Troba - Dors Programa 17-06-2013

Igualtat és una paraula que omple la boca amb va orgull, grandiloqüent. Es deixa anar a l'aire alegrement, sense valorar-la en la seva justa mesura i en masses ocasions no és rés més que això, una paraula. De tant fer-la servir s'ha tornat tan gastada i de moda que la gent oblida el veritable sentit de "Igualtat". Els camperols que treballen la terra regant els camps, en masses ocasions estèrils, amb la suor del seu front, tindrien molt a dir. Els Trobadors, els Cantautors, li han cantat a la Igualtat i els drets del treballador mal pagat i subvalorat en moltes ocasions i avui a Troba - Dors, tornaran a fer-ho. I encara que políticament sigui incorrecte, avui nosaltres també parlarem d'això, d'Igualtat. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, començarem amb un cant a la terra i a aquella noia joveneta que la treballa sapiguen que no te futur. I es que nosaltres Som Botiguers de Somnis i avui Quimet Curull i Mario Prades obrim dient

Aixequem la persiana

Alfredo Zitarrosa – Muchacha campesina

El cantautor uruguaià Alfredo Zitarrosa va cantar en moltes ocasions al patiment i el dolor de la gent del camp i va estar sempre en la seva obra molt compromès amb aquells desfavorits per la societat que banyen la terra amb la seva suor i en molts casos amb la seva pròpia sang, treballant per quatre reals per omplir el pap del ric terratinent. En aquesta cançó ens parla d'una noia jove que viu amb limitades esperances i un futur gens prometedor. Zitarrosa ja li augura un fill quan encara sigui una nena. Quan els seus pits tot just alcin la camisa, la faran mare encara que sigui una criatura en el fons, aparellada al seu home en àrides collites. És clar que també li dona esperances, li diu que possiblement els seus fills podran canviar-ho tot. Aquest tema amb el qual obrim avui Troba - Dors us ho hem extret del seu àlbum “Otros éxitos de Alfredo Zitarrosa”, publicat a L’Argentina l’any 1974. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936, 17 gener 1989) va ser un cantant, compositor, poeta, escriptor i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i de tota Amèrica Llatina, amb clares connotacions d'esquerres en els seus textos que pràcticament en la seva totalitat recolzaven als camperols i que van fer que fos declarat artista prohibit i "persona perillosa". Alfredo Zitarrosa estava adherit al partit Frente Amplio i va ser condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del seu país i va haver d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a l’Uruguai i més tard a l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a l'Argentina després del canvi polític, va tenir una històrica i massiva acollida, va ser el 31 de març de 1984, i ell la va descriure dient que havia estat “La experiencia más importante de mi vida”.

Candeal – Jota de los labradores

També a la terra, en aquest cas castellana i portuguesa, està vinculada aquesta cançó que escoltarem ara i que ens porten un dels grups més populars dins la música folk espanyola sorgida a Castella, es tracte de Candeal. En la lletra d'aquest tema que us hem tret del seu desè àlbum "Coplas de la Raya", títol que fa referència al mestissatge músic cultural entre Castella i el país Luso que Candeal van publicar a través de Several Records l’any 1994 ens diuen que “Los labradores por la mañana, el primer surco va por su Dama” i que al migdia tallen la rosa d'Alexandria, una flor a la qual per cert, va cantar també Manolo García en la seva cançó "Rosa de Alejandría". Es tracta, igual que la resta de temes inclosos en aquest disc, d'una cançó tradicional de les comarques frontereres de Los Arribes del Duero, Tras os Montes, Aliste, Sayago i Ciudad Rodrigo. De fet aquest tema és oriünd de Aldea del Obispo, a Salamanca. Candeal prenen el seu nom del blat i del "pa suat", un dels més tradicionals de la península. Candeal sorgeixen en els anys 70 i la seva carrera sempre ha estat vinculada al folk més recòndit i pràcticament oblidat que ells s'han dedicat a recuperar des de les seves arrels, poble a poble, llogaret a llogaret. Integren el grup val·lisoletà Candeal: Félix, Toño, Nico, Alfonso i Antonio. Investigadors i recuperadors d'un folklore que semblava pràcticament oblidat quan gent com Joaquín Díaz van començar a explorar-lo i recuperar-ho ja en els anys 60. Candeal sempre han procurat en les seves cançons rescatades en moltes ocasions directament del cantar popular, de la pròpia gent del camp, mantenint aquest esperit primigeni.

