor Cançó del Pop Espanyol dels 80, us parlem de "La Chica de ayer" que fins i tot ha arribat a ser versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup Gigolo Aunts. Ara a Troba - Dors us portem a aquest cantautor urbà sorgit de la movida madrilenya que sempre va saber utilitzar magistralment les paraules. Guitarra, cantant i compositor, Antonio Vega va néixa a Madrid el 16 de desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en solitari, encara que després va tenir greus problemes de salut. Vam poder comprovar el seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una banda patètic, per altra era molt trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock. Antonio Vega va morir a Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps un càncer de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat considerat un dels compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada de la democràcia.

Jeanette – Frente a frenteJeanette

Jeanette és una cantant que es va fer popular quan va formar part de Pic Nic, una banda barcelonina mítica de finals dels seixanta a cavall del pop i el folk, sobretot gràcies al seu hit "Cállate niña" que va escriure la mateixa cantant, però quan el grup es va desfer ella es va llançar en solitari amb una carrera interessant i amb bastants èxits. Ja en solitari Jeanette va triomfar amb temes com "Soy rebelde" i "Por qué te vas", aquesta última una cançó que va arribar a classificar-se en les llistes del Billboard americà entre les primeres posicions. En els noranta es vaincorporar a l'elenc d'Mágicos 60 i Mágicos 70, al costat de Tony Ronald, Micky, Lorenzo  Santamaría, Karina, Elsa Baeza i altres que es van anar canviant. Janette Anne Dimech va néixa a Londres, el 10 d'octubre de 1951 de pare nord-americà i mare canària. "Frente a frente" que escoltem ara a Troba - Dors, es va incloure en el seu segon LP "Corazón de poeta", un dels seus millors discos i gairebé totes les cançons, aquesta també, van ser composicions del jerezà Manuel Alejandro i la seva esposa Purificació Casas, encara que aquesta consta en els títols de crèdit com Ana Magdalena. L'àlbum va ser Disc de Platí a Espanya i arreu del món porta venudes més de 25 milions de còpies. Manolo Rivera s'encarrega de recordar-nos que aquest tema també va ser versionat i molt bé, per Enrique Bunbury, inclosa en el seu disc “Las consecuencias”.

Txarango – 500 Millas

Concluirem Troba – Dors escoltant a Txarango i un tema clàsic del folk americà dels seixanta. La cançó es trobava a l’àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home i criem que l’unic disc que van treure. D'ell us hem extret aquesta versió que Txarango fan del clàssic que a Espanya vam conèixa gràcies al cantant francès Richard Anthony i en clau de pop, però que en realitat era una versió del folk americà que havia portat a l'èxit Bobby Bare i també van gravar Peter, Paul & Mary, The Kingston Trio, Curly Williams, Peter and Gordon i John Philips, entre molts altres. A Catalunya la gent del Grup de Folk la van gravar en diverses ocasions. El títol original era "500 Milers Away from Home" i també es va dir "Railroaders' Lament", va ser escrita per David Neale, encara que en els títols de crèdit consta H. West, la cançó en la seva versió original, alterada quan es va traduïr al frances, ens parla del patiment, la suó i la salut perduda dels treballadors que construïan els ferrocarrils americans. Txarango eren Ana Bejarano, José Ipiña i Roberto Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides, José Morató i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que va sorgir a Barcelona fa un parell d'anys i que realitzen rock en català. A la foto Mario Prades amb Ana Bejarano.

Tanquem Troba – Dors per avui i ara, després de baixar la persiana, fotem el camp, però us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, a reveure.

Manolo Rivera i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa