Aixequem la persiana
CAT – El Virolai
Des de fa uns quans anys
s'ha posat de moda l'etiqueta CAT referint-se a Catalunya, però ja en els anys
seixanta el grup Els 4 Gats on militava Quico Pi de la Serra van gravar un tema
titulat "Clar i cat" i l’any 1996 a Salou, la capital de la Costa Daurada, va
sorgir un tercet de joves músics que es van anomenar així CAT. Van publicar un
sol àlbum que es va titular "Cataclisme" amb set cançons cantades en
català i una en anglès. El disc s'obria amb aquesta versió, si més no curiosa,
del clàssic català "El Virolai", la cançó de la Verge Moreneta,
patrona de Catalunya. L'àlbum el va publicar Dindi Records, un segell propiedad
d'un majorista, Discos Castelló i la cançó va sonar en algunes emissores
comercials, però no va tenir massa tracendencia ja que la discogràfica no és
podia permetre pagar les quotes establertes, però era una bona carta de presentació. Cat eren Pere Mestre (veu i
guitarres) que creiem recordar tenia alguna relació familiar amb una pastisseria
del carrer Barcelona de Salou, Enric Pascual (bateria, percussions i veu) i
Rubén Villarroya (piano i teclats). Mario va ser el seu representant durant un
breu període de temps, però va sorgir un problema molt
seriós. "El
Virolai", la seva cançó més representativa i emblemàtica, el tema del grup
que havia sonat per les emissores de ràdio i que la gent podia conèixer i
identificar amb CAT, en directe no podien tocar-la. Un d'ells era Testimoni de
Jehova i la seva església li va prohibir tocar un himne d'una altra congregació
i clar, es va negar a interpretar-la en l'escenari. Vam tenir un altre
problema, els vaig aconseguir un concert a la Pineda en el què “aparentment” intervenia
l'Ajuntament de Vila-Seca, però finalment vaig descobrir que no era així, es
tractava d'un empresari privat i la cosa feia pudor de socarrimat des d'un principi.
Els vaig aconsellar passar del concert i denunciar l'incompliment de contracte
a la caserna de la
Guàrdia Civil, davant el fet que no es complien les
condicions de pagament establertes en el contracte, però ells sense fer-me cas,
van voler tocar i finalment no va cobrar ningú, el concert ens va costar diners
al meu soci i a mi. Els CAT i jo no vam tornar a treballar junts i els vaig
perdre la pista.
seriós. "El
Virolai", la seva cançó més representativa i emblemàtica, el tema del grup
que havia sonat per les emissores de ràdio i que la gent podia conèixer i
identificar amb CAT, en directe no podien tocar-la. Un d'ells era Testimoni de
Jehova i la seva església li va prohibir tocar un himne d'una altra congregació
i clar, es va negar a interpretar-la en l'escenari. Vam tenir un altre
problema, els vaig aconseguir un concert a la Pineda en el què “aparentment” intervenia
l'Ajuntament de Vila-Seca, però finalment vaig descobrir que no era així, es
tractava d'un empresari privat i la cosa feia pudor de socarrimat des d'un principi.
Els vaig aconsellar passar del concert i denunciar l'incompliment de contracte
a la caserna de la
Guàrdia Civil, davant el fet que no es complien les
condicions de pagament establertes en el contracte, però ells sense fer-me cas,
van voler tocar i finalment no va cobrar ningú, el concert ens va costar diners
al meu soci i a mi. Els CAT i jo no vam tornar a treballar junts i els vaig
perdre la pista.
Ilegales – El fantasma de
la autopista
Un dels millors discos de
Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de
maig de 1955), és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar
Hispavox a l’any 1988 i del que us treiem aquest tema ple de contingut
parapsicologic que ens parla de la llegenda urbana sobre la noia que fa
autostop i resulta ser un fantasma que desapareix del vehicle en marxa,
donant-te un ensurt de mort, mai millor dit. Parlan de Ilegales, el 5 agost
de1989 Mario va organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de
cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de
Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el
concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte
tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en
tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els
camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va
començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc
mes d’un hora i tot Salou es va inundar. Va caure,
com va dir un amic argentí
"Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang
amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan Mario estava trucant per
telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va
caure a la caseta i el va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els
aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja
que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a
Salou, Ilegales, La Coartada,
Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de l’escuderia de Mario) es
van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de
l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui
dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les
molesties. La foto del blog, a sota, la va fer Mario a un altre concert de Ilegales que
va organitzar a la
Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.
El Fantasma de la
autopista (Jorge Martínez)
Se ha matado en accidente
la chica del disco bar,
su fantasma en la
autopista
hace dedo sin parar.
