domingo, 6 de enero de 2013

Troba - Dors programa 07-01-2013

A vegades som molt dualistes, molt maniqueïstes, fins i tot extremistes. Per què no ens pot agradar el flamenc i el jazz, el pop i el rock, el folk i el clàssic, l’agre i el dolç? Potser no hem pensat tampoc que existeix la “fussió” i el flamenc es pot convertir en flamenç jazz, per exemple. Vivim moments d’incertesa, d’intervals, d’agitació, de dogmes que duren poc. Vivim temps líquids. La música és temps líquid. Les lletres moltes vegades tenen signes de terra. Vegeu l’oxímoron, l’aparent contradicció: líquid-terra. A Troba - Dors, aquest fet és claríssim, aquest és un programa d’aparents contradiccions Jeanette -només aparents-. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Troba – Dors, Manolo Rivera i Mario Prades

Aixequem la persiana

Jean Ferrat – Camarade

A França va sorgir un moviment musical que es va dir "Cançó de Protesta" liderada per gent de la talla de Jacques Brel, Georges Brassens i Léo Ferré que van ser la font en la qual es van basar els cantautors de la Nova Cançó Catalana i en la qual es van inspirar. La veritat és que al règim franquista i als censors, a Madrid li feia por els joves del rock and roll, però a Catalunya el seu objectiu i font de pànic van ser els cantautors que en molts casos amb mitges paraules o subtils suggeriments, mostraven des de les seves cançons la inquietud de la joventut, armats amb una guitarra i gairebé sense instrumentació. És clar que això era un avantatge a l'hora de sortir per cames quan entraven els grisos repartint pals amb les porres a la mà. Tornant a França, dins del moviment de la Cançó Protesta trobàvem a Jean Ferrat, compositor i poeta, cantautor i trobador que ha musicat nombrosos textos del poeta francès Louis Aragon, un d'ells és aquest tema, un dels més significatius de la seva carrera. Es tracta d'un crit a la unitat del poble en contra de l'opressió i la va escriure Louis Aragon en contra de la Invasió Soviètica a Txecoslovàquia, l'anomenada Primavera de Praga en la qual van entrar els tancs russos a la capital tallant d'arrel les ànsies de llibertat i és que Jean Ferrat era comunista en les seves idees, encara que moltes vegades, com aquesta, ha estat molt crític contra el Partit Comunista Francès i contra la Unió Soviètica. Va denunciar també en les seves cançons les deportacions patides pels jueus i els comunistes a França, durant l'ocupació nazi i en una època en què el govern francès pretenia córrer un espès vel d'oblit pel passat, ell es va convertir en un gra al cul dels polítics. L'any 1965 l'àlbum "Potemkine" va ser censurat, de fet quan l’any 1966 va pretendre ficar-se en política i presentar-se en una eleccions pel PCF, l'hi van prohibir. Jean Ferrat es va retirar a una edat primerenca per a un cantautor, només 42 anys. Es va casar amb la cantant Christine Sèvres que va morir l'any 1981 i va tornar a casar-se amb l'escriptora Colette. Jean Ferrat, va morir el 10 de març del 2010 als 79 anys d'edat. Aquesta cançó amb la que obrim el programa d'avui de Troba - Dors donava títol a l'àlbum "Camarade" que es va publicar l'any 1970 a través del segell francès Barclay.

