Quan viatgem pel mar i
ens anem acostant a terra ferma esperem veure el paisatge escarpat i
rocós dels nostres penya-segats, les daurades platges i el verd dels boscos,
però acostumem a trobar-nos un skyline d'edificis detestables en la seva gran
majoria que pocs arquitectes s'atrevirien a signar amb orgull. La totxana ens
rep ocultant aquella naturalesa salvatge i primitiva que On haurà anat a parar?
Ara i per començar el programa des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores
que l’emeten, nosaltres que Som Botiguers de Somnis, obrirem Troba – Dors,
envoltats de paraules i música que ens parlaran
de la especulació inmobiliaria que ha destruït aquells raconets tan anyorats
dels paisatges dels nostre passat no tan llunyà. Som Quimet Curull i Mario
Prades i us donarem la benvinguda dient que ja podeu entrar
Aixequem la persiana
Massiel – Rufo el
pescador
Als pobles costaners,
poblacions de pescadors a la majoria dels casos, el progrés ha fet un trist
favor en massas ocasions. L'especulació urbanística que va començar als anys
seixanta ha marcat skylines que són veritables "bodrios"
paisatgístics, aberracions que resultan veritables ofenses per a la vista i el bon gust.
Precisament d'això ens parla la cançó de Massiel amb la que comenárem Troba - Dors d'avui. Era una composició de Manolo
Díaz, un home que havia estat component d’un grup mític dels anys seixanta, Los
Sonor i que ja s'havia llançat llavors en solitari. Va ser cantada per Massiel
i amb una segona versió a carrec de Manolo Pelayo, un altre nom históric de la
música dels 60 i que havie sigut membre de Los Diablos Negros i Los Botines.
Tots dos es va presentar al Festival de la Canción de Mallorca l’any 1966, cadascun
defensan-la per la seva compte i la cançó va guanyar. És una de les millors
interpretacions de la "Tanqueta de Leganitos" i molt superior a la
del seu company d'escenari. Massiel, de veritable nom María Félix de los Àngeles Santamaría
Espinosa va néixer a Madrid el 2 d'agost de 1947 i 
el seu pare, Emilio
Santamaría, va ser un dels millors representants artístics de la seva època,
tasca que va heretar el fill, el germà de Massiel que també es deie Emilio i va
ser president de A.R.T.E. la
Associació de Representans Técnics de l'Espectacle. Massiel
va debutar l'any 1966 i el 1968 després del merder que va muntar Serrat al
negar-se a cantar en castellà, ens va representar a Eurovisió i vam guanyar.
Curiosament aquesta peça que escoltem ara, tot i ser un crit de denuncia
social, va passar la censura de l’época que va jutgar era una cançó d’amor i
festa, però es tracta d’una veritable crítica a les monstruositats que es feien
llavors al litoral. Qué es podria dir ara?
Paco Ibáñez – La mala
reputación
Un dels cantants i poetes
francesos que sempre va saber jugar amb la ironia, la crítica i un toc de cinisme
en les seves lletres, va ser George Brassens (Llenguadoc 22 d'octubre de 1921 -
Saint-Gély-du-Fesc, 29 d’octubre de 1981 ). Avui us hem seleccionat per
escoltar a Troba - Dors aquest tema del cantautor francès que ens interpretarà Paco Ibáñez. És clar que buscant informació a Internet hem trobat fonts,
equivocades per descomptat que afirmen que la lletra és del propi Paco Ibáñez,
cosa que no és cert. Ens parla d'una gran veritat, allò de “Hecha fama i ponte
a dormir". Al protagonista la seva mala reputació el persegueix i faci el que
faci, tots el miren malament… “Salvo los ciegos, es natural”. Va ser una de les
cançons més importants en el repertori de Paco Ibáñez, de nom complet Francisco
Ibáñez Gorostidi. Va néixer a València el 20 de novembre de 1934, de pare
valencià i mare basca. Musicalment es va fer a París on es trobava exiliat el
seu pare, un anarquista. L'any 1956 la foto d'una dona andalusa vestida de
negre li va inspirà la seva primera cançó sobre el poema "La más bella
niña", de Luis de Góngora. Amb poemes de Góngora i Federico García Lorca
edita el seu primer àlbum "Paco Ibáñez" l'any 1964. A França se li va dir
"La Veu Lliure
d'Espanya". Ha musicat i interpretat poema 
d'Alberti, Cernuda, Miguel
Hernández, León Felipe, Pablo Neruda, Gloria Fuertes, Machado, José Agustín
Goytisolo i molts altres. Al febrer de 1968 Paco Ibáñez va realitzar el seu
primer concert a Espanya, va ser a Manresa durant la Primera Trobada de
Cançó de Testimoni. Paco Ibáñez va comencar a actuar en diverses universitats i
va cantar també a TVE el tema "Andaluces de Jaén", un poema de Miguel
Hernández. Després s'instal·laria a Barcelona on va conèixer a José Agustín
Goytisolo, una amistat que va significar també una bona col·laboració
professional entre tots dos. L'any 1970 el govern franquista va incloure a Paco
Ibáñez a la llista negra i va ser un dels artistes vetats pel règim, els seus
concerts i discos van ser prohibits al país. Amb la mort del Siscu l'any 1975,
aquesta prohibició va desaparèixer. Per cert, en les eleccions de l'any 1982
Paco Ibáñez va realitzar un concert a Madrid per milers i milers de persones,
en el tancament de campanya electoral del PSOE, que va guanyar per primera
vegada les eleccions al país.
