Ja fa algun temps i en un
reportatge que van emetre per televisió sobre els nens soldats de l'Àfrica, ens
va sorprendre veure una entrevista a un d'aquests nois, el AK 47 que lluïa era
més alt que ell. De fet va explicar que la seva tasca era amb un matxet amb el
qual es dedicava a rematar els ferits del bàndol contrari. Va manifestar que
era orfe, els seus pares i germans grans havien mort massacrats per la tribu
rival amb la qual ara es disputaven el comandament del seu país. Li van
preguntar que voldria fer quan aquella cruel guerra acabés i la seva resposta
va ser inpactant. Es va quedar pensatiu, meditant sobre el que desitjava i
finalment va respondre "Quan aquesta guerra acabi, voldria ser nen i poder
jugar". Ara nosaltres posarem en marxa Troba - Dors des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes les emissores que emeten el programa, Som Botiguers de Somnis i avui
obrirem també envoltats de paraules i música i escoltarem tot un clàsic de la
música cubana “El huerfanito”. Som Quimet Curull i Mario Prades i prest obrim
les portes de la botigueta.
Aixequem la persiana
Vieja Trova Santiaguera –
El huerfanito
Vam conèixer aquesta
cançó quan en els anys cinquanta la va publicar a Espanya el cantant cubà
Antonio Machín i que també va gravar el mexicà Antonio Aguilar. En el seu
moment la vam trobar tendra, dolça, però molt trist ja que el fet de ser orfe
és cosa realment dramàtica, sobretot a edat primerenca, encara que la
veritat és que sigui a l'edat que sigui, perdre als teus progenitors sempre
resulta dolorós, per molt que sigui llei de vida. La veritat és que nosaltres
opinem que un pare no hauria sobreviure a un fill, clar que la vida sempre
segueix, no s'atura per molt que nosaltres resultem danyats. En aquest
enregistrament que ens porta La
Vieja Trova Santiaguera, el solista és Reynaldo Hierrezuelo,
germà del cantant, músic i compositor Lorenzo Hierrezuelo que va néixer el 5 de
setembre de 1907 a
El Caney, Cuba i va morir a l'Havana el 16 de novembre de 1993. La Vieja Trova
Santiaguera és un grup cubà fundat l’any 1994 per músics ja veterans: Amado
Machado 
(1912-1998), Aristóteles Limonta (1913), Pancho Coba (1913), (1918) i
Reynaldo Hierrezuelo (1926), junt a. Manuel Galbán Torralbas, Reynaldo
Hierrezuelo La O,
Ricardo Ortiz Verdecia, Reynaldo Creagh
Verane i Aristoteles Raimundo Limonta. Tots ells són originaris de la regió de
Santiago de Cuba, per això el nom que van adoptar. Han publicat sis àlbums. Per
cert, un dia els van preguntar perquè seguien en els escenaris malgrat la seva
edat ja que no eren res joves, al que van contestar "Jove és tot aquell
capaç de somiar".
Cacho Castaña – Vida de
artista
“Caminante y de profesión
cantante, envidiado por el éxito alcanzado”, així resa la tornada d'aquesta
cançó en la qual l'argentí Cacho Castanya ens parla dels somnis de l'artista,
la seva constant lluita per aconseguir una posició de privilegi i l'èxit que
desitja aconseguir, però també de la seva crua existència, vista des de la
perspectiva del extern pot ser envejada, però per qui la viu no és tan
bonica, és molt dura. Encara que sigui un tòpic és com la vida del pallasso que
riu quan l'únic que desitja és plorar i va per la vida perdent trossos de la
seva existència en el camí, encara que ell ens insisteix “Voy cantando y por
dentro voy llorando”. La veritat és que si alguna cosa hem de recalcar en les
cançons de Cacho Castanya és la seva sensibilitat per explicar vivències. Cacho
Castaña es una de les grans veus argentines, a caball del pop i el tango i que
sona ara al programa d’avui de Troba - Dors. Cacho Castaña es molt bo i con us
deiam barrexa pop amb tango, de fet algunes de les seves cançons més conegudes
son tangos com “Café la
Humedad” o “Garganta con Arena” una composició dedicada al
gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche, un home nascut a
Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 
1926 i mort a Buenos Aires el 27
d'agost de 1994. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí,
ha compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat
en un munt de pel·lícules com a actor i ha composat 4 bandes sonores. Cacho
Castaña va obtenir el Premio Gardel l’any 2005, per el seu àlbum "Espalda
con Espalda". El seu nom real és Humberto Vicente Castagna i va néixer el
11 de juny de 1944, com diu en aquesta cançó que escoltem ara a Troba-Dors, al
barri de Flores, a Buenos Aires. La cançó que escoltem la trobem en molts dels
seus recopilatoris, però nosaltres a Troba – Dors os la hem extret de l’àlbum
“Más allá de la leyenda” que es va publicar l’any 2000.