Carlos Rodríguez – Blues Boulevar

Hi ha quelcom que els empresaris del món de la hosteleria i la nit han après ràpidament i és que tenir una noia de bon veure darrere de la barra del bar, nocturn o no, significa en moltes ocasions atreure un públic masculí que es deixa la pasta. De fet i d'un temps ençà està existint una discriminació sexista per el que fa a la contractació de cambrers masculins en molts locals i no ens referim tan sols als nocturns. Els propietaris de restaurants, bars i altres establients d’aquesta mena, prefereixen contractar noies a nois i d'això podem donar fe amb casos concrets si algú pot considerar-se ofès o ofesa i cregui que els nostres comentaris són sexistes. Nosaltres opinem tot el contrari, creiem ferventment que la igualtat és això "Igualtat" i la discriminació per qüestió de sexe s o masculines. És el mateix que passa amb el projecte de llei de Joves Emprenedors en què les dones poden optar als seus beneficis fiscals i econòmics fins als 35 anys, però per al gènere masculí l'edat es limita als 30. Per què si hi ha alló que es diu "Igualtat"? En el seu "Blues Boulevar" el cantautor Carlos Rodríguez ens parla d'un noi que en arribar el divendres i acabar la setmanal laboral, dirigeix els seus passos a aquell local nocturn al qual va sempre per contemplar de nou a la noia de la barra de la què d'alguna manera, se sent una mica o molt, enamorat, això si a ritme de blues i amb“resacón” inclos al dia sigüent. L'any 1997 el segell PDI va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us hem extret aquesta cançó que ara compartirem amb vosaltres a Troba – Dors. La veritat és que poc podem dir-vos d'aquest cantautor que ja hem escoltat anteriorment al programa, llevat que el CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros. Les guitarres van estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu barceloní de cantautors anomenat  Taller La Revuelta del qual formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina, José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti, Als membres del Taller La Revueta els podíem veure actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que creiem recordar era propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga d’on creiem que era oriünd i on residia, encara que no estem segurs. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”

Cartells d'actuacions del Taller La revuelta, a sota foto de Carlos Rodríguez

Febo – Peggy baila reggae para mí

El cantant, harmònica i guitarra de Puertollano, Ciudad Real, Víctor M. Gutierrez Caballero, a qui es coneix com Víctor Febo i que va ser component de diversos grups, entre ells Metralla, Ascow i Cántigas, es va unir a José María Núñez García i van crear el grup Febo. Aquest tema que escoltem ara a Troba - Dors es va incloure en el seu àlbum "Al compas del tiempo" que van publicar a través del segell Fonográficas Damitor l'any 1987, però el tema va estar recuperat donant títol a un CD editat el 1 de gener de 1999 , però ara signan sols com Víctor Febo. En aquest enregistrament que escoltem i que és el del l’any 1987, van col·laborar Jacinto de la Cruz als teclats, Eugenio Casas al saxo, Daniel Silvestre a la bateria i Carlos López al baix, amb Salvadora, Pepa, Felipe-Patas i Jesús als cors, encara que d'aquest últim no estem segurs del tot. La lletra és tota una paranoia de nit d'alcohol i discoteca en la què el nostre protagonista es lliga a Peggy i quan se'n van cap l'apartament de la noia buscan gresca, aquesta es converteix en la porqueta Peggy de Els Teleñecos i a la festa que havia de ser íntima, es presenta fins la granota Gustavo i Animal, clar que la sorpresa arriva quan el noi desperta i s'adona que tota ha estat un somni etílic, i la té en veure per la tele els Teleñecos i adonar-se que Peggy des de la pantalla li cluca l'ullet.

