Els nostres somnis són lliures i en
somiar deixem vagar la imaginació com si voléssim en un viatge astral i en
ocasions ens veiem habitant en un món utòpic, lliure i perfecte, en el qual no
existeix la violència, l'odi ni la rancúnia. Un planeta Blau meravellós on tots
som germans. És clar que al final despertem i la crua realitat fa que ens
adonem que només ha estat un somni. Ara i des de la Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten el programa, nosaltres que Som Botiguers de
Somnis emprenem un viatge per un mon ple de somnis. Quimet Curull i Mario
Prades obrirem Troba – Dors avui escoltan una cançó que ens parla d’aixó, de
somnis amb una fera realitat que ens espera amb el despertar.
Aixequem la persiana
Melendi – De repente desperté
Bona lletra la d'aquest tema que us hem
extret de l'últim treball de Melendi "Lágrimas desordenadas" que es
va publicar el 13 de novembre de l'any passat i amb el que avui obrirem Troba -
Dors. La veritat és que les lletres d'aquest àlbum de Melendi ens han sorprès
per la seva profunditat i la temporada passada ja vam escoltar una cançó
d'aquest disc, ara us portem aquesta en la qual Melendi ens parla de somiar amb
un món utòpic i idíl.lic, clar que quan despertem ens adonem de quina és la
realitat que ens envolta, aquesta crua i dura realitat allunyada de somnis i
fantasies. Melendi
des de fa temps és un dels Amics del programe des del facebook que ens controla
Montse Aliaga amb tot el seu amor.. La veritat és que el últim àlbum de Melendi
no està gens malament. Aquesta cançó també ens va agradar des de la primera
vegada que la vem escoltar i avui la compartirem a Troba - Dors, 
encara que hem de reconèixer que ara Melendi ens recorda per moments, degut
precisamente a les seves lletres, a Joaquín Sabina. El seu nom complet és Ramon
Melendi Espina i va néixer a Oviedo el 21 de gener de 1979. Va debutar l'any
2003 amb l'àlbum "Sin noticias de Holanda", però el reconeixement a
la seva carrera va arribar l'any 2004 quan la seva cançó "Con la luna
llena" va ser escollida com a sintonia i cançó oficial de la Volta Ciclista a
Espanya 2004. La seva carrera és brillant i l’any 2007 va rebre el Premi a la Millor Gira en
l'edició dels Premis de la
Música que es van lliurar a Còrdova. Per cert, Melendi va
estudiar a l'institut amb Fernando Alonso i al pilot de Fórmula I li va dedicar
la cançó “El Nano”, és clar que a Catalunya el “Nano” sempre serà Serrat.
Asfalto – Rocinante
Al llarg de la història de la música
s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la
realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. La
passada temporada vem parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonan de nou a
Troba - Dors. Al costat dels Burning, creiem que són les millors bandes del
rock espanyol dels anys 70. La cançó que us hem selecionat és un cant a la
desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, és millor que els
somnis no donguin pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va
abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un
tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea, van muntar una botiga de recanvis
per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Troba -
Dors un dels 
grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto.
Van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning,
inicialment van gravar en anglès i van
versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original
d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi
de molt bons, entre ells els batería Teddy Barrios que ja es mort, però aquests
són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio
Castejón, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema es va regrabà amb els
mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns, per al
LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari
d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif
Records, del qual Mario va ser, en aquella època, delegat de vendes i promoció
a Catalunya.