Tony Coe – Hasta siempre Comandante

L'any 1993 el segell barceloní Auvidis que curiosament estava especialitzat en música clàssica i creiem que ja no existeix, va editar un CD titulat "Destination... NATO" que era un compilatori d'artistes de la discogràfica francesa NATO, en la que trobem a molta gent vinculada a l'entorn natiu nord-americà. Ens va cridar l’atenció aquesta versió d’un clàsic de la cançó sud americana feta per el saxofonista britànic Tony Coe, de veritable nom Anthony George Coe, nascut el 29 de novembre de 1934 a Canterbury i cantada en castellà, amb bona pronunciació. En aquesta cançó y junt a Tony Coe, col·laboren Marianne Faithfull (a la foto) que havie estat nuvia de Mick Jagger, Ali Farka Toure, l’espanyol José Menese, Benat Achiary i uns quant més. “Hasta siempre Comandante” va ser escrita pel compositor cubà Carlos Puebla l'any 1965 i la lletra és una resposta a la carta de comiat del Che Guevara, en el moment en què va abandonar Cuba. La lletra rememora la Revolució cubana de forma poètica, glorificant la figura del Che i el seu paper com a comandant revolucionari. La cançó es va convertir en una icona després de la mort del Che i va ser part del repertori habitual d'aquells artistes del que a Espanya es va dir "Ona Sapo Cancionero" i del qual vam parlar fa alguns programes. La veritat és que censades, hi ha més de 200 versions gravades d'aquesta cançó, nosaltres en Troba - Dors recordem una de molt bona, cantada en castellà, a càrrec de Joan Baez. Ernesto Guevara, va néixa a Rosario, Argentina, el 14 de maig de 1928 i va morir a La Figuera, Bolívia, un 9 de octubre de 1967, assassinat després d'haver estat ferit i presoner a la Quebrada de Yuro el dia abans. Polític, escriptor, periodista i metge, Che Guevara és un dels ideòlegs i líders de la Revolució Cubana, avui gairebé un fetitxe, encara que molts dels components de les joves generacions poc saben de la seva vida i només tenen present la imatge de pòsters i cartells amb la seva clàssica boina negre estelada.
La clàsica foto del Che Guevara, a sota Tony Coe i el seu saxo

Peter Seeger – Guantanamera

Aquesta és una de les més populars cançons sorgides en terres cubanes i la seva fama ha donat la volta al món. A Espanya vam conèixa aquesta guajira gràcies a gent com Los 3 Sudamericanos i molts altres que la van interpretar, però sempre amb un aire festiu i alegre, desenfadat, allunyat del sentiment que va plasmar en la lletra de la cançó el seu autor José Fernández Díaz, més conegut com Joseito, encara que realment sempre han existit dubtes sobre la seva veritable autoria. “Guantanamera” està basada en les primeres estrofes dels "Versos sencillos", del poeta cubà José Martí. Sembla que Joseito l'havia cantat amb diferències en el títol sobre el lloc d'origen de la noia i segons va comentar ell mateix en una entrevista, va sorgir definitivament la "Guajira Guantanamera" quan va treballar en una emissora de ràdio en la qual també treballava una dona de Guantánamo, avui base nord-americana a terra cubana i que estava enamorada d'ell. Aquesta dona de tant en tant li portava una mica de menjar i es quedava parlant amb ell, però un dia li va sorprendre "Tiran-li els Tejos" a una altra dona, i enfurismada, li va prendre l'entrepà que li havia portat; llavors ell va agafar el micròfon i va cantar la tornada definitiu afegint ja el "Guantanamera". És clar que en diverses ocasions va comptar versions molt diferents. Nosaltres a Troba - Dors us hem portat aquesta en directe del gran cantant de folk nord-americà Peter Seeger (Nova York, 3 de maig de 1919) que la canta en espanyol. És una de les principals figures del folk als Estats Units, hereu de l'esperit de Woody Guthrie, amb el qual va treballar en moltes ocasions, curiosament i també en directe, ambdós van gravar aquest tema i el tenim en la nostra discoteca, però Mario que és un despistat no ha sabut trobar-lo, ja us la punxarem un altre dia. Peter Seeger va començar la seva carrera musical l'any 1940, però abans, Manolo ens recorda que havia militat a les Brigades Internacionals i va combatre a la Guerra Incivil espanyola. De fet Peter Seeger ha gravat en diverses ocasions himnes republicans. Sempre va reflectir en les seves cançons el compromís social i la defensa dels drets humans, però tot això va provocar contra Peter Seeger una persecució política al seu propi país per part del Comitè d'Afers Antiamericans del Senador McCarthy l'any 1951 i va ser condemnat a dotze mesos de presó i disset de total i absoluta censura en els mitjans de comunicació. En els seixanta i gràcies a gent del nou moviment folk com Peter, Paul and Mary, The Kingston Trio, Joan Baez, fins i tot Bob Dylan i l'arribada de la cultura hippy, va ser reivindicat musicalment com el gran poeta, lletrista i trobador que Peter Seeger era.