Refugi – El noi dels cabells llargs

Joan Reig, un amic de Quimet i Mario que és de Constantí, cosa de la que ell fa bandera i que toca la batería amb Els Pets, te un projecte paral·lel que es diu Mesclat, pero en te un altre en el que ell no toca la batería, canta, es diu Joan Reig & Refugi i han publicat un primer disc “Vestit nous”, fa un parell d’anys, creiem que va ser, si bé inicialment sols es deien Refugi. Va ser publicat mitjançant el segell RGB Suports. En aquest nou projecte, molt més intimista que Mesclat o Els Pets, fa un recorregut per el primitiu pop rock en català d’aquells anys seixanta gloriosos, versionant cançons de Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serrat, Serrat, Maria del Mar Bonet, Sisa, Coses, Raimon, Lluis Llach i altres com aquesta que vaser un dels èxits d’un grup mític dels inicis del rock en català, Els 3 Tambors Es tracte de “El noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia quince anys. Joan Reig & Refugi el integren a part de Joan a la veu, el pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila front del contrabaix. En un concert fet a la Selva del Camp, un amic comú, Niçefor a la veu i Quimet a la guitarra, també van col·laborat amb ells, en directe. Per cert, tenen un nou espectacle en marxa que es diu “Joan Reig & Refugi viatje a Itaca”, on revisen temes d’aquest gran disc de Lluís Llach, el Noi de Verges, avui en dia ja no tan noi, ens referim al “Viatje a Itaca”. A la foto Quimet (el primer per l'esquerra) despres del concert dels 25 anys de Els Pets que es va fer a Constantí, amb el grup i la resta de companys.

Joan Reig & Refugi, el grup paral·lel del batería d'Els Pets 

Rolling Stones – Sympathy for the Devil

Aquesta és una cançó dels britànics The Rolling Stones que va ser escrita per Mick Jagger inspirant-se en la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarida" que li va fer arribar a les seves mans la nòvia en aquella època, l'actriu i cantant Marianne Faithfull. Es va gravar a principis de juny del 1968, amb producció del nord-americà Jimmy Miller i hi van participar fent cors la pròpia Marianne Faithfull i Anita Pallenberg. Es va editar el 6 de desembre de 1968 com a cançó estrella de l'àlbum "Beggars Banquet", un disc que va estar censurat a Espanya degut a la seva portada on es veien uns serveis públics plens de grafitis molt ofensius i aquí es va editar amb una portada blanca i sols el títul. Anys més tard es reeditaria ja amb la portada original A la lletra, Mick Jagger ens parla d'un misteriós personatge del qual no dóna el nom i que afirma ser la principal força motora que estàdarrere de tots els actes de maldat que han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat i parla de la Revolució russa i l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. En la cançó destaca el paper del baix que en aquesta ocasió toca el guitarrista Keith Richards i es converteix en protagonista, al costat de la bateria i la percussió a base de congues i maraques que tocan el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, Nicky Hopkins es va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, supossem que degut al seu metratje, però els Rolling Stones van tenir molts problemes degut a la cançó en ser acusats per molts d'adoradors de Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació del seu anterior disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones l'integraven en aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie Watts. El desembre de l'any 1969 la cançó tornaria a la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit-se en un caos per culpa dels Àngels de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la seguretat, Deu ni do! Llops cuidan les ovelles. Es diu que en aquest concert i mentre el grup interpretava "Sympathy for the Devil", va començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb la mort de Meredith Hunter, jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però no és cert, l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under My Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en vuit anys.

Los Mustang – Mustang, Reino prohibido en el Himalaya parte 2

 Sempre parlem de Los Mustang i ens referim a ells com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns verioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui us portem una composició del guitarra Marco Rossi per Los Mustang. És tota una obra que es podria englobar dins del simfonisme o rock progresiu, però es va publicar com single l’any 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel" a l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla (a la foto actual) se'ns despenja amb un llarg poema en pla lectura poética, per aixó us portem a Troba – Dors la segona part. La lletra ens parla d’una mena de Shangri-La, al Himalaya, aquell reine utópic i de ficción on el temps no passaba i els anys no existien. La veritat es que Mustang   existeix, el petit i remot regne del Mustang, antigament denominat LO, es va obrir fa anys per deixar passar un nombre limitat de turistes cada any. Les primeres expedicions europees van arribar en els anys cinquanta del passat segle. Harrison Ford, en aquella època conegut com Indiana Jones, va posar definitivament el regne en el mapa dels viatgers en narrar el 1994 el documental "Mustang: El Regne Ocult". L'amenaça de la destrucció de la seva cultura per l'empenta de la Xina comunista sembla haver passat i, com diu la llegenda, les muntanyes gegants de Annapurna (8.078 metres) i Nilgiri (7.061 metres), entre les que es protegeix el últim edèn budista l'Himàlaia, han complert amb la seva missió de guardaespatlles. Aquest single de Los Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb l’EMI perquè els hi deixessin gravar-la. Val a dir que les vendes van donar la raó a l’EMI ja que van ser més haviat mimsas, tot i la qualitat de la peça. Per cert, aquell mateix any Los Mustang van realitzar una gira per Cuba. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l’any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, amb la seva versió tinguesin xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van guanyar el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex. Llavors s’els van unir Santi Carulla (cantant) i Toni Mier (bateria) que formaven part de Los Sírex i junt a Marco Rossi (guitarra), Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) es va constituir el millor grup de versions dels seixanta. Per cert, Marco Rossi va ser el delegat de la Mitsubishi, secció aparells de vídeo, a Catalunya, la seva dona va morir l’any passat.