Bars – Blues del dilluns
Bars són una de les millors bandes de
rock i R & B sorgides en terres catalanes, tot i que avui sembla que pocs
se'n recorden d'ells malgrat la seva extrema qualitat. Aquest tema en el qual
Bars ens parlen dels problemes que sorgeixen quan arriba el dilluns i pretens
entrar en cotxe a Barcelona amb tots els embussos que hi ha, tant a la Meridiana com a la Diagonal, el que pot
arribar a crear veritables atacs d'histèria i pot fer que odiïs els dilluns, es
trobava en el segon disc "Mala Idea" que van publicar l'any 1991, tot
això a ritme de blues i va ser composada per Jordi Garròs. L'àlbum va ser
reeditat en versió CD l'any 1998. Amb 7 o 8 discos a l'esquena i més de 25 anys de
trajectòria, Bars son, com us deia, un dels millors grups de rock - blues
catalans de l’historia. Bars son en aquesta gravació la cantant Montse Llaràs,
junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs
(guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la
formació, crec que junto a Montse i Tony, els únics que queden dels antics
components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i
Charlie Oliver. En aquesta gravació van 
col·laborar Toni Saigi “Chupi” (piano,
órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió). Bars van
començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van
gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament,
les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors
bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si
bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en massas
ocasions. Nosaltres creiem que farie falta un disc per conmemorar els seus 25
anys als escenaris, però…
Piero – La caza del bisonte
Ara anem cap al sud del continen
sud-americà, concretament a l’Argentina, la patria dels pares de Mario i ara
també de expropiadors amb nocturnidad, elevosia, premeditació i congnom
d’estornut. Ens referim a alló que va passar amb l’empresa espanyola REPSOL i
que avui sembla que ja ningú s’en enrecordi d’aquell robatori, ni tan siquiera
el gobern del estat. Però nosaltres parlarem sols de música i buscan la música
ens trobem amb Piero i el seu LP "Y mi gente dónde va", un dels seus
millors discos i amb el que molts van descobrir a Piero. Mario tenia un amic al
departament de promoció del segell Ariola i un bon dia el va regalar una caixa
sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat publicar a
Espanya. Entre ells estava “Y mi gente donde va” de 1976, aquest LP de Piero de
Benedictis, nascut a Itàlia el 19 d’avril de 1944, pero resident a l’Argentina
des dels 3 anys. Va debutar com a cantant el 6 de gener de 
1964 en el programa
argentí "Remates Musicales". El seu gran èxit i també el primer, va ser
"Mi viejo", una bella cançó dedicada al seu pare i amb la qual Piero
va debutar discogràficament l'any 1969. La compartirem un altre dia a Troba -
Dors ja que la lletra es molt bona, cada vegada que l'escoltem, ens posa la
pell de gallina i és que a molts els recorda al seu de “viejo”. El tema que us
portem ara és una peça de Piero extreta d’aquest LP i amb una càrrega plena
d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb
el beneplàcit del pare i li diu que tingui respecte i cura amb el progres i
l'home blanc, però sobre tot que no es fii mai d’ell.
Ricardo Arjona – Animal nocturno
El cantant guatemalenc Ricardo Arjona
(Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades,
va començar l’any 1984 i ha composat molt bones lletres. Un dels millors
treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de l’any 1994, amb el qual
va aconseguir 27 discos de platí i dos discos de diamant. A nosaltres una de
les cançons de Ricardo Arjona que més ens agraden és "Animal
nocturno" que escoltem ara a Troba - Dors i que va estar molt ben
versionada per Bertín Osborne, és una cançó que en el mundillo musical llatí es
coneix com “La podadora”, la raó es troba a la lletra que ens parla de
manipulació i camvis en el sentit musical dels artistes fets per l’industria
del disc i els managers. La pérdua de la propia personalitat en benefíci de la 
“casa gran” fins que el artiste està cremat o aixó jutgen les discogràfiques,
quan deixa de estar a dalt de tot i comproba que aquells “amics” i les nuvies
s’en van i sols queda al seu costat un gos per que l’animalet no sent
perjudicis, sols amistad veritable vers el seu amo, però l’home no es rendeix i
és dedica a fer el que a ell li agrada, conscient de que mai tornarà a ser cap
de llistes de radio-fórmula. Actúa per petits garitos per poca “pela”, però
treballa fent alló que a ell li agrada. Com confesa que es un optimista, si be
no te encara jardí, viu a un pis, ell ja s’ha comprat una podadora. Per aixó alló del títol
no oficial. Per cert, Ricardo Arjona va publicar l’àlbum
"Independiente", l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el
primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte
que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia
companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé creiem que l’any passat
Ricardo Arjona va treure un nou disc, ara no ho tenim clar.