Alberto Cortez – A partir
de mañana
donava títol a un àlbum publicat l'any
1979. El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí, cantant d'orquestres, va
començar gravant patxangades com el "Sucu, sucu" que li van donar
fama i nom, inclus s’el coneixía com Mister Sucu-Sucu, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a cantar cançons pròpies amb
lletres compromeses i també versions del gran mestre Atahualpa Yupanqui,
donant un gir de 180 graus a la seva carrera i arribant plenament al públic,
demostrant així que era un gran cantautor. El cert es que el concert d’Alberto
Cortez va ser tot un èxit i va significà un cambi a la seva carrera profesional
complert. Aquest tema, al costat de “Cuando un amigo se va”, "Las Palmeras",
“Pobrecito mi señor”, "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el
aire” o “A partir de mañana" que escoltem ara, son el més representatius
de la llarga carrera d’Alberto Cortez que va nèixer a Ranjul, a La Pampa argentina, l'11 de
març de 1940.
A partir de mañana
(Alberto Cortez)
A partir de mañana
empezaré a vivir la mitad de mi vida;
a partir de mañana
empezaré a morir la mitad de mi muerte;
a partir de mañana
empezaré a volver de mi viaje de ida;
a partir de mañana
empezaré a medir cada golpe de suerte.
A partir de mañana
empezaré a vivir una vida más sana,
es decir, que mañana
empezaré a rodar por mejores caminos;
el tabaco mejor y también
por qué no, las mejores manzanas,
la mejor diversión y en
la mesa mejor, el mejor de los vinos.
Hasta el día de hoy, sólo
fui lo que soy, "aprendiz de Quijote",
he podido luchar y hasta
a veces ganar, sin perder el bigote.
Ahora debo pensar que no
pueden dejar de sonar las campanas,
aunque tenga que hacer,
más que hoy y que ayer...
a partir de mañana.
Si a partir de mañana
decidiera vivir la mitad de mi muerte
o a partir de mañana
decidiera morir la mitad de mi vida,
a partir de mañana
debería aceptar, que no soy el más fuerte,
que no tengo valor ni
pudor de ocultar mis más hondas heridas.
Si a partir de mañana
decidiera vivir una vida tranquila
y dejara de ser soñador,
para ser un sujeto más serio,
todo el mundo mañana me
podría decir: "se agotaron tus pilas,
te has quedado sin luz,
ya no tienes valor, se acabó tu misterio".
Cada golpe de suerte
empezaré a medir a partir de mañana.
De mi viaje de ida
empezaré a volver a partir de mañana.
La mitad de muerte
empezaré a morir a partir de mañana.