Orquesta Platería – La banda del coche rojo

Tancarem Troba – Dors per avui amb una cançó que te una temàtica molt gore. L'Orquestra Plateria es va formar l’any 1974. "La Banda del Coche Rojo" es trobava en el LP "Año 13" que es va publicar al 1988. Per cert que la lletra d'aquesta cançó la podriem incloure dins del génere anomenat "narcocorridos", la veritat es que es tracta d’una versió de "La banda del carro rojo" dels mexicans Los Tigres del Norte. Es tracta de tota una història de delinqüents, traficants de cocaïna que pretenen entrar una partida als Estats Units a través de la frontera, allà per El Paso. A causa d'un delació als esperen emboscats els rangers de Texas i es produeix un ferotge tiroteig amb molts morts inclosos. La cançó més important en la carrera de l’Orquesta Platería es el tema "Pedro Navaja", també molt gore, publicat l’any 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden avui en dia que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Ja hem escoltat la versió original al programa quan vem començar la temporada. L'Orquestra Plateria (la foto es del Canet Rock 75) està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i es van crear inicialment per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Plateria, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Des de llavors l’Orquesta Platería han gravat 14 o 15 àlbums, l'últim, editat creiem que va ser l’any 2002, un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda avui en dia Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, nosaltres ens quedem amb La Salseta del Poble Sec. "La Banda del Coche Rojo" es trobava, com us hem dit, en el LP "Año 13" que es va publicar l’any 1988.

Conclou per avui Troba – Dors, baixem la persiana i toquem el dos, però us deixarem amb la bona companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors. Fins la propera setmana que serà l'última d'aquesta primera temporada.

Quimet Curull i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregarse el programa

Troba - Dors Programa 25-02-2013

Cantaven Golpes Bajos: “Malos tiempos para la lírica”. Però en realitat, aquest era un títol d’un poema de Bertolt Brecht. Tenim milers anys d’història. Sempre n’hi ha un o una que l’ha escrit o dit abans. Però no importa, hem comprès el significat de la metàfora. En realitat sempre han estat temps dolents. Quan són mediocres, perquè són mediocres. I quan son cruels, com els que estem vivint, perquè no ens deixen gairebé respirar, ni ser el que som. Respirem. Necessitem aire per projectar la veu, per espantar les penes, per recordar, per crear, per viure, per... Ens conectarem el turbo i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, ens posarem en marxa, som Manolo Rivera i Mario Prades, i

Aixequem la persiana

Al Tall – Nuclears, No Gràcies

Obrim el programa d'avui de Troba - Dors escoltant una cançó extreta de l'àlbum "Quan el mal ve d'Almansa" que el grup valencià Al Tall va publicar l’any 1979, aquest és el disc més conegut d'Al Tall i potser el seu projecte més ambiciós ja que pretenien donar a conèixer, amb la seva música, un dels episodis més durs de la història valenciana, la Batalla d'Almansa. És clar que els textos sobre aquest succés només van omplir la cara A i en l'altre costat Al Tall van incloure temes allunyats del context, encara que reivindicatius, com el que estem escoltant ara que tal i com el seu títol indica clarament, és un crit en contra de les centrals nuclears. Al Tall, una de les més reconegudes formacions de música popular sorgides en terres valencianes, va anunciar l'any passat, concretament el 19 d'octubre de 2012, la seva dissolució. És clar que de la formació original ja només quedaven Vicent Torrent i Manolo Miralles. Al Tall es va fundar a principis de 1975 i eren Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent, tots ells músics autodidactes que havien militat en altres grups, entre ells Los Solos i Equipo Valenciano-Folk i un d’ells havia gravat com a solista, però ara no recordem qui era. Al llarg de la seva àmplia carrera discogràfica han musicat textos de poetes com Eugeni Evtutxenko i Estellés, entre d'altres. La veritat és que Al Tall han incursionado en molts estils musicals al llarg de la seva obra, sempre amb arrel mediterrània. L’any 1981 van participar en el festival "Som una nació", amb més de cent mil espectadors i que es va realitzar al Camp Nou, a Barcelona. El 26 juny 1991 Al Tall intervenien en un concert per la llibertat dels insubmisos al pavelló de la Font de Sant Lluís, organitzat pel Moviment d'Objecció de Consciència; l'any 92 actuaven en el Exposició Universal de Sevilla i el canal Eurovisió va retransmetra el seu concert al Festival Cervantino; l’any 1993 homenatjaven a Estellés i Guillem Agulló, morts aquell any, en el II Tirant de Rock, al jove maulet assassinat li dedicarien el seu disc "Europ Eu!", editat l’any 1994 després de sis anys sense publicar res.