La Unión – El San Francisco

Aquesta cançó ens parla de miseries i ganes de surtir del “forat”, fins el punt de oblidar les lleis i cometre actes penats. L’historia es centra en una parella amb final tràgic inclós. Us la hem estret del que en la nostra opinió, és el millor disc de La Unión, "4 x 4" publicat l’any 1986. Va ser un àlbum amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP de La Unión amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? A Mario li van enviar aquest disc i encara el te en perfecte estat. És peça de coleccionistes. La Unión eren inicialment Rafa Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va deixà per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser "Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano i sobre una obra de Boris Vian. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser  disc de platí. Mario Prades ens explica una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amballò dels "Max Mix".Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàven parlant Pablo i Mario Prades a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però Mario amb el seu cotxe va tindre de portar-lo fins a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ls van reunir Rafa, Mario i Luis i van tenir l'oportunitat, macabra això si, de parlar en tranquilitat. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Fem broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no sabem ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia. A la foto feta a una festa de caps de promoció de les discogràfiques amb oficina a Barcelona, Pablo es el tercer per la dreta.

T.R. – Carn de canó

Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80, el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló comentava a Mario que va conèixa a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català, Jordi Pegenaute. Si be va un any o pot ser un parell, va tornar a possar en marxa TR, perè sense continuitat. Aquesta cançó excel·lent que sona ara a Troba - Dors es va incloure al LP "T.R." editat l'any 1986 a través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual Mario era delegat per a Catalunya, a casa d’aquest, a Reus, li va punxar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia que gravessin en castellà i Ton Rulló es va negar.
Ton Rulló a fotos fetes per Mario Prades

Beth – Podré tornar enrera

Sopa de Cabra, junt a Sau, les millors bandes de rock en català de l’historia musical d’aquesta terra. "Bona nit, malparits", publicat per Música Global, surt a la llum el 2002, amb l'enregistrament dels 2 últims concerts del grup oferts a la sala Razzmatazz, en memòria de Joan "Ninyin" Cardona i Joan Trayter i amb va comptar amb bones col·laboracions , entre elles la dels saragossans Amaral que van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins". També Beth versionava als Sopa en aquest álbum, amb la cançó “Podre tornar enrera”, una de les millolrs composicons del grup gironí que te una lletra força interesant que ens parla de tornar al passat després d’haver buscat el futur que resulta ser cada dia més negre fins al punt de que "cal tornar enrera, si no es massa tard". Beth va sortir d'un Operación Triunfo i això i tot que és neboda de Josep Maria Mainat, no es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora, més aviat discreta i finalment ha posat la seva vista al mercat en català que encara que molt més fluix que el nacional per el que fa a vendes, si és molt més agraït, possiblement perquè si bé les discogràfiques de producte en català tenen les arques pitjor assortides que les multinacionals i els seus discos no sempre poden aspirar a "comprar" un lloc en les llistes, compten amb les subvencions i ajudes de la Generalitat que sempre van be per sufragar les despeses de gravació, producción i edición, fins el punt de que a vegades donent beneficis i tot. És clar que això per la seva banda és contraproduent ja que el mercat s'anima amb quantitat, encara que no sempre amb qualitat. L’any 2010 Beth va publicar nou disc, en català, aixó si.

Bars – Foc al cos

Extreta des del seu tercer àlbum “T'ho diré Mil Vegades” que Bars van publicar l’any 1994, os portem a Troba – Dors una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a caball del rock y el blues, amb bones lletres com aquesta i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. 
Bars, un grup históric del rock en català

Antonio Vega – El sitio de mi recreo

Aquest tema, inclòs en l'àlbum recopilatori "Antes de nacer", editat l'any 2012, també va donar títol a un altre recopilatori de 1992, és una de les millors composicions d'Antonio Vega, el que va ser ànima mater del grup Nacha Pop que primer es van fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que està considerada Millor Cançó del Pop Espanyol dels 80, us parlem de "La Chica de ayer" que fins i tot ha arribat a ser versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup Gigolo Aunts. Ara a Troba - Dors us portem a aquest cantautor urbà sorgit de la movida madrilenya que sempre va saber utilitzar magistralment les paraules. Guitarra, cantant i compositor, Antonio Vega va néixa a Madrid el 16 de desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en solitari, encara que després va tenir greus problemes de salut. Vam poder comprovar el seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una banda patètic, per altra era molt trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock. Antonio Vega va morir a Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps un càncer de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat considerat un dels compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada de la democràcia.