“casa gran” fins que el artiste està cremat o aixó jutgen les discogràfiques,
quan deixa de estar a dalt de tot i comproba que aquells “amics” i les nuvies
s’en van i sols queda al seu costat un gos per que l’animalet no sent
perjudicis, sols amistad veritable vers el seu amo, però l’home no es rendeix i
és dedica a fer el que a ell li agrada, conscient de que mai tornarà a ser cap
de llistes de radio-fórmula. Actúa per petits garitos per poca “pela”, però
treballa fent alló que a ell li agrada. Com confesa que es un optimista, si be
no te encara jardí, viu a un pis, ell ja s’ha comprat una podadora. Per aixó alló del títol
no oficial. Per cert, Ricardo Arjona va publicar l’àlbum
"Independiente", l’any 2011, és un títol molt al·legòric ja que és el
primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte
que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia
companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé creiem que l’any passat
Ricardo Arjona va treure un nou disc, ara no ho tenim clar.
León Gieco – En el país de la libertad
Seria acollonant poder dir "Si em
busques sempre em trobaràs al país de la Llibertat", clar que "La Llibertat" és
encara avui dia una utopia en massa països del nostre planeta Blau. A
l'Argentina la fèrria dictadura va marcar les carreres de molts cantautors i
cantautores que van tractar les seves ànsies de llibertat en moltes cançons,
pretenent conscienciar la gent que era possible, junts, aconseguir-la. Aquest
és el tema d'aquesta cançó de l'argentí León Gieco, un trobador de temps
moderns amb lletres en ocasions molt incisives i que li han reportat molts
problemes. Aquest tema us ho hem extret del disc en directe "El Vivo de
León" que es va publicar l'any 2003, però ja s'havia inclòs en el seu
primer disc "León Gieco", publicat l'any 1973 i és una de les seves
cançons més representatives al costat de "Solo le pido a Dios", de
fet ho comprovareu escoltant-la ja que el públic pren el protagonisme
cantant-la. León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de
1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco, és un dels artistes que han
sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte
mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i
polítiques de les seves lletres, a 
favor dels drets humans, els camperols i
pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat vers els marginats.
Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè
de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins
que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que
va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització
Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres
tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només
a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació
política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles. Quan va poder
tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000
espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc
mil a Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar
un recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com
Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Juan Carlos Baglietto i Sixto
Palavecino.
Billy Joel – Piano man
Aquesta cançó ens parla de fracàs, de
frustració, de com l'amor que sentia per una mala dona que el va enganyar, pot
arribar a enfonsar la vida d'un gran concertista de piano que després de la
desfeta es veu obligat a tocar en petits garitos plens de fum i misèries, en
els quals la gent passa del pianista que toca a l'escenari i ell, mentre va
desgranant les seves cançons "Fa l'amor amb tònica i gin", pretenent
oblidar tots els seus desenganys al fons d'un got de licor. Amb tota seguretat
el "Home del piano" és, al costat de "Honesty" les millors
cançons en la carrera de Billy Joel. Tot i que molts diuen aquí a Espanya que
el tema és d'Ana Belén i Víctor Manuel, gran error, és del cantant, pianista,
compositor i productor nord-americà Billy Joel. De veritable nom William 
Martín
Joel, l’artiste va néixer el 9 de maig de 1949 en el Bronx de Nova York. Va
estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups Billy
Joel es va llançar en solitari l’any 1971, però no va ser fins el seu segon
disc "Piano man" al que aquest tema donava títol i que era, com la
resta de l'àlbum, composició del propi Billy Joel que va triomfar plenament. El
productor de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va
classificar de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes
"Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst" també es van
col·locar en llistes. Billy Joel es va retirar l’any 1993 si bé i molt
esporàdicament, ha anat realitzant algunes col·laboracions i aparicions en
públic.
Martín
Joel, l’artiste va néixer el 9 de maig de 1949 en el Bronx de Nova York. Va
estudiar piano des dels 4 anys i després de militar en un parell de grups Billy
Joel es va llançar en solitari l’any 1971, però no va ser fins el seu segon
disc "Piano man" al que aquest tema donava títol i que era, com la
resta de l'àlbum, composició del propi Billy Joel que va triomfar plenament. El
productor de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va
classificar de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes
"Tràveling' Prayer" i "Worse Comes to Worst" també es van
col·locar en llistes. Billy Joel es va retirar l’any 1993 si bé i molt
esporàdicament, ha anat realitzant algunes col·laboracions i aparicions en
públic.