Al Tall es van desfer l'any passat

Os Resentidos – Por Alí, por Alá

Os Resentidos van ser un grup gallec creat l’any 1984 per Antón Reixa, Alberto Torrado i Javier Soto. Javier els va deixà i fou substituït per Xabier Debesa. Antón Reixa és el cantant i ell també s'encarrega de les lletres i els altres dos components eren responsables de la part instrumental, tocant guitarra, baix, gaita, teclats i també de les programacions. Os Resentidos es van separar l’any 1994. Una cançó i un disc marquen la cursa d'aquests gallecs, es tracta de la cançó "Fai un sol de Carallo" de 1986 i que es trovaba al seu segon LP, al que donava títol. Aquest tema que us portem ara a Troba – Dors es trobava en un doble CD benèfic que va editar el segell Avispa Records i amb els beneficis destinats a Amnistia Internacional, però no  trobava la caràtula perquè Mario, després de passar-ho a mp3 no sabia on dimonis l’havie deixat, però finalment l'ha trobat. També s'incloïa en el LP "Fracaso Tropical" que d'aquest si teníem la portada del vinil. És una cançó amb una lletra divertidíma que ens parla de l'emigració gallega a Alemanya, on coincideixen amb turcs, gallecs i altres estrangers al país germànic, encara que tots ells treballen a la fàbrica Wolsvagen. Amb aquesta cançó de Os Resentidos, tenim que destacar el fet de que mentre el cantant va deixant anar la lletra, una veu en off va traduïn-la a l’alemany, a la seva manera, es clar. Per cert, Antón Reixa es l’actual president del SGAE.

Johnny Cash – (Ghost) Raiders in the sky

Johnny Cash va ser una de les grans veus del country, casat amb la cantant i compositora June Carter, en moltes ocasions van cantar junts i van realitzar gires. La cançó que us hem seleccionat per compartir amb vosaltres a Troba - Dors, és un clàssic del country del qual s'han realitzat innombrables versions, fins i tot instrumentals i també s'han fet variacions com "Riders in the storm" de The Doors. El títul original de la cançó era "Ghost Riders in the Sky: A Cowboy Legend" és un tema country que va ser escrit el 5 de juny de 1948 per Stan Jones i s'han fet moltes versions des de 1949. L'han gravat des de  Bing Crosby amb els Ken Darby Singers, a Frankie Laine, pasant per Marty Robbins, Blues Brothers, George Harrison i The Outlaws, inclos el tenor Mario del Monaco. La lletra de la cançó ens parla d'un cowboy que pateix una revelació quan veu vaques fantasmes i d'ulls vermells en el cel, perseguides per genets també fantasmes i rep un avís d’ultratumba o canvia d’inmediat o ell serà un més d’aquells texans fantasmes pel cel. La cançó va inspirar, com us deiem, el tema de The Doors "Riders on the Storm" i també la sèrie de còmics de la Marvel "Ghost Rider", las dues pel·lículas va protagonitzar-las l’actor Nicolas Cage. Hi han versions instrumentals a carrec de gent de la suf music, com The Spotnicks o els Shadows, inclus aquí al pais l’han gravat els Pekenikes. Una de las llegendes de la música country i una de les millors veus del génere va ser Johnny Cash, nascut a Kingsland, Arkansas el 26 de febrer de 1932 i que durant molt de temps va formar parella professional amb la cantant i compositora June Carter (tots dos a la foto), nascuda el 23 de juny de 1929 a Maces Spring, Virginia. La veritat és que ambdós mantenien una relació sentimental i tot i que Johnny li havia demanat a June que es casés amb ell en diverses ocasions, ella no volia a causa dels problemes que Johnny Cash tenia amb la seva addicció a l'alcohol i les amfetamines. June Carter anteriorment havia format part de The Carter Sisters i un bon dia, durant un concert i en començar a interpretar junts la cançó "Jackson", despres de començar a sonar les primeres notes, Johnny Cash va fer parar als músics i li va demanar a micròfon obert a June Carter que es casés amb ell, dient-li que o acceptava o no seguia cantant. Finalment ella va acceptar i ell va deixar l'alcohol i les amfetes. El matrimoni va durar fins a la mort de June el 15 de maig de 2003 a Nashville, Tennessee. Johnny Cash no va poder suportar el dolor per la pèrdua de la seva dona i moriria el 12 de setembre, quatre mesos després, als 71 anys, a causa de complicacions amb la seva diabetis que li va produir una aturada respiratòria, mentre estava hospitalitzat a l'Hospital Baptista de Nashville. Johnny Cash la va incloure al LP “Silver”, gravat entre el 14 de febrer i el 23 de maig de 1979 i que va ser editat afinals del maig del mateix any, va ser reeditat en versió CD el 27 d’agost de 2002. A Johnny Cash li deien "L'home de negre" a causa de la cançó del mateix títol i a que una vegada va dir en públic que "Mentre hi hagesin injustícies en el món ell vestiria sempre de negre", cosa que va fer fins a la seva mort. Suposem que Johnny Cash va ser enterrat vestit també de negre.