La mala reputación
(Brassens)
En mi pueblo sin pretensión
tengo mala reputación,
haga lo que haga es igual
todo lo consideran mal,
yo no pienso pues hacer
ningún daño
queriendo vivir fuera del
rebaño;
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe.
Todos, todos me miran mal
salvo los ciegos, es
natural.
Cuando la fiesta nacional
yo me quedo en la cama,
igual que la música
militar
nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay
mayor pecado
que el de no seguir al
abanderado;
no, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe.
Todos me muestran con el
dedo
salvo los mancos, quiero
y no puedo.
Si en la calle corre un
ladrón
y a la zaga va un
ricachón
zancadilla pongo al señor
y aplastado el
perseguidor
Eso sí que sí que será
una lata
siempre tengo yo que
meter la pata.
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe.
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe.
Todos tras de mí a correr
salvo los cojos, es de
creer.
Cuando la fiesta nacional
yo me quedo en la cama,
igual que la música
militar
nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay
mayor pecado
que el de no seguir al
abanderado.
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe
No, a la gente no gusta
que
uno tenga su propia fe.
Todos, todos me miran mal
salvo los ciegos, es
natural.
Roberto Millán – Cinco
minutos
El petit segell barceloní
Justine Records va editar l'any 1985 aquest àlbum, crec que el primer i també
l'únic, d'aquest cantautor urbà anomenat Roberto Millán. En aquesta cançó ens
parla dels nervis i la tensió que pateixen alguns artistes en els cinc minuts
previs al moment de sortir a l'escenari, passa moltes més vegades de les que us
podeu imaginar. La veritat és que es tracta d'una lletra ben elaborada i que
sap expressar perfectament el que pretén reflectir Roberto Millán a la seva
cançó. Per cert, Roberto Millán es diu en realitat Roberto Valcárcel. En la
gravació de les vuit cançons que configuren aquest àlbum del que us hem extret
el tema, titulat com la cançó, "Cinco minuts", va comptar amb Tony
Carmona a la guitarra i baix, amb Jimmy Boscuñán que també va ser l'arranjador
i productor al baix i els teclats i Sergio Oca a la bateria, un home que havia
dormat part del grup Dossier. L'àlbum es va gravar en els estudis Southern
Music i es va barrejar en els Estudis Aurha de Maurici Tonelli. La veritat és
que res més us pedem dir del cantautor Roberto Millán ja que res recordem d'ell
i a internet no hem trobat informació seva, llevat que el disc és molt
interessant i va ser molt desaprofitat, aixó es tot.
Nina – Començar de zero
En masses ocasions la solució per alguns problemes amb els que ens trobem al llarg de la nostra vida, familiars, laborals, sentimentals, consisteix en fer “Borrón y
cuenta nueva”, oblidar-ho tot i intentar tornar a començar des nou, cas de que fos posible començár de de zero, molt millor. Aquest es el contingut del text de la cançó que us hem sel·leccionat per escoltar ara i que ens porta l'extraordinaria cantant catalana Nina. Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar a
l'Orquestra Costa Brava, la
Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier
Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es llançar en solitari
fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó
"Nacida para amar" (single amb la cançó a sota). Nina va treure
discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les
seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de 
Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar mitjançant Picap amb totes les cançons cantades en català i del que us hem portat a Troba – Dors la peça que li donaba títol i que és una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã Es Lins i Vitor Martins, ara bé, una de les cançons que millor van funcionar del CD, era la versió del clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Mario diu que està convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.