La mitad de mi vida
empezaré a vivir... a partir de mañana
Sergio Makaroff –
Tranqui, tronqui
El cantat i compositor
argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i
després de col·laborar amb Tequila, va acabar a principis dels 80 recalant a
Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo"
que va publicar l’any 1996 i del qual us extraiem aquest tema carregat de bon
humor en el qual Sergio Makaroff ens narra les vicissituds d'un ciclista de la Ciutat Comtal a qui
un yonki li roba la bici a la plaça Reial. És clar que "la moraleja"
és que si tens bons amics, sempre acabes dient allò de que "No hi ha mal
que per bé no valgui", la veritat es que es tracta d’una lletra divertida
i que diu moltes coses. Sergio Makaroff va néixer a Buenos Aires el 7 de
desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes de l'escola i
posteriorment i amb el seu germà Eduardo van crear el duet Los Hermanos
Makaroff i les primeres actuacions van ser com a teloners de Sui Generis, la
banda de Charly García i Nito Mestre, un
dels millors grups del rock argentí i als que no hem de confondre amb 
la banda
del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo Makaroff forma part
actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff es dedica més a la
composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno
o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe
Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Aquest CD ha
estat ampliat fa un o dos anys i s'ha tornat a publicar amb quatre temes més
com Bonus track, si entreu a la pàgina web de Sergio Makaroff us permet
descarregar-se gratuïtament els quatre temes, tres nous i una versió d'aquesta
cançó en acústic i amb algunes frases de la lletra canviats.
Tranqui, Tronqui (Sergio
Makaroff)
Me han robao la mountain
bike,
fue un yonqui de la Plaza Real
qué cariño le tenía,
la bici me llevaba y me
traía.
Si lo pillo lo machaco,
lo poco que tenga se lo
saco,
le coloco un par de mecos
no me importa si lo dejo
seco.
Qué dura es la vida
hermano
me quedé con el candao en
la mano
y mientras te canto mis
penas
la bici va rodando por
sus venas
Con ella no me confundía
sabía siempre lo que
hacía
cuesta abajo y cuesta
arriba
a la misma velocidad.
Me he quedao super cortao
porque la quería de
verdad.
La noche siguiente tenía
el cumpleaños de Lucía
llegué un poco derrotao
como si me hubieran
apaleao.
Mis amigos me animaron
en la espalda me
palmearon
y en eso llegó Luis
Guervós
y me dijo "Hola
Makarós".
Le conté lo que me había
pasao
y que estaba un poco
amargao
y el me dijo
"tranqui tronqui,
que no te amargue la vida
un yonqui.
Mañana te pasas por casa
y te dejo mi bici, oye
¿qué pasa?"
Y en eso llegó Julia
Carrasco
tomando guapamente del
frasco
me dijo "tengo una y
te la presto
mira qué fácil se arregla
esto"
y ahora en casa tengo dos
la de Julia y la de Luis
Guervós.
Con ellas no me confundo
me deslizo por el ancho
mundo
cuesta arriba y cuesta
abajo
a la misma velocidad
estoy encantado de la
vida
porque tengo amigos de
verdad.
Silvia Comes i Lídia
Pujol – El conte dels dos suicides
Aquestes dues cantautores
van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a
través del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb
cançons molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser aquesta
que escoltem ara a Troba - Dors i que obria l'àlbum que a més
incloïa una versió en castellà. De fet a l'àlbum es recullen temes en les dues
llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó va ser escrita per Lidia
Pujol i la música per ambdues i tracta sobre dos suïcides que decideixen
matar-se junts ja que un d'ells té la
SIDA i volen estar juntets en el Més Enllà. Esperen al tren
per llançar-se en els seus braços, però en l'últim instant un d'ells s'acollona
i surt de la via sense donar temps a l'altre per fer el mateix. El que resulta
xocant, com diuen a la cançó, és que el que es queda i mor atropellat pel tren
és el que no té la malaltia i el que es salva, està condemnat a mor, està
terminal. La producció va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col·laborar les
dues noies. Intervenen en la gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz
(contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul
Dupeyron (guitarra), 
Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko
(teclats), María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Javier
Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara
publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”,
editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte.
Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer
disc en solitari l'any 2007 i creiem recordar que va treure un altre el 2009
gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de
diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en
solitari, però cap de les dues ha obtingut un altre èxit com el que van
aconseguir com Silvia Comes & Lidia Pujol.
Jacques
Dutronc – Il est cinc heures, Paris s’éveille
El cantant i compositor
Jacques Dutronc va ser un dels grans del pop francès a mitjans dels 60. Va ser
director artístic de la discogràfica francesa Vogue i es va casar amb la
cantant i actriu Françoise Hardy l’any 1981, encara que tots dos vivien junts,
en “pecat” com es deie llavors, des de 1969 i els dos eren cares familiars per
a aquells que fullegabem el Salut Les Copains que no penseu malament, no era
cap revista porno, es tractaba d'una revista musical francesa de molta difusió.