Johnny Cash i la seva dona June Carter

Piero – La caza del Bisonte

Ara anem cap al sud del continen sud-americà, concretament a l’Argentina, la patria dels pares de Mario i ara també de expropiadors amb nocturnidad, elevosia, premeditació i congnom d’estornut. Nosaltres parlarem sols de música i allí ens trobem amb Piero i el seu LP "Y mi gente dónde va", un dels seus millors discos i amb el que molts van descobrir a Piero. Mario tenia un amic al departament de promoció del segell Ariola i un bon dia el va regalar una caixa sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat publicar a Espanya. Entre ells estava “Y mi gente donde va” de 1976, aquest LP de Piero de Benedictis, nascut a Itàlia el 19 d’avril de 1944, pero resident a l’Argentina des dels 3 anys. Va debutar com a cantant el 6 de gener de 1964 en el programa argentí "Remates Musicales". El seu gran èxit i també el primer, va ser "Mi viejo", una bella cançó dedicada al seu pare i amb la qual Piero va debutar discogràficament l'any 1969. La compartirem un altre dia a Troba - Dors ja que la lletra es molt bona, a cada vegada que l'escoltem, ens posa la pell de gallina i és que a molts els recorda al seu de “viejo”. El tema que us portem ara és una peça de Piero extreta d’aquest LP i amb una càrrega plena d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb el beneplàcit del pare i li diu que tingui respecte i cura amb el progres i l'home blanc i sobre tot que no es fie mai d’ell.

Lorenzo Santamaría – Lobo y Halcón

Una llegenda medieval francesa ens parlava d'una parella que estaven enamorats, però les males arts d'un noble amb l'ajuda d'un bruixot va truncar aquell amor a maledicció, condemnant-los a no estar mai junts i al mateix temps seguir units. Durant el dia ell és humà i ella es converteix en un falcó, mentre que en caure les negres ombres de la nit, la maledicció s'inverteix i ella torna a ser humana, però ell es converteix en llop. Sobre aquesta llegenda es va filmar una pel·lícula titulada "Lady Halcón" que va dirigir Richard Donner l'any 1985 i va estar protagonitzada per Rutger Hauer, Michelle Pfeiffer i un joveníssim Matthew Broderick, amb música de Mark Knopfler. Nosaltres no sabem si la lletra d’aquesta cançó es va inspirar en la llegenda o en el film, però si sabem que es trobava en "Corazón de Rock & Roll", un dels millors discos de Lorenzo Santamaría, bon amic de Mario que opina és el millor disc de la seva carrera, amb cançons de molta més qualitat que “Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Rosy” i tants i tants èxits comercials de Llorens Roselló, un cantant i compositor que va liderar el grup Z-66 abans de llançar-se en solitari ja amb el nom del seu poble mallorquí natal, Santa Maria del Camí, per cognom artístic. La producció d'aquest disc va estar a càrrec de Carlos Segarra. Aclarim una cosa, aquesta bella cançó on destaca el treball de la guitarra amb el seu puntejat, res tenia a veure amb la banda sonora original del film.