Sube a tu coche
y poco antes de llegar,
señala la curva donde
ella se mató.
Estás algo atontado
y no sabes si creer,
porque ella desapareció.
Le pregunto donde vive,
ella dice en el pasado.
Los surfers vuelven
llenos de arena,
y siempre cuentan la
historia de Elena.
Corre la leyenda en la
632,
el fantasma de una chica
suele hacer autostop,
periódicos y radio hablan
de ella sin parar,
y tú en el coche la
puedes llevar,
estabas pensando que
pálida está...
cuando ella desapareció.
Se ha matado en accidente
la chica del disco bar,
su fantasma en la
autopista
hace dedo sin parar.
Sube a tu coche y poco
antes de llegar
señala la curva donde
ella se mató,
estas algo asustado y no
sabes que pensar,
porque ella desapareció.
Le pregunto donde vive,
ella dice en el pasado.
Los surfers vuelven
llenos de
y siempre cuentan la
historia de Elena
Rolling
Stones – Sympathy for the Devil
Aquesta cançó dels
britànics The Rolling Stones que va ser escrita per Mick Jagger inspirant-se en
la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarida" que li va fer
arribar la seva nòvia en aquella època, l'actriu i cantant
Marianne Faithfull. Es va gravar a principis de juny del 1968, amb producció
del nord-americà Jimmy Miller i hi van participar fent cors la pròpia Marianne
Faithfull i Anita Pallenberg. Es va editar el 6 de desembre de 1968 com a cançó
estrella de l'àlbum "Beggars Banquet", un disc que va estar censurat
a Espanya degut a la seva portada on es veien uns serveis públics plens de
grafitis molt ofensius i aquí es va editar amb una portada blanca i sols el
títul. Ans més tard es reeditaria ja amb la portada original A la lletra Mick
Jagger ens parla d'un misteriós personatge del qual no dóna el seu nom
al principi i que afirma ser la principal força motora que està darrere de tots
els actes de maldat que han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat
i parla de la Revolució
russa i l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra
Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. Finalment reconeix que
el seu nom es Llucifer. En la cançó cal destacar el paper del baix que toca el
guitarrista Keith Richards i es converteix en protagonista, al costat de la
bateria i la percussió a 
base de congues i maraques que tocan el músic africà
Rocky Dijon i Charlie Watts, finalmente dir que Nicky Hopkins es va ocupar del
piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, però els Rolling
Stones van tenir molts problemes en ser acusats per molts d'adoradors de
Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació del seu anterior
disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones l'integraven en
aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie
Watts. El desembre de l'any 1969 la
cançó tornaria a la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones
va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit-se en un caos per
culpa dels Àngels de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la
seguretat, Deu ni do! Es diu que mentre el grup interpretava "Sympathy for
the Devil" va començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb
la mort de Meredith Hunter, jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però
no és cert, l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under
My Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en
vuit anys.
Sympathy
for the Devil (Jagger/Richard)
Por favor, déjame que me
presente
soy un hombre de riquezas
y buen gusto
Ando rodando desde hace
muchos años, muchos años
He robado el alma y la fe
de muchos hombres.
Yo estaba allí cuando
Jesucristo tuvo su
momento de duda y dolor
y me asegure por los
infiernos que Pilatos se
lavara las manos y
sellara su destino.
Encantado de conocerte
Espero que sepas mi
nombre
Pero lo que te
desconcierta
es la naturaleza de mi
juego
Estaba cerca San
Petesburgo
cuando vi que había
llegado el cambio.
Mate al zar y a sus
ministros
Anastasia grito en vano.
Conduje un tanque, tenia
el rango de general
cuando estallo la guerra
relámpago
y los cuerpos hedían.
Encantado de conocerte
Espero que sepas mi
nombre
Pero lo que te
desconcierta
es la naturaleza de mi
juego
Mire con alegría mientras
vuestros reyes y reinas
luchaban durante diez
décadas por los dioses que crearon
grite: ¿Quien mato a los
Kennedy?
Cuando después de todo
fuimos tu y yo
Deja que me presente
soy un hombre de riquezas
y buen gusto.
Tendí trampas a los
trovadores
que murieron antes de
llegar a Bombay
Encantado de conocerte
Espero que sepas mi nombre
Pero lo que te
desconcierta
es la naturaleza de mi
juego
Al igual que cada policía
es un criminal
y todos los pecadores
santos
y cara o cruz es lo
mismo, llámame simplemente Lucifer.
Necesito cierto freno
Así que si me encuentras,
ten cortesía
un poco de simpatía y
cierta exquisitez
Usa tu bien aprendida
educación
¡O haré que se te pudra
el alma!