La parella segueixen junts i resideixen a Monticello, a l'illa de Còrsega, amb
uns 30 gats. Les lletres de Jacques Dutronc sempre van ser interessants i tot i
ser un 
cantant de música moderna, com es deia llavors, molts els consideraven
un cantautor a l'ús, però ell estaba molt més proper al pop que a la cançó
d’autor. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un single l’any 1968, ens
explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí,
quan la ciutat es desperta per la majoria i altres s’en van a dormir.
Curiosament, tot i el contingut de la lletra, va passar la censura franquista
de l'època, aixó que ens explica que a aquestes altes hores de la matinada a
París trobes des de prostitutes a travestís i altre gent "de mal
vivir". Es clar que els censors de l'epoca tan sols deurian veure aixó de
les cinc de la matinada i l'acció de llevar-se, per tant, tots aquells que es llévan
a les cinc son els que van a treballar, bona gent i va colar. Jacques Dutronc
va néixer el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el mon
del cinema.
Son las cinco, París de
despierta (Jacques Dutronc)
Yo soy el heredero da la
plaza Dauphine
y la plaza blanca tiene
un mal aspecto.
Los camiones están llenos
de leche
Los barrenderos tienen sus escobas.
Son las cinco
París despierta
París despierta.
Los travestis se están
afeitando,
las strippers se visten
de nuevo,
los travesaños son
aplastados,
los amantes están
cansados ya.
Son las cinco
Paris despierta
París despierta.
El café es en las tazas,
los meseros limpian las
ventanas
y el boulevard de
Montparnasse,
en la estación se
encuentra un cadáver.
Son las cinco
París despierta
París despierta.
Los viajeros se
encuentran en las estaciones,
en la villete se cortan
rodajas de tocino.
Paris de noche, los
autobuses regresan
Los panaderos fabricando
el pan.
Son las cinco
París despierta
París despierta.
La Torre Eiffel tiene los pies fríos.
El Arco del Triunfo se
renueva
y el Obelisco se limpia
bien
entre el día y la noche.
Son las cinco
París despierta
París despierta.
Los periódicos se
imprimen.
Los trabajadores están
deprimidos.
La gente se levanta
obligada,
es hora de irme a la
cama.
Son las cinco
París se levanta
Son las cinco
Yo no quiero dormir
Ossifar –
Un poc d’amor (Heart of gold)
Creats per Biel Mesquida que va ser el líder del grupl'any 1989 sorgeix a Mallorca Ossifar, una banda que va saber barrejar diversos estils musicals, al costat de lletres barrueres i iròniques. L'any 1990 van gravar el seu primer disc "Cansiones d'amor amb los calsones baixos", a través del segell Blau, l'últim es va publicar el 1997 i es va titular "A pixar i a jeure", de fet tots els va editar el segell Blau. En total van gravar 5 àlbums d'estudi, 1 disc en directe i un recopilatori, però l'any 1996 van enregistrar aquest tema, la versió en català del "Heart of gold" que van titular "Un poc d'amor" i que era una composició de Neil Young i que es va incloure en un disc tribut al guitarrista, cantant i compositor canadenc, sota el títol genèric "Com un Huracà (Versionant a Neil Young)", en què també van participar un munt de grups i artistes catalans, entre ells Sau, Joan Bibiloni, Sopa de Cabra, Bars, Els
Pets, Gossos, Lax’n’Busto, Marc Grau, 
Matamala i uns quants més. Va ser una idea del recordat Marc Grau que també es va encarregar de la producció, però com comprovareu una mica més avall, la lletra de Ossifar difereix i molt de l'original. Ossifar ens parlen en la seva versió de la recerca d'una mica d'amor. El grup Ossifar l'integraven Llàtzer Méndez (cantant), Lluís Arboledas (cantant), Biel Mesquida (guitarres i cors), Carlos Lambertini (guitarres i cors), Bernat Vanrell (teclats), Just Serrano (baix i cors) i Jaume Ginard (bateria). Van estar en actiu fins a l'any 1998 i finalment es van desfer. Tot i que Biel Mesquida va intentar en diverses ocasions tornar a posar en marxa la banda, tot va arribar al seu veritable final amb la mort del músic, en l'accident de trànsit ocorregut a la carretera de Sóller, l'any 2003.