Cesária Évora – Miss Perfumado

Aquesta cançó va fer que a la Reina de la Morna, estil musical africà entroncat amb el fado portuguès, se la coneix també com Miss Perfumado. La veritat és que també es deia a Cesária Évora amb l'àlies de la Diva dels Peus Descalços, per la seva costum de presentar-se descalça als escenaris i en públic, en solidaritat amb els sense sostre i les dones i nens pobres del seu país. Cesária Évora va néixer a Mindelo, Cap Verd, el 27 d'agost de 1941. Als 16 anys, Cesária va començar a cantar en bars i hotels i, amb l'ajuda d'alguns músics locals, va guanyar més notorietat a Cap Verd, i va ser proclamada la "Reina de la Morna". En 1975, any en què Cap Verd va adquirir la independència de Portugal, Cesária Évora, frustrada per qüestions personals i amb problemes econòmics agreujats per la situació política del país, va deixar de cantar per poder sostenir la seva família. Va tenir problemes molt seriosos d'alcoholisme que va saber superar. Finalment i un munt d'anys més tard va tornar a la música des de Portugal i l’any 1988 va tornar a gravar. "Miss Perfumado”, un àlbum de 1992 va ser el disc que la va consolidar com la gran artista que era. Curiosament Cesária Évora es va convertir en una estrella internacional als 47 anys d'edat. En aquesta mena de blues capverdià que interpreta Cesária Évora parla normalment de la llarga i amarga història d'aïllament del seu país i del comerç d'esclaus, així com de l'emigració, ja que es diu que el nombre de capverdians que viuen a l'exterior és més gran que la població total del país. L’any 2004 va guanyar el Grammy al Millor àlbum contemporani de world music per "Veu d'amor". L'any 2007 el president de França Jacques Chirac li va atorgar la medalla de la Legió d'Honor. Cesária Évora va morir el dissabte 17 de desembre de 2011, als 70 anys, a l'Hospital Baptista de Sousa, a Mindelo, on es trobava internada amb un quadre d'insuficiència respiratòria i un edema pulmonar. Unes hores abans de la seva mort seguia fumant i parlant amb totes les persones que passaven a saludar pel seu domicili.

Buika – La Falsa Moneda

Aquella “Gitana tienes que ser como la falsa monea que de mano en mano va, pero nadie se la quea”, amb lletra de Ramon Perelló i música del mestre Rafael Martínez, va esdevenir una de les principals cançons de la cobla arran de cantarla Imperio Argentina en la pel·lícula "Morena Clara" de Florián Gil, l’any 1936 i que va tenir el seu remake el 1954 amb Lola Flores, Fernando Fernán Gómez i Miguel Ligero que per cert, a la primera era el germà de la protagonista i a la segona, fent el mateix paper, per problemes d'edat va passar a ser l'oncle, clar que ens sembla recordar que les cançons de la primera i la segona van ser diferents. Aquesta és la gran veu de Concha Buika que va ser tot un impacte en el seu moment. Una noia de color que interpreta boleros aflamencats i coplas, Concha Buika resideix a Mallorca, tot aixó resulta si més no curiós. Perquè a més, Concha Buika ho feia molt bé. Va néixer a Palma de Mallorca l’any 1972, la seva família era de Guinea Equatorial, i diuen que es va criar a un barri ple de gitanos. En la seva biografia Concha Buika explica que l'any 2000, no se'n recorda molt bé com i per què, arribà a Las Vegas, on treballa en casinos fent de doble de Tina Turner i The Supremes i on és convidada per la cantant de jazz Rachelle Ferrell, a cantar al Club Blue Note. Aquest tema que us portem era al CD "Niña de fuego" publicat l’any 2008 i que li va valer dues nominacions als Grammy Llatins, una com a Millor Àlbum de l'Any i la segona com Millor Producció de l'Any. La producció va estar a càrrec de Javier Limón. Concha Buika ha tret 8 discos i dues edicions especials i creiem recordar que va treballar en una pel·lícula, però no estem segurs del tot. No ens feu gaire cas.