Jeanette – Frente a frenteJeanette

Jeanette és una cantant que es va fer popular quan va formar part de Pic Nic, una banda barcelonina mítica de finals dels seixanta a cavall del pop i el folk, sobretot gràcies al seu hit "Cállate niña" que va escriure la mateixa cantant, però quan el grup es va desfer ella es va llançar en solitari amb una carrera interessant i amb bastants èxits. Ja en solitari Jeanette va triomfar amb temes com "Soy rebelde" i "Por qué te vas", aquesta última una cançó que va arribar a classificar-se en les llistes del Billboard americà entre les primeres posicions. En els noranta es vaincorporar a l'elenc d'Mágicos 60 i Mágicos 70, al costat de Tony Ronald, Micky, Lorenzo  Santamaría, Karina, Elsa Baeza i altres que es van anar canviant. Janette Anne Dimech va néixa a Londres, el 10 d'octubre de 1951 de pare nord-americà i mare canària. "Frente a frente" que escoltem ara a Troba - Dors, es va incloure en el seu segon LP "Corazón de poeta", un dels seus millors discos i gairebé totes les cançons, aquesta també, van ser composicions del jerezà Manuel Alejandro i la seva esposa Purificació Casas, encara que aquesta consta en els títols de crèdit com Ana Magdalena. L'àlbum va ser Disc de Platí a Espanya i arreu del món porta venudes més de 25 milions de còpies. Manolo Rivera s'encarrega de recordar-nos que aquest tema també va ser versionat i molt bé, per Enrique Bunbury, inclosa en el seu disc “Las consecuencias”.

Txarango – 500 Millas

Concluirem Troba – Dors escoltant a Txarango i un tema clàsic del folk americà dels seixanta. La cançó es trobava a l’àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home i criem que l’unic disc que van treure. D'ell us hem extret aquesta versió que Txarango fan del clàssic que a Espanya vam conèixa gràcies al cantant francès Richard Anthony i en clau de pop, però que en realitat era una versió del folk americà que havia portat a l'èxit Bobby Bare i també van gravar Peter, Paul & Mary, The Kingston Trio, Curly Williams, Peter and Gordon i John Philips, entre molts altres. A Catalunya la gent del Grup de Folk la van gravar en diverses ocasions. El títol original era "500 Milers Away from Home" i també es va dir "Railroaders' Lament", va ser escrita per David Neale, encara que en els títols de crèdit consta H. West, la cançó en la seva versió original, alterada quan es va traduïr al frances, ens parla del patiment, la suó i la salut perduda dels treballadors que construïan els ferrocarrils americans. Txarango eren Ana Bejarano, José Ipiña i Roberto Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides, José Morató i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que va sorgir a Barcelona fa un parell d'anys i que realitzen rock en català. A la foto Mario Prades amb Ana Bejarano.

Tanquem Troba – Dors per avui i ara, després de baixar la persiana, fotem el camp, però us deixem amb companyia de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles en las que escoltes Troba - Dors, a reveure.

Manolo Rivera i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen

domingo, 23 de diciembre de 2012

Vacances de Nadal 2012


Aquesta setmana i la propera, és a dir fins després de Reis, no hi hauran programes de Troba - Dors ni en les emissores ni al blog, a causa de les Festes Nadalenques. Però vull aprofitar l'espai i des del blog us explicaré la història del DISC i la seva evolució en poc més de cent anys. Aquest serà el nostre humil regal de Nadal per a tots i totes els que escolteu Troba - Dors.

Una petita historia de la música

Totes les civilitzacions han estat influïdes i motivades per la música. Des dels primitius tambors confeccionats amb troncs d'arbre buits a altres instruments rudimentaris més o menys harmònics que sonaven en cerimònies religioses o actes festius. Alguns d'ells, més "moderns" han estat recuperats per folkloristes i estudiosos de la música d'arrel, altres perduts totalment en l'oblit dels temps. La manera de transmetre aquesta cultura musical i aquestes cançons a futures generacions era sempre oral.