Heart of
Gold (Neil Young)
Vull viure,
Vull viure,
Vull donar
He estat un miner
per un cor d'or.
Són aquestes expressions
Jo mai dono
Això em mantenen la
recerca
per a un
cor d'or
I m'estic
fent vell.
Això em
manté buscant
per a un
cor d'or
I m'estic
fent vell.
He estat a
Hollywood
He estat a
Redwood
Vaig creuar l'oceà
per a un cor d'or
He estat en la meva ment,
que és una línia tan
prima
Això em
manté buscant
per a un
cor d'or
I m'estic
fent vell.
Això em
manté buscant
per a un cor
d'or
I m'estic
fent vell.
Volia ser la recerca
per a un cor d'or
Em
segueixes buscant
per a un
cor d'or
I estic
envellint.
He estat un miner
per un cor d'or.
Barón Rojo – Hijos de
Caín
En la lletra d'aquesta
cançó Barón Rojo ens ofereixen una perspectiva i una manera de veure el Gènesi
diferent al que ens ofereix la Bíblia. Escoltant "Hijos de Caín" podem
apreciar que el "dolent" era precisament el seu germà Abel, que és
servent del seu Senyor, però sense cap criteri propi i com diuen ells “mezquino
y cobarde”. Barón Rojo van ser la millor banda de heavy metal de l'estat i ara
han tornat amb la seva primera formació, la més sòlida i que va escriure
pàgines d'or en la història musical espanyola. Els germans de Castro, Carlos i
Armando, al costat del baixista José Luis Campuzano "Sherpa" i el
bateria uruguaià Hermes Calabria. Són els mateixos que van gravar el LP
"En un lugar de la Marcha"
l’any 1985, on es trobava aquest extraordinari tema "Hijos de Caín"
amb lletra de Carolina Cortés, la millor lletrista del rock espanyol i dona, si
més no ho era, de Sherpa que va escriure la música. Precisament es van conèixer quan tots dos treballaven
en l'obra musical "Hair". Barón Rojo es creà després del desmembrament
de Coz on estaven els germans De Castro, José Luis Campuzano havia estat
baixista de Los Módulos. Barón Rojo van debutar l’any 1981 amb "Larga vida
al Rock'n Roll" i van gravar "Volumen Brutal" en els estudis
d'Ian Gillan, dels Deep Purple que després de veure'ls tocar, al.lucinà i els
va convidar a realitzar una gira conjunta amb els Purple per Anglaterra, això
si, els van anomenar Red Baron. També van versionà a l'anglès
aquest LP i avui és pesa de col·lecció, per cert, Mario el té. L'àlbum "En
un lugar de la marcha" és l'últim disc que van gravar junts els .jpg)
quatre
músics que ara sembla que tornen a fer una gira. La veritat és que les coses
estaven molt malament entre ells, alló era la crónica d'una mort anunciada.
Mario recorda un concert en el qual va col·laborar, al Palau d'Esports de
Barcelona, el cartell eren Barón Rojo, Goliath i Santa. Arribaren Hermes i
Sherpa d'una banda i els De Castro perun altra. Hotels diferents, camerins
diferents, vols diferents, no estaben mai junts, Sherpa (a la foto amb Mario Prades) i Hermes a un lloc i
els de Castro en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però
jo diria que ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons per
cada disc, eran a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells. La
cosa no podia seguir i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir, però
no era el mateix. Aquesta va ser i sembla que torna a ser-ho, la millor
formació de Barón Rojo i ara tornan a estar junts i a la carretera. Com deien
a una de les seves millors cançons “Larga vida al rock and roll”.