El hombre del piano (Billy Joel)
Esta es la historia de un sábado
de no importa que mes
de no importa que mes
Y de un hombre sentado al piano
haciendo el amor con tónica y gin.
Toma el vaso y le tiemblan las manos
apestando entre humo y sudor
y se agarra a su tabla de náufrago
volviendo a su eterna canción
Toca otra vez viejo perdedor
haces que me sienta bien
es tan triste la noche que tu canción
sabe a derrota y a miel
Cada vez que el espejo de la pared
le devuelve más joven la piel
se le encienden los ojos y su niñez
viene a tocar junto a él
Pero siempre hay borrachos con babas
que le recuerdan quién fue
el más joven maestro al piano
vencido por una mujer
Ella siempre temió echar raíces
que pudieran sus alas cortar
y en la jaula metida, la vida se le iba
y quiso sus fuerzas probar
No lamenta que dé malos pasos
aunque nunca desea su mal
Pero a ratos con furia golpea el piano
y hay algunos que le han visto llorar
Toca otra vez viejo perdedor
haces que me sienta bien
es tan triste la noche que tu canción
sabe a derrota y a miel
El micrófono huele a cerveza
y el calor se podría cortar
solitarios oscuros buscando pareja
apurándose un sábado más
Hay un hombre aferrado a un piano
la emoción empapada en alcohol
y una voz que le dice: "pareces
cansado"
y aún no ha salido ni el Sol
Toca otra vez viejo perdedor
haces que me sienta bien
es tan triste la noche que tu canción
sabe a derrota y a miel
Francisco Céspedes – Aquellas pequeñas
cosas
Arriva el moment de tancar Troba - Dors per avui. Joan Manuel Serrat té en el seu haver
nombroses cançons que són veritables poemes vestits de música. Aquest tema que
escoltarem ara va ser una composició del Noi del Poble-Sec i ens la porta el
cubà Francisco Céspedes que la veritat, realitza una magnífica versió que
converteix en pròpia amb aquest toc seu, entre jazz i bolero. Ens parla de
totes "Aquelles petites coses" que hi ha a la vida i que tot i no
valorar-les com realment es mereixen, són aquí, dins dels nostres records i fan
que la vida sigui una mica més suportable. Francisco Fabián Céspedes Rodríguez,
conegut també com Pancho Céspedes és un cantant, músic i compositor nascut a
Santa Clara, (Cuba) i nacionalitzat mexicà. El seu primer disc com a solista va
ser "Vida loca" editat l’any 1997. La cançó “Esa vida loca” del
mateix álbum, va catapultar a Francisco Céspedes a les llistes d'èxits de tot
el món de parla hispana i va cosolidar la seva fama com a cantant de boleros.
L’álbum va 
ser cinc vegades Disc de Platí. Per cert i pels amants de les anècdotes:
Pancho Céspedes va posar la veu en la traducció al castellà del film de Disney
"La princesa i el gripau" prestant la seva veu a Louis, un
llangardaix trompetista i amant del jazz que viu al pantà. Quan va deixar els
seus estudis de medicina es va incorporar com a cantant a l’Orquestra de Pucho
López i despres a la Orquesta Cubana de Música
Moderna, on va cantar temes propis i peçes d’un estil cubà anomenat “Feeling”
que barretga bolero i jazz. Va començar a ser conegut quan Luis Miguel va
incloure la seva cançó “Pensando en tíi” dins del seu repertori i la va gravar,
junt amb altres del cubà.
Aquellas pequeñas cosas (Joan Manuel
Serrat)
Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.
Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón
Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas
que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.
Conclou per aquesta setmana Troba – Dors
i nosaltres baixem la persiana i fotem el camp, però abans us deixarem amb
companyia de la Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Ens
tornarem a retrobar la propera setmana, fins llavors porteu-se bé...
Quimet Curull i Mario Prades
Ens agrada saber què és el que ens diuen