Les partitures musicals, el solfeig, va plasmar la música en un paper i a partir d'aquí podem parlar d'una cultura reconeguda i fidel, però encara hi  havia un buit importantíssim ja que els directors d'orquestra o simplement els intèrprets han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha estat la reproducció fonogràfica el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i transmetre-la al futur.

Tot va començar amb aquells rudimentaris cilindres que van ser el primer pas, clar que tot això ens remet al segle XIX, tan sols una mica més de cent anys han transcorregut des que Charles Cros va inventar el primer aparell reproductor de so al que va batejar paleófono, l'any 1877. Poc després Thomas Edison inventava un aparell similar que va anomenar fonògraf, però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert d'estany o de cera.

El 8 de novembre de 1885 es va inventar el disc. El seu creador va ser l'alemany Emile Berliner. Onze anys més tard d'aquella data històrica, el 1898, es crearia el primer segell discogràfic.L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins als anys 30 que van aparèixa els discs durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser desbancats en els cinquanta pel microsolc de vinil. 

El 21 de juny de 1946 s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va morir en accident automobilístic  

Peter C. Goldmark (a la foto), ell és l'inventor del disc de vinil. Nascut l'any 1907 a Hongria, tot i educat a Viena i Berlín i emigrat a Estats Units en el 33. Peter C. Goldmark va començar a treballar com a cap d'enginyers a televisió per a la cadena CBS. L'any 1948, cansat que els discos de 78 rpm fessin malbé amb els seus salts i les seves interrupcions els programes, va inventar el Long Play, familiarment anomenat LP. Era el començament de la revolució musical.

Irwin Steinberg, vicepresident del segell Mercury, va anunciar públicament, el 9 de juny de 1958, que renunciava a la fabricació de discos de pissarra de 78 rpm i que a partir d'aquell moment només confeccionaria microsolcs. Va començar el regnat del disc de vinil, el microsolc era el rei. Primer amb enregistraments monoaurals que als seixanta es van convertir ja en estereofònics.

A mitjans dels anys seixanta, en comprar un disc, podies triar entre stereo o mono, segons el tocadiscs que tinguessis. Uns tocadiscs, la majoria dels casos, de maleta i que van donar peu als famosos guateques i les festes particulars que s'organitzaven en els llocs més inversemblants. A Espanya és pagava un impost per cada aparell que compraves i a mitjans dels seixanta havien censats 300.000 tocadiscs.

Als anys 70 sorgeix el casset, encara es va limitar a conviure en franca harmonia amb el vinil, tal com la dècada passada havia succeït amb els magnetòfons de bobines. També es va inventar i comercialitzar el cartutx de 8 pistes, utilitzat habitualment en els vehicles, però no va arribar a arrelar i al final el casset va ser el guanyador. Avui el K7 ha perdut la importància a nivell vendes que va tenir i tot i que crec segueixen venent-se, cada cop és menys significativa la seva importància i possiblement no trigui en desaparèixa definitivament.

La dècada següent va tenir un altre canvi, encara que no va ser trencador, es van popularitzar els maxi-singles i va sorgir l'hegemonia de la música "disco", convertint els singles, aquells discos petits que rodaven a 45 revolucions per minut en alguna cosa gairebé ancestral. Sobretot en el mercat espanyol ja que en el britànic i nord-americà, el single va seguir comercialitzant-se fins ben entrats els 90, evolucionant al maxi-CD. El EP de quatre cançons tan popular en els seixanta, havia desaparegut pràcticament a finals d’aquella mateixa década.

Malauradament o afortunadament, segons siguis o no un nostàlgic, els 80 van ser el pas, consolidat en la dècada dels 90 que converteix el vinil en obsolet, es generalitza l'ús del Compac Disc. Va ser el primer producte amb tecnologia digital llançat al mercat de consum i va proporcionar a la industrial un canal addicional de vendes: la reedició en versió CD de discos que van ser èxit en les dècades passades i en moltes llars es va substituir aquell disc que tant ens agradava i que ara, a causa de les contínues audicions i l'ús, sonava malament, aquest típic soroll denominat de "ous fregits" que tan desagradable fa escoltar un disc.