Hijos de Caín (Carolina
Cortés)
La Biblia cuenta una historia
que un Dios terrible
dictó
el drama de dos hermanos,
el justo y el traidor
Abel mezquino y cobarde,
es siervo de su señor
Caín que no entró en el
juego
y que se reveló
Te maldigo, truena la voz
de su juez
padre nuestro, que nos
privó del edén
Caín rompió con un gesto
su yugo de esclavitud
huyó del ojo implacable
llevó su propia cruz
Perseguido por quebrantar
una ley,
que no entiende y que no
cuenta con el
Sufrirás, morirás
esta es su voluntad
pero aún hay aquí
Hijos de Caín
La estirpe del fugitivo,
creció y se multiplico
el signo que los margina
ya nunca se borro
te maldigo, claman los
hijos de Abel
a la diestra de su señor
el poder
Sufrirás, morirás
esta es su voluntad
pero aún hay aquí
Hijos de Caín
Quizá los hombres seamos
a un tiempo Abel y Caín
quizá un día destruya lo
oscuro que hay en mi
el destino no está
marcado en la fe
yo he elegido ser lo que
siempre seré
Hijo de
Caín.
Varios –
Let it be (Ferry Aid)
.jpg)
Quimet creu en les causes
solidàries, no en va és col·laborador, ell i la seva dona, de Càritas des de fa
molts anys, però Mario és molt escèptic en aquestes qüestions, tot i estar
d'acord amb la política solidària de Càritas ja que no es tracta de cap ONG i a
més no rep subvencions com a tal, només obtenen els seus fons d'ajudes privades
completament desinteressades i les aportacions de l'Església, sense que cap de
les persones que són membres de l'entitat, cobrin cap sou. Masses ONG s'han
creat perquè els seus fundadors puguin assegurar-se un sou a final de mes a base de subvencions, la
qual cosa no vol dir que "totes" siguin iguals, és clar. Acabarem
Troba - Dors amb aquest disc publicat a benefici de les víctimes del ferry
Townsend Thoresen que es va enfonsar el 6 de març de 1987 en menys de deu
minuts, en sortir del port de Zeebrugge, davant de la costa belga, provocant la
pèrdua de 193 vides humanes. Tot aixó del disc va ser una idea de Paul
McCartney que es va posar les piles amb molta rapidesa i es va gravar en
sessions durant tres dies, els 14, 15 i 16 de març tot just una setmana després
de la tragedia, en els PWL 
Studios, a Londres. Es va editar el maig en format
maxi-single i LP, rebent els mitjans de comunicació un single promocional amb
una cara en blanc, com solia fer CBS. Però sabeu perquè es van trigar tres dies a gravar una cançó, la llista
dels que van intervenir a petició de Paul és enorme: The Alarm, Boy George,
Mark Knopfler, John Altman, Rick Astley, Kate Bush, Gary Moore, The New
Seekers, Debee Ashby, Bananarama, Simon Bates, Andy Bell, Frankie Goes To Hollywood, Michel Brown, The
Christians, The Drifters, Imagination, Mark King de Level 42, Nick Kershaw, Mel
& Kim, Suzi Quatro, Tim Polley, Mandy Smith, Terraplane, Bonnie Tyler, Kim
Wilde, Su Pollard, Pamela Power, Alvin Stardust i molts més, que s’ens
cansen els dits de tan escriure nomns, sense oblidar a l'ex-beatle Paul
McCartney, al bog tiniu la contraportada del disc on constan tot ells. Creiem que avui en dia no cal dir res sobre la
cançó que opinem tots reconeixeran com un dels grans temes de The Beatles i
quan es va publicar va pujar enseguida a la primera posició de les llistes. La
producció d’aquest disc va ser encarregada a Stock, Aitken i Waterman. 
Paul McCartney, el promotor d'aquest disc benéfic
Conclou per avui Troba –
Dors, tornarem la propera setmana, ara baixarem la persiana, però abans us
deixarem amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que ens
emeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, Botiguers de somnis i
envoltats de paraules i música diem Adéu.
Quimet Curull i Mario
Prades
Ens agrada saber què és
el que ens diuen