Encantado de conocerte
Espero que sepas mi
nombre
Pero lo que te
desconcierta
se que es la naturaleza
de mi juego
Miguel Ríos – La balada de Mackie el Navaja
peces del compositor alemany. Es va publicar l'any 1999.
Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar
l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però aixó va ser per obra i gracia de
la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al
gener de 1962 i li van pagar 3000 pessetes com a avançament. Miguel Ríos va
anuncià la seva retirada fa un parell d’anys, però nosaltres sempre li hem dit
el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però
Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis
Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu”
i a Miguel Ríos creiem que ancara li queda molt a dins seu per a dir. A la foto
Mario Prades amb Miguel Ríos.
La balada de Mackie el
Navaja (Bertolt Brecht)
Si el diablo tiene
cuernos
la serpiente cascabel,
Mackie tiene una navaja
pero nadie la puede ver.
Jamás deja rastro en un
crimen
es astuto como un chacal,
con sus guantes Mackie el
Navaja
borra huellas, sus
huellas de rufián.
Un domingo descubrieron
un cadáver tirado en un
portal,
nadie dijo que vio una
sombra
doblar la esquina sin
mirar atrás.
Pero en los barrios que
dan al río se bebió
con el dinero que robó en
un zaguán,
y suena una canción que
habla de Mackie,
"el rey de los
bandidos ha vuelto a la ciudad"
Se encontró a Jenny
Towler con un cuchillo
en el corazón y sin nada
de cash,
Mackie ahora vive como
los ricos
y la ley la dicta su
puñal.
En el Soho tiene su reino
y los poderosos corren a
pagar,
les da protección Mackie
el Navaja
que es el amo de la
ciudad.
Como cuenta la historia
que ahora termina,
el crimen nunca gana,
como se verá,
pero admito que tengo
miedo
Mackie ha vuelto a la
ciudad.
Ricardo Arjona – Sin ti…
Sin mí
Ens agrada la lletra
d'aquesta cançó, encara que reconeixem que per moments ens evoca a Joaquín
Sabina. Ens parla dels contrastos amb què ens podem trobar quan mirem el món
que ens envolta i molts són veritables absurds que tot i semblar una mica
impossible, sempre són preguntes curioses, la veritat. Tot i per arrivar a la
conclusió de que aixó es tan absurt com estar sense ella o ella sense ell.
Aquesta cançó va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum "5to
piso" del cantautor guatemalenc Ricardo Arjona i el single es va publicar
el 29 de setembre de 2008, abans de la sortida del disc gran que no es va
editar fins el.18 de novembre, aconseguint el primer lloc del Billboard, havent
superat actualment el milió de còpies venudes, ha estat Disc de Platí i Or a
Mèxic, Estats Units, Espanya, Veneçuela, Colòmbia,Argentina, Guatemala, i
altres països. El cantant guatemalenc Ricardo Arjona, nascut a 
Jocotenango el
19 de gener de 1964, té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar
l’any 1984 i ha escrit molt bones lletres. Un dels seus millors treballs és
"Historias", un àlbum de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos
de platí i dos discos de diamant. Per cert l’ultim disc de Ricardo Arjona que
hem escoltat es "Independiente", de
l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el primer àlbum que
Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit
amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia
discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé creiem que Ricardo Arjona ja va
treure un nou disc fa un parell d’anys, però ara no ho tenim clar.
Yoko Ono – Death of
Samantha
Aquest tema és el retrat
d'una dona que reprimeix sempre els seus sentiments i encara que la seva lletra
pot arribar a resultar depriment, és una peça molt interessant per escoltar ara
a Troba - Dors. El fill de Yoko i John Lennon, Sean Lennon, va assegurar en una
entrevista que la cançó la va escriure la seva mare a causa d'un incident que
va ocórrer en la nit electoral de 1972. Richard Nixon, la seva administració va
tenir Lennon sota vigilància i volia a Lennon deportat, va ser reelegit com a
President dels Estats Units. Lennon es va emborratxar en una festa i li va
acariciar els pits a una noia que no era Yoko, però va ser sorprès in fraganti per ella
que li va “muntar el pollo” i va tenir un atac de banyes. D’aquest fet va
surgir la cançó. De fet Yoko va afirmar que sempre li resultava pertorbadora i
escoltant-la se sentia molt trist. És clar que la japonesa, després de
l'assassinat de John Lennon i com no perd pistonada, va començar a explicar que
rebia cartes de fans dient que la lletra descriu molt bé la vigília de la mort
de John i que resultava realment trist. Ésclar qie es va incloure en l'àlbum
"Approximately Infinite Universe" que es va publicar lset anys 
abans, al 1973. En
la gravació Yoko canta mentre que John Lennon toca la guitarra i fa cors, es
troben acompanyats pel grup Elephant's Memory. La veritat és que hi ha fonts
afirmant que realment la cançó no va ser escrita per Yoko, que la va compondre
sols John Lennon i ella li va exigir signar-la ja que Linda McCartney ho havia
fet en un àlbum sencer i Yoko no podia ser menys. El que si és cert és que
l'estil està molt allunyat de les seves cançons i els xisclets brillen per la
seva absència, encara que al final es comença a desmadrar una mica, però no
massa. Mario afirma que és la primera vegada que en un dels seus programes posa
una cançó de Yoko Ono. L'any passat aquest tema va ser versionat per Boy George
en el seu últim àlbum i us explicarem una curiositat, el títol de la cançó va
inspirar el nom del grup de Cleveland, Ohio, Death of Samantha.