El mini-disc que era també digital i es comercialitza en els 90, no va aconseguir entaular una pugna a tenir en compte amb el compacte i es va quedar com una eina de gravació i reproducció casolana, sense que la incidència de producte comercialitzat sigui digna de tenir en compte. El vídeo musical també és representatiu d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou segle  i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser digne de tenir en compte és el DVD, encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.

És clar que l'evolució musical no s'atura aquí i la informàtica va esmolar les seves urpes i es va preparar per a la lluita en el 2.000. L'abaratiment dels gravadors de CD domèstics van fer que es fomentés la reproducció pirata, com va passar amb els cassets als 80. Però el veritable cavall de Troia per a la indústria del disc ha estat Internet i els sistemes de comprimir el so fins mides fàcils d'enviar a través de les xarxes telefòniques amb sistemes com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al màxim les transmissions informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.

Manolo Tena (a lafoto) va ser el primer a veure aquesta àmplia gamma de possibilitats a Espanya i va comercialitzar el seu àlbum "Insólito", l'any 2000, sols a través d'Internet i preu baix, això li va representar ser boicotejat per les emissores de ràdio-fórmula que veien escapar el seu "dret de pernada" i els seus ingressos per vendre posicions en les llistes d'èxits. És clar que parlem d'una oferta legal, però existeix el MP3 i l'Emule que han anan aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror entre les companyies de discos a tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre de l'any 1999 es van carregar més de 30 milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar el segle XXI, repartides per Internet, cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així com no produeix cap benefici per a la companyia discogràfica que ha editat el producte original ni per l'intèrpret o l'autor. Avui dia, quan estem a punt de començar el 2013, la suma de cançons i descàrregues via internet, bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a la foto) o Bongo Borrako, s'inflan de treballar.

Tot això s'està debatent en aquests moments i obre un ampli ventall de possibilitats per aquest segle XXI del que ja hem gastat 12 anys.

Sí es poden tenir cançons en el disc dur de l'ordinador, perquè comprar compactes? Si podem gravar en un CD només els temes que ens agraden d'un disc, cosa que ja fèiem amb els K7 Perquè comprar el CD sencer sabent que de les 10 cançons que de mitjana té, possiblement cinc o sis no acabin d'agradar-nos? Gravem les que ens vénen de gust i ja està. Ja tenim el problema sobre la taula.

Curiosament 1997 i 1998 van representar un augment significatiu en les vendes de productes fonogràfics, això va alegrar a la indústria del disc, però Va pensar algú que podria ser el cant del cigne i que Internet es convertiria en el botxí del CD? Per descomptat que si, encara que es va trigar i es van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de la indústria musical, l'SGAE i els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.

De fet a principi del segle XXI, els segells Universal i BMG es van unir per posar en marxa Getmusic.com per vendre els seus discos a preus aconómics i IBM i SONY van fer públic un acord establert entre les dues empreses per desenvolupar un format per a evitar còpies fraudulentes que permeti enviar música a través d'Internet. La col·laboració entre aquestes dues companyies es va centrar en fer compatible la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la discogràfica, amb el sistema de Gestió de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.

Van sorgir veritables batalles legals, una d'elles, iniciada per la indústria discogràfica, va ser contra l'empresa Diamond Multimèdia Systems que havia creat un reproductor anomenat RIU que utilitzava el format MP3 i permetia als internautes emmagatzemar una hora de música ja sigui gravada a Internet o directament d'un CD. Cinc discogràfiques: EMI, SONY, Warner, Universal i BMG van pactar un acord per desenvolupar un sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure Digital Music Initiative (SDMI) que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està completament obsolet.
Amb l'arrivada dels discos externs de gran capacitat i els pendrivers, dotze anys després la guerra segueix servida, però no hem d'oblidar que contra tot sistema de seguretat, els "cocos" creen immediatament la clau que obre la porta del darrere i aquesta pot ser una batalla sense vencedors ni vençuts, però amb molts perjudicats... els intèrprets i per soposat els compositors. És clar que qui ha de defensar els drets i interessos dels autors, l'SGAE, tampoc ajuda amb la seva actitud...

Amics i amigues des de Troba - Dors, ara sols ens queda dir-vos

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU 2013 

Mario Prades i Manolo Rivera