Leiva con Quique González
– Sudando la tristeza
Aquest tema ens parla de solitud, de no volguer incolucrar-se veritablement amb les coses i el protagoniste "Siempre tiene otra cosa en la cabeza” per aixó no acaba res del que comença, sols està “sudando la tristeza” compadint-se d'ell mateix, però sense haver lluitar mai per les coses que veritablement desitja. Leiva diu que li recorda una mica el film de Nicolas Cage “Leaving Las Vegas", tot un dramón. La cançó compta amb la col·laboració de Quique González i es trobava en “Diciembre” que es va editar el 21 de desembre de 2012 i va ser el primer treball discogràfic del cantant, guitarra i compositor Leiva, de veritable nom José Miguel Conejo Torres, nascut a Madrid el 28 d'abril de 1980 i que va ser component del grup Pereza, al costat del català Rubén Pozo, una de les bandes importants en l'Espanya musical de la 
primera dècada del segle XXI. Leiva té un nou àlbum al carrer i es titula “Pólvora”, és el seu segon treball en solitari des de la dissolució de Pereza, s'ha publicat el 28 de gener passat, encara que nosaltres ens quedem amb el primer disc que va guanyar diversos premis. Per cert, Leiva, a qui li agradava jugar a futbol de jove, deu el seu nom artístic el futbolista brasiler Leivinha que en aquella època jugava al Atletic de Madrid. Us explicarem una curiositat, quan va començar els seus primers passos musicals, l'any 1994, va formar part del grup Malahierba i ell tocava la bateria. La lletra del tema que escoltem ara és de Quique González, amb música del propi Leiva que ha composat tots els temes de l'àlbum i va explicar que es referia en el text a quan els Rolling Stones van descobrir al desaparegut
Gram Parsons, el que va ser membre dels Flying Burrito Brothers.
Sudando la tristeza
(Quique González)
Tus amigos han estado
preocupados por ti,
pero querías seguir
solateras.
Cuando querías ser feliz,
te agarraban los
problemas.
Tus amigos han estado
preguntando por ti,
aunque tuvieras guita en
la cartera.
Cuando pasabas por aquí,
un poco "Leaving Las
Vegas"
Me recordabas a Jimmy
Tijeras,
el viejo look de cuero y
camperas,
siempre tenías otra cosa
en la cabeza.
Tus amigos han estado
preguntando por ti,
y tú seguías sudando la
tristeza.
Tú vida era un blues de
Brownie Mcghee,
cualquier regate te
rompía la cadera.
Te recordaba en la calle
Montera,
colgado de una pantera,
siempre tenías otra cosa
en la cabeza.
Bob Dylan – Hurricane
El jueu errant va gravar
aquest tema per al seu LP "Desire" que es va editar el 16 de gener de
1976 arribant a ser dues vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d'Or a
Anglaterra. La cançó està inspirada en la vida del boxejador de color Rubin
Hurricane Carter (6 de maig de 1937) que va ser empresonat l’any 1966 acusat de
triple homicidi, i era innocent. Sobre la seva vida es va fer una pel·lícula protagonitzada
per l’actor Denzel Washington Jr. Quan finalment va aconseguir ser excarcerat,
Huracà Carter (a la foto) es va convertir en el director del Defense of the Wrongly
Convictes (Associació de Condemnats per Error). Bob Dylan es deia Robert
Zimmerman, encara que va canviar oficialment el seu nom a Bob Dylan quan es va
convertir al catolicisme. Va començar sent un cantant folk, però quan The Byrds
van gravar la versió del "Mr Tambourine man" i Bob Dylan va veure les
xifres de vendes, va decidir que si algú havia de beneficiar-se del seu treball
era ell i també es va electrificar. Això li va representar crítiques i perdre a
molts dels seus seguidors, però va aconseguir un èxit massiu i económic que per ell, ho
compensava tot. De fet fins i tot quan es van publicar unes cintes pirates dels
famosos "Enregistraments del soterrani" que va 
realitzar amb The Band
al sopterrani de la seva casa i com assaigs, després del greu accident que el
va mantenir allunyat dels escenaris durant un temps, Bob Dylan va ordenar a la
discogràfica que edités en disc les copies que ell tenia, malgrat la seva nula
qualitat i la negativa de la casa de discos i és que quan hi ha diners pel mig,
ell ha de treure el major profit. La veritat és que és un garrepa de molta
cura. Mario recorda un concert que van organitzar a Bilbao l’any 1995, quan era
soci de Lacre Produccions i en el qual els va exigir tindre telèfon al camerin.