Alfredo Zitarrosa – El violín de Becho

“El violín de Becho” és possiblement la cançó més rellevant i la més coneguda en l'àmplia carrera del cantautor uruguaià Alfredo Zitarrosa i també està considerada la seva cançó més emotiva. Possiblement la raó sigui la relació d'amistat que el cantautor tenia amb el violinista Carlos Julio Eizmendi Lovisetto (Lascano, 7 de febrer de 1932 - Montevideo, 21 de maig de 1985), conegut com Becho Eizmendi que va ser un brillant violinista uruguaià que a molt primerenca edat, tot just 17 ​​anys, va realitzar el seu primer concert i poc després va entrar a l'Orquestra Simfònica del SODRE. Alfredo Zitarrosa estava marcat pel règim polític del seu país, fins al punt que la seva amistat li va portar problemes a Becho arran d'aquesta cançó. Alfredo Zitarrosa, commogut per la manera de tocar el violí de Becho Eizmendi (a la foto amb el violí) va compondre aquesta milonga que es va fer molt popular. Herlinda Lovisetto, mare de  Becho, fundadora i directora del Liceu de Lascano, simpatitzant del Partido Colorado i d'orientació batllista durant tota la seva vida, va ser destituïda del seu càrrec pel govern cívic-militar simplement per ser la mare de qui havia inspirat a un artista prohibit i declarat "persona perillosa" una cançó. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936, 17 gener 1989) va ser un cantant, compositor, poeta, escriptor i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i de tota Amèrica Llatina, amb clares connotacions d'esquerres en els seus textos que pràcticament en la seva totalitat recolzaven als camperols. Estava adherit al partit Frente Amplio i va ser condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del seu país i va haver d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a l’Uruguai i més tard a l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a l'Argentina després del canvi polític, va tenir una històrica i massiva acollida, va ser el 31 de març de 1984, i ell la va descriure dient que havia estat “La experiencia más importante de mi vida”.

Paco Martín – Condesa de Cristal

La cançó ens parla de les “senyores” d’alta alcurnia i molta aparença que rés a veure tenen amb la realitat. A mitjans dels setanta Serrat estava exiliat a Mèxic, els seus discos no es publicaven a Espanya i llavors a les emissores ens va arribar un single d'un desconegut cantant que responia al nom de Paco Martín. En escoltar-lo començaren las hipòtesis. Aquella veu... era Serrat, sens dubte i a més la caràtula no mostrava una fotografia nítida. Hem de confessar que molts, nosaltres també, van ser els que van estudia aquesta possibilitat. Però no senyor, no era Serrat. Era simplement Paco Martín, un cantautor extremeny que es va donar a conèixa amb aquesta "Condesa de Cristal" i la seva veu i manera d'entonar tan en l'estil de Serrat, encara que aquest era el seu tercer single. Va néixer l’any 1949 a Càceres. En els 60 havia estat cantant dels grups Los Rockin's i Los Santos. L’any 1971, Paco Martín participa al programa de TV "La Gran ocasión", signa el seu primer contracte amb "Hispavox" i edita els seus dos primers singles. L'any 1976 canvia a Zafiro-Novola i fins l'any 80, edità tres àlbums, treballant en la producció dels mateixos arranjadors tan significatius com Juan Carlos Calderón que va morir fa poc temps, Ricard Miralles o Eduardo Leiva. L’any 1990 abandona els escenaris, dedicant-se a compondre i produir per a diferents artistes i dirigeix l'empresa de management Paco Martín Produccions Artístiques.

Joaquín Sabina – Eva tomando el sol

En aquesta gran cançó que ens porta Joaquín Sabina per tancar el programa d'avui de Troba - Dors, ens parla d'una parella de squatters que viuen en un pis abandonat de Moratalaz, són feliços amb els poc que tenen, sobretot amb l'amor compartit per tots dos, fins que les convivències socials, amb una petita col·laboració per la seva part destrueix aquella felicitat i ara “Eva vende en un supermercado manzanas del pecado original mientras el canta en la calle Preciados i todos lo llaman Adán”. Aquesta cançó es trobava en el LP "El hombre del traje gris" publicat per Joaquín Sabina l’any 1988 amb cançons com “Una de romanos”, “Quien me ha robado el mes de abril” o “Eva tomando el sol que escoltem ara” i aquest àlbum, al costat de "Hotel, dulce Hotel" (1987), són els millors treballs en la llarga carrera de Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de nom real Joaquín Ramón Martínez Sabina. Inicialment Joaquín Sabina va formar part del grup La Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Mario creu que va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a compondre. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser component de Viceversa i que es un gran profesional que ja a finals dels vuitanta era el que probava veu quan es feien les probes de só dels concerts de Sabina i si no miraves l’escenari no t’he adonaves de que no era Sabina.

Conclou per avui Troba – Dors, us deixem amb la bona companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba-Dors, nosaltres baixem la persiana i fotem el camp.

Manolo Rivera i Mario Prades

Ens agrada saber què és el que ens diuen

Enllaç per descarregar-se el programa