Death of
Samantha (Yoko Ono)
Dos, uno, dos, tres,
cuatro.
La gente dice que estoy
bien,
Ya que soy una chica
genial.
Todos los días doy
gracias a Dios
Por ser una chiquilla tan
genial.
Cuando estoy al teléfono,
doy gracias a Dios,
Mi voz suena suave y
clara, sin un rastro de lágrimas.
Cuando estoy en el
trabajo, doy gracias a Dios,
Todavía tengo que sacar
una sonrisa iluminado este día.
Pero algo dentro de mí,
algo dentro de mí, murió ese día.
La gente dice que estoy
bien,
Ya que soy una chica
genial.
Todos los días doy
gracias a Dios
Por ser una chica tan
genial.
Cuando estoy con la
gente, doy gracias a Dios,
Yo puedo hablar de las
noticias mientras lloro por dentro.
Cuando estoy con mis
amigos, doy gracias a Dios,
Puedo encender un
cigarrillo cuando me ahogo en el interior.
La gente dice que estoy
bien,
Ya que soy una chica
genial.
Todos los días doy
gracias a Dios
Por ser una chica tan
genial.
Un amigo me prestó gafas
oscuras
Así que pude ocultar mis
ojos ese día.
Fue un día de nieve,
Las sombras han visto un
montón de cosas,
aunque no quería
conocerme a mí misma.
Era como un accidente,
parte del crecimiento,
La gente me lo dice.
Pero algo dentro de mí,
algo dentro de mí, murió ese día.
¿Qué hace usted? ¿Qué
puedes hacer?
¿Qué hace usted? ¿Qué
puedes hacer?
Cómplices – Los tejados
L’any 1990 Cómplices,
convertit ja en duet, treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó
més populat va estar "Es por ti", però nosaltres us portem a Troba - Dors
aquesta que al nostre parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens
parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Quan
estàs avorrit, sense res a fer i també sense motivació i des de la teulada
contemples el món i la vida que transcorre per sota de tu. Veu a Maria i
s'adona que ella ha vist com la espiava. Es diu "Aquestes coses ja no són
pròpies de la meva edat". D'alguna manera i per la seva temàtica, ens recorda una cançó de Serrat
"No hago otra cosa que pensar en tí". Quan es va desfer el grup Golpes
Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any
1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María
Monsonis, la seva parella. Inicialment 
Cómplices eren, a més a més de Teo i
María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va
ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis
decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills
que té amb Teo. Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja sol, edita el novè
disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En
total Cómplices han editat 13 àlbums, l'últim l'any 2010, "Cómplices 20
años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre
ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo.
M-Clan – Roto por dentro.
Acabarem Troba – Dors des
de l’àlbum “Memorias de un espantapájaros” que el grup murcià M-Clan van
publicar l'any 2008. Ara us hem seleccionat aquest tema que compartirem. La
veritat és que al nostre modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum,
si no la millor de totes, junt a “Inmigrante” i per això ara us l'hem portat al
programa per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden
Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván
González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria, cas de que no
s’hagin produït canvis un altre vegada. Però pel grup han
pasant músics com Santiago Campillo (guitarra) que formava part dels M-Clan
desde els sus inicis 
fins a l’any 2001 i que els va deixar per discrepancias
amb Carlos Tarque que fins i tot els van portar als tribunals, despres s’en va
anar a Los Rebeldes, també van passar Juan Antonio Otero (batería), Pascual
Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i
Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va possar a
parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus àlbums “Para no ver el
final”, Carlos Tarque i Ricardo (tots dos a la foto) estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el
que tenen alguns i també molta intolerancia.
Acaba per aquesta setmana
Troba – Dors, baixarem la persiana i tocarem el dos fins el proper programa,
però us deixarem amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que ens
emeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de somnis i ara
tencarem la botigueta
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