El telèfon de l'habitació de l'hotel s'el pagava Bob Dylan, el del camerin
l'empresari que l'havia contractat i que creu recordar es deie Roland. Les
factures van resultar curioses: Telèfon Hotel: Zero pessetes, Telèfon camerino:
125.000 pessetes. Finalment i per salvar el client van haver d'assumir el 50%
de la factura telefònica. Dylan sempre va ser un gran garrepa i de fet ell i el
seu fill Jakob Dylan, també cantant, no es parlen des de fa anys. Es va
comentar que una de les principals raons va ser el fet que Bob Dylan li va
piratejar una cançó al seu fill i la va gravar ell constant com a autor, la
veritat dubtem que se sàpiga mai, però...
Hurricane (Bon Dylan)
Suenan disparos en el
bar, por la noche.
Entra Patty Valentine y
desde la entrada de arriba
ve al camarero en un
charco de sangre.
Grita: “¡Dios mio, los
han matado a todos!”
Ésta es la historia de
Huracán
el hombre al que las
autoridades culparon
de un crimen que no había
cometido.
Lo metieron en una celda,
pero podría haberse convertido
en campeón del mundo.
Patty alcanza a ver tres
cuerpos tirados en el suelo,
y a otro hombre, llamado
Bello,
merodeando sospechosamente
por la zona.
“No lo hice”, dice, y
levanta sus manos.
“Yo sólo estaba robando
en la caja”,
usted me comprenderá.
“Yo los vi marchar”,
dice, y se calla.
“Uno de nosotros debería
llamar a la policía”.
Patty los llama,
y llegan a la escena del
crimen con sus luces rojas
en la cálida noche de
Nueva Jersey.
Mientras tanto, lejos, al
otro lado de la ciudad,
Rubin Carter y dos amigos
van dando un paseo en coche.
El favorito para ganar el
título
de los pesos medios de
boxeo.
No tiene ni idea de la mierda
que le ésta a punto de
caer encima,
cuando un policía los
detiene
y les manda parar en la
cuneta.
Igual que la vez
anterior, y la anterior, y la anterior.
Es así como funcionan las
cosas en Paterson.
Si eres negro, mejor no
salgas a la calle
a no ser que quieras que
tu madre lo lamente.
Alfred Bello tenía un
compañero,
y tenía una denuncia que
comunicar a la policía.
Él y Arthur Dexter
Bradley
estaban merodeando por la
zona.
“Ví a dos hombres
correr”, dijo.
“Dos tipos de peso
medio”.
“Subieron a un coche
blanco,
con matrícula de fuera
del estado”.
Y la señorita Patty
Valentine asintió con la cabeza.
El policía les dice:
“Esperar un momento
chicos, éste no está muerto”.
Así que lo levantaron y
llevaron al hospital.
Y a pesar de que le
costaba ver bien,
le preguntaron si podría
identificar al los asesinos.
Las cuatro de la mañana,
y detienen a Rubin.
Lo llevan hasta el
hospital
y suben hasta la
habitación.
El hombre herido le mira
a través del único ojo
bueno que le queda
y dice: “¿Pero que me
traéis aquí?,
¿éste no es el hombre?
Sí, ésta es la historia
de Huracán.
El hombre al que las
autoridades culparon
de un crimen que no había
cometido.
Lo metieron en una celda,
pero podría haberse
convertido
en campeón del mundo.
Cuatro meses después, los
güetos están que arden.
Rubin está en Sudamérica,
boxeando por el título,
mientras Arthur Dexter
Bradley,
todavía metido en el caso
del atraco,
está siendo presionado
por la policía,
que busca a alguien a
quien culpar
¿Recuerdas aquel
asesinato en el bar?”
“¿Recuerdas que dijiste
que habías visto escapar
un coche?”
“¿Crees que puedes jugar
con la ley?”
“¿No crees que fue aquel
boxeador
al que viste correr
aquella noche?”
“Recuerda que eres
blanco”.
Arthur Dexter Bradley
dijo que no estaba seguro.
“Un pobre chico como tu
nos puede ayudar mucho”,
le dice el policía.
“Te tenemos pillado por
el trabajito del motel,
y podemos hablar con tu
amigo Bello”.
“Venga, no tienes porqué
volver a la cárcel.
Sé un buen chico”.
“Le harás un favor a la
sociedad”.
“Ése hijo de puta es un
rebelde,
y cada día que pasa es
peor”.
“Queremos poner su culo
en la cárcel”.
“Le culparemos del triple
asesinato”.
“No es el Caballero Jim,
precisamente”.
Rubin podía cargarse a un
tipo con un solo golpe,
pero no solía hablar de
eso mucho.
“Es mi trabajo”, dice, “y
lo hago por dinero”.
“Y una vez acabado,
acabado está”.
Era un paraíso.
Nadaba en la abundancia y
el aire era puro
campando a sus anchas por
donde quería.
Pero lo cogieron y lo
metieron en la cárcel,
donde convierten a los
hombres en ratones.
Todas las cartas de Rubin
estaban marcadas de
antemano.
El juicio fue una farsa,
nunca tuvo oportunidad
alguna.
El juez convirtió a los
testigos de Rubin
en borrachos de los
barrios bajos.
Para los chicos blancos
que lo vieron,
no era más que un negro
loco.
Nadie dudó que él había
apretado el gatillo.
Y aunque no tenían
pistola para probarlo,
la policía dijo que había
sido él el culpable.
Y el jurado de blancos
les dio la razón.
Rubin Carter fue
injustamente acusado.
El crimen fue portada de
los medios,
¿adivinas quién
testificó?
Bello y Bradley mintieron
vilmente,
y los periódicos apoyaron
la moción.
¿Cómo puede la vida de un
hombre
estar en la palma de la
mano de unos idiotas?
Ver como le metieron en
esa encerrona
no podrá ayudarle en
nada, pero me siento
avergonzado de vivir en
una tierra
donde la justicia es un
juego para muchos.
Ahora los verdaderos
criminales,
con sus abrigos y
corbatas
son libres para beber
martinis y ver salir el sol,
mientras Rubin se sienta
como un Buda
en una celda de diez
pies.
Un hombre inocente, en un
infierno viviente.
Ésta es la historia de
Huracán Carter,
pero no se acabará hasta
que se limpie su nombre,
y le devuelvan el tiempo
que le robaron.
Lo encerraron en una
celda,
pero podría haberse
convertido
en campeón del mundo.
Joan Manuel Serrat – Niño
Silvestre
Aquesta és una de les
millors lletres del "Noi del Poble Sec". Un text molt dur que avui
us portem a Troba – Dors i per el qual Joan Manuel Serrat es va inspirar en els
nens de les faveles de Rio de Janeiro sobre els que es practicave alló de “la
caça del home”, en aquest cas i aixó ancara ho fa més esgarrifos si cap “la
caça del nen”. A Mario particularment, el tros que li posa la pell de gallina
és aquell on parla del "Niño Silvestre, limpiabotas y ratero, se vende a
piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que a Catalunya i
en el passat, la joventut i els no tan joves li deiam “Una presa” i que
antigament compraves soltes, segons el teu pressupost, per aquells brenars tan
tradicionals i 
sans, del “pa amb xocolata”. Aquesta esgarrafidora cançó que
escoltem ara a Troba - Dors, estava inclosa obrint el LP "Nadie es
perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser
publicat l’any 1994 mitjançant Ariola i va estar produït per Josep Mas Kitflus.
El àlbum inclueix també dues cançons amb textes de José María Fonollosa i Mario
Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi
col·laboravent Jorge Pardo al saxos (a la foto feta per Mario Prades a La Fábrica de Reus), Steve
Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard Roda i un
grapat més de bons músics, també hi trobavem a la Coral Sant Jordi.
Niño Silvestre (Serrat)
Hijo del cerro
presagio de mala muerte,
niño silvestre
que acechando la acera
viene y va.
Niño de nadie
que buscándose la vida
desluce la avenida
y le da mala fama a la
ciudad.
Recién nacido
con la inocencia amputada
que en la manada
redime su pecado de
existir.
Niño sin niño
indefenso y asustado
que aprende a fuerza de
palos
como las bestias a
sobrevivir.
Niño silvestre
lustrabotas y ratero
se vende a piezas o
entero,
como onza de chocolate.
Ronda la calle
mientras el día la ronde
que por la noche se
esconde
para que no le maten.
Y si la suerte
por llamarlo de algún
modo,
ahuyenta al lobo,
y le alarga la vida un
poco más.
Si el pegamento
no le pudre los pulmones,
si escapa de los matones,
si sobrevive al látigo,
quizás
llegue hasta viejo
entre cárceles y
'fierros'
sembrando el cerro
de más niños silvestres,
al azar.
Y cualquier noche
en un trabajo de limpieza
le vuele la cabeza
a alguno de ellos, sin
pestañear.
Niño silvestre
lustrabotas y ratero
se vende a piezas o
entero,
como onza de chocolate.
Ronda la calle
mientras el día la ronde
que por la noche se
esconde
para que no le maten.
Manolo Tena – Tocar
madera
Hi ha gent molt
supersticiosa. Creuen que un gat negre, potser passà per sota d'una escala,
abocar la sal, trencar un mirall, els dimarts i tretze i tantes altres coses,
poden portar conseqüències no sempre agradables... Mala Sort. Sempre es troben
persones que opinen existeixen els mals auguris i que les coses que passan, mai
succeeixen perquè si ni per casualitat. És clar que els que creuen en aquestes
coses sempre tenen una solució... Tocar fusta. Nosaltres recordem aquell gallec
que quan li van preguntar si creia en les meigas va dir: "Creder non
credo, pero haberlas ailas". Aquesta cançó de Manolo Tena que escoltarem
ara a Troba – Dors i que és titula aixi “Tocar madera”, tracta sobre aquestes
coses en las que molts hi creuen, si bé mai ho reconeixen. Es trobava a l’àlbum
"Sangre española", segon i possiblement el millor disc d'aquest
veterà que va aconseguir superar els seus seriosos problemes amb les drogues i l'alcohol,
estabilitzant la seva carrera. Manolo Tena, nascut a Madrid el 21 de desembre
de 1951. Personatge mític de la “movida madrileña”, va formar part del grup
Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que
quería ser torero", l’any 1979. Quan es van desfer va crear una altra bona
banda de rock, el trio 
Alarma!!!, per a començar l’any 1988 en solitari amb una
interessant trajectòria. "Sangre española" es de 1992 i es va gravar
als Estats Units, aconseguint el mig milió de còpies venudes. Manolo Tena va
ser el primer artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols
mitjançant Internet, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó
va fer que les cases de discos i sobretot las emissores de ràdio-fórmula el
posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta emisores treballan sols per
Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus de ser molt dolent. Aquesta es
una de las grans malalties que patéix la música aquí al pais, als Estats Units
aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un delicte federal, recordeu el
“Cas Payola”, però aquí es una pràctica habitual de la que viuen moltes cadenes
de ràdio comercials,per no dir totes.
Tocar madera (Manolo
Tena)
Con la escalera y el
trece
mejor no tientes a la
suerte.
Si alguien viste de
amarillo
cruza los dedos, ¿sabes
cómo te digo?
Si no es por superstición
puede ser por precaución,
pero de todas maneras:
Tocar madera
Si te marchabas de viaje
y alguien nombra al
innombrable,
mejor deshaces tu
equipaje.
Tocar madera
Cuando es viernes, cuando
es martes
no te cases, no te
embarques.
Si alguien te mira mal,
si alguien tira la sal.
Y no es por superstición
ni miedo a la maldición,
pero de todas maneras...
Tocar madera
Si pasas bajo la escalera
Si alguien tira la sal.
Si pasas bajo la
escalera.
Si alguien te mira mal
Si pasas bajo la escalera
Si se cruza un gato negro
Si pasas bajo la escalera
O se te rompió un espejo
Conclou per aquesta
setmana Troba – Dors, però abans de baixar la persiana i tancar la botiga, nosaltres us deixarem
amb companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som
Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de sonis, ara fotem el camp, porteu-se
bé.